Jordi Pàmias: “Em sento jove i energètic”

19.03.2017

Jordi Pàmias (Guissona, 1938) és, indubtablement, un dels Sèniors Poètics de la poesia catalana actual, al costat de Màrius Sampere, Zoraida Burgos, Hilari de Cara, Margarita Ballester, Jaume Pérez Montaner o Antònia Vicens, posem per cas. La seva trajectòria literària, insistent i meticulosa, demostra la infatigable tasca d’un creador que s’ha estès sobretot en poesia, però també ha prodigat les seves paraules en petits reculls assagístics, dietaris i fins i tot alguns volums narratius. Com a docent amb una llarga carrera a les espatlles, ha estat responsable d’haver incentivat algunes noves fornades poètiques a les Terres de Ponent, com el cas d’aquell joveníssim Joan Barceló que va travessar la literatura catalana del moment com un llampec rabiós. Amb motiu de la publicació a Pagès Editors del sisè volum de l’obra poètica completa del lleidatà, Ronda dels dies, l’entrevistem per a Núvol.

Jordi Pàmias | © Jaume C. Pons Alorda

 

A Ronda dels dies, amb aquests 120 poemes esparsos que ens presentes, recuperes les teves primeres composicions escrites en català, tot i que anteriorment ja havies escrit algunes peces en castellà, cosa que en l’època franquista solia ser bastant habitual, evidentment. Per tant es pot dir que estem davant dels teus inicis, uns inicis que ara arriben com el volum sisè de la teva obra poètica completa publicada a Pagès Editors. Creus que aquest llibre ens ajuda a entendre que ja de ben jove maldaves per aconseguir trobar la teva veu i el teu lloc en el món com a poeta?

Sí, jo crec que sí. He recuperat aquests poemes que tenia bastant oblidats al calaix amb la intenció que el lector s’adoni de l’interès que sempre he tingut per l’afany poètic, l’afany d’una escriptura d’una poesia que tingués un dring original, una cosa nova. I això ho vaig intentar des de ben jove. Tal com dic a la introducció, tinc bastants poemes escrits als catorze anys amb un castellà molt rotund i solemne, amb un llenguatge que ara fa riure una mica. Però, és clar, els estudis eren en castellà, el batxillerat en castellà, tot l’entorn em portava al castellà, per tant és normal que comencés escrivint en aquesta llengua. S’ha de dir que abans dels catorze anys havia escrit algunes coses en català, eren molt fluixes i per això no les he incorporat aquí. No seria fins als setze anys que no tindria plena consciència del menysteniment en el que es trobava la llengua catalana. I vaig decidir deixar de banda el castellà i escriure en català. Vaig adonar-me aviat que tenia molta més riquesa de lèxic en castellà als catorze anys que en la meva pròpia llengua en català als setze anys, per molt que jo ja hagués llegit de nen les obres de Verdaguer, de Folch i Torres. Així vaig iniciar un aprenentatge llarg i fecund de la meva llengua materna, tota una paradoxa.

I d’on ve aquest anhel per començar a escriure?

De petit ja em feia gràcia llegir poesies. Als deu anys m’havien regalat el Canigó, que vaig devorar en ortografia prefabriana tal com va sortir als anys quaranta. Els meus pares ja veien que a mi m’agradaven els versos perquè per determinades celebracions jo els escrivia i regalava petits poemes. Llegir Verdaguer va tenir el seu efecte i em va impulsar a escriure molt més i amb més coneixement.

Tot i que comences amb aquests grans referents, primer Verdaguer i a continuació Joan Maragall, a la introducció també demanes clemència al lector de poesia actual…

Home, és clar, és que són poemes molt senzills, massa clars i massa elementals, en el fons són poemes nascuts amb el primitivisme de voler tenir una certa gràcia originària. Però, tanmateix, en aquella època jo no tenia el domini que hauria de tenir de la meva pròpia llengua. Va venir d’una adquisició progressiva en aquells anys. I potser perquè m’havia interessat Verdaguer suposo que em vaig adonar que la poesia de Maragall s’atansava més al nostre món i vaig trobar en ell un poeta amb qui emmirallar-me més fàcilment. I em va marcar. Hi ha poemes en què la seva influència és molt clara.

Ara que parlem de Maragall, la veritat és que podem llegir molts poemes del teu Ronda dels dies que estan escrits amb un sentit místic i religiós, i per això tenen molta força simbòlica i disposen d’una gran expressivitat, una expressivitat que es vol acostar a l’ideal de la llengua viva que proclamava el mateix Maragall, una llengua viva que a més a més estronca amb el teu territori personal, a Guissona, amb aquesta força tel·lúrica i gairebé primordial.

Jo vaig ser sempre molt sensible a la qüestió religiosa. La meva mare era una persona molt devota. Li agradava molt llegir obres de pietat, però també li agradava llegir articles sobre temàtica política: llegia ambdues coses sense que això signifiqués per a ella una contradicció. En aquell ambient de poble tancat, molt conservador, i sota una influència clerical molt forta, doncs és natural que la qüestió religiosa, el pecat i la gràcia, els escrúpols que podia tenir, em marquessin en aquell temps. Jo estava interessat en aquesta vivència que va més enllà de l’ésser humà i l’acosta al diví. Això es nota en alguns poemes que tenen una càrrega molt marcada.

I això enllaça amb un dels darrers llibres que has publicat com Al cor del món, precisament, on dus a terme un viatge espiritual. Com si estiguessis tancant un cercle…

Penso que el cristianisme pot donar, com a fruit, obres d’una validesa estètica. Pensem en el cas de Catalunya: tenim el Nabí de Josep Carner o l’Esbós de tres oratoris de Carles Riba, dos exemples il·lustres de com una vivència cristiana profunda donen un bon resultat creatiu. Això és el que jo intentava per intuïció, ja de jove.

Hi ha poemes que intenten convertir l’experiència religiosa en una alta experiència estètica, però també hi ha poemes en què aquesta religiositat és desafiada, com per exemple el poema on dius “Déu és un enigma impenetrable” o amb una ironia fresca asseveres “la guerra serà molt fàcil si tenim Déu com aliat”…

M’agrada que comentis que hi ha poemes d’una certa ironia fresca, perquè hi ha moments en què aquesta ironia és molt clara, al meu entendre. Cal tenir en compte que el jo personal no s’ha de confondre amb el jo poètic. El jo personal pot tenir una profunda fe religiosa però, al mateix temps, es pot desdoblar en un altre, en un home del nostre món i d’aquest temps complex i contradictori i que el jo poètic digui coses que mai no diria des d’ell mateix però sí posant-se de part dels homes que dubten, dels homes que pateixen i que no veuen gens clara la presència de Déu, o sigui, posant-se en la pell dels altres. La poesia és una forma de posar-se en la pell dels altres, per entendre millor el que desconeixem.

És interessant veure com aquí intentes convertir-te en un poeta “capaç de somniar tots els somnis”, com tu mateix escrius en un determinat moment. Desitges no només parlar des de tu sinó també ficar-te dins la pell de tota la humanitat amb la voluntat d’escriure tots els poemes que puguis, desitges parlar de la injustícia i alliberar-te de la misèria moral del moment. La teva poesia pretén ser testimoni d’un temps?

Això es nota en una obra meva, Temps empresonat, que vol reflectir la situació del català en aquella època durant la dictadura franquista. El que vaig escriure era una oposició molt clara contra aquest règim. I també es nota aquest interès pel país i la situació política en l’obra titulada Fuga del mil·lenni, escrita a l’any 1999, ja a l’entrada del nou mil·lenni, que va despertar una certa expectació: fins i tot deien que els nostres ordinadors quedarien absolutament col·lapsats i que arribaria l’apocalipsi. Des del tema del caos fins al de la deshumanització, tot m’interessa com a material poètic, per això el poeta ha d’estar informat i atent, ha de saber molt bé què és el que es cou perquè ho pugui reflectir, encara que sigui de forma encriptada.

També trobem molts poemes que són crítics amb la situació social a Ronda dels dies, poemes en què fas servir recursos de caire surrealista per tal de descriure el moment amb imatges molt brutals, cosa que coincideix amb l’època de realisme social, que va sobrevolar aquella època de confrontació submergida. I aquests recursos no són habituals en la resta de la teva obra però sí que demostren que tens un ventall molt ample des d’on pouar.

Es nota molt això que expliques sobretot al poema “Fantasia per a ús de la gent sàvia”.

Que és una apoteosi…

Estic molt content d’aquest poema, perquè va guanyar el Premi Màrius Torres a l’any 1971, en plena època franquista, i al jurat hi havia gent il·lustre com Manuel de Pedrolo i Guillem Viladot, entre d’altres.

M’atreviria a dir que molts d’aquests poemes no haguessin superat la censura franquista del moment. De fet, el poema “Filats” és explícit, parles de les notícies de l’època, que podien passar, de tan manipulades que estaven, pels foradets d’una raqueta de tennis.

És veritat. Cal recordar que la meva primera obra publicada, que s’havia de dir La meva casa i que al final ara porta per títol La casa dels avis, va guanyar el Premi Joan Salvat-Papasseit l’any 1969. Ja hi va haver un problema de censura, ja que un dels vint poemes, el titulat “El nostre país”, va ser un dels que la censura es va carregar. Jo encara podria trobar a casa el full amb tinta roja dient que aquell text no es podia publicar. Em va saber molt de greu… Vaig decidir no treure el llibre. Varen passar tres anys i semblava que la cosa ja afluixava i l’editor, Josep Pedreira, va trobar que ens podíem exposar i que no passaria res. Vàrem publicar l’obra sencera i no va passar res.

Pedreira va ser editor teu de Fantasia per a ús de la gent sàvia i altres poemes

Jo estava molt content. Josep Pedreira va ser un gran mecenes, un home que va fer molt per a la poesia, era un gallec entusiasmat sempre per tot el que feia referència a la llengua i cultura catalanes. Quan vaig guanyar el Premi Màrius Torres amb aquell poema ell mateix em va proposar que n’afegís uns quants més i que publiquéssim junts un nou llibre. Li vaig fer cas. Vaig crear un ordre, amb unitat temàtica, i així varen sortir aquestes peces, que conformen la meva segona obra publicada.

Aquí trobem un Jordi Pàmias molt implicat poèticament i políticament, segurament influenciat per l’antologia fonamental de Castellet i Molas.

Fas referència a aquesta antologia, un gran estudi crític. Aquest volum em va fer un gran efecte perquè em va donar una visió molt àmplia de la poesia catalana d’aquella època. Jo sempre havia viscut en un poble i no havia llegit gaire, no sabia ben bé quin rumb podia seguir la poesia catalana, i als anys seixanta s’imposava el realisme històric amb una poesia de caire social. Des d’una ideologia clarament marxista, Castellet i Molas varen oferir un ventall de propostes. En efecte, varen imposar un model i una estètica, i és just que alguns creguin que en algunes ocasions no la varen encertar, ja que varen tenir uns oblits nefastos, però això ja és una altra qüestió… L’estudi estava molt bé i gràcies a aquelles pàgines vaig trobar una via per on transitar, i així va ser com vaig escriure una sèrie d’obres marcades per aquell to.

Jordi Pàmias |Ajuntament de Lleida

També hi ha poemes com “El brou”…

Que acaba dient que aquest brou de tinta fet de les notícies terribles del moment em podria acabar produint un mal d’estómac (Riu).

Aquí ets un Jordi Pàmias desafiant: contra el moment històric però també contra les consideracions que es puguin tenir de la teva obra i de la teva persona. En un dels textos inclosos a Ronda dels dies t’arribes a agermanar amb un home del Vietcong…

Veiem un poeta implicat i compromès.

I no tens por de mostrar un Jordi Pàmias diferent, un nou Jordi Pàmias que sorprendrà.

Em vaig sentir molt tocat per unes quantes coses en aquell període històric convuls: la lluita dels vietnamites contra l’imperi nord-americà podia ser un bon mirall on reflectir la lluita dels catalans contra un Estat opressor. Per això m’acosto a aquest lluitador amb un esperit de revolta molt propi d’aquella dècada.

També tens molta mala llet, com en aquest poema on ataques el “rectangle fosc” que és aquesta televisió, des d’on es transmet un partit de futbol que acaba com una orgia salvatge…

Sí, potser (Riu). Parlo d’un partit de futbol entre el Barça i el València. El rectangle és la caixa de la televisió, evidentment, i la veritat és que hi ha vegades en què el futbol sembla una nova religió. Volia deixar constància d’aquest fet amb un poema delirant.

Creus que l’escriptura és una forma de protesta?

Ho pot ser. I potser en el fons ho és més del que sembla. Començant pel llenguatge, ja es vol aconseguir una manera nova de dir les coses, i per tant és una protesta contra tot el que és repetit, adotzenat, rutinari… I es busca una manera nova de dir. I això és l’art en general: una intenció de dir les coses d’una manera nova, colpidora, amb efectes de sorpresa. En poesia sempre hi ha d’haver, d’una forma o d’altra, una sorpresa, ja sigui explícita o amagada, però ha de ser una cosa que trenqui el llenguatge pla i convencional.

Per tant la poesia pot ser una arma per lluitar contra els poders…

Sí, clar. Ara potser no es veu tant però a l’època franquista i a les dècades següents això es notava molt en la Nova Cançó Catalana, amb aquesta voluntat de combat.

Ronda dels dies presenta un poeta que fa servir recursos de la tradició oral però també un poeta que dedica una oda a Louis Armstrong, una cosa nova i allunyada del classicisme.

 

També tinc un poema dedicat a Mozart, i no veig cap contradicció: en ambdós compositors noto l’alegria profunda que pot arribar a generar la música, cosa que després forma part de la meva pròpia poesia. De fet per a mi la música i l’art en general eren la meva possibilitat d’anar més enllà del meu poblet de La Segarra, era la forma com jo aconseguia establir nous lligams amb el món.

Fins i tot hi trobem poemes d’alt voltatge eròtic.

N’hi ha bastants en la meva trajectòria, com en els meus llibres Lluna d’estiu o Terra cansada. L’erotisme sempre m’ha interessat. Crec que és una força essencial, i per això és necessari que hi hagi una poesia compromesa amb aquesta potència motriu que és Eros.

Quin poeta trobarà aquí un lector no acostumat a la teva obra? Creu que és una bona porta d’entrada al teu univers poètic? O consideres que és més un apèndix curiós?

Si només llegissin aquesta obra tan sols trobarien intents i s’enfrontarien a una part molt esbiaixada de la meva obra. Aquí trobaran inquietuds i maneres d’enfrontar-se al llenguatge poètic, així com altres aspectes diversos, però no veuran clarament on he arribat ni tampoc el meu desenvolupament com a autor. Els poemes que hi ha aquí acaben als meus cinquanta anys, quan vaig guanyar el Premi Jocs Florals, amb algunes obres de maduresa, sí, però no trobaran els poemes que han anat d’un experimentalisme formal, com les peces de Flauta del sol o Aurora amb gebre, fins a conjunts que han nascut vint-i-cinc anys després d’aquests, que per a mi representen una clara evolució cap a una poesia més depurada, concentrada i intimista, amb llibres que per a mi són clau com els que formen la trilogia del volum cinquè de la meva obra poètica completa Terra, mite, àngel: Terra cansada, Narcís i l’altre i La veu de l’àngel. Aquestes obres són de plena maduresa i possessió d’un llenguatge que pretén assolir un caire més proper i personal, cosa que a Ronda dels dies tan sols es veu en petites ràfegues. El cas és que Ronda dels dies pot anar bé per a qui em conegui una mica i vulgui aprofundir en els meus fonaments, però el lector que vulgui saber autènticament qui sóc i què he aconseguit haurà de veure el conjunt de la meva obra poètica amb un caràcter més fondo.

Com veus la situació poètica d’ara mateix?

La veig bé, perquè hi ha molta gent jove, que promet moltíssim i en poc temps ha demostrat clarament el que es pot arribar a fer amb el llenguatge poètic actual. I aquí voldria remarcar un estudi de l’amic i poeta Lluís Calvo, titulat “Audaces i talentoses”, dintre d’un volum de Fonoll dedicat a les jornades literàries que s’organitzen a Les Garrigues i concretament a Bellaguarda. És un gran estudi, amplíssim, molt ben documentat, i que informa de molts poetes, homes i dones, amb una agudesa crítica i un coneixement molt amplis. Estic molt d’acord amb les tendències que marca Lluís Calvo. També crec que estem en un molt bon camí, que hi ha molta gent que té interès per la poesia, i es fan recitals, festivals, presentacions i trobades cada dia. És un bon senyal. Crec que la poesia catalana va per bon camí, i entre tots ens hem d’esforçar perquè sigui i segueixi així.

De fet Lluís Calvo va dedicar escriure un text molt elogiós de Ronda dels dies.

Lluís Calvo és una persona molt generosa. Estic molt content amb la seva tasca i molt content amb el que ha dit sobre la meva obra, ja que és un poeta al que estimo i admiro moltíssim. Conrea gèneres molt diferents amb una destresa fantàstica, des de la poesia fins a la narrativa passant per l’assaig. La seva amistat per a mi és un motiu d’alegria.

També Víctor Obiols t’ha dedicat articles elogiosos.

Dos articles magnífics al Diari ARA del cinquè i sisè volums poètics de la meva obra. Té una gran lucidesa crítica i una genial comprensió. La seva obra poètica també és molt poderosa, no és estrany que hagi rebut el Premi Carles Riba recentment perquè se’l ben mereix.

I com et veus dins la poesia catalana d’ara?

Jo no sé què diran els poetes joves de la meva obra. Però sí puc dir que tinc bona relació amb ells. M’agrada trobar-me amb la gent jove, m’agrada ser a actes literaris i iniciatives seves per oferir el meu recolzament. Crec que això és necessari, com ja feia per exemple Francesc Garriga, que va saber encaixar molt bé amb les noves fornades. Era una persona de molt bon contactar. Garriga sempre va saber escriure una poesia que lligava molt bé amb les sensibilitats dels joves, no sé si la meva poesia és tan permeable en tot cas. Però el que vull dir és que potser pels nostres quefers en el món de l’ensenyament, com a professors tant ell com jo, hem sabut tractar amb la gent que ha vingut després de nosaltres. Vaig ser professor de llengua i de literatura durant trenta anys a Lleida a l’institut Màrius Torres, cosa que em va ajudar a tenir un contacte constant amb els meus estudiants i a saber entendre que els paternalismes no serveixen per a res, que simplement cal escoltar, estar atent i poder ajudar en tot el que sigui possible. Hem d’oferir el nostre suport. Garriga ho va saber fer molt bé i espero jo també estar a l’alçada a l’hora de posar-me en la pell dels joves i entendre què volen fer en poesia. Si em volen, em trobaran.

Gràcies a Ronda dels dies, i a les paraules que vares dir en els teus començaments, et podem llegir ara, en ple segle XXI, com si fossis un poeta jove… Aquesta publicació es pot entendre com el descobriment d’un Nou Jordi Pàmias.

La veritat és que m’alegra molt el que dius. Jo em sento jove, em sento energètic. Espero que el volum serveixi per descobrir noves facetes meves.

Jordi Pàmias | © Jaume C. Pons Alorda

Els teus poemes són com una espècie de llindar que uneix el que és més clar amb el que és més hermètic, aquesta és almenys una de les consideracions que em vénen al cap quan et llegeixo en general.

La poesia no ha de ser ni massa clara ni massa críptica: ha de tenir una mena d’equilibri, un equilibri difícil, cert, però és important que la poesia pugui abraçar aquests dos àmbits de significació latent que comentes, crec, amb encert. I no ho has comentat, però voldria destacar que també cal tenir en compte la importància de la musicalitat en la meva poesia.

Per què?

Perquè el ritme i els efectes fònics poden fer més sòlid el sentit del poema. I és que el ritme i els efectes fònics que deia han de lligar molt bé amb les imatges en una simbiosi profitosa. D’aquesta manera el poema es podrà contemplar des de diferents angles i amb més força. Gràcies a aquest aspecte musical el missatge que vol i pot transmetre el poema arriba amb més contundència, almenys jo ho entenc així. Una successió d’imatges soles no basta, per molt vistoses que siguin, és important que aquestes vinguin unides a la mateixa música del vers. Per això és tan difícil musicar un poema, perquè poses en joc dues músiques diferents, la dels instruments i la dels versos. Jo lluito perquè la meva poesia pugui disposar d’aquest suport musical ja en el seu mateix fonament.

I es veu que des dels teus inicis com a poeta aquesta constant ja era així.

Sí, en efecte. Espero que el lector també ho pugui veure i compartir.

I què tal el procés de publicació a Pagès Editors?

Lluís Pagès sempre ha estat molt comprensiu i ha mostrat molt interès per la meva obra, amb bona tasca ha anat publicant aquests sis volums i encara hi hauria material per a un setè. És un procés lent però feliç. Hi ha hagut moltes anades i vingudes però el resultat general és molt satisfactori. Vaig començar publicant la meva obra poètica completa a Llibres del Mall en els anys vuitanta a través de dos volums recopilatoris: El foc a la teulada i La nit en el record. Però la meva obra va continuar després d’aquesta dècada, per tant era necessari seguir unint els meus diferents reculls, cosa que em va ser impossible al Mall perquè va fer fallida, aquí va ser quan vaig establir contacte amb Pagès i va començar la nostra aventura, que ens ha portat fins aquí i de ben segur continuarà.

Tens un recull inèdit, fins i tot, que podria formar part d’un setè volum de la teva obra poètica completa al costat d’Al cor del món, com tu mateix esmentes.

Sí, i molta obra inèdita. També estic treballant en una antologia d’alguns poemes meus molt representatius amb un eix temàtic molt marcat. La veritat és que em sento molt bé i vull seguir treballant amb la mateixa ambició i alegria que fins ara.