JOMA: “A la premsa pots arriscar amb el traç i en el fons”

"Al dibuix de premsa m’agrada anomenar-lo dibuix de pensament"

Dimecres al matí. Hem quedat amb en JOMA al seu estudi del barri de Gràcia. No ens coneixíem d’abans. Tan sols sabíem dels seus dibuixos i d’haver-nos intercanviat uns quants correus electrònics gràcies a l’avinentesa propiciada per un bon amic comú. El pis no és ni massa gran ni massa petit, lluminós, i s’hi sent bategar la vida del barri de Gràcia més enllà de les finestres. Hi anem amb la fotògrafa Laia Serch. Joma participarà el cap de setmana del 25 de maig a la Fira Litterarum amb els espectacles ‘Aigua tenyida’ i ‘Cresques, pirates il·limitats: Mai s’arriba a l’horitzó’.

L'il·lustrador JOMA en plena acció | Foto: Laia Serch

Del final del passadís arriba una melodia que ens sorprèn i captiva. Ens parla de la gran passió que sent per la música; que sovint l’acompanya mentre pinta, que les seves mans dansen al seu ritme i música i dibuix esdevenen u. Apaga la música per poder parlar. JOMA es mostra proper, obert, amb ganes de ensenyar-nos la seva feina, de qüestionar i debatre. El caràcter dels seus dibuixos es materialitza en la conversa. Gairebé sense temps de masses presentacions, la conversa flueix. Ens trobem asseguts al menjador de la casa. Com si ens coneguéssim d’anys. Parlant de dibuix i pintura i de les fronteres que creiem però no són o —potser millor— que són però no creiem. Pensa i reflexiona en veu alta mentre nosaltres, simplement, escoltem:

Bernat Puigdollers: Comencem pel principi. Quins són els teus orígens artístics?

JOMA: Jo vaig començar a publicar amb quinze anys en una represa de la revista “El Patufet” que va durar tres o quatre anys. L’havia de portar una persona però va morir d’un accident de cotxe mentre s’estava tramitant la sortida del nou “Patufet” al Ministerio de Información y Turismo. I la va agafar el seu pare, l’hereu del primer Patufet, el Sr. Josep M. Bagunyà. Però va plantejar un Patufet “antic”. Tot i així, aquesta revista va ser la que em va començar a donar ales perquè em van fer cas i em van donar espai.

Simultàniament vaig començar a publicar a una revista que a mi em semblava molt interessant que es deia “Oriflama” i, de la mateixa manera, vaig començar a publicar a revistes com “Serra d’Or”, “Cavall Fort”, “L’Infantil”, etc. Vaig començar fent el que aleshores en dèiem feina de ninotaire. D’aquí vaig  passar a fer un tipus de treball, diguem-ne, més “combatiu”. Vaig començar a col·laborar a la revista “El Papus”, “Mata Ratos”, “El Jueves”, “Barrabás”, etc.

I vaig entrar al diari “Tele/eXpres”, diari de la tarda, a on vaig començar a fer aquest tipus de dibuix de mentalitat més adulta i d’opinió. També al Diari de Barcelona de la represa en català a on hi feia, a més del dibuix d’opinió, dibuix dedicat al públic infantil per a les pàgines del suplement dominical. D’aquí vaig passar, pel meu interès pel dibuix  més enllà del ninot, al que avui en diem il·lustració, podent treballar en color. I a partir d’aquí vaig anar a petar a La Vanguardia, durant molts anys a les pàgines del Magazine i des de fa ja forces anys a les pàgines d’opinió, a on encara ara col·laboro. Vaig heretar l’espai del Krhan de la mateixa manera que vaig heretar l’espai del Cesc de Serra d’Or. He tingut el privilegi de poder continuar les pàgines que ocupaven alguns dels grans autors que he tingut com a referent.

B.P: La veritat és que sí que hi ha punts de contacte entre la teva obra i la del Cesc…

J: I tant! El Cesc per a mi és un mestre! Ha estat un referent. Una de les persones que admirava. De la mateixa manera que Chumy Chumez, Coll… Perich també, encara que no gràficament. I també tota l’escola francesa de l’“Hara-Kiri”, Charlie Ebdó, etc. De fet jo anava a França per poder conèixer la seva obra. Hi havia qui hi anava a veure cinema i jo hi tornava carregat de revistes!

B.P: Com en l’obra de Cesc o altres dels referents que esmentes, en la teva obra sempre hi ha la voluntat de qüestionar-se les coses…

J: Sí. Hi ha una idea de pensament, de qüestió, de reflexió… I això de vegades ha fet que hi hagi males interpretacions. No perquè busqui l’ambigüitat sinó perquè una de les coses que he après en aquest viatge és que les coses són contradictòries. Res és simple. I això m’interessa molt.

Detall d'una il·lustració de JOMA | Foto: Laia Serch

B.P: Què suposa per tu el dibuix de premsa?

J: M’agrada anomenar-lo dibuix de pensament. M’ha interessat sempre la immediatesa de la premsa. Gràcies a això, a diferència d’altra gent que crea uns personatges o una imatge i la mantenen, la premsa m’ha permès evolucionar molt, modificar molt, provar molt. Això em permet arriscar. Si d’alguna manera, arrisques i et passes de rosca, al cap d’una setmana pots rectificar.

I per altra banda, la immediatesa de veure el resultat. Si jo entrego un dibuix avui, demà ja el veuré imprès. Demà ja tindré la visió diferent. Quan un treballa, arriba un moment visceral o emocional en el que notes que has acabat el dibuix. Sobretot ho notes perquè dius: ja m’he passat. Però estàs en calent. Però quan el veus imprès tens una visió més crítica. Les coses que no encaixen se’t fan evidentíssimes. A la premsa pots arriscar amb el traç i en el fons.

Això em va permetre mirar de fer notícia la vida quotidiana. En aquesta línia són les meves intervencions al Brusi i al Magazine, a on mirava de donar poètica a les petites coses de cada dia. Recordo, per exemple, haver fet al Magazine de La Vanguardia un dibuix sobre el fet de tallar-se les ungles. Això és un extrem. Però m’interessaven molt les relacions humanes, les relacions petites del dia a dia. Volia donar-li un espai a la premsa. I crec que ho he aconseguit.

B.P: I la il·lustració de llibres?

J: Un llibre és una altra història. Tot és molt més solemne. El llibre queda. Ara fa temps que no he fet llibres. Vaig voler desplaçar-me una mica del món del llibre infantil perquè segons quines propostes no hi tenen lloc. El públic infantil és un públic molt ric. En molts aspectes és molt més ric que el públic adult. Perquè no tenen tantes fronteres, menys muralles. Però tenen el coneixement que tenen i no els pots portar a segons quins territoris. I també me’n vaig voler anar apartant perquè els qui promouen aquests llibres: editors, pedagogs, etc. també tenen els seus temes preferits i les seves preferències. Això va ser el que em va portar cap a la premsa i altres camins com la poesia visual, l’obra objectual… O, per exemple, el treball, especialment d’instal·lacions, que va quedar recollit a l’exposició que vaig fer al Centre d’Art Tecla Sala l’any 2004.

B.P: Et sents un il·lustrador?

J: Jo he circulat sempre per un terreny confós. Aquesta idea de classificació per categories serveix perquè les coses passades semblin que han estat endreçades i tenien una direcció, però jo crec que sempre hi ha hagut personatges que han passat d’una disciplina a una altra. Els que hem passat d’un registre a un altre seguim fent el mateix d’alguna manera.

La il·lustració pot arribar a ser per alguns una actitud. L’actitud d’esperar que hi hagi un material a partir del qual reinterpretar. En aquest sentit l’il·lustrador és més com el dissenyador. Si no té un encàrrec, està mut. I a mi això no m’ha semblat mai així. Quan he tingut encàrrecs d’il·lustració he mirat de donar-los-hi la volta. Això, per exemple, em passa amb els dibuixos per a La Vanguardia. Jo al diari faig dos tipus de feines: Una és la que es publica els dimarts sota una capçalera que es diu “Tinta carregada” però allò no és cap il·lustració. No il·lustra res. És una columna d’opinió que està dibuixada enlloc d’escrita. Hi ha qui em diu: “allò que fas del Roca i Junyent” només perquè al damunt hi ha un text de Miquel Roca i Junyent que és més famós que jo. Però entre l’última línia de l’article del Roca i el meu dibuix hi ha el títol de la meva secció que ho separa. Penso que bona part dels lectors ja no saben distingir i associen que dibuix i il·lustració va associat. I jo estic una mica en una croada en contra d’això. Trobo que hi ha una bona part dels que fem imatge amb contingut que, de vegades, il·lustrem però que, fins i tot quan il·lustrem, el nostre dibuix té tant de contingut vinculat al text que acompanya com per sí sol. Aquí les línies comencen a desdibuixar-se.

Il·lustro amb molt de gust. Però la meva personalitat artística va més enllà. Per això procuro de treure’m aquesta etiqueta o, si més no, que aquesta etiqueta sigui com les etiquetes tan llargues que duen els pantalons. No en renego gens. Però voldria reivindicar tota la resta perquè m’ha enriquit molt, personalment parlant. I és el que m’ha permès tenir personalitat fins i tot com a il·lustrador. Crec que, si es poden reconèixer els meus dibuixos, és gràcies a realitzar totes les altres coses que faig.

B.P: Veient aquestes obres veig un paral·lelisme amb molts dels teus dibuixos. La lletra, la paraula, forma part del mateix dibuix com a un recurs plàstic, com un element més del dibuix…

J: Sí. Això m’interessa molt. Per exemple, he dibuixat tota la Ilíada i l’Odissea amb aquest criteri, o una versió de la Flauta Màgica. Quan dibuixava la Flauta Màgica, ho feia escoltant l’ària que estava dibuixant perquè la cal·ligrafia captés també el caràcter de la música.

B.P: Parla’ns del teu projecte Viatge incessant

J: He transitat i he fet fotografia. Projectes fotogràfics com Viatge incessant, un projecte que ha durat uns deu anys aproximadament —el vaig iniciar l’any 2003— i que encara dura. Un projecte en el qual he dibuixat sense llapis fent instal·lacions efímeres properes al land art, documentant-les amb imatges fotogràfiques i escrivint. Intervencions en el paisatge d’arreu del mediterrani. Per tot aquell territori que avui està tant inflamat: Síria, el Líban, Egipte, Turquia… Una mena de camí de ronda que unia tot el mediterrani. Tot un seguit d’accions puntuals i aïllades que, unides després a través dels textos i les fotografies, creaven un discurs coherent.

Una de les obres de JOMA | Foto: Laia Serch

B.P: I en què consisteixen exactament aquestes intervencions?

J: El projecte consisteix en traçar una línia de punts vermells. Igual que les línies que es dibuixen als mapes per marcar una ruta, però feta directament a l’espai. No vol marcar un viatge  real i transitable sinó un viatge interior, perquè et miris espais d’una manera diferent. La idea és crear un camí simbòlic ideal que uneix en el temps i en l’espai les diferents cultures del mediterrani amb la intenció d’indicar els camins d’intercanvi, de domini o de submissió… La idea és incidir en el tema dels moviments migratoris.

Després, a través de les fotografies, arriba un punt que sembla que aquesta línia existeix realment; que simplement he anat fotografiant una línia traçada realment i que uneix tots aquests punts del territori.

B.P: I aquesta instal·lació com es materialitza?

J: La intervenció és viatjar amb uns dos-cents cascs vermells i col·locar-los en llocs inesperats per provocar aquesta paradoxa: què hi fa això aquí? Vull que la gent es qüestioni les coses. Una de les coses que em va cridar l’atenció és la lectura que feien en alguns països on hi feia l’acció. Jo havia escollit els cascs vermells per una qüestió simbòlica del món del treball, el peonatge, per tant de la immigració, etc. Però allà això no passa. Perquè? En primer lloc perquè no porten casc per treballar. I després perquè allà el casc el veuen com un element militar. Això m’ho va fer replantejar absolutament tot.

Pels d’allà, qui podia emigrar era l’afortunat. Vaig establir contacte amb artistes d’allà i, enlloc d’establir un diàleg per veure com podíem parlar d’aquesta problemàtica, la conversa de seguida era per procurar immigrar cap aquí o, si no ells, si més no la seva obra.

M’ensenya algunes de les fotografies de Viatge Incessant. Em sorprèn veure una línia de cascs vermells travessant un cafè mentre la gent continua impassible.

B.P: Veig la gent molt tranquil·la. No els crida l’atenció?

J: No. Gens. La gent està tranquil·la si tu estàs tranquil. La càmera està situada en un discret segon pla i amb un disparador de cable. No ets gens invasiu. Això sí, sempre hi ha preguntes. Genera debat.

B.P: I ara, a part de les col·laboracions habituals a premsa, en què més estàs treballant?

J: Ara estic molt interessat en el dibuix en directe. Estic treballant en uns projectes que uneixen dibuix, animació i música. Totes les disciplines que hi participen es retro alimenten les unes amb les altres. Treballo amb músics que fan música en directe mentre dibuixo en directe.

Dins aquest procés m’han aparegut dues coses que han estat molt interessants per a mi: una és que m’estic anant cap a l’animació.

Tot això (ens ensenya un gran dibuix a carbó) és el resultat d’una superposició de dibuixos. He anat fotografiant cada canvi. És, en certa mesura com l’animació clàssica però sense el sistema d’acetats. Després, unint totes aquestes fotografies genero una animació. Però el que és més interessant no és la imatge final que s’obté, sinó tot el procés. Un procés que es veu potenciat perquè porto una càmera go pro. Gràcies a això l’espectador pot veure allò que estic veient com si estiguessin en la meva pell o bé (en ocasions em poso la càmera al canell), poden veure de ben a prop els moviments del meu llapis. I això també m’interessa a mi mateix, perquè puc veure’m dibuixant. Cosa que mai havia vist.

Ho faig a temps real en un teatre juntament amb dos músics, en Xavi Lloses i en Miquel Jordà, i de vegades amb convidats com Carlo Mezzino, Miquel Àngel Marín o Jesús Asenjo que interpreten música amb infinitat d’instruments diferents i de naturaleses molt diverses i, en aquest magma sonor, dibuixo. Vaig narrant, transformant, una imatge. Hi ha, per una banda la màgia, la sorpresa, del dibuix, del canvi, i per altra banda el missatge de fons que genera. Tot això forma part d’un projecte que es diu “Uns i Altres” i que, de la mateixa manera que la major part del conjunt de la meva obra, té la voluntat d’entendre i aprofundir en les relacions humanes.

De moment,  us deixem aquí un vídeo perquè us en feu a la idea:

I d’aquí han derivat altres projectes com en el que estem treballant ara amb Simon Ibáñez, Cristiaan Ruscior, Liina Leijala i Pauli Jämsä. Farem el Quartet per la fi dels temps de Messiaen, que el va compondre a Polònia en un camp de concentració, comptant només amb els instruments que disposaven a dins el camp: piano clarinet, violí i violoncel. En certa mesura veiem un paral·lelisme amb el moment actual i tot el tema dels refugiats. És per això que ens sembla oportú presentar ara aquest projecte i així ho farem, a Barcelona, durant el 9 de juliol.

B.P: Què opines de les noves tecnologies i el seu paper en el camp de la il·lustració?

J: Tenen coses positives i negatives. Fa una estona us comentava que treballo amb una go pro. Això m’ha aportat coses positives. I fa que dibuixi diferent perquè després puc veure el que he fet mentre feia. Això m’ha obligat a treballar en formats més grans que alhora m’han portat a buscar altres eines. Guanys en termes manuals però que venen condicionats per qüestions tecnològiques. Les animacions que faig les puc fer perquè tinc el Premier i altres programes d’edició que m’han permès treballar en aquest camp sense necessitat de buscar ajuda a fora. Puc treballar-ho directament a casa des del meu propi ordinador.

Per tant, tinc la certesa que la tecnologia ha aportat moltes coses positives. Però també tinc la certesa que n’ha generat algunes de negatives. Em dóna la sensació que pot haver incentivat les rutines. El fet de poder copiar i enganxar i de fer proves pot comportar un sentit acrític. Si no hi ha la possibilitat de guardar els document i poder rectificar, has d’escollir i arriscar-te a posar una pinzellada aquí o allà. Després un color et porta a un altre. Cada taca et condiciona la següent. Això, però, no és culpa de la tecnologia. Sovint penso que els milions de colors que et proporciona la paleta digital —alguns companys hi estan d’acord— han aconseguit que el color que la majoria dels que treballen en color s’assemblin. Tampoc m’acaba de convèncer el fet que tot sigui tant pla. Sense cap accident. I venint d’on vinc i del meu tipus de dibuix, això no m’atreu gens. Ara bé, també hi ha coses realment espectaculars fetes amb ordinador. Amb en Cesc en parlàvem molt de l’accident en el procés de dibuixar.

Crec, però, que s’ha explotat poc aquests recursos. Especialment per crear poètiques pròpies. Amb un llibre no tens més remei que posar una imatge darrera una altra, pàgina rere pàgina. Que en una tablet imitin el pas de les pàgines és una collonada. Allà no hi gira res. En canvi, és molt més proper de la Torà o dels papirs egipcis o d’un absis romànic. Pots moure’t en totes direccions. I en el cas de les tauletes, tenen també el pèndol que permetria relacionar la narrativa amb la posició que poses la tauleta. Fins i tot es pot explotar la profunditat. A través de les tauletes pots endinsar-te literalment en la narrativa. Però som encara molt esclaus de la idea del llibre de Guttemberg. Hauria de permetre una nova narrativa, sobretot visual. Però necessitem el suport dels enginyers.

En JOMA conversant amb Bernat Puigdollers |Foto: Laia Serch

La conversa encara s’allarga una bona estona més. Ens parla de l’atzar, de l’accident que busca i provoca, que dóna a la seva obra l’espontaneïtat i dinamisme que la caracteritza. Li agraden les taques que dispersa la ploma quan s’encalla damunt el paper, les textures que hi deixa i els regalims i les aigües que dibuixa l’aquarel·la. La metamorfosi de les obres de les seves darreres intervencions acompanyades de la interpretació musical. Passió. Ens parla apassionadament dels llibres que llegeix (molts i diversos), especialment l’Ilíada, que ha il·lustrat, i dels pensaments d’Elias Canetti que sovint li és font d’inspiració.

De sobte els budells ens alerten a tots que ja és l’hora. Sense gairebé ni adonar-nos-en, toca anar a dinar. Cinc hores de conversa. Cinc hores submergides en el fascinant món de la pintura, el dibuix i la música. Cinc hores viscudes fora del temps, on no hi ha fronteres. Ja ho veieu, darrera el JOMA que coneixíem, el dels contes per a nens i les il·lustracions fantàstiques de diaris i revistes, del JOMA crític dels seus dibuixos, hi habita un altre JOMA diferent. Quedem emplaçats, doncs, nosaltres i vosaltres, a seguir de prop les noves iniciatives que barrina incansablement. De seure a taula amb els seus dibuixos i consumir-ne sense deixar mai de gaudir-ne.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació