Joan Colomo: “Escriure cançons m’allibera de patologies”

13.04.2012

Com vas descobrir la música?

Recordo com la mare em cantava aquella cançó de bressol que deia: “duerme duerme negrito, que tu mama está en el campo”. També recordo que els caps de setmana sonava música clàssica i discos del Joaquín Sabina, Mikel Laboa, Javier Krahe…

I la primera cançó que vas escriure, la recordes?

Crec recordar que es deia “María las patatas” i la tocàvem amb el primer grup que vam tenir. El grup es deia Sigue Buscando, i el vam fer quan teníem dotze anys.

I dels Zeidun, quins records en guardes i com es troben actualment?

Zeidun el vam formar quan teníem divuit anys, i com et pots imaginar amb aquesta edat va ser una experiència molt emocionant. Ens vam fer grans amb Zeidun. Érem (i som) molt bons amics, i vam fer els primers viatges fora de Catalunya i fora d’Espanya. Tot plegat va ser una aventura genial. Actualment estem a l’espera de tenir temps per fer coses… Aquest any és el tretzè aniversari de la formació i ens agradaria celebrar-ho d’alguna manera.

The New Raemon, Èric Fuentes, Joan Colomo… Per què els músics de la teva generació esteu tendint cap a carreres en solitari?

Suposo que és una qüestió pràctica. Els grups tendeixen a desaparèixer, tothom té diferents motivacions i, a la llarga, si vols fer música, és molt més còmode fer-ho tu mateix.

I això passa per una suavització del discurs, anant d’uns inicis comuns dins el punk i el hardcore cap a una aproximació cap al folk?

En el meu cas és degut als inputs musicals. Quan només escoltava punk feia punk, quan escoltava emo feia emo, ara que escolto de tot intento fer una mica de tot… De fet, les últimes demos que he enregistrat són rotllo Britney Spears!

En solitari sents més pròpia la teva veu?

Quan ho fas tot sol sí que ho sents més teu, però hi ha cançons en què hi participa altra gent i és com si fos un grup.

Per cert, què vas aprendre de les teves diferents etapes a bandes com Moksha, La Celula Durmiente o The Unfinished Sympathy?

La veritat és que tocar amb gent diversa és molt enriquidor. Cada persona i cada grup té una manera de fer les coses, i això és molt positiu. Amb The Unfinished Sympathy vaig aprendre moltes coses, no només aspectes estrictament musicals, sinó també vivències relacionades amb tot allò que envolta la música.

Vas debutar en solitari contra tot pronòstic, et sents cada vegada més còmode volant lliurement?

La veritat és que sí. Ara tinc la possibilitat d’anar fent discos seguint el meu criteri, quan a mi em ve de gust i sense haver de practicar la democràcia. Mola! Tot i que també enyoro la feina en grup: anar al local…

Ets un cantautor anàrquic, en el sentit que no et cases amb cap estil ni gènere, ni tampoc et limites a res a l’hora d’escriure les teves lletres…

A l’hora de escriure tinc moltes limitacions, però són fruit de la meva incapacitat per escriure… Musicalment sí que em considero anàrquic, tot i que crec que a nivell harmònic tot el que faig respira el mateix aire, encara que sigui amb diferents estils…

I parlant de lletres, les teves tenen moltes metàfores i recursos literaris. És un subterfugi per no haver-te de despullar completament davant la gent que t’escolta?

És veritat que em fa molta vergonya dir coses i una manera de dissimular és amagar-ho amb ambigüitats, metàfores i ironia.

D’altra banda, com a músic i, per tant, com a creatiu, et preocupa no caure en llocs comuns i tòpics a l’hora d’escriure?

Partint de la base de que tot està fet, sí que és veritat que intentes fugir del tòpics, tot i que no sempre s’aconsegueix. En el món hi ha gent tan genial que l’únic que pots fer és intentar fer humilment la teva obra i ja està.

I pel que fa als oients, els receptors de les teves cançons, quina relació estableixes amb ells? Et preocupa que no entenguin o que facin una lectura distorsionada del que s’amaga rere els teus temes?

Crec que és molt interessant que cadascú faci la seva interpretació. I el més important és que hi hagi algú que en gaudeixi.

 

Una mica en aquest sentit, et sents còmode amb aquesta etiqueta que plana sobre teu de personatge singular i excèntric?

M’encantaria ser singular i excèntric! (Riu).  Però em sembla que no en sóc pas: miro partits de futbol, menjo pizzes congelades, escolto Rihanna…

Diuen que si et passes més d’una setmana sense escriure una cançó et poses nerviós. Quantes cançons calcules que has arribat a escriure al llarg dels anys?

A la web de la SGAE pots mirar el meu historial… N’hi ha un munt! I si hi sumem les que mai han estat registrades, encara en serien moltes més (riu).

La música és una necessitat gairebé patològica?

Suposo que és tot el contrari. Tot i que ho faig d’una manera compulsiva, escriure cançons és una pràctica sanadora que m’allibera de les patologies reals.

Ets jove, però portes molts anys escrivint cançons i pujant als escenaris. La motivació per fer música continua sent la mateixa del primer dia?

Doncs sí, sempre que veig al Raphael o al Miguel Ríos dient això em fa riure, però realment és així! I fins i tot, a vegades amb més il·lusió que fa deu anys.

Tens por de no tornar a escriure mai més una cançó?

És cert que si porto uns dies sense fer música em pregunto si potser ja no en sortirà res més. Però ara ja no em preocupa, no crec que s’acabi tan fàcilment, això.

I més enllà de la música, què et motiva?

L’única motivació que tinc, a part de la música, són les relacions humanes: els amics, la família, conèixer gent… L’amor, vaja.

“Dormir és com morir”, massa coses a fer i poc temps per fer-les?

Doncs, sí, encara que, en realitat, no parlo d’això a la cançó. És, més aviat, que no somio. Bé, sí que somio, passa que no me’n recordo mai dels somnis! (Riu).

A l’entrevista has parlat de Rihanna, Britney Spears… I, més d’una vegada he llegit que t’agrada tota la música comercial. T’agradaria compondre un tema per alguna d’aquestes artistes?

No només m’agradaria sinó que és el meu objectiu principal. Totes elles amb mi a l’estudi, sisplau (riu). Quina cançó no escrita per mi m’hagués agradat compondre? Deixa que m’ho pensi… “Someone Like You” d’Adele.

Aquest segon volum de ‘Producto Interior Bruto’ l’has pogut enregistrar gràcies al micromecenatge. Com ha estat l’experiència? El futur passa per aquí?

Ha estat una experiència molt enriquidora, perquè et pots posar en contacte directe amb les persones a les quals els agrada el que fas. Pel que fa al futur… La indústria de la música és una moguda en constant evolució, i no sé quin és el futur que ens espera, la veritat.

Gairebé em sento obligat, i més havent participat a l’ ‘Ara és el moment’,  el llibre del Martí Sales, a preguntar-te per aquesta nova escena musical catalana, i per si et sents part d’alguna mena de generació?

És difícil sentir-se part d’una generació, perquè sempre ens envoltem de gent de diferents generacions, no? La veritat és que sento que sempre he anat fent el meu camí.

I parlant de festivals, aquest cap de setmana se celebra l’Agrofest, on us reunireu un bon grapat de bandes del Montseny. Què us donen en aquestes contrades perquè apareguin tants grups i tan interessants?

No ho sé, exactament, però potser és el fet que estem allunyats de la capital que ens dóna una perspectiva diferent. O potser tenim més temps lliure, o potser és que al voltant de Sant Celoni hi ha molta indústria química (riu).