Jordi Llavina: “Vinyoli no es va avenir mai a ser adoptat com a bandera de res”

Avui 11 de novembre a les 20h l'Any Vinyoli la Sala Trinitaris de Vilafranca acull un acte d'homenatge al poeta, amb un col·loqui entre dos poetes, Jordi Llavina, comissari de l'Any Vinyoli i David Castillo, director del suplement Cultura. L'acte es tancarà amb l'actuació del cantant Xavi Múrcia.

Antoni Riera

Antoni Riera

Quarantí irredempt. Manacorí de catalana nació. Periodista i professor. Utopista, també.

Avui 11 de novembre a les 20h l’Any Vinyoli consumeix un dels últims cartutxos de la traca final. La Sala Trinitaris de Vilafranca del Penedès acull un acte d’homenatge al poeta, amb un col·loqui entre dos poetes, Jordi Llavina, comissari de l’Any Vinyoli i David Castillo, director del suplement Cultura. L’acte e stancarà amb l’actuació del cantant Xavi Múrcia, que ha musicat els versos de Vinyoli. Podeu consultar la cartellera Vinyoli d’aquest desembre aquí. Recuperem aquí l’entrevista d’Antoni Riera Vives a Jordi Llavina.

Jordi Llavina, comissari de l'Any Vinyoli | Foto de Toni Galitó

Jordi Llavina (Gelida, 1968) és poeta, crític literari i presentador de ràdio i televisió. Aquest darrer any, però, ha tengut una feina extra: ha estat el comissari de l’Any Vinyoli, amb motiu del centenari del naixement de l’autor de Vent d’aram. Antoni Riera Vives, autor de L’estenedor, ha conversat amb ell aprofitant la seva estada a Manacor, on Llavina ha presentat a la llibreria Món de Llibres Neu, fang, rosada, constel·lació, un recull d’articles sobre Vinyoli. 

Any Vinyoli. Tenim una dèria especial a agafar els poetes com a referents. Creus que és una dèria molt nostra, molt catalana, per les circumstàncies especials del país? O podem trobar aquesta manera de fer a altres bandes?

Sens dubte que les circumstàncies que tenim com a país hi poden influir, però a la vegada veig com grans cultures que no tenen cap problema en aquest sentit, com ara la francesa, també ho fan molt. Hi deu haver una mica de tot: d’una banda, una por reactiva pel fet de saber-se una cultura molt petita, amenaçada, i de l’altra l’orgull de considerar-se una cultura que, malgrat això, és una cultura important. Jo en això dels centenaris no hi estic ni d’acord ni en desacord. Hi ha molta gent bel·ligerant contra els centenaris i gent que hi està molt a favor.

I d’altra banda, s’agafa el poeta com a referent quan la poesia és un gènere artístic molt minoritari…

Sí, però hi ha una qüestió simbòlica. La poesia és molt minoritària, disposa de molt pocs lectors, la gent no la té present en els seus quefers diaris, i tanmateix es considera el poeta com una mena de representant de la societat, un Prometeu.

I Vinyoli no va arribar a ser un poeta dels considerats nacionals, com ho va ser Espriu, o Riba, o Martí i Pol, o com alguns hi poden considerar avui Margarit.

Sí. És un poeta que no va gaudir de popularitat. El coneixien les persones que llegien i estaven avesades a llegir poesia. I ell tampoc no va fer res i el que no va fer, sobretot, és cap gest per significar-se políticament. La seva posició política i sobretot ideològica és en l’obra. I, en canvi, va ser un home molt compromès i alhora molt recte. No va escriure mai res que no fos el que ell considerava que havia d’escriure i no es va avenir a ser adoptat com a bandera de res.

Quina importància tenen les idees, el país, la ideologia política dins l’obra poètica de Vinyoli? Fa la impressió que es preocupa molt més sobre la vida personal que no sobre les idees civils.

Sí. Crec que no hi ha gaire expressió política i ideològica en la seva obra, en el sentit que no hi ha gaires referències concretes al temps que ell viu. Sí que hi ha una referència a la guerra civil que dedica a Rafael Alberti, però no recordo gaires poemes d’aquests. Hi ha, però, un compromís amb la seva manera de viure, que era una manera absolutament enfocada cap endins i cap a la poesia. Sí que hi ha una sèrie de circumstàncies paratextuals com ara un premi que ell va rebutjar perquè no estava d’acord amb la política cultural de l’Estat espanyol de la primera transició, l’any 77 o 78, o un altre premi que finalment la Generalitat no li va concedir perquè un dels instructors va considerar que Vinyoli no el mereixia.

Era un personatge incòmode.

Crec que sí, perquè anava per lliure. Se sentia un lliurepensador i un franctirador. I això, en una societat com la catalana on sovint hi ha tants d’escrúpols de tota mena, amb una classe literària que ha nascut sempre d’unes classes tranquil·les econòmicament parlant. Vinyoli és un personatge d’una classe social diferent, que ha de treballar com un escarràs per viure, i que, a més, visqui intensament i amb aquella passió que ell ho feia, per a les ments benestants no devia ser fàcil.

Persones que viuen amb tanta integritat allò que han decidit viure són fàcilment rebutjables per a la cultura oficial.

Sí. Més que rebutjat, ignorat, que no sé què és pitjor. Una mica negligit. I tanmateix és un home que va escriure una obra molt important i és significatiu que només escrivís poesia. Fixa’t que tots els altres: Espriu, Blai Bonet, Estellés… tots feren prosa o teatre, diaris… Vinyoli només va escriure poesia i això diu molt de la seva actitud, del que ell sentia, volia i ambicionava, que era conrear aquest gènere.

La negligència i la ignorància de Vinyoli semblen esvair-se avui i el recordam amb aquest centenari. On rau la vigència d’aquest autor que és reivindicat per molts d’autors joves i contemporanis?

És molt reivindicat per gent de la meva edat, entre els quaranta i els cinquanta, però també per gent més gran com Parcerisas o Susanna. I també pels més joves com Pau Vadell o Jaume C. Pons. La mare dels ous és que és un autor universal, el que exposa la seva poesia és universal. És un autor en el qual el lector hi reconeix un company, sobretot en el dolor o en la incomprensió, i també en la recerca de bellesa i de veritat. I sobretot el que hi té una gran modernitat, més que les metàfores, són les imatges de Vinyoli, que avui ens continuen colpint perfectament i no perden amb el temps. Hi ha poetes que estan més sotmesos als vaivens de la moda. En el cas de Vinyoli hi ha alguna cosa que sempre atreu. És un poeta que acompanya molt. Fa trenta-dos anys que el llegeixo molt. De vegades se’m casa un amic, i els versos que em vénen a la memòria són els de Vinyoli, se m’han mort dos amics i m’han vingut al cap versos de Vinyoli. Un poeta al qual recorres en circumstàncies molt diverses de la vida, en el dol, en les noces… vol dir que és un poeta que acompanya, que la seva obra és útil per entendre la vida i per participar-hi més.

Per què aquesta dèria de Vinyoli per Rilke?

Perquè és la mena de poeta que a ell li agradava, un poeta que parteix de la tradició simbolista o postsimbolista, que parla de les grans qüestions de la vida: la mort, la bellesa, la vellesa, l’experiència estètica, l’ideal que té permanentment al cap i cap al qual vol tendir, però hi ha alguna cosa molt penosament humana que el llasta i el fa gravitar cap avall… I si un llegeix Rilke, s’adona que Vinyoli n’estava molt influït, que era el seu referent… Rilke i Riba, però sobretot Rilke, més que no pas Elliot i altres autors que també va llegir i que va llegir molt bé. El concepte de la set, tan vinyolià, és molt rilkeà, també. La set com a desfici, com a desig de coneixement.

Quina relació tengueren Vinyoli i Riba? I Riba amb la resta de poetes de la generació de Vinyoli? Sembla que Espriu prengué de Riba la bandera de poeta nacional i Vinyoli tornàs a quedar, una vegada més, arraconat…

Sí, i tanmateix Riba es va adonar de la importància de Vinyoli. Hi ha una dedicatòria que li fa no sé en quines traduccions d’un clàssic, on li diu que “serà un gran poeta i en tinc la fe”. I el va acompanyar perquè va detectar-hi un gran poeta. Però la relació amb Riba… Riba era el mentor i per això hi ha tants poetes que dedicaren poemes a la mort de Riba, com el mateix Pere Quart o Vinyoli, que sabedors de la importància i del pes públic i intel·lectual que tenia Riba, el tenien com a referent. La relació que hi tenia Vinyoli era la d’un deixeble i un mestre, si fa no fa com la que hi mantenien els poetes de la seva edat. Riba estava investit d’autoritat i Vinyoli potser no va saber aprofitar prou bé aquest favor amb què l’havia ungit el mestre, perquè hi va haver l’oportunitat que El Callat, guanyador de l’Óssa Menor, pogués ser prologat per Riba, que era membre del jurat del premi, i Vinyoli no ho va propiciar. Si entres amb un pròleg l’any 1956 del “pope”… ja tens molt de camí fet…

Més enllà de la potència de les imatges, quina importància té el ritme en la poesia de Vinyoli?

Per a mi molt més del que se sol dir. Vinyoli és un poeta sempre molt rítmic. Fins i tot va escriure sonets, però no utilitza mai la forma orgànica del poema, com deia William Carlos William. Sempre escriu en versos parells i tot i que per la qüestió esmentada abans de les imatges, el sentit del qual parla més és el de l’oïda. “Sóc orella i pas insomne”, que deia a El Callat, i això no és gaire freqüent perquè els poetes són molt visuals, en general. Per a ell, cada batec sempre es correspon amb alguna cosa i sempre ens parla de coses que pot sentir, que pot escoltar, o molt sovint coses inoïdes.

La poesia per a Vinyoli, al final és la salvació?

Totalment, n’estic convençudíssim. És obsessió, és salvació… No tinc gaire relació amb els fills de Vinyoli, no pas perquè no n’hi vulgui tenir, són molt amables. Coneixia l’Albert, que feia de periodista en aquell programa de TV3 que es deia “Avisa’ns quan arribi el 2000″. La visió dels fills respecte del pare ha canviat aquest darrer any, perquè ell no devia ser un pare fàcil, estava obnubilat, obcecat. Algú que està molt abstret en alguna cosa no pot estar per altres coses. I ara els fills, que són coneixedors de la importància de l’obra i que també l’han llegida des d’un punt de vista entranyable, perquè és el pare que veia aquells versos… I això que hi ha algun poema molt dur, com un que parla de l’orgasme i es diu “llavors, què en queda? Fills!”, com volent dir “ai”. Però com et deia, ara veuen que hi ha molta gent que se’l va estimant, i crec que estan molt contents.

Quan parlam de salvació ens referim a la salvació vital, essencial, o a una altra per transcendir enllà del temps dins una societat futura que et recordi i et valori?

Peremptòriament és una salvació de la vida, com diu en aquell vers, què faig jo en aquesta vida, que faig amb aquesta indigència? La sublimes amb alguna cosa que és una recerca de bellesa. Algú que fa això és algú que més o meys conscientment vol transcendir més enllà. Un escriu per perdurar, perquè els amics l’estimin, però també perquè els néts dels amics el continuïn estimant, i Vinyoli tenia això. Al començament era així quan era jove, però quan era vell i es trobava pitjor, només tenia la poesia per salvar-se.

“Sigues pur”, diu Nietzsche. Hem de ser honests, veritables, sincers, quan escrivim? Ho era Vinyoli?

Jo crec que sí. Nietzsche diu: “Primer de tot i sobre totes les coses sigues pur”. És a dir, que res no et desvii d’allà on dirigeixes el tret. En aquest sentit, ho va ser. De vegades, el concepte de la poesia que té Vinyoli ens pot semblar càndid de tan autèntic que és. No juga, sempre és Vinyoli, que té aquesta propensió a estimar coses molt difícils i veus que en el camí d’estimar-les hi ha molts inconvenients, i aquest aire una mica tràgic que té la seva poesia, però a la vegada hi ha la part de l’esperança. Sí que va ser pur. Sincer ja és una paraula que hauríem de matisar, però pur, autèntic, compromès sí que ho va ser.

Quina relació manté Vinyoli amb la poesia espanyola? Hi té referents? I ell, és un referent per als poetes espanyols?

A ell li agradava molt Cernuda. No recordo que tengués relacions amb poetes espanyols de la seva època, potser amb Goytisolo. Amb la generació dels 50 hi tenia alguna relació. Amb Ferrater eren amics, però hi havia una amistat d’amor-odi. Ferrater considerava que el poeta era Vinyoli.

Tenen una concepció de la poesia bastant semblant. O no?

Jo crec que no. Ferrater era més tastaolletes i feia una poesia més de tradició anglosaxona. Quan comença a escriure crec que està molt influït per Robert Lowell i per una certa poesia confessional, amb la tradició que arrenca amb Hardy o Frost i que acabaria amb Seamus Heaney. El que crida l’atenció és que anem a Saragossa, Conca o Múrcia i en aquests llocs d’Espanya hi ha vinyolians, d’abans de la traducció d’en Marzal. És un poeta que s’estimen, atenent només al text. El troben pròxim, com segurament no hi poden trobar Carner, per exemple. Per poder gaudir de Carner has de saber català. En canvi, amb Vinyoli no cal. I la prova és que les traduccions de Marzal o de Soria estan molt bé i són gairebé tan punyents com la versió original. I de vegades fins i tot més. I el qui va tenir una visió amb Vinyoli va ser Juan Luis Panero. Recordo un dia que anava borratxíssim i va sortir a l’estrada i el va llegir en català i en castellà i no es va equivocar en cap vers. Allò, el 85, a mi em va colpir. Després vaig fer una antologia molt dolenta de poetes de l’experiència (Comadira, Parcerisas, Pessarrodona, Pere Rovira…) i em vaig trobar amb en Panero per parlar-ne. Vam estar una hora i quart junts, ell es va fotre quatre gintònics i jo un tallat. Dedicàrem deu minuts dels altres autors i la resta del temps de Vinyoli. Ha estat el gran ambaixador de Vinyoli a les Espanyes, i a més, va ser per a ell la gran revelació final. Hi ha un poema de Galería de Fantasmas que parla de cinc o sis poetes importantíssims per a ell: Elliot, al qual va conèixer als cinc anys, perquè el pare de Panero era ambaixador al Cervantes. Va conèixer també Octavio Paz, Cernuda, Aleixandre. Parla de tots aquests i al final diu: Vinyoli.

Alguns versos de Vinyoli:

“Em trobaràs darrere la mort adormida entre mig de boires desfent-se”

Això és un Vinyoli més abstracte que no és el que m’interessa més. És un poema molt de la primera època. Crec que encara és una dicció molt verda. Després parla de la mort d’una manera molt més sòlida i sòrdida.

“Un home sol a mig camí”

És un bon vers. Sols ho estem sempre. Quan llegim la poesia de Vinyoli tenim la certesa que hi estarem sempre, naixem sols i sols hem de morir. Al mig del camí et tems molt més de totes aquestes coses.

“Si tant rosega el corc, emprova’t la disfressa de no mortal”

I també diu “tasta la píndola del ser feliç”. Aquest és un Vinyoli que es torna molt més filosòfic, que fa aquelles preguntes que no tenen resposta, i se sent molt contorbat i que diu allò que sempre té a mà l’ampolleta de cianur per si li urgís d’usar-la. És un Vinyoli molt més descarnat i que a mi m’interessa moltíssim. És l’home desproveït d’esperança, patètic, en el sentit de dolorós, i que té la poesia i s’hi aferra com a un clau ardent.

Tres versos de Jordi Llavina

“Hi ha un dia que entens que les coses expiren”

Són vinyolians, aquests. La poesia és fer-se conscient de la vida, del pas del temps, de la pèrdua i també del guany que implica viure. Aquest sonet fa referència a això.

“No hi som, però la corda encara branda”.

Això és el que és un poema. Sovint expliques una experiència en la qual hi ha hagut una agitació. És l’emoció recordada en la calma. El poema és fer brandar encara aquella corda de l’emoció. Si branda és que l’emoció és compartible. Si no branda…

“Hi ha un temps per creure que la vida durarà molt”

És el temps del jove. És un vers que remet a l’Ecclesiastès, que després Elliot reprèn. Quan ets jove penses que hi ha un temps il·limitat en el qual podràs fer de tot. A mesura que et vas fent gran i vas posant anys i no sé si seny comprens que tot això és molt més limitat. El temps i la memòria són els dos grans temes de la poesia per a mi.

El pensament sobre alguns poetes

Blai Bonet

Un dels grans. El vaig descobrir molt tard, amb el llibre El jove. Quan jo treballava a Columna va publicar Nova York, que és un llibre que em va enlluernar, tot i que no l’entenia gaire. Després vaig anar resseguint altres llibres seus. Nova York el vaig entendre després de llegir L’evangeli segons un de tants o Teatre del Gran Verd. Blai Bonet, com Estellés, té un to que té molt a veure amb la llengua i amb la vida crua, probablement perquè eren de poble. En canvi, Vinyoli era de ciutat, i hi ha alguna cosa inextricablement que coneix una persona de poble que hi ha viscut, perquè ha viscut la vida d’una manera molt més elemental.

Maria Mercè Marçal

Crec que és una gran poeta, en el sentit simbòlic de les coses, però no estic segur que sigui la gran poeta que ens volen fer veure què és. Seria com Monzó… És tant com ens diuen? O hi ha construcció del mite?

Salvador Espriu

M’interessa el Cementiri de Sinera. Com a poeta, poca cosa més me n’interessa. El teatre no el conec prou i les narracions no m’entusiasmen. Crec que és un autor molt sòlid i que malgrat la seva definició “la meva obra és una llarga meditació sobre la mort”, sobretot és una “impressionant diàleg amb la tradició grecollatina, mística castellana, jueva i bíblica”. I això fa caure d’esquena, és un home molt preparat, però a mi m’agrada la poesia que parteix de la vida i que destil·la sobre la vida.

Montserrat Abelló

És una poeta interessant, però per a mi no és un gran nom.

Vicent Andrés Estellés

Va escriure molt, és irregular, però quan l’encerta, com a l’Hotel París, el Llibre de les Meravelles o les Horacianes, l’encerta molt.

Miquel Martí i Pol

Probablement és millor poeta del que ara ens volen fer creure que no era. Ell era del grup de Vic, que era una gent molt saberuda. No és un poeta que m’entusiasmi, però vaig llegir fa molts anys Estimada Marta o Vint-i-set poemes en tres temps i m’agrada tornar-hi.

Màrius Sempere

El vaig conèixer quan va tornar a Columna i vam publicar alguns llibres extraordinaris, com La taula i les estrelles, que per a mi és absolutament referencial. Després la seva poesia va evolucionar cap a un terreny per a mi excessivament metafísic, amb moltes majúscules que parlen del sol, del no-res, del demiürg. Crec que és un poeta enorme. Per a mi molt més poeta que Marçal, Abelló o Espriu.

Miquel Àngel Riera

Vaig editar El pis de la badia quan treballava a Columna. És un llibre que s’adequa molt al que jo concebo com a poesia. Un llibre que té una història i que té un rerefons moral que em sembla impressionant. El posaria en l’òrbita d’en Màrius Sempere com a gran poeta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació