Jordi Carbonell: “La nostra cultura ha tingut problemes de repressió tremends”

El passat 22 d’agost ha mort el polític i filòleg Jordi Carbonell. Ha destacat sobretot en l’àmbit polític, com a president del partit Esquerra Republicana de Catalunya durant el 1996 i el 2004. Tanmateix, cal subratllar la seva aportació en l’àmbit filològic, ja que va ser el descobridor del manuscrit de Lucrècia, una tragèdia escrita pel menorquí Joan Ramis i Ramis, de la qual parlem en aquesta entrevista amb motiu de la representació que es va fer l’any 2014 a La Seca-Espai Brossa, i per ser l’editor de Joan Roís de Corella.

“Que la prudència no ens faci traïdors”, pronunciava el filòleg i polític l’any 1971, en un acte de l’11 de setembre convocat per l’Assemblea de Catalunya a Sant Boi de Llobregat. Carbonell, crític amb les renúncies de la transició, va anar dos cops a la presó i es va negar a parlar en castellà amb la policia franquista per denunciar la vulneració dels drets lingüístics.

Nascut a Barcelona l’any 1924, es va llicenciar en Filologia Romànica i va ser professor a les universitats de Liverpool, de Càller (Sardenya) i de l’Autònoma de Barcelona. Ha estat secretari-redactor de l’Institut d’Estudis Catalans i membre adjunt (1972), numerari (1982) i emèrit (1994) de la Secció Filològica. També ha dirigit la Gran Enciclopèdia Catalana i ha estat membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ha rebut, entre d’altres distincions, la Medalla d’or de la Generalitat de Catalunya (2001), el Premi Dignitat de la Comissió de Dignitat i el premi Pompeu Fabra a la trajectòria professional, científica a persones (2016).

Jordi Carbonell va ser el descobridor i curador del manuscrit de Lucrècia en l’edició publicada el maig del 1968 a Edicions 62. Per a ell aquesta escenificació demostra que «la Lucrècia no és només una obra per a ser llegida, sinó també per a ser representada».

Qui és Joan Ramis i Ramis?

Joan Ramis és l’escriptor més important de la literatura catalana del segle XVIII. Va viure a la Menorca anglesa —que va ser anglesa durant gairebé tot el segle XVIII—. A diferència de Catalunya que estava sota dominació borbònica, els anglesos mai van perseguir ni la llengua ni la cultura catalanes, cosa que va possibilitar la creació d’una societat de cultura a Maó, la Societat Maonesa de Cultura, que tenia la seu a casa de Ramis i estava formada per una vintena de membres, quatre dels quals pertanyien a la guarnició britànica. En aquests encontres, s’hi debatien assumptes sobre temes literaris i lingüístics i es feien en català. Va ser, tal com jo l’he anomenat, «el període menorquí de la literatura catalana», perquè va ser excepcional.

Menorca va acabar el segle XVIII amb uns quinze mil habitants, és a dir, amb una demografia molt reduïda, però, tot i així, l’obertura del comerç vers l’Europa occidental va propiciar que els fills de la burgesia mercantil —Joan Ramis n’era un— tinguessin l’oportunitat d’estudiar a França, a les universitats del sud de França, o a Avinyó, que era una ciutat papal però que vivia l’ambient de la França de l’època. Joan Ramis, doncs, va ser un fill de la burgesia mercantil menorquina de l’època anglesa que va anar a estudiar a França. Va ocupar càrrecs durant l’ocupació anglesa, i també després, durant l’ocupació espanyola, la qual va portar una repressió de la llengua que l’anglesa no havia significat.

Com i quan va descobrir Lucrècia?

L’obra havia quedat a Menorca. Quan es va acabar la guerra civil, en aquell moment de tremenda depressió, Fèlix Duran i Cañameres, dirigent d’Unió Democràtica i bibliotecari de l’Estat, va ser enviat a Maó. Ell, com a director de la biblioteca de Maó, va rebre els manuscrits de les tres obres més importants de Joan Ramis, Lucrècia, Arminda i Rosaura, tot i que les dues últimes no tenen, a la meva manera de veure, la qualitat literària de la primera. Cañameres es va adonar de la importància dels manuscrits i els va a donar a Rull, un funcionari de l’Ajuntament de Barcelona que volia recollir tot el teatre català, perquè els copiés. Va ser així que jo els vaig descobrir, quan m’encarregava de fer el teatre a Serra d’Or. Vaig anar a fer una descripció de la Biblioteca Rull com un fons teatral important i allà vaig descobrir-les. Més tard vaig anar a Menorca on vaig trobar els originals i vaig treballar en la literatura menorquina d’aquella època i del segle XIX. L’obra i la figura de Ramis, doncs, han passat a la història com un valor literari important, però l’obra de Lucrècia no ha estat representada en un espai públic com ho és La Seca fins ara: Sergi Marí es va entusiasmar amb el text i va veure que calia representar-lo.

Quina és la importància de Lucrècia?

Lucrècia ha passat a la història de la literatura tradicionalment com un text per a ser llegit i no pas recitat. No obstant això, gràcies a aquesta companyia d’actors dirigits per Sergi Marí, ara s’ha representat d’una manera excel·lent. Amb això es demostra que la Lucrècia no solament és un text literari per a ser llegit sinó  que és un text per a ser representat. És un text clàssic, que es pot posar al costat dels clàssics de la literatura europea del segles XVII i XVIII.

Lucrècia és una obra que segueix els patrons del neoclassicisme francès. Està dividida en cinc actes, té unitat d’acció de temps i lloc i està escrita en alexandrins aparellats, que és el metre per excel·lència del teatre francès i que es troba en les representacions de la Comédie Française i en els clàssics francesos, que tenen una tradició diferent de la nostra. Quan Sergi Marí va decidir representar Lucrècia va haver de crear l’ambient de les funcions de la Comédie Française i ho ha fet molt bé no només perquè s’ha desvinculat una mica del to amanerat d’aquestes obres sinó també perquè tothom qui l’ha anat a veure ha sortit satisfet d’haver gaudit d’una jornada de teatre de gran categoria.

No hi ha cap més obra neoclàssica del moment que segueixi els patrons dels clàssics francesos com ho fa Lucrècia. Quan Ramis escriu Rosaura, per exemple, rep influències del teatre castellà: està escrita en heptasíl·labs i hi apareixen personatges com el gracioso, típic del teatre castellà. L’ús dels alexandrins aparellats, en canvi, només es troba en aquesta obra de Ramis. Sí que és cert que l’ús d’aquests versos és també molt popular al Rosselló d’aquells moments, però com un fet estrictament religiós. En canvi, aquesta és una obra profana, i que, per la seva categoria, es pot posar al costat de les grans obres del teatre europeu de l’època. És una obra clàssica, arrodonida, escrita amb un català literari amb castellanismes i gal·licismes.

Per què hi ha gal·licismes i castellanismes?

Ramis va veure de la tradició del català de l’administració, que era diferent del dialecte menorquí. Els personatges no salen, no parlen en menorquí sinó en català literari! Ramis utilitza els gal·licismes i els castellanismes per donar un to literari, lluny de la llengua parlada. A través de l’anècdota de Lucrècia violada per Tarquini, fill del rei de Roma Tarquini el Superb, Ramis basteix un estudi dels personatges, uns personatges de carn i ossos, amb els seus dubtes i les seves sensibilitats: no són personatges de patró. I encara és considerada una de les millors obres neoclàssiques de la literatura catalana per una altra raó: perquè paral·lelament al desenvolupament de l’acció, hi ha una defensa de la llibertat. Allò que Brutus diu al final del primer acte, quan es queda sol a escena, és d’una gran categoria teatral, literària i humana. I, a més, diu una cosa que és realment sorprenent a una obra del segle XVIII: «Vida sens llibertat no és vida, sí que és mort». Aquesta reivindicació de llibertat és molt important perquè és la primera vegada que surt a la literatura i és fruit dels ideals de la Revolució Francesa, de l’ambient estudiant que Ramis va viure a França i que es va emportar a Menorca en tornar.

Per què creu que no s’ha representat fins ara?

La nostra cultura ha tingut uns problemes de repressió tremenda durant molts anys. Quan jo vaig anar a la Universitat, no podíem parlar en català i estava prohibit fer una conferències en català.

Ara bé, Lucrècia és un clàssic que requereix un estudi de l’obra com a fet teatral i com a fet literari i això és el que ha fet Sergi Marí. Abans d’ell, hi havia hagut alguna representació de l’obra a nivell local, però no tenia una projecció pública com la que ha tingut aquesta representació. I això és perquè tot just ara hi comença a haver una representació d’obres clàssiques, fet que requereix uns estudis i uns mitjans: el teatre no és només literatura, sinó també una realització pública que sigui capaç de produir una catarsi com ho fa Lucrècia. Aquesta representació és, doncs, l’embrió del que pot ser una continuïtat de representacions del teatre clàssic català dels segles XVIII, XIX i XX. Això no és tan senzill com publicar un text literari: requereix un estudi i una tradició teatral.

La dignitat que aquests actors han donat als alexandrins de Ramis ha estat magnífica, alada, lleugera, deslligada completament de l’amanerament de la Comédie Française: els alexandrins es presten a una cadència, a un ritme que fàcilment pot caure en l’amarament. En canvi, aquests xicots no en tenen, d’amarament. Sergi Marí ha aconseguit que els actors recitin els alexandrins apariats, totalment infreqüents a la literatura catalana moderna i també a la castellana.

Ramis només utilitza els alexandrins en aquesta obra per influència francesa?

Sí. Els models de Ramis són els clàssics francesos, especialment Racine, que va ser l’escriptor que més el va influir. Ramis va fer una adaptació dels versos alexandrins al català perfecta. Quan et llegeixes el final del primer acte, on Brutus fa el seu primer monòleg, et quedes sorprès: darrere de les seves paraules s’amaga un clam de llibertat que prové dels ideals de la Revolució Francesa.

També és un clam contra la tirania i la monarquia?

És clar. És una obra que reivindica la llibertat i la llibertat és la República. Brutus porta la rebel·lió contra els Tarquins, la supressió de la monarquia romana i la instauració de la república. És un tema que ja ha estat tractat a la literatura; per exemple, Leandro Fernández de Moratín també va redactar una Lucrècia, però no és comparable a aquesta en qualitat literària, en nivell, en tensió.

Recentment, amb en Bernat Puigtobella vam entrevistar Albert Rossich, que ens explicava que per ell el concepte de decadència, per referir-se a la literatura d’aquesta època, és un concepte tòxic. Què en pensa?

Per mi la decadència és una denominació: el fet d’anomenar decadència a un període, per mi, és, en certa manera desvalorar la literatura que es va produir en els segles XVI, XVII i XVIII. Va ser un terme encunyat per la literatura de la Renaixença, que va viure un moment de transformació social al Principat amb el naixement d’una nova burgesia industrial de la qual sortirien grans intel·lectuals com Verdaguer —tot i que provenia d’una família de pagesos—, Guimerà, Costa i Llovera, Alcover, etc. La literatura de Ramis, en ple segle XVIII, s’ha d’entendre com un fet aïllat, amb una circumstància social i política diferent de la del Principat, que era la Menorca anglesa. En cap dels altres territoris de parla catalana no es va produir una literatura del mateix nivell perquè la classe social dominant, l’aristocràcia, es va castellanitzar. Ara bé, la literatura catalana, però, té una continuïtat i no desapareixerà.

Creu que té vigència el mite de Lucrècia?

I tant, perquè és un tema de la literatura universal. Les altres obres de Ramis no són d’un mite com ho és aquesta, són teatre de qualitat, però per mi no tenen el nivell. Són obres de qualitat que arrodoneixen la figura de Joan Ramis, però no tenen aquesta força, aquesta tensió, aquest valor universal que té la Lucrècia de Ramis. Per mi, la representació de Sergi Marí és digna de ser representada al Teatre Nacional de Catalunya.