Joan Sala i Ignasi Moreta o la travessia del desert

10.07.2017

Celebrem amb una conversa el desè aniversari de dues editorials. Joan Sala, fundador de Comanegrapresident de La Setmana del Llibre en Català, i Ignasi Moreta, fundador de Fragmenta, són dos editors de catàlegs i maneres ben diferents, però comparteixen punts de vista sobre el sector i l’experiència d’haver aixecat un segell en plena travessia del desert. Van fundar els respectius segells l’any 2007, un any abans que esclatés la crisi. Ara, amb la perspectiva dels anys, fan balanç d’aquell moment fundacional i de tot el que ha vingut després. La Carla Mallol ha enregistrat i transcrit l’entrevista.

Joan Sala, editor de Comanegra i Ignasi Moreta, editor de Fragmenta

Bernat Puigtobella: Els vostres catàlegs són molt diferents però els dos vau néixer el 2007, poc abans que esclatés la crisi. A diferència d’editors més veterans no podeu comparar entre l’abans i el després de la crisi; però, del 2008 a avui, heu notat alguna evolució favorable?

Joan Sala: Naixem el 2007, quan tot comença a caure. Acabes de néixer, estàs animat, content perquè acabes de començar però notes que estàs en un sector enrarit, que està caient a un ritme frenètic, a un 10% de vendes cada any. Ho notàvem en coses tan anecdòtiques com les compres de l’Abacus: al 2007, quan trèiem un llibre infantil ens en compraven 400 exemplars en català i 400 en castellà. 5 anys més tard, ens en compraven 40.

Ignasi Moreta: En aquest període, hem vist caure llibreries com la Catalònia, l’Ancora y Delfin, la Robafaves o Proa espais, etc. Són caigudes que fan mal, no només a nivell econòmic sinó pel capital simbòlic que tenen. És cert que si fem balanç, han caigut llibreries però se n’han creat de noves, amb llibreters molt vocacionals que fan que la llibreria no sigui un mer contenidor sinó que siguin lloc on passen coses, amb un munt d’activitats i productes culturals. Però, no ens enganyem: cauen llibreries mitjanes i grans i en neixen de petites.

JS: Passa el mateix en el sector editorial. Desapareixen editorials mitjanes absorbides per altres i en neixen de petites. Ens estem quedant sense classe mitjana cultural i potser ara caldria esperar que aquestes llibreries i editorials petites creixessin.

IM: A mi, el discurs que es fa ara sobre el nou model de llibreries no m’acaba de convèncer. No acabo de combregar amb la idea de la llibreria com alguna cosa més que un magatzem de llibres sinó com un espai on passen coses. Com a lector jo vull una llibreria on s’hi pugui remenar i triar, i això aquestes petites llibreries no m’ho ofereixen. Hi ha llibreries on el mobiliari no arriba fins al sostre i això és dramàtic: ens estem quedant sense llibreries de fons.

JS: El que ens està passant és que no tenim un model de llibreries francès: plenes de llibres, on hi pots trobar de tot. Aquesta nova llibreria dinamitzadora és necessària però no és l’únic model a seguir. No hi ha un model a seguir: jo crec que hi hauria d’haver de tot. Com en qualsevol altre ecosistema, com més diversitat millor. Hi hauria d’haver de tot: llibreries grans com la Casa del Llibre o l’FNAC però també les llibreries de poble, les llibreries-merceria i les llibreries mitjanes especialitzades i de prescriptor.

BP: Malgrat tenir perfils diferents, les dues editorials tenen un perfil molt determinat. Creieu que una editorial nínxol pot sobreviure només en català?

IM: Jo crec que sí. Ser una editorial amb una temàtica molt concreta té els seus avantatges. Una vegada, en Lluís Amiguet de La Vanguàrdia, em deia que quan reben una nota nostra ja saben de què es tracta i jo crec que és bo que la gent sàpiga ja d’entrada què oferim. El fet d’anar adreçat a un públic molt concret, crees una comunitat, un públic Fragmenta que vénen a les presentacions, que ens segueix la pista i pregunten què traurem. No es tracta d’adreçar-te a un ghetto, sinó a tota la ciutadania però també és important que hi hagi un nínxol.

JS: A mi se’m faria difícil publicar només en català. Molts títols els he de treure en tots dos idiomes. L’estructura que tenim a Comanegra seria molt difícil de mantenir si només publiquéssim en català. No tant per les vendes arreu d’Espanya sinó a Catalunya mateix per a castellanoparlants o a Sud-Amèrica. Moltes vegades el mateix títol surt en els dos idiomes per sumar vendes.

IM: Exacte. Un llibre en castellà tampoc ven de forma exponencial però suma. En castellà se n’han de fer més per a distribuir-los arreu però això no te n’assegura les vendes. Nosaltres tenim llibres que hem venut més en català que en castellà, publicats simultàniament. Depèn. Exportar en castellà tampoc és fàcil.

JS: L’esperança de vendre molts exemplars acostuma a passar pel castellà… Quan un llibre ven bé en castellà, pots arribar a tenir moltes alegries, però també hi ha excepcions. Per exemple el llibre infantil o l’assaig d’autor català tenen més tirada en català.

BP: Fa no gaire l’Ignasi publicava un post en el seu blog parlant de les vegades que ha hagut de dir no. Com us enfronteu a aquest moment? Teniu alguna tècnica?

IM: El millor llibre d’un editor és el seu catàleg, que està format pels «sí» però també pels «no». Si no has dit «no» moltes vegades, el teu catàleg acaba sent una cosa amorfa i sense criteri. El «no» és el que dóna forma al catàleg. Un dels criteris d’aquest catàleg ha de ser l’encaix amb la línia editorial. Però també ha de tenir qualitat i ha de ser viable econòmicament. Fins i tot complint aquestes tres condicions, a vegades has d’acabar dient «no». O bé per factors reals: o per saturació, perquè no arribes a tot i no vols quedar malament o perquè no hi ha química personal… Imagina’t treballar amb algú durant mesos colze a colze amb qui no connectes? Impossible. En aquests casos dius que no com pots. El Vallcorba va dir-me una vegada que no publiqués per compromís perquè aleshores t’enganyes a tu i als altres: publica allò que estiguis disposat a defensar amb ungles i dents. Això m’ha costat alguna mala cara.

JS: Sí… És dur. Però jo aplico una màxima del meu avi: val més quedar vermell cinc minuts que negre tota la vida. Nosaltres, tot i ser una editorial petita, rebem entre 7 i 8 propostes diàries. El primer cop d’ull és molt intuïtiu. Però, tot i que es pot fer una primera garbellada, després has de mirar totes les propostes una per una. I els criteris han de passar per la qualitat i la viabilitat, com deia l’Ignasi. S’ha de tenir, però, també en compte el cost d’oportunitat: si fas una cosa, sempre en deixes de fer una altra… Es tracta de prioritzar. A vegades m’han fet arribar llibres que he hagut de rebutjar perquè no m’encaixaven i que, un cop algú els publiqui, correré a la llibreria a comprar-los. I, de fet, quan m’arriba algun llibre que no puc publicar, el recomano a alguna altra editorial amb la que pugui encaixar i que pugui defensar-lo.

IM: Jo he rebutjat molts llibres que a mi m’interessaven molt com a lector, però que no encaixaven amb la línia de l’editorial. A l’hora de fer la tria, els llibres que potser podrien encaixar són els més difícils, els que trigues més a estudiar i si els has de dir que no, dol. Quan més trigues i quedes malament és amb els llibres que estan al límit.

JS: I hi ha un cas encara pitjor: quan a més a més te’l recomana algú a qui tens en alta estima. A mi em passa molt. Hi ha molts recomanadors que m’envien coses i en qui confio molt, per exemple quan em recomanen llibres en Lluís Permanyer o en Julià Guillamon.   O un altre cas, sobretot amb assaig, són els llibres que podrien ser molt bons si qui els ha escrit sabés escriure: hi ha gent que sap molt del que parla però que no sap escriure. No podem arreglar un llibre perquè té un cost que no podem recuperar.

IM: Quan trobes algú que en sap i que sap divulgar, que sap arribar a un públic ampli però des d’un profund coneixement, el resultat és extraordinari.

BP: Se us acut algun exemple?

JS: Se m’acut un cas molt recent, El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya. Feia molt de temps que tenia ganes d’editar un llibre sobre l’imaginari català però no m’atrevia a publicar-lo perquè els textos no estaven a l’alçada, fins que vaig trobar el Joan de Déu Prats, capaç de fer una narració amb cara i ulls. No és fàcil trobar algú que sàpiga narrar i comunicar bé per arribar a la gent però que alhora tingui un alt nivell literari.

IM: Jo estic content amb Joan-Carles Mèlich, un filòsof de primer ordre, dels més rellevants a Catalunya ara mateix, però que no escriu pensant només en quatre col·legues sinó que escriu pensant en el públic lector. Això el converteix en un autor banal o d’autoajuda? En absolut. És molt auto-exigent, que s’hi pensa molt i publica amb comptagotes. És difícil trobar un professor universitari amb vocació de sortir del cercle acadèmic i arribar a un públic més ampli i en Mèlich n’és un: és l’acadèmia que va a la ciutat. Quan es troben autors així, s’ha de saber vehicular.

JS: L’Ignasi acaba de tocar un dels molls de l’os. Aquest país ha tingut històricament un elitisme exacerbat que ha fet que es fes molta literatura d’un nivell molt alt que en lloc d’incentivar en la lectura, espantava i foragitava els possibles lectors. Ara, de mica en mica, això està canviant. I és necessari. No vull dir que s’hagi de banalitzar la literatura però sí que s’ha de buscar gent que, des de la seva expertesa i coneixement pugui arribar al públic, de manera entenedora, amb un llenguatge que pugui arribar a més d’un 70% de la població.

IM: Una vegada en un debat a TV3 on participava juntament amb altres editors, el moderador ens va preguntar: “Heu editat llibres que d’entrada ja sabíeu que no vendríeu, però que hàgiu publicat per fer una aportació cultural?”. La majoria dels companys van dir que sí. Jo, en canvi, vaig dir que no. Per a mi no és un mèrit fer un llibre amb un valor culturalment molt important, tot i saber que no el vendràs, per a mi el mèrit és fer un llibre amb valor cultural i vendre’l. A mi m’enorgulleix haver publicat una edició bilingüe grec/català de l’evangeli de Lluc i els fets dels apòstols traduïda pel teòleg Josep-Rius Camps, que normalment escriu textos molt especialitzats en revistes acadèmiques i haver exhaurit una edició de més de 1.000 exemplars. Per a mi l’editor no ha d’omplir el magatzem de paper subvencionat sinó que ha de ser un canal de comunicació entre autor i lector. Fer alta cultura que no arriba al lector és equivocar-se, per a mi. Em sorprèn que hi hagi editors que venguin edicions pulcríssimes subvencionades per institucions públiques o privades però amb la contracoberta en blanc. L’editor que desaprofita l’espai que té el llibre per vendre’s no busca lectors. Aleshores, per què ho fa? Crec que el diferencial entre els nous editors respecte els antics que comptaven amb mecenatge, és que a més a més de l’autoexigència cultural hi ha també una autoexigència comercial. I crec que aquest valor és molt positiu.

JS: Exactament. La nostra obligació com a editors ha de ser d’assegurar les màximes garanties d’èxit. Després de 10 anys, he après que hi ha llibres amb els quals és difícil guanyar-hi res però he aprés a perdre-hi poc. Ara fa poc hem tret un llibre que em feia il·lusió publicar sobre l’antiga fàbrica Lehman (l’espai on tenim l’editorial). D’entrada és un llibre minoritari però depèn de com el vesteixis pots ampliar el públic lector i pots acabar aconseguint no perdre diners. I si a més a més acabes engrescant un públic pots aconseguir un èxit. I aquesta és el teu deure com a editor.

Ignasi Moreta, editor de Fragmenta

BP: Fa poc la filla del poeta Miquel Bauçà m’explicava que estava perplexa perquè havia rebut una carta de Grup 62 en què li comunicaven que trinxarien gairebé tota l’edició d’En el feu de l’ermitatge. Trinxar o no, aquest és el dilema?

IM: Els escriptors fan grans escarafalls quan reben una carta de l’editor on se’ls informa que trinxaran un llibre. La llei permet descatalogar els llibres tres anys després de la publicació i per tant és un dret que té l’editor. Els autors no ho entenen però tenir 500 exemplars en un magatzem costa molts diners i per tant ens hem de fer càrrec que per raons econòmiques els estocs són un problema i l’editor moltes vegades s’hi acaba veient obligat. Però per altra banda, per raons culturals òbvies, que et diguin que trinxen el teu llibre ha de ser una bufetada. A mi el que em molesta és el paper dels agents literaris, que tenen la funció de defensar a l’autor però que moltes vegades et limiten els anys que pots explotar aquest llibre. Acaba sent una batalla: la llei permet 15 anys com a màxim i quan es signa un contracte normalment els editors acostumen a posar 15 anys prorrogables, però els agents t’obliguen a retirar els llibres abans, com a molt 7 o 8. Quan venç el contracte, l’editor rep una freda carta on se l’informa que el llibre s’ha de retirar i s’ha de deixar de comercialitzar. Com podem criticar l’editor que fa trinxar llibres quan ens fem representar per agents que fan escurçar el període d’explotació dels llibres? Jo quan crec en un llibre, hi aposto a llarg termini: un llibre publicat fa 10 anys, continuo apostant-hi, li continuo donant vida, el continuo reeditant. En el meu cas, és una opció editorial.

BP: Heu trinxat mai cap llibre?

IM: Jo no he trinxat mai llibres per excés d’estoc, si ho he fet ha estat en casos de llibres defectuosos, però entenc que l’editor ho faci i segurament ho hauré d’acabar fent.

BP: No has trinxat mai cap llibre per estoc però defenses que els editors ho facin?

IM: Sí, ho entenc perfectament. Intento no fer-ho, tot i que sóc conscient que segurament ho acabaré fent. Però també vull que l’autor no es posi en mans d’un agent que el primer que faci sigui limitar els anys del contracte.

JS: Jo sí que he hagut de trinxar però mai me n’he quedat sense. No he trinxat mai tot l’estoc d’un llibre: si en tenia 1500, n’he trinxat 750. Crec, però, que podem dir això perquè les nostres editorials tenen només 10 anys, quan en portem 20 potser no tindrem altra opció i haurem de trinxar per nassos. Això no deixa de ser una militància. Jo he descatalogat llibres, però per altres raons. He arribat a retornat els drets a un autor que venia molt perquè no hi tenia feeling.

BP: Has acomiadat un autor, vaja.

JS: Exacte. Renunciant als drets que tenia adquirits per vendre el llibre durant 15 anys. Aquest llibre l’hagués seguit venent però … Estic en aquest sector per ser feliç. Ara que es parla tant de si la lectura ens fa feliços. Llegir no ho sé però estar en el món del llibre sí.

BP: Què en penseu, de les campanyes de foment de la lectura? Creieu que són necessàries?

JS: Jo crec que són necessàries, molt. Però les que hem vist fins ara no eren campanyes de foment de la lectura, no dic que siguin dolentes sinó que són altres coses. Una campanya de foment de lectura és molt més complexa i ens l’hauríem d’agafar seriosament perquè s’hauria d’aconseguir pujar el nombre de lectors. Continuem amb el 40% de gent que no agafa mai cap llibre i del 60% restant potser un tant per cent molt alt n’agafa ben pocs, un a l’any, potser. Com fem que la gent llegeixi? No ho sé… L’únic que sé és que ho hem de fer de forma conjunta, des del departament de cultura, educació, etc. Respecte les recents batusses que corren a les xarxes socials sobre la campanya, jo crec que s’ha de reconèixer que per primera vegada des de fa molt de temps l’actitud des les institucions, tant de l’ajuntament de Barcelona com de la Generalitat, és de mirar amb atenció al món del llibre. S’estan fent coses en benefici del sector.

IM: Jo no tinc cap fórmula màgica ni crec que existeixi. Estic d’acord que a vegades són hipercrítics, per exemple, a mi em va sorprendre molt la reacció furibunda contra la campanya dels sis anys, que crec que estava ben plantejada. Aquesta campanya reforça les llibreries i el món editorial. I no és una campanya gens paternalista sinó que dóna llibertat a escollir el llibre que es vol. Una de les crítiques que ha rebut era perquè no es prioritzaven autors catalans però aquest no era l’objectiu de la campanya: és una campanya de foment de la lectura no de l’edició en català. És necessari que totes les ajudes sempre prioritzin els autors catalans sobre els altres? Hi ha autors catalans molt dolents, també.

JS: Ara hi ha hagut moltes crítiques a la campanya Llibrèfils de la Generalitat i francament, ha aportat una ampliació de pressupost important que ha representat una remodelació de fons del sector: llibreries, editorials, biblioteques, etc. Compte, que tampoc és un miracle! Però s’ha de reconèixer la sensibilitat per part del departament de cultura, que ens està mirant, cosa que feia temps que no passava… Hi han hagut altres directors generals, el missatge dels quals era que el llibre en paper havia mort…

BP: Tots dos oferiu venda online des del vostre web. És productiu?

IM: En el meu cas, fem venda online des de la pàgina web però és un servei testimonial que no publicitem expressament perquè no pretenem treure negoci a les llibreries. Acostumem a tenir tan sols una comanda diària i de fet, l’estona que dediquem a fer els paquets no ens compensa. Les vendes online no són un negoci sinó un servei que no podem deixar d’oferir perquè és sobretot per als lectors que no tenen accés a les llibreries físiques. Tot i no tenir gairebé vendes crec que és un servei indispensable. Si el deixéssim de fer, no afavoriríem el petit llibreter sinó Amazon perquè el lector que no té accés al llibre no aniria a la llibreria sinó que el compraria a Amazon.

JS: En el nostre cas, el servei que donem amb la venda per internet és necessari. Alguns dels nostres llibres al cap de pocs mesos desapareixen de les llibreries: imagina’t si no els venguéssim online. Vaig adonar-me que el servei de venda online funcionava després de les 3 contres que em va dedicar a La Vanguàrdia, que eren extemporànies al llibre: després de cada entrevista, les ventes online es van disparar perquè la gent no trobava els llibres a les llibreries però sí al web. Crec que estem fent un servei per una carència: la devolució moltes vegades fa que no puguis tenir el teu fons a llibreria. Estic absolutament d’acord amb L’Ignasi: la competència de la venta online és Amazon, no la llibreria. I per això fem l’esforç de fer enviaments gratuïts, en les mateixes condicions que l’Amazon.

BP: Aquest any heu fet 10 anys. On voldríeu ser d’aquí a 10 anys? Com imagineu el vostre segell?

IM: Jo voldria no autoexplotar-me. Els nostres projectes són viables perquè els editors ens auto-explotem, són sostenibles perquè no comptem les hores.. Per exemple, nosaltres publiquem les obres completes de Raimon Panikkar, un gran filòsof que tenia tots els números per ser el gran pensador català contemporani pel seu magnetisme, la seva habilitat per la divulgació i, en canvi, en publicar la seva obra completa, venem només 200 exemplars de cada. I això diu molt del país on som, és un símptoma i ens hauria de preocupar perquè francament la situació és dramàtica. És cert que les subvencions t’alleugen però no et resolen la vida. I, de fet, ja està bé que no ho facin.

BP: Les obres completes espanten o és una cosa del públic?

JS: Jo crec que és cosa del públic. A mi em passa el mateix, salvant les distàncies, amb la col·lecció de teatre, que no podríem publicar si no h féssim de forma conjunta mb l’Institut del Teatre i la Diputació. Per què tenen èxit aquests projectes? Per auto-explotació: fem sobre-esforços, més hores que un rellotge i molt poques festes. D’aquí a deu anys, jo voldria que aquesta editorial publiqués el mateix nombre de títols i facturés el doble.

BP: Quants llibres feu a l’any?

JS: ara faig 60 llibres any i ja aquest baixem a 55.

IM: L’any passat n’eren 35 llibres, comptant tres llengües: el català, castellà i portuguès.

JS: Molts dels llibres els publiquem a la vegada en les diferents llengües. Però, moltes vegades el problema no és el volum de llibres sinó la comunicació. A vegades és difícil poder arribar als mitjans.

IM: És molta feina lluitar per tenir un espai en el món de de la cultura i a vegades en va. A vegades tinc la sensació que la cultura està adormida: hi ha llibres que penses que generaran debat, que sacsejaran però un cop els publiques ningú diu res o se n’escriuen ressenyes a partir de la contracoberta… En general hi ha poc debat cultural.

JS: A mi m’agradaria reivindicar també la tasca que fan les nostres editorials, el reconeixement dels autors locals: la tasca d’agafar l’obra de zero i treballar-la. A vegades l’èxit sembla que només passa per les traduccions però en aquests casos, les feines d’edició les ha fet algú altre.

IM: Jo afegiria la reivindicació del llibre per encàrrec, que sorgeix del mateix editor, que creu en un llibre concret. El llibre que neix de la idea de l’editor o a mitges, el paper de l’editor, com a estimulador.

JS: Exacte. Nosaltres fem un 40% de llibres per encàrrec. Publiquem pocs llibres que ens arriben espontàniament i tot sovint són de gent que coneixem, que sabem com escriuen… No podem oblidar que estem en un país on fa poc Amazon ens deia que el 54% de la gent ha començat a escriure un llibre i estem parlant del mateix país on el 40% no n’ha llegit mai cap. Segurament més d’un d’aquests que no n’ha llegit mai cap n’ha començat a escriure algun.

IM: Sí… A mi m’arriben molts llibres d’il·luminats, de gent que et ve a veure i que et deixa llibres esotèrics, molts dubtosos, de temes que a l’autor li van molt grans. O també hi ha el cas del que ve directament a entregar-te el manuscrit i quan l’obres resulta que és un llibre de medicina en una editorial com Fragmenta, quan els escrius que el vinguin a recollir , no ho entenen. Potser no cal ser teòleg per entendre de teologia però… i quan et venen recollir l’original no entenen perquè no els pot publicar. I encara hi ha un altre cas, els que et porten el manuscrit registrat pel registre de la propietat i que darrere hi ha un paranoic…

La conversa deriva en històries familiars. En això també tenen punts de contacte. El pare de Sala va ser diputat ales Corts de Madrid per Convergència i Unió i l’avi de Moreta va ser diputat de la UCD. En Joan ens parla de l’amistat del seu pare amb Josep Pla, i ens ensenya originals manuscrits de l’autor d’El Quadern gris, que conserva en una carpeta plena de documents autògrafs. Però això ja són figues d’un altre paner.