Joan Dausà: “Quan componc vaig a la capa zero, sense disfressa ni màscara”

Aquest és el segon cap de setmana del festival PAS, a Martorell, i aquest divendres 17 de juliol serà el torn de Joan Dausà que, després de l’èxit del Jo mai mai que l’ha portat a fer una gira de més de 80 concerts, ara presenta el seu últim disc, On seràs demà?

Enmig d’un període de descans, Joan Dausà serà aquest dimecres 19 d’octubre a les 21h al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat. Dausà jugarà amb poemes d’autors com Joan Margarit, Caterina Albert, Feliu Formosa, Joana Raspall o Miquel Martí i Pol. En aquest espectacle íntim, el cantant també versionarà alguns versos. Recuperem l’entrevista que li va fer Gemma Ventura quan va publicar el disc On seràs demà?

Joan Dausà|Foto: Jm Morales

Hi ha un arbre despullat. Centenars de branques i cap fulla. Hi ha una boira espessa. Al cel s’hi difumina una grisor indeterminada. Podria ser el vespre, però també el matí. En aquest dia, que no se sap ben bé si acaba o tot just comença, els fars de dos cotxes s’encaren i al mig l’Aina Clotet, amb una pistola a la mà, apunta. I prem, dues vegades, el gatell.

De fons sona “si mai em veus tornant a peu i no et conec, recull-me” i és així com “També sóc jo” inicia el vídeo àlbum del nou disc del músic i actor Joan Dausà. El mateix títol, “On seràs demà?” –conjunció de temps, espai i atzar– gairebé sembla que dispari contra la incertesa del futur i que en aquesta primera escena, totes aquelles branques, unes més robustes, d’altres més escanyolides, unes enfilant-se cap amunt, d’altres buscant la terra, representin la immensa possibilitat del demà. La imprevisible direcció i la impossible predicció del futur.

Agafo el disc, l’escolto de nou i penso que en el fons, potser es tracta d’acceptar. Que el Joan parla des de la tristesa per fer-la més lleugera, perquè aprenguem a conviure-hi sense dramatitzar-la. I que potser així, des de la profunditat més melangiosa, sí, aquella que tots duem a dins –a vegades mig oblidada, a vegades mig ignorada–, en puguem treure l’optimisme per caminar pel present amb més consciència i serenitat. Perquè entre aquestes deu cançons, que tot d’una t’entelen els ulls o et fan sospirar quan encara no s’han acabat, també hi ha un fil de llum.

Així doncs, en Dausà coneix els límits i prova d’això és que en aquest disc hi ha la justa mesura de dramatisme que permet camuflar-hi, l’imprescindible: l’esperança. Per tornar a començar. Per treure ferro de la transcendència i per forjar en el foc roent del present, un imaginari que avanci en la possibilitat de l’ara. Perquè en el risc, també hi ha l’oportunitat de viure.

Gemma Ventura: T’ho planteges sovint on seràs demà?

Joan Dausà: Sí, m’ho plantejo.

G.V: Et preocupa?

J.D: Em preocupa estar constantment pensant-ho justament. O sigui és una pregunta que em faig en forma d’autocrítica perquè potser massa sovint m’estic plantejant on seré demà, per què faig les coses o pensant a mig termini en comptes de respirar absolutament el present immediat. I per tant, “On seràs demà?” és una pregunta que evidencia que no en sabem la resposta.

G.V: Creus que aquesta pregunta ve donada per la pressió social de voler-ho tot controlat, planificat, fins al punt en què l’objectiu vital és tenir una feina fixa i una parella per tota la vida?

J.D: I no només això, ja que a vegades costa donar marge a la improvisació i, a sobre, a nivell racional, també estem constantment pensant en què farem, què serem, cap a on anem, i el present se’ns va escapant a poc a poc! I quan mires enrere dius: “Ostres allò no ho vaig gaudir prou! Ostres, allò no era conscient del que era!” No sabem on serem demà, amb totes les conseqüències que això comporta. Pot ser que demà no hi siguem. Llavors, com que te n’adones que no hi ha resposta, t’obligues a pessigar-te una mica i a dir-te: “Escolta, respira i estigues una mica més en el present que és potser la clau de la felicitat.”

G.V: La mateixa experiència et diu que tot canvia, que ara estem en aquesta entrevista, que després aniràs a l’Enderrock i que demà hi seguirà havent aquest petit marge de sorpresa.

J.D: Sí, però de cop avui m’està passant això tan bonic i si no m’obligo a gaudir-ho passaran dos anys i diré: “Ostres, per què no estava relaxat gaudint d’allò en aquell moment?”. Per tant és confiar que demà estarem on hem d’estar. I ara hem d’estar a aquí i això farà que gaudim cada cosa petita o gran que ens pugui anar passant.

G.V: Llavors, en el fons pensava que el títol del disc més que una pregunta angoixant de no conèixer el futur, sembla que sigui la serenitat d’acceptar que les coses canvien.

J.D: Sí i de fet la cançó “On seràs demà?” ens dóna també la pista de com jo crec que hem d’entendre la vida, que és en clau d’un calidoscopi. Quan tu mires un calidoscopi hi ha una bellesa preciosa i quan el gires torna a aparèixer una altra bellesa igual o superior. Llavors, a vegades l’obstinar-nos a conservar aquella bellesa que tenim ens fa no poder relaxar-nos i deixar que això giri per descobrir una altra bellesa. Per tant, aquesta pregunta la faig d’una manera relaxada i confiada. Al final, a la vida, ens passa el que ens ha de passar i com més et deixis portar més relaxat i feliç podràs ser.

Joan Dausà | Foto: Ray Molinari

G.V: I si fas aquesta comparació amb el calidoscopi, també descobreixes la capacitat de relativitzar les coses depenent de com les miris.

J.D: Sí, els mateixos elements ordenats d’una altra manera et poden fer sentir emocions totalment diferents o sensacions totalment contraposades.

G.V: Totes aquestes reflexions les has anat aprenent en aquest temps de tanta intensitat i treball?

J.D: Sí, jo sempre he practicat amb la meva vida, abans de fer els discos i de dedicar-me a la música, a confiar absolutament que tot el que ens passa té un sentit, perquè tinc la sensació que no tenim la informació per saber si allò que ens passa és bo o dolent. Mai ho sabem. A vegades una mala notícia que sembla dolenta acaba sent bona. Per tant, al final és dir mira potser la clau és deixar-se portar, lluitar molt pel que creus però no lluitar a contracorrent de la teva vida. És a dir, no tirar-te pedres a tu mateix; i deixar-te portar pel riu, no enganxar-te a qualsevol branca, sinó que tira, perquè tot acabarà fluint molt més fàcilment.

G.V: Aleshores creus que es tracta de tenir confiança en tu mateix i confiança en la vida?

J.D: Sí, més en la vida que en mi mateix. Crec que és molt més sàvia que nosaltres. Ens va posar a aquí, no ho vam decidir nosaltres, per tant ja que t’han donat un joc, qui t’ha proposat el joc deixa que t’expliqui com va.

G.V: I per això t’és més fàcil parlar del que hi ha a fora que de tu?

J.D: No em costa tant parlar de mi tampoc, i cada vegada menys. En aquest disc parlo més de mi que en el primer. Tot i que en el primer hi ha una cançó molt autobiogràfica, però en aquest disc encara sóc més autocrític, m’exigeixo més a mi mateix després d’aquesta evolució musical i de les vivències potents que he tingut en els últims dos anys. Sóc autocrític de dir com pot ser que m’hagi passat tot això i encara no estigui absolutament relaxat i gaudint d’aquest moment?

G.V: És ambició?

J.D: Sí i és racionalitat també. Jo sóc molt d’estar calculant, d’estar pensant de quina manera puc seguir sorprenent a qui em pugui seguir. I això és veritat que exigeix un constant pensar, però a l’hora has de trobar l’equilibri entre l’estar calculant d’una manera gairebé estratègica, de com seguir viu en aquest espai i en aquesta indústria tan productiva en aquests moments, però anar compensant-ho amb un: “d’acord està molt bé anar planificant però a l’hora també t’has de relaxar i gaudir-ho una miqueta.”

G.V: Ets el contrast entre la raó i l’emoció i l’exemple de que poden conviure els extrems!

J.D: Sí perquè tinc una part meva empresària, molt racional, molt ordenada, estratega i conscient de les meves limitacions i de les meves coses bones. Llavors, intento ordenar-ho per arribar al públic, però a l’hora quan em poso a treballar amb la matèria prima, amb les cançons, tot allò queda de banda i aflora més la meva personalitat real de sinceritat emocional.

G.V: Tu t’has plantejat alguna vegada per què a l’hora de compondre una cançó et surt abans la tristesa, encara que aquesta pugui ser optimista, que l’alegria?

J.D: Potser pels meus referents. Vinc de la cançó d’autor que acostuma a néixer de les emocions, de ser dolorosa o de lluita. Per tant entenc que aquests referents són els que m’han entrat a la sang i fan que quan estigui composant em sembli més interessant parlar de la tristesa que de l’alegria.

G.V: I sembla que s’agraeixi més per part del públic, el fet que ara que tot és tan superficial, que costa tan ensenyar les pors i les tristeses, arribi algú que despulli els seus sentiments de dalt a baix.

J.D: Sí, jo crec que ha estat una de les claus de que això hagi connectat amb tanta gent, perquè s’han sentit identificats, ja no només amb les lletres sinó que amb una actitud de dir: “ei, em despullo aquí i davant vostre.”

G.V: I els altres també.

J.D: Exacte. Llavors l’altre s’ho fa seu, crea empatia i connecta amb el projecte.

G.V: I veure com es fusiona aquesta càrrega emotiva en un concert, deu ser impressionant.

J.D: Normalment el que passa de xulo als concerts és el contrast entre les cançons tristes i l’actitud distesa i alegre de dir: “Escolta, ens passa el que ens passa a la vida però això no vol dir que t’hagis de tallar les venes.” Parlem-ne, però no neguem que la mort existeix, no neguem que la mort ens fotarà d’hòsties. Això existeix, però vivim-ho amb una lleugeresa que no sigui superficial sinó d’acceptació.

G.V: En comptes de negar una realitat, parlem, l’encaminem i la compartim junts.

J.D: Per això sobretot el tema de la mort és un dels que m’agrada molt tractar a les cançons, perquè penso que no el fem prou present i de cop quan apareix sembla com que no hauria de ser-hi. Que no ho saps que en qualsevol moment podem morir? O que pot morir el del teu costat? A vegades es nega fins que no apareix, llavors aquell dia tothom està molt trist i l’endemà intenta oblidar-ho. I no, ni ho oblidis ni ho aplaudeixis. Forma part del nostre dia a dia.

G.V: A la cançó “Quan soni la tendresa”, una persona morta a través de la música arriba a tornar a viure. Això revela fins a quin punt creus en la força de la música.

J.D: De la música, de les emocions i de la relació més enllà del cos. De la mateixa manera que tu pots estar un any sense veure algú i el tens present en molts moments, pots estar deu anys sense veure algú perquè se n’ha anat de viatge o perquè està mort. Al final és el mateix. El que passa és que ens tranquil·litza pensar que l’altre està a Nova York i que tu estàs a aquí, però és que potser tampoc el veuràs i el dolor no és tan fort. Al final és creure que la presència existeixi i que tu la fas present. M’agrada pensar que més enllà de la mort hi ha moments de connexió reals, i que aquests moments és més fàcil que es plantegin i que es produeixin en punts compartits, com una cançó concreta. En aquest cas la cançó de la “Tendresa” del Lluís Llach, m’agrada pensar que si jo marxo abans que tu, podem tornar-nos a sentir sempre que soni aquella cançó que compartíem.

G.V: A través del pont de la música.

J.D: Sí, és un dels canals d’emoció més potents que tenim.

G.V: Perquè en aspectes més humans, amb la música també hauràs lligat ponts molt autèntics, fins i tot una mica més espirituals i no tan terrenals.      

J.D: La música, si l’entens com a vehicle d’emocions permet arribar molt endins.

G.V: Aquest disc, tot i que les lletres siguin tristes, musicalment és més animat. Aquest contrast provoca que el resultat sigui més intens.

J.D: Aquest era el plantejament. Una cosa és la lírica, el text; i l’altra és la producció musical. Hem volgut que tingués diferents capes de lectura i un dels referents forts en aquest sentit per exemple és Eels, amb el Mark Oliver Everett. És una banda que té unes lletres duríssimes, autobiogràfiques la majoria d’elles, i en canvi l’harmonia a vegades és innocent, és infantil, amb instruments alegres i brillants.

G.V: Com la cançó del Teo va a l’escola.

J.D: Sí. Em sembla interessant el contrast perquè si en algun moment algú no vol escoltar la lletra, és despisti i pugui estar tranquil·lament escoltant la música sense tenir la sensació que està escoltant un drama. A vegades fèiem broma aquest estiu quan fèiem algun concert a la Costa Brava i hi havia algun estranger, i els hi deia: “bé, gaudiu de la música, perquè no sou conscients del drama que hi ha al darrere!”.

Joan Dausà | Foto: Ray Molinari

G.V: Llavors, si a través d’aquestes cançons podem veure que no et fa por la mort, què t’espanta? Perquè sembla que ja estiguis curat d’espants!

J.D: M’espanta acabar la vida i dir que no l’he gaudit prou, que no l’he viscut com hauria volgut.

G.V: Per això dónes tanta importància a l’ara.

J.D: Sí, perquè això sí que ho tenim. És com dir: tens això, de debò que no ho estàs valorant? És l’única cosa que depèn de tu.

G.V: Descrius moments, retrats molt fugaços. T’interessa fer gran el que és petit?

J.D: Sí, és que m’interessa no tant el que és quotidià, sinó l’emoció que hi ha darrere de la quotidianitat. Una abraçada pot ser molt petita, però el que hi ha darrere d’aquella abraçada tu no ho saps. O quan veus passar algú pel carrer i veus que té la cara trista dius: “Què deu passar per dins d’aquest cos i d’aquest cor?” Per tant, per mi el més interessant és tot el que hi ha darrere de la superfície.

G.V: En el moment en què agafes el mirall d’una cançó i reflecteixes el que hi ha dins teu, quina sensació tens? Arriba a ser terapèutic, com alguns diuen?

J.D: Sí que és terapèutic en el sentit que sempre que les faig connecto amb mi mateix i amb les meves emocions, però ràpidament se me’n va cap a un altre lloc més compartit. No tinc la sensació que escrigui per buidar. Escric per connectar, per compartir. Potser quan tenia catorze anys o divuit les cançons eren una necessitat, és a dir, treure la tristesa que porto o explicar-vos què em passa amb aquella noia. Aquí és més un dir: toca fer cançons, m’hi poso i surten coses que connecten amb emocions.

G.V: Tu saps reconèixer quan estàs creant o tocant, fins a quin punt entra en joc el Joan Dausà actor o el Joan Dausà més humà?

J.D: Fa temps que és el de dins. Quan componc vaig a la capa zero. No ho faig des de cap disfressa ni des de cap màscara, perquè estic sol a casa amb el meu piano. Per tant, no tindria sentit.

G.V: Moltes cançons també animen a treure transcendència dels fets, a tornar a començar, tu ets dels qui creuen en les segones oportunitats?

J.D: Sí, perquè si no plou sobre mullat. No cal obstinar-se a viure allò que no flueix a la vida. Si de cop tu vols allò però no acaba de sortir, deixa-ho estar! És igual! Potser sortirà una altra cosa! Estigues obert, amb els porus receptius, perquè de cop, vols agafar aquell tren i passa un autobús per aquí que era de puta mare i ni l’has vist. Per tant, crec en les segones oportunitats quan són orgàniques i són sinceres i naturals. No quan són fruit d’una obstinació, d’un orgull o d’un encegament.

G.V: Hi ha la costum d’anar amb la directa posada, amb aquella rigidesa de voler que les coses passin d’una manera determinada sí o sí.

J.D: I això tant a nivell professional com emocional. També t’enganxes a una relació, pretenent que passi alguna cosa i escolta’m, si no està passant no passa res! O sigui que tu hagis sentit el que tu sents, no vol dir que hagi de passar. Potser has sentit allò perquè provoqui alguna cosa en tu, però no perquè allò hagi de materialitzar-se.

G.V: I aquest punt que tens modelable i receptiu, t’haurà ajudat a reinventar-te amb projectes com per exemple el que faràs amb el mag Pop!

J.D: Exacte. És com ser conscient de les meves limitacions i dir, de quina manera puc seguir connectant amb la gent? Doncs sent jo mateix i sorprenent. Estic obert a que passin coses, a escoltar projectes, a pensar-ne jo alguns i d’aquesta manera a construir aquest personatge, que sóc jo mateix, i que constantment estigui a prop de qui vulgui escoltar-lo.

G.V: I anar creixent.

J.D: Anar creixent i la clau és estar a prop de qui admires i de qui et pot ensenyar. En aquest cas, amb l’Antonio Díaz hem penjat el vídeo en què donem a conèixer que el 6 de desembre tocarem al Liceu. Farem un espectacle amb música i màgia. Serà un dia únic, emmarcat en el Fesival Mil·lenni i dirigit pel Jordi Oriol, director de teatre. Hem volgut unir un tercer element que ens donés una mica de coherència al què podem fer al Liceu. L’Antonio i jo ja vam fer una cosa junts en una ocasió, vam unir una cançó meva amb un truc seu i va funcionar tant que vam dir: hem de fer una cosa junts, potent i per això ara estem molt il·lusionats en fer un dia únic a un lloc increïble com pot ser el Liceu i tirar la casa per la finestra!

G.V: Ja per últim, sovint remarques que la teva música i la teva manera de comunicar sempre intentes que sigui honesta. Per què li dónes tanta importància a aquest principi?

J.D: A mi m’interessa relacionar-me amb la música, per això jo ho dic així. M’agrada molt pensar que d’alguna manera entro a la vida de les altres persones, com altres cantants i autors han entrat a la meva vida. M’agrada pensar que no passo de puntetes i que crear una relació forta és més interessant que crear una relació lleugera. Per tant, prefereixo que quan algú escolti una cançó meva, li deixi una mica de petjada al seu recorregut emocional i vital, i que no sigui només un entreteniment, però això és decisió de qui ho provoca.

G.V: En el fons és perquè tu també intentes ser honest amb tu mateix?  

J.D: Sí, i perquè la música que jo escolto m’agrada que també em faci remoure una miqueta. Per tant, torno enrere i torno a parlar dels referents que m’han fet entendre la música d’una manera concreta, com a eina tant de canvi social com emocional.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació