Joan Carreras: “L’autor és irrellevant, el que importa és l’obra”

21.03.2017

En Joan Carreras és un optimista i sap molt bé com ha de posar-se perquè li facin fotos. Diu que hi està acostumat i que sap com facilitar la feina als fotògrafs. Ha escrit una suma de nou llibres, set dels quals són novel·les, i la darrera novel·la és La dona del Cadillac (Proa, 2017). L’argument creix en un poble que podria ser qualsevol poble i que amaga una pila de secrets dels que hi viuen: un cotxe que no està en venda, un noi estrany a una gasolinera, un ésser que habita un àtic. A la contraportada de tapa dura del llibre hi diu que l’autor ha fet tota mena d’oficis, i començo per preguntar-li quins són aquests “oficis”. Em respon que ha fet de periodista, de guionista, que va llançar l’informatiu infantil de l’estat. “He fet moltes coses diferents, però sempre lligades a l’escriptura”. Viure com a pretext per escriure.

Joan Carreras

La dona del Cadillac. Per què un cadillac i no un sis-cents, posem per cas?

Havia de ser un objecte antic, potent i mític. En Dalí en va tenir un, per exemple; tothom s’imagina un Cadillac. Podia ser blanc, negre o vermell, però el vermell és més potent i a més ha permès una coberta tan maca com aquesta. M’agrada molt l’edició que m’han fet del llibre.

A Àguila negra hi havia història de Catalunya, reflecties una generació (transició, etcètera). A La dona del Cadillac no he vist història.

No, perquè a cada llibre em proposo un repte diferent. Aquella vegada volia fer una biografia, que no ho havia fet mai: agafar un personatge i escriure la seva vida, des de la infantesa fins als setanta. Aquesta vegada el repte era escriure una cosa que tingués molt de diàleg, que tot fossin escenes vistes en què s’expliqués molt poc i tot fos mostrat i que la història arrossegués molt el lector a través de l’intriga i els misteris. Són misteris encadenats i quan et sembla que un es resol n’apareix un altre […]. Saps? Un diàleg ha de ser orgànic i natural, no pot ser només passar informació. Per sort la crítica fa molts anys que em diu que els meus diàlegs tenen un no-sé-què.

La imatge del protagonista com a llop depredador es repeteix al llarg de la novel·la. No sabem si és un llop és un gos, al final. Tu què hi dius?

El llop, sí. Totes les imatges que surten (el llop, els guants, el Nico que menja mel) hi són per algun motiu; el que no tenia motiu ho he tret. Volia que el llibre fos esfèric, és allò del clau a la paret que apareix al principi de la pel·lícula i mai no apareix perquè sí. La novel·la és plena de claus i el lector lliga caps a mesura que progressa. Pel que em diuen, enganxa, i aquesta és la idea, tot i que també intentes que estigui escrit amb correcció i que estigui ben dit. Hi ha canvis de punt de vista, no hi ha cap narrador. Quan l’Helena pensa, parla i mira és l’Helena; quan ho fa el Nico és el Nico, quan ho fa l’Angeleta és l’Angeleta. Volia que cadascú tingués la seva veu. Quan jo escric (ho he fet sempre, però aquesta vegada més que mai), em poso al cervell dels personatges, i quan faig una línia sobre el Lau realment sóc ell, penso com ell. I si mentre penso com ell hi ha una frase que al narrador li agradaria però ell no la diu, perquè mana ell. Però a la línia següent sóc l’Helena, i penso com ella i m’emociono com ella. Poder-se ficar al cap de tota mena de personatges és el motiu principal per escriure i és el que fa que els lectors els trobin autèntics. Això arrossega els lectors.

Quin rol juga Déu en aquesta novel·la?

La mare del protagonista, l’Estanislau, era una lectora empedreïda de la Bíblia, per això surten referències a Déu i a la Bíblia.

Però l’Aniol també té una relació propera amb Déu.

Perquè l’Aniol és l’últim de la seva generació a qui han educat en el fervor catòlic, i això a ell l’ha influït. Els altres personatges no són així, tenen altres vides, però són gent d’una edat que …la gent jove actual, majoritàriament, no saben gran cosa, amb prou feines coneixen Caïm i Abel. En canvi la gent de la meva generació som els que quan érem adolescents vam trencar amb això, però fins llavors hi havíem estat educats. M’interessa que els personatges reflecteixin les seves experiències, i alguns d’ells tenen una edat suficient per haver estat educats en una educació religiosa prou potent com perquè surti.

La religió apareix per a reflectir una generació?

El que hi ha és per justificar els personatges, jo no tinc cap dèria. A aquest llibre no hi ha cap dèria meva, jo no existeixo. Hi ha personatges.

Ets de Barcelona però aquí retrates un món rural que ja no és el que era (sense ramaderia, sense pagesos).

Això no és un barceloní fent un estudi dels pobles de Catalunya. No és ruralisme ni costumisme, és un senyor que arriba a un món petit per fer-hi un l’últim encàrrec. Aquest món petit té forma de poble, però hauria pogut ser un càmping o un convent. El lector català reconeixerà un poble qualsevol, però no vol ser el retrat d’un poble ni de lluny. És Mompuig, un poble inventat que existeix cada vegada que un lector obre les pàgines del llibre. Crec que si el llibre es tradueix (cosa que m’agradaria que passés) i canvio dues frases, Mompuig podria ser un poble noruec o de qualsevol altra banda. L’únic element local que hi ha és el bar, un campanar i un tractor, però no és una història que intenti reflectir cap dualisme entre poble i ciutat.

Necessitaves que l’escenari fos un espai petit i prou?

Hi ha un moment en què en Lau diu que tots els pobles s’assemblen, i esmenta una llista de pobles: Artià, Burjau, Melzinelles. Artià és el poble on passa La gran nevada, Burjau és on passa L’home d’Origami, que és la meva tercera novel·la. Melzinelles és on passa Carretera secundària, i Mompuig és l’escenari de La dona del Cadillac. És un joc que algun lector fidel reconeixerà però també és la idea que tots els pobles formen part d’un microcosmos de ficcions. Jo només faig ficcions, no faig realisme ni documentals, no faig periodisme.

Joan Carreras

Però tens formació de periodista.

Vaig treballar un temps de periodista, que no és el mateix. Ni recordo el meu temps de periodista. Jo sempre he estat narrador. Tenia vuit o nou anys i escrivia contes i els grapava per passar-los als amics. Sempre havia volgut ser narrador, i als catorze anys el meu pare em va regalar una màquina d’escriure. Era molt dolent jugant a futbol, jo explicava històries. He buscat feines que em permetessin aprendre l’ofici d’escriure, i com que havia de menjar fer de periodista s’hi assemblava, igual que fer guions s’hi assemblava. Però no he estat mai bon periodista, ni bon guionista, ni bon publicista. Tot el que he fet ho he fet normalet perquè l’esforç l’enfocava que el llibre següent fos més bo, que estigués més ben escrit i que arribés a un públic més gran. La meva ambició és no renunciar mai a la qualitat literària (que la crítica em reconeix fa vint-i-cinc anys i em sembla que és una de les meves marques), i al mateix temps arribar cada vegada a més públic i fer llibres que puguin agradar a la majoria de la gent. Aquesta és la meva ambició. Potser queda malament que ho digui jo mateix, però la gent em diu que La dona del Cadillac enganxa molt i que els agrada. Molts dels meus lectors quan acabin aquesta novel·la la recomanaran a algun amic o conegut, a algú que s’estimin. El boca-orella és la millor recepta, i també els llibreters, que sempre recomanen els meus llibres perquè saben a qui recomanar-los. Aquesta darrera novel·la va destinada a un públic més ampli.

L’Estanislau és un noi dels encàrrecs, i és difícil saber com viu un noi que fa aquesta mena d’encàrrecs.

Més o menys. És un noi dels encàrrecs sofisticat, però sí. És el meu noi dels encàrrecs, amb les dèries que jo l’hi he encolomat. Té una obsessió per treure’s les sabates, per exemple, i quan arribis al final entendràs per què se’n va sense sabates. Res és en va. El meu editor diu que la novel·la és rodona, i crec que ho diu perquè tot encaixa; la sensació que tot encaixa és agradable.

L’has planejada amb esquemes?

No el dissenyo, em surt així. Les novel·les amb escaleta acaben sent sempre el mateix tipus de novel·la, mastegadeta en general. La meva tècnica és escriure-ho moltes vegades, tornar a començar quan un personatge t’estira. No faig una trama ni un mapa, però penso situacions, escenes i personatges tot el dia. Només penso això —quan he de fer alguna cosa m’ho apunto en un paper que tingui a mà, perquè, si no, ni hi penso.

Quin va ser el clic, el que et va fer començar a escriure aquesta novel·la?

L’home que té un últim encàrrec i la dona que ha perdut la fe. Després l’Aniol, que d’entrada era un personatge secundari, em va començar a créixer i no m’ho esperava, em va arrossegar al seu món interior. Manen els personatges, jo els escolto i els faig cas. Tampoc no opino sobre ells. L’autor és irrellevant, el que importa és l’obra. Quan era un nano i escrivia un conte mai no escrivia un conte pensant en mi. Segur que sóc una mica de tots ells, però en cap en concret.

No t’hi has atrevit mai, amb la poesia?

Només d’adolescent, i per sort està tot estripat.

Potser la mala poesia de la joventut també és una escola per futures novel·les.

Hi ha poesia, a La dona del Cadillac. Quan l’àvia rossa troba el marit al bosc abrigat amb fulles seques sota una pluja d’insectes… això és poesia.

Aquest personatge secundari prefereix morir com una bèstia de bosc que sotmetre’s a la quimioteràpia.

He inventat tants personatges al llarg de la meva vida que ja no sé què surt d’aquí i què surt d’allà. Un dia potser els teus cabells apareixen en una novel·la meva.

“Ell hauria fet el que fos per ella. Potser és que tothom faria el que fos per algú, després passa l’edat d’aquests sentiments i es fa tard”, pensa l’àvia rossa. Parlem-ne.

Això ho pensa ella, no ho penso jo. L’àvia sap tot el que passa al poble; actua com si no sabés res però sap moltes coses. Amb les coses que sap, podria haver evitat alguna cosa.

Quin és el primer conte que vas escriure?

Recordo un conte que vaig escriure de petit. Devia tenir onze anys. El protagonista era un nen a qui faltava un ull perquè el seu pare, pescant, li havia clavat l’ham.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Doncs un servidor no sap com posar-se per les fotos. Ja m’ho explicaràs. Bé, tampoc en tinc necessitat , no venen gaires periodistes a casa i els que arriben, venen per les begudes.