Joan Pera: “Europa no pot girar els ulls davant el dret a decidir”

Joan Pera (Mataró, 1948) continua gaudint de la seva tasca com a actor teatral que, de forma ininterrompuda, practica des de la seva joventut, a banda de la tasca que desenvolupa també en el món del doblatge, el cinema i la televisió, on intervé de forma més esporàdicament. Ara ho fa amb un nou repte, el d’interpretar el rol de màxim mandatari del govern anglès a ‘Sí, primer ministre’, al Teatre Condal, que es podrà veure fins el 24 de març, una obra basada en la sèrie ‘Sí ministre’ de la televisió nacional anglesa, la BBC, emesa per TV3 als anys vuitanta i amb un gran èxit. 

Com encara vostè aquesta nova “funció”, com a vostè li agrada dir a les obres de teatre?
Aquesta és una obra de teatre que tracta de la política, dels amagatalls de la política, i sobretot dels funcionaris. És el fet polític en general i sobretot tracta de la doble moral dins de la política. És una obra que té aquest humor anglès, que fa riure, que és molt divertit, però que alhora et va deixant caure històries i reptes fortíssims. Es refereix una mica a quella mena de coses que tothom sap que passen… però ningú s’atreveix mai a desvetllar, que mai surten al diari. Els anglesos agafen… i ho diuen, sense embuts. Fer aquesta obra per a mi era un repte perquè és una comèdia molt ben escrita, amb uns missatges constants; una obra d’un gran pes específic, de manera que jo no puc usar els recursos escènics habituals, amb els quals jo m’entenc amb el públic, sinó que he de servir molt bé el text que estic dient perquè la gent quedi interpel•lada. És un repte bastant especial, sí. Tot i així, estic buscant constantment aquest moment de simpatia, d’entesa amb la gent, aquesta comunicació… perquè al capdavall, el meu personatge, sent el primer ministre és, dels personatges que surten, el més humà.

Aquest és un registre diferent, per a vostè, malgrat també l’ha treballat amb intervencions com ‘Forasters’, de Ventura Pons. Suposo, però, que és un plaer encarar nous reptes professionals com aquests, oi?
Jo tinc una molt bona relació amb el públic i no vull que, de cap de les maneres, se senti decebut quan ve a la meva funció. Si jo ara, per exemple, fes una interpretació d’una tragèdia grega, la gent no hi està acostumada… i ens trobaríem falsos, ells i jo. En aquest cas, al principi patia una mica, però després també he vist que, tot i que no sigui un paper habitual en mi, a l’obra s’hi diuen tantes veritats -el meu humor sempre està basat en veritats, perquè són les coses que em passen a mi-, que jo crec que puc passar també al públic aquestes veritats. És una comèdia d’un servei absolut, de dir-ho d’una manera que ho cacin perfectament… I després que somriguin, riguin, o quedin agafats…Però sí, és un repte fortet, per mi, si.

El fet del teatre a Catalunya està consolidat? S’ha normalitzat el teatre com un art més?
Sí, totalment. Jo vinc d’una època en què el teatre era molt d’espardenya, localista, de parròquia; fins i tot a Barcelona, la gent del Romea, del Comedia… ho era molt. Fa vint anys, amb aquella Extraña Pareja, amb La Cubana… vam obrir el teatre a tot tipus de públic. El Lliure va treballar moltíssim per normalitzar, també. Ara estem en un moment àlgid del teatre a Catalunya, com mai havia estat. Hi ha 54 teatres, amb 54 obres cada dia, 600.000 butaques mensuals… A Catalunya s’estrenen anualment mil produccions… hem assolit un moment esplèndid. I la gent s’ha acostumat a anar al teatre. Abans potser hi anava un cop l’any, quan hi havia la Lina Morgan i en Paco Morán i en Joan Pera, ara, almenys duran l’època de l’eufòria econòmica, s’hi anava diverses vegades al mes… També és cert que el públic té molt criteri teatral, sobretot la gent jove. Parlen de les obres que han anat a veure. Hi ha un discurs teatral. Estem en un moment extraordinari.

I respecte la creació, els que el fan, el teatre, també hem anat tan amunt?
És un teatre diferent. Garcia Lorca diu que el teatre és l’expressió d’un poble. I de fet és així. Doncs potser ara, el teatre a Catalunya no és la expressió d’un poble; potser ara és un espectacle, molt més global. Durant aquests vint anys molt poques vegades s’ha fet a Catalunya una obra de teatre on es parli de la hipoteca de la gent, dels problemes reals de la gent. Es parla de problemàtiques molt universals. Això fa que el teatre hagi perdut una mica d’ànima. I, d’altra banda, no hem aconseguit tampoc que hi vingui la gent de Santa Coloma, L’Hospitalet, dels barris de la perifèria de Barcelona… Tenim, doncs, el teatre com a art. Tothom vol fer Shakespeare, o tragèdies gregues, i està molt bé que sigui així, però hem perdut el contacte amb la vida real. El Teatre Nacional de Catalunya, per exemple, no és un teatre real, és un teatre fictici. El Lliure ho és més però d’una gent molt concreta… De manera que hem perdut l’ànima… i [posa cara de murri] jo sóc el conservador de les essències d’aquesta ànima…

Com està afectant la crisi aquest panorama teatral, sobretot respecte el consum teatral?
Afecta, sí, és clar; l’any passat l’assistència va baixar un 30 per cent. Però de moment aquest inici d’any és dels millors inicis d’any que hem tingut darrerament. Jo, que el meu públic és d’extracció més popular, la noto més, la crisi, perquè el meu públic rep molt més la patacada de la crisi; els teatre de l’Eixample de Barcelona, per exemple, no ho noten tant, però és lògic, no? Ah, i també ens afecta el tema del 21 per cent de l’IVA, que és una cosa vergonyosa. No podem anar pel món dient que a la cultura li hem d’aplicar un IVA del 21 per cent perquè és un luxe. No pot ser. No podem anar així!

Canviem de tema. Per què va donar suport al president Mas a la passada campanya electoral en un míting al Pavelló de la Mar Bella?
Em va costar molt. Jo sóc una persona que tinc un ampli espectre d’espectadors. M’estima moltíssima gent i de tota condició. No em corresponia, a mi, fer una cosa com aquesta. Però els que preparaven això, l’Homs i el propi Mas, em van dir una frase… “en moments excepcionals s’han de fer coses excepcionals”. Que havíem d’implicar-nos, vaja. I vaig pensar que tenien raó, que era un moment on tocava fer això. Que corresponia. I ho vaig fer molt sincerament. No ho vaig fer perquè jo en tragués cap benefici sinó perquè em va semblar que el país necessitava això.

Com veus la situació política en aquests moments, després de les eleccions?
Estem agafats per tots cantons; tenen la paella pel mànec. Institucionalment, perquè les lleis són les que hi ha; políticament, perquè els resultats tan aquí com allà són els que són; econòmicament perquè ells tenen la clau de l’aixeta… no podem fer res. I emocionalment som mal vistos –no d’ara- sinó de fa molt temps, a nivell de país. Jo tinc molts amics allà, però una cosa no treu l’altra. I tampoc no estem en l’estratègia de l’Europa general, no ens enganyem. Realment ho tenim molt molt difícil, però també és veritat que, si tenim clar l’objectiu clar, pot trigar més o menys, però s’hi anirà. Quan vaig inaugurar TV3, el govern espanyol ens va posar tots els pals a les rodes possibles. Em van dir que no sortiria mai més a TVE1. I a més la gent d’aquí se’n reia de nosaltres: “No pot ser que els indis parlin en català, home!”. I els intel•lectuals estaven en contra de la tele, deien que no en tenien, a casa… Vaja, que teníem tot el país en contra, el d’aquí i el d’allà. Doncs malgrat això, jo crec que avui TV3 és la millor televisió d’Europa. Ens ha costat 30 anys, però ho hem aconseguit i ningú ens pot dir que ens vam equivocar. Ah, i he sortit molts cops a TVE1, eh?

El país, dins la seva diversitat, creu que l’està vivint amb serenitat, aquest procés?
Som un país molt plural, eh? Jo parlo amb moltíssima gent i veig que hi ha una forta consciència de què ens estan ofegant. Una consciència molt forta. Si apreten gaire més… d’alguna manera explotarà, això. Els d’allà baix crec que tenen cartes amagades; i tinc la por que, si treuen la carta del concert econòmic, per exemple, tothom es calmarà molt. Ara, clar que la volem, la independència…. per números, eh? Ja no dic per estimació, sinó perquè quan veus els números del que surt i el que torna…. També penso que Europa no pot girar els ulls davant el dret a decidir… S’ha de fer un treball de fons, d’anar insistint… en aquelles coses que són de sentit comú. Jo ja hi estic d’acord, que el govern digui que si hi ha nens castellans aquí els ho facin en castellà, però si jo tinc un nét a Madrid també vull que li facin en català, eh? És que si no és així… som ciutadans o som súbdits? Ara, és clar, si no li interessa el que li dic… doncs clar, pleguem; feu-vos-ho.

Mireu aquí el vídeo de l’entrevista.