Joan Brossa, de peus a terra

24.02.2013

“Joan Brossa: Accions i territori” tanca el seu primer acte. A través de les accions “El combat”, “Les angúnies d’en Titella” i “Record d’un malson” tres fars s’han instal·lat a diferents punts de la geografia catalana tot fent que l’esperit brossià s’expandeixi i deixi la seva petjada per allà on passa. Aquestes accions han fet aflorar reflexions sobre la generació de Joan Brossa, que va viure en un context marcat pel desastre de la guerra i la manca de llibertat d’expressió. Alhora aquest itinerari ha volgut projectar l’alè del poeta cap als nostres dies, amb resultats molt satisfactoris. Aquest proper dimarts 26 de febrer tindrà lloc la presentació pública del projecte ‘Joan Brossa: Accions i territori’. A Núvol hem volgut escoltar els protagonistes de la iniciativa, a través d’aquesta entrevista que Judith Barnés ha fet.

Una de les activitats coordinades per la Fundació Joan Brossa, dins del projecte 'Accions i territori'. A la foto David Marcè (actor) i Adolf Alcañiz (càmera)


Tot i que no és la primera vegada que col·laboreu, ens podríeu explicar com ha estat aquesta experiència? En quins aspectes us heu complementat? De quina manera definíreu el vostre mètode de treball?

Moisès Maicas: Quan ens vam trobar amb la Glòria Bordons i en Toni Giró per dur a terme Joan Brossa dels ventalls en el marc del BarriBrossa 2009, dedicat al poeta amb motiu del desè aniversari de la seva mort, cap dels tres no sabíem que s’iniciava una relació singular i intensa entorn de la figura de Joan Brossa entre una especialista en l’obra de l’autor, un artista plàstic i un director escènic. La dramatúrgia de Glòria Bordons per a aquella proposta escènica era un viatge emocional i creatiu en el qual els textos del poeta ens parlaven de la relació que va establir amb la generació anterior i amb representants significatius de l’art d’avantguarda català com J. V. Foix, Joan Miró o Joan Prats, entre altres. D’aquella experiència va sorgir la idea de crear una geografia brossiana que reconstruís el projecte d’un artista heterodox i interdisciplinari des d’una mirada nova, que en resseguís les traces en el territori i que en permetés explorar nous camins; així va néixer “Joan Brossa: Accions i territori”.

Ha estat precisament la complementarietat de les nostres mirades sobre l’obra de Brossa el que ha fet possible el projecte. El resultat del primer any de treball és fruit de l’encreuament i la confluència d’aquestes mirades en cada un dels tres projectes: “El combat”, “Les angúnies d’en Titella” i “Record d’un malson”. Els materials en què es basa cada proposta són diferents, cada acció té un esperit propi, les disciplines varien i l’equilibri de les nostres aportacions fluctua segons les necessitats que planteja el text de Brossa o l’obra de l’autor que escollim com a punt de partida de cada acció. Això fa que el mètode de treball variï, però hi ha una dinàmica de treball que se sol mantenir: quan ens centrem en una acció, la Glòria ens envia textos de Brossa i documentació sobre el tema i el territori; llavors comença un procés de diàleg entre tots tres i amb en Toni Giró plantegem idees per definir l’acció i escollim els col·laboradors adients. Fem una visita a l’indret i amb l’Adolf Alcañiz planifiquem l’acte segons les necessitats audiovisuals. Amb la Judith Barnés organitzem l’acte i duem a terme l’acció, i l’Adolf la grava en directe; posteriorment l’Adolf i en Toni editen les imatges enregistrades. Paral·lelament a aquest procés, publiquem textos al bloc que defineixen aspectes de la intervenció, aporten materials relacionats amb l’acció o provoquen una reflexió des d’una perspectiva diferent.

Durant el procés s’han produït canvis significatius i s’han plantejat nous formats i plataformes de difusió i de treball. Sabríeu sintetitzar quins han estat aquests canvis?

Toni Giró: Com a qualsevol work in progress s’han produït canvis significatius que no han afectat tant al concepte de cadascuna de les accions si no a la planificació i a la formalització definitiva de les mateixes. El fet de pensar les accions per ser gaudides com un resultat audiovisual ens ha fet buscar la màxima eficiència amb els pocs recursos de què disposem, alhora que hem adaptat algunes peces segons el joc que es produïa en el binomi actors i espais específics on es despleguen les accions.

D’altra banda, com el procés d’assaig amb actors té la seva durada, això ens ha permès introduir alguns elements objectuals que no teníem previstos al principi i que fan guanyar textura i riquesa d’associacions a les peces.

Cal tenir en compte que com el resultat és videogràfic, el procés d’edició permet afinar i acabar de matisar cadascuna de les peces. Això ens fa pensar que, probablement, el resultat final haurà de posar en joc tot aquest material amb altres materials complementaris que els cusin per acabar oferint un film experimental on es barregin les peces creatives amb altres més documentals.

 

Guille Vidal Ribas al Museu del Joguet

 

Un dels canvis més rellevants fou la introducció del bloc com a canal de difusió del projecte. Quins han estat els resultats obtinguts? Considereu que ha estat una bona eina? Hi ha hagut prou intercanvi amb els usuaris que us han seguit?

Toni Giró: De seguida vam veure que ens interessava tenir una plataforma on es dipositessin els materials i les reflexions que deriven de la creació de cadascuna de les peces. La veritat és que, a banda de ser un contenidor dels resultats i els processos, el bloc ens ha ofert la possibilitat de consolidar en forma d’articles i posts les nostres reflexions des d’àrees ben diverses però amb molts punts de confluència. Hem pogut aportar materials visuals i documentals que ajuden a entendre on i com neixen cadascuna de les accions, i sense pretendre-ho, poc a poc hem anat bastint un ingent material relacionat, tant a manera de making-off com de reflexions més conceptuals.

Potser la part que hem d’acabar d’optimitzar és la que es refereix a l’intercanvi de comentaris amb els usuaris, practicant una dinàmica més fluïda de comunicació i facilitant més l’entrada de les seves opinions. Probablement, si aquest intercanvi que portem a la pràctica entre nosaltres el fem més visible i en un període més extens, podrem animar a participar en aquest procés a altres persones.

Quin ha estat el moment més important o satisfactori que heu viscut?

Glòria Bordons: Han estat molts els moments satisfactoris. D’una banda diria que uns grans moments han estat les converses prèvies en què, entre els tres, hem anat definint cada acció i anàvem divagant sobre les possibilitats dels textos i dels indrets. També hem viscut grans moments en el desenvolupament de les mateixes accions. Jo destacaria els instants viscuts tot gravant a les trinxeres de Vilalba dels Arcs. Escoltar els textos de Brossa enmig del fang i les fulles i viure alhora l’angoixa perquè era a punt de fer-se fosc ens va fer patir, però al mateix temps gaudir d’uns mots vibrants dins d’unes clarors rogenques que de manera miraculosa semblaven ser les que el poeta havia descrit per a l’aixecament del dia al camp de batalla.

A la gravació al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, va ser emocionant quan va entrar tot el patronat del Museu per veure com a primers espectadors la peça de titelles inèdita que Brossa havia regalat al Museu. Tot i ser actors de carn i ossos, tots van riure i van escridassar els personatges com si fossin autèntics titelles.

I a Sant Adrià, els mots de Brossa dits per Carles Rebassa, enfilat en una escala en els llocs més inversemblants de la desastrosa urbanització de la ciutat, ens van impactar a tots. Hi havia gent que preguntava si eren versos de Brossa de debò perquè li semblava que eren tan actuals que era impossible que haguessin estat escrits trenta anys enrere o més.

Carles Rebassa enfilat en una escala

A les emocions viscudes hi afegiria la sorpresa de veure el resultat en vídeo. La qualitat i impacte de les imatges editades i muntades per l’Adolf Alcañiz van superar totes les nostres expectatives, i esperem que sorprenguin i emocionin igualment la gent que els vegi.

Considereu que hi hauria algun aspecte que es podria haver millorat? Quina és la mancança més gran amb la que us heu trobat?

Moisès Maicas: A mesura que hem anat fent les accions, hem après moltes coses sobre el projecte i hem estat relativament àgils a l’hora de reaccionar davant de qualsevol imprevist o d’incorporar elements nous com el bloc. El concepte inicial d’“accions i territori” s’ha mantingut, i els resultats de la proposta han evolucionat cap a l’àmbit audiovisual. En aquest sentit, segurament es pot millorar tot el que fa referència a la planificació de l’enregistrament de les accions i al fet de concebre-les perquè finalment formin part d’un projecte audiovisual. Tot i que els mitjans de què disposem són realment modestos amb relació a la volada creativa i la dimensió que ha adquirit el projecte, l’entusiasme i la dedicació de tot l’equip han fet possible els resultats del primer any. La mancança principal, doncs, ha estat el temps, atès que hem fet en tres o quatre mesos la feina d’un any. Ens cal temps per pensar i madurar bé cada acció abans de dur-la a terme. L’obra de Brossa és un material delicat, no admet cap ornament ni elements superflus, s’ha d’afinar a l’hora de concebre cada acció i sostenir bé la idea inicial durant el procés de realització.

Una iniciativa d’aquestes característiques necessita d’algun mecanisme de finançament. Amb quins mitjans heu comptat? Teniu previstes noves vies de finançament de cara a la propera etapa?

Glòria Bordons: Evidentment un projecte així necessita de finançament. Hi ha molta gent implicada i tots hi hem posat molt bona voluntat, però hi ha uns mínims que cal pagar, és clar, si es vol assegurar una professionalitat i uns bons resultats. Enguany hem comptat amb un ajut de l’OSIC per a activitats artístiques (que encara no hem cobrat) i amb els mitjans escassos de la Fundació Joan Brossa que han fet possible una bona coordinació.  Però no podem continuar el projecte esperant una subvenció que després no se sap quan arriba. Per això estem construint un bon dossier amb els objectius del projecte, els resultats aconseguits i tot allò que ens queda per fer, a fi de presentar-lo a institucions privades que volguessin patrocinar-lo. També ens estem plantejant d’obrir-lo a micromecenatge. Hi ha molts brossians pel món que no tenen massa diners però que poden estar disposats a posar una petita quantitat per finançar un projecte com aquest, el qual no pretén només divulgar la figura de Brossa, sinó sobretot rellegir la seva obra per crear noves coses interdisciplinàriament.

Heu començat a pensar en el segon acte del projecte? Quina serà la temàtica tractada o l’eix conductor? Ja heu escollit algun emplaçament?

Bealia Guerra

Glòria Bordons: De moment encara és massa aviat per tenir el segon acte plenament definit. Fins ara hem estat prou enfeinats acabant les accions (la de Sant Adrià del Besòs tot just la fèiem el dia 19 de gener), recollint els resultats, editant els vídeos, preparant la presentació del dia 26 de febrer a La Seca, etc.  Però sí que n’hem començat a parlar. Teníem apuntats com a eixos per al 2013 alguns dels referents culturals i ideològics de Brossa que també ho foren per als seus contemporanis i que avui dia són encara motiu de reflexió, entre els quals Wagner, la catalanitat (representada de manera simbòlica per Montserrat) el cinema o les avantguardes històriques. Els llocs que teníem associats al primer, tercer i quart tema eren el Liceu de Barcelona, el Museu de Cinema de Girona i el Museu d’Art Modern de Ceret. En començar a parlar dels textos de Brossa que tenien Montserrat com a referent, sorgí una associació amb Wagner a partir del Parsifal, la qual cosa generà ja una primera pluja d’idees molt interessant. On ens portaran aquestes divagacions, no ho sabem, però podríem acabar per ajuntar el wagnerisme i el catalanisme per oferir, des de la muntanya sagrada de Montserrat, una nova mirada sobre aquests temes tan actuals. De moment tot són preguntes: per què Wagner continua triomfant a Catalunya? Què té la música de Wagner perquè els catalans la tinguem tan a dins? Quin paper juga Montserrat avui dia en la catalanitat? Com podríem definir la identitat catalana en els nostres dies?

Pel que fa al cinema, ha estat un gran impulsor de creacions literàries, musicals, artístiques, etc.  Per a Brossa, el cinema ens havia ensenyat a “mirar” i segurament encara ho continua fent. A Girona s’arreplega la història d’aquest invent, però l’acció que volem dissenyar sobre aquest tema ha d’anar més enllà. Als cinemes triomfen encara el mateix tipus d’històries que subjugaven els nostres avis. És possible avui dia un cine sense argument? Brossa volgué trencar les convencions i els guions que realitzà en solitari o amb Pere Portabella són un bon exemple.  Però existeix realment un cinema poètic?

Preguntes que també podríem fer a partir d’un altre indret que teníem apuntat com a representatiu de les avantguardes històriques del segle XX : el Museu d’Art modern de Ceret. Brossa hi tingué una especial vinculació i ens sembla un lloc particularment idoni per preguntar-se què queda d’aquelles avantguardes  i quin paper tenen en l’art contemporani d’avui dia.

De moment ja veieu, tot són dubtes i preguntes. És normal en un projecte com aquest en què la conceptualització de cada acció és tan important com l’acció en ella mateixa. Pensem destinar tot el primer trimestre d’aquest any a pensar-hi i amb l’explosió de la primavera començarem ja a actuar.

La presentació pública del projecte està a punt de produir-se. Què teniu previst fer aquest dia? Quina és la vostra intenció? Com penseu que reaccionaran els assistents?

Toni Giró: Per  nosaltres es tracta de compilar una tria dels vídeos resultants de cada acte i mostrar-los per primera vegada en públic, la qual cosa vol dir que estem molt a l’expectativa. Som conscients que el nostre projecte presenta un factor de novetat en l’àmbit brossià: Partim dels textos i l’esperit creatiu de Brossa però el resultat no obeeix a cap idea de cànon brossià. És més, ens sembla que se sumen les nostres personalitats creatives i s’apunta un potencial que cal investigar i desenvolupar. La nostra intenció és comprovar si això només és una percepció nostra o s’obre, després d’aquests primers resultats, un recorregut validat per l’interès d’altres persones. L’acte el centrarem a presentar les tres accions realitzades aquest any a partir del visionat d’alguns del seus resultats i d’un passeig pel procés desenvolupat que es pot resseguir força bé a través del bloc del projecte. Esperem que la reacció dels assistents i la seva participació ens inciti a apuntar les línies d’actuació que preveiem per al futur.

Mantenir viu un procés tan llarg com aquest és difícil. Quines aportacions penseu fer per motivar la societat que us continuï seguint i s’ampliï el coneixement sobre la iniciativa?

Moisès Maicas: La millor manera de mantenir viu i fresc el projecte és deixar-nos sorprendre per com evoluciona. A banda d’utilitzar d’una manera adequada tots els canals per difondre la iniciativa, treballar-ne bé la difusió a Internet, divulgar els continguts del bloc i generar les complicitats necessàries amb espais culturals o altres projectes poètics i interdisciplinaris, és important que el projecte encomani l’esperit de llibertat creativa amb què va néixer. Si som capaços d’aconseguir-ho i de mantenir ferm el pols creatiu, cada territori generarà noves complicitats i l’interès per la iniciativa s’anirà ampliant. El que resulta atractiu de “Joan Brossa: Accions i territori” és la radicalitat, la coherència artística i la capacitat de risc. Així doncs, més que l’afany de generar audiència, que podria devaluar la proposta, és la qualitat i la credibilitat de la iniciativa el que ha de motivar l’interès de tots els col·lectius o individus de la societat culturalment desperts i aconseguir que sigui una eina vàlida per descobrir aspectes de l’obra de Joan Brossa des d’una perspectiva innovadora.

 

     L’actor Josep Minguell

Ja per tancar, podríeu citar un vers de Brossa que sintetitzi l’experiència viscuda o l’essència del projecte?

Moisès Maicas: Hi ha una citació força coneguda de Joan Brossa que d’alguna manera inspira el projecte “Joan Brossa: Accions i territori”: “Si vols avançar un metre, has d’apuntar a l’infinit.

Jordi Coca va publicar l’any 1971 un llibre sobre Joan Brossa en forma d’entrevista, el títol del qual, fet a partir d’un llibre de Brossa de l’any 1955, també resulta revelador: “Joan Brossa o el pedestal són les sabates.”