Javier Zuloaga: “La versemblança neix del senzill acte de mirar”

Ens trobem en una de les cantonades més emblemàtiques de Sarrià, just davant de la històrica i literària pastisseria Foix. Javier Zuloaga em comenta que durant molts anys ha viscut a Sarrià, un barri que encara conserva el lent ritme i la familiaritat veïnal del poble que havia estat.

Després de molts anys dedicat al periodisme, d’haver dirigit diaris, de treballar per l’agència EFE i d’haver deixat el periodisme tradicional per treballar com a director comercial d’un banc, ara Zuloaga s’ha reconvertit en escriptor i la seva quarta novel·la, El caso Ruglons, publicada per El Aleph, n’és la prova. Parla del periodisme en passat i de l’escriptura en present, tot i que la lectura i l’admiració pels llibres se situen en la infantesa, quan, m’explica, a Bilbao va descobrir gràcies als seus pares Pío Baroja, Antonio Zunzunegui i Miguel Delibes. Després van venir molts altres: parla amb admiració d’Eduardo Mendoza i de Vargas Llosa, alhora que m’explica que està preparant el seu quart llibre, una biografia, on abandona per un moment la ficció, encara que no triga a afegir que ja té al cap una nova novel·la, de la qual ja té escrita, almenys mentalment, la primera escena.

Amb El caso Ruglons, Javier Zuloaga construeix una ficció al voltant d’un cas de corrupció i de blanqueig de diners, un cas tristament versemblant en l’actualitat però que a Zuloaga li serveix només com a punt de partida, quasi com a excusa, per fer un retrat de la societat actual, mostrar la pèrdua d’escrúpols en el desig d’ascens social, la vergonya per un passat humil i, en contrast, l’orgull per les pròpies arrels. El contrastos socials i, sobretot, els contrastos ètics entre els personatges es materialitzen en la trama de la ciutat de Barcelona, convertida en imatge metafòrica del relat narratiu creat per Zuloaga.

No se si estaràs d’acord, però crec que definir la teva novel·la, El caso Ruglons, com una novel·la políaca és reductiu ja que l’obra utilitza un cas de corrupció econòmica per fer un retrat de la societat actual, per mostrar les ànsies d’escalar socialment, la dificultat de l’acceptació per la col·lectivitat i, sobretot, per dibuixar el rostre d’una societat que, en gran part, ha perdut determinats valors en nom de l’èxit econòmic.

Crec que tens raó, El caso Ruglons és més, o almenys aquesta va ser la meva intenció, que una novel·la policíaca. Aquesta definició, crec jo, és absolutament incompleta i, de fet, quan vaig començar a pensar El caso Ruglons, no tenia planejat a priori fer una novel·la de gènere negre, al contrari: dels diferents aspectes, el primer que vaig tenir en compte van ser els personatges. Normalment, quan començo una obra, primer de tot, necessito  crear els personatges, i per tant, necessito pensar-los a partir d’unes característiques particulars, els dono un caràcter i una personalitat pròpia i els situo en un determinat context social, econòmic i geogràfic. Un cop tinc els personatges, elaboro la trama, de manera que la història neix a partir dels personatges, i no al contrari. A mi m’agrada escriure sobre coses que podrien succeir, m’agrada inventar històries que poden conformar i, en realitat, conformen, la nostra realitat quotidiana, perquè, al cap i a la fi,  la quotidianitat que ens envolta està, per si mateixa, plena de petites històries que, moltes vegades, passen desapercebudes. Treballar en una agència de noticies durant molts anys m’obligava a ser fidel amb la informació, a no poder inventar ni imaginar allò que podria amagar-se darrera la noticia; mentre treballava com a periodista i estava obligat a mentir aquesta fidelitat a la informació, en el meu cap imaginava el que hauria pogut succeir, reescrivia mentalment les històries.

A vegades, davant d’algunes noticies de crònica, el lector te la sensació de què hi ha molts aspectes encara per explicar i que el periodista no li donarà. Hi ha com una frustració per conèixer més detalls i no la informació essencial i exageradament resumida.

Per una banda,  és obvi que moltes vegades aquesta sensació que comentes està motivada per la brevetat que, en un diari amb un espai delimitat, cal mantenir en el moment de donar la informació; per l’altra, cal tenir en compte que, en la majoria dels casos, el que nosaltres veiem o llegim no respon exactament a la veritat dels fets, molts cops només veiem i percebem una part de la història. En el meu cas, des de molt petit he llegit molt i, precisament per això, sempre he tendit a imaginar històries possibles, alternatives a la realitat dels fets. Te’n donaré un exemple: als anys setanta estava a Lisboa com a delegat de l’agència EFE quan un diumenge al matí em van despertar amb la noticia que un avió d’Iberia, que havia de fer escala a Lisboa, havia estat segrestrat a Lanzarote per un grup de legionaris. Uns companys i jo ens vam dirigir a l’aeroport, amb la certesa i el temor que el grup de segrestadors era gent armada i, al final, el que havia succeït en realitat no tenia res a veure amb les sospites inicials: una borratxera impressionant d’un grup de persones havia estat el motiu pel qual l’avió va haver de desviar-se de la seva trajectòria i aterrar a Lisboa. Mentre esperava a l’aeroport que el cònsol espanyol m’expliqués què havia passat, jo vaig començar a pensar en tot el que podia estar succeint dins de l’avió, vaig imaginar moltes possibles històries per aquest fet i, al final, si ho penses bé, totes aquestes trames que jo em construïa al meu cap eren possibles novel·les que no vaig arribar a escriure.

En diferents ocasions, has recalcat la importància de la versemblança dels teus relats, però en El caso Ruglons no només busques la versemblança, sinó que inscrius la novel·la en la temàtica actual de la corrupció i del frau econòmic.

Jo crec que, en el fons, la versemblança neix del senzill acte de mirar: només cal obrir la finestra, passejar, anar al mercat per trobar-se un munt de gent i munt d’històries que et donen els arguments necessaris per després construir la teva novel·la. Precisament per això, pel fet de mirar allò que ens envolta, és impossible defugir de l’actualitat, del present que vivim i, alhora, de la història passada que hem viscut.

En la novel·la, Barcelona es converteix en el mapa on s’inscriuen les diverses trames narratives i, alhora, els personatges; cada barri, cada carrer o cada edifici és significatiu per la novel·la. Has realitzat un gran treball d’observació de la ciutat i de la manera en què aquesta és habitada pels seus ciutadans.

Jo porto 25 anys vivint aquí, és aquí on he transcorregut més temps. Evidentment, hauria pogut inserir els personatges en un altre context, com per exemple a Madrid i substituir el Club de Polo per el Club de Campo o a Bilbao i introduir alguns personatges a la societat bilbaïna, que és molt elitista. El que passa és que aquesta realitat de Barcelona no només existeix, sinó que jo la conec, són unes elits que fins i tot surten als diaris, que estan presents a la ciutat que millor conec, Barcelona. Per poder escriure amb versemblança, necessito situar la història en un lloc que conec, en un ambient en què em sento còmode, de fet parlo de Barcelona amb afecte perquè estic molt bé aquí, m’hi trobo molt feliç.

La geografia urbana té un paper principal en la vida de El gitano/ jutge Heredia: el canvi de barri, és el canvi de situació social i econòmica i, alhora, és l’inici d’una nova vida, de la vida que el converteix en jutge.

En el cas de Gitano, ell va ser adoptat de petit i, per tant, creix principalment a l’Eixample, en una zona burgesa de la ciutat, tot i que conserva els seus signes d’identitat i, de fet, triomfa professionalment mantenint amb orgull els seus trets d’origen, les seves arrels i la seva condició de gitano. Hi ha molta gent que ha triomfat econòmicament, i entre ells hi ha persones que tenen un origen humil, un origen de què no s’avergonyeixen, al contrari, un origen modest que reafirmen amb orgull. Només cal pensar que una de les fortunes més importants d’Espanya és un home que va començar a fer camises en una petita localitat gallega i que mai ha renegat dels seus inicis, públicament coneguts. Per altra banda, i aquest és el cas de la senyora Ruglons, hi ha persones que, tot i haver triomfat econòmicament, amaguen el seu origen humil perquè, en el fons, desitjarien provenir d’aquella casta d’elegits, és a dir, tenir un origen socialment elevat, formar part des de sempre de la classe privilegiada, però els orígens no es poden comprar.

En el seu intent d’amagar el seu passar modest, la senyora Ruglons es vol construir una determinada imatge pública que respongui a les exigències de la classe a la qual vol pertànyer. En la teva novel·la hi ha una crítica ala hipocresia social, a la hipòcrita imatge social que alguns es construeixen i volen mantenir.

L’escriptor bilbaí Juan Antonio Zunzunegui va escriure La quiebra, una novel·la on es narra la fallida industrial de moltes empreseses de la ciutat de Bilbao després de la Guerra Civil. L’escriptor basc, en aquest llibre, va reflectir l’entorn social de la ciutat, en especial, la societat empresarial i econòmicament privilegiada i les contradiccions morals d’aquest determinat grup social. Les seves crítiques a aquesta doble moral i la hipocresia van molestar molt, tant que Zunzunegui va haver de marxar de Bilbao. Jo no tenia la intenció de mostrar-me tan crític com Zunzunegui, però sí volia mostrar les contradiccions que existeixen, no només a Barcelona, sinó en totes les ciutats i desmentir els tòpics que existeixen, la imatge que es dóna i que amaga allò que veritablement és.

El jutge Heredia (“el Gitano”) i la senyora Ruglons (Maruja) representen dues formes oposades de viure els propis orígens: per una banda, ell vol recuperar i conèixer la seva història i, per l’altra, ella amaga i nega als altres, com també a ella mateixa, la seva història, els seus orígens.

Quan el jutge Heredia rep Ruglons en el seu despatx, ell de seguida comprèn el tipus de persona que té al davant i, alhora, ella immediatament sent un rebuig i un menyspreu envers aquell jutge d’origen gità. Les persones que han conquerit un determinat èxit social i econòmic, però que provenen d’una situació humil que intenten amagar i negar, tendeixen a menysprear aquells que com elles han tingut èxit però que, en canvi, no reneguen dels seus orígens.

Com se sol dir: “no hi ha pitjor ric que el nou ric”.

Com es diu en castellà, “no hay peor talibán que el converso”. Totes aquestes persones que s’enrolen en determinades esglésies o grups tancats, per fer-se acceptar en el grup i fer creïbles les seves creences, es fan més radicals que tots els altres. Abans, a aquestes persones se les definia com “més radicals que un serbi de Bòsnia”, una expressió que reflectia la radicalitat d’aquells serbis que, vivint a Bòsnia, volien mostrar i subratllar el seu origen i la seva tradició cultural i racial de manera que fos quasi impossible posar-la en dubte. La por a que es dubtés de la seva condició de “serbis” va promoure que tots ells es mostressin ideològicament molt més radicals que els propis serbis de Sèrbia. La por a no ser acceptats pel grup els feia esdevenir molt més intransigents i radicals.

En aquesta novel·la, com ja hem comentat abans, es parla de la corrupció, del blanqueig de diners i de l’evasió fiscal, temes que actualment ocupen les portades dels diaris i han despertat la indignació social. En més d’una ocasió has comentat que aquests fets sempre existiran, que no són una cosa del present, que sempre han existit. Ho veus d’aquesta manera tan radical? Què ha passat ara que en parlem molt més d’abans?

La crisi ens ha obert els ulls, ara mirem i volem saber algunes coses a les quals, fins fa pocs anys, no donàvem cap importància. Abans, com aparentment tot anava bé, no ens preocupàvem del que feien els polítics i les institucions, ara, en canvi, estem alerta, volem controlar els seus actes per tal d’impedir determinats comportaments il·legítims. No es tracta que abans això no passés, al contrari, el que estem veient és que determinades conductes corruptes s’originen molts anys enrere; la qüestió és que en un moment que consideràvem d’abundància ens vam oblidar de preguntar i de vigilar què es feia des de les institucions públiques i amb els diners públics: el problema és que aquesta actitud que tenim ara l’hauríem d’haver tingut sempre, hauríem d’haver estat tan intransigents com ho som ara. En part, tots som culpables de la corrupció actual, som culpables per no haver-hi donat importància, per haver mirat cap a un altre costat amb la confiança que ens donava la creença que tot anava bé.

Amb la crisi, la casta econòmica-política que fins ara semblava ser intocable ha deixat de ser-ho i, a més a més, per a alguns l’èxit conquerit ha deixat el lloc al fracàs.

No cal fer menció a cap cas determinat, però és obvi que avui dia molta gent que es troba enmig de processos per corrupció, anys enrere mai haurien imaginat acabar d’aquesta manera, al contrari, estaven convençuts que gaudien d’immunitat i, alhora, anys enrere, quan aparentment tot anava bé, cap empresari podia imaginar que el seu èxit fos colpejat d’aquesta manera amb la crisi. De totes maneres, això sempre ha passat, només cal recordar que durant la Depressió dels Estats Units de 1929 va quebrar més d’un banc. Jo crec que, sincerament, sense la crisi no només la realitat seria molt diferent, sinó que la nostra percepció i la nostra actitud seria també molt diferent. La crisi ha canviat la nostra manera d’implicar-nos en la societat i el nostre interès pel que succeeix en l’àmbit polític.

El pis de la Senyora Ruglons està situat en un àtic privilegiat des d’on ella té el control visual sobre la ciutat, un control que, metafòricament, té por a perdre si els diaris es fan ressò del seu cas, dels seus problemes jurídics. La seva imatge corre el risc de desvirtuar-se.

La senyora Ruglons aconsegueix la coronació pel que fa l’èxit social i econòmic sense sortir a la premsa, des d’un determinat anonimat; es converteix en portada només quan surt a la llum l’escàndol del seu marit i la seva desaparició, i ella ho pateix, per això ara, anys després, quan el cas torna a obrir-se,  ella està espantada davant de la possibilitat de tornar a sortir als diaris. En una societat tan tancada com pot ser aquella dels àmbits econòmicament potents, la gent es coneix, tothom sap de tothom i, a més a més, les relacions estan basades en la imatge, en l’aparença. Sortir els diaris en un cas com el que afecta la Senyora Ruglons implica el rebuig per part del grup i, indubtablement, els comentaris al voltant de la qüestió. Com comentàvem abans, per a la senyora Ruglons, sortir a la premsa significa perdre aquella imatge darrera la qual s’havia amagat, significa la possibilitat que la seva història passada surti a la llum i ella deixi de ser el personatge que socialment s’ha construït.

Per altra banda, el gitano, esdevingut jutge, entra a formar part d’un ambient que, segons determinades regles socials, no li pertoca. Socialment, encara és vist amb estranyesa el fet que un noi gitano hagi arribat a convertir-se en jutge.

És curiós com el jutge només permet a la seva mare adoptiva i a De la guardia, el titular del jutjat número deu, i, potser, als amics més íntims, que li diguin “Gitano”, sense l’article; mentre “el gitano” és la manera despectiva amb la qual alguns es refereixen a ell. La presència de l’article evidència el to despectiu d’aquells que el rebutgen per la seva raça i el seu origen i, a més a més, pel lloc que ocupa.

Doña Adela és un dels personatges més entranyables de l’obra i que reflecteix una realitat que, ara per ara, ha desaparegut: és la mestra de Maruja, és a dir, de la Senyora Ruglons de petita. És qui la motiva a estudiar, a sortir del poble i qui, al veure l’arribisme social de Maruja, se’n penedeix. Alhora, Doña Adela representa una autoritat cultural i moral per als seus alumnes així com per a la resta del poble.

Jo estiuejava en un poble a prop de Segovia, semblant al descrit en la novel·la, i recordo perfectament la importància i, sobretot, l’autoritat de la mestra d’escola que, juntament amb el capellà i l’alcalde, era un referent i una autoritat per a tots els veïns. Doña Adela és una gran dona que ha tingut una gran influència sobre la Senyora Ruglons, quan aquesta era una nena: Doña Adela veu en la petita Maruja una gran capacitat intel·lectual i fa tot el possible per fer que la nena continuï els seus estudis, primer a Segovia, i posteriorment a Madrid, on la noia estudiarà dret. Un cop esdevinguda adulta, enlluernada per les possibilitat que li ofereix el matrimoni amb Jordi Ruglons, Maruja deixa de ser Maruja, abandona el seu poble i els seus orígens per convertir-se en la Senyora Ruglons a Barcelona. Passen molts anys abans que Doña Adela torni a veure a Maruja i, tot i el temps transcorregut, continua representant una autoritat, especialment una autoritat moral i de valor per a la Senyora Ruglons. La mestra recorda a la Senyora Ruglons qui era i d’on venia i, amb autoritat, li subratlla el comportament que ha tingut al llarg dels anys. La mateixa influència que Doña Adela exerceix sobre Maruja, l’exerceix també sobre Wences, l’advocat amic d’infantesa de la Senyora Ruglons que, fascinat per aquesta dona, l’ha seguida fins a Barcelona i ha estat còmplice de tot.

Wences és un dels personatges més tristos, aparentment és un inepte incapaç de prendre decisions.

És un home completament enamorat, seduït per la Senyora Ruglons i només aconsegueix abandonar-la, deixar Barcelona i començar de nou quan es torna a trobar amb Doña Adela, la mestra de la seva infantesa. Jo crec que per a tots, fins i tots els mes rebels, aquell joves antisistema que, per exemple, protagonitzen la meva tercera novel·la, hi ha una persona que ens imposa una determinada autoritat, una persona que és exemplar i, alhora, a qui ens consta portar la contrària. Doña Adela és d’aquestes persones, és una dona que amb el seu comportament té una autoritat que resulta difícil contrarestar.

M’agradaria preguntar-te sobre la relació que s’estableix, en el teu cas, entre la professió de periodista, que vas exercir durant diversos anys, i la de novel·lista. Em va cridar l’atenció un comentari teu en una entrevista, on deies que abans eres periodista i ara escriptor.

El planter de la narrativa ha estat sempre el periodisme i, a més a més, crec que la gran temptació i el somni de quasi tot periodista és, amb el temps i un cop trobat un editor que cregui en ell, publicar una bona novel·la. Jo vaig deixar el periodisme fa molt de temps, ara em considero escriptor, però he de reconèixer que el periodisme em va donar les eines necessàries per poder escriure, em va ensenyar a escriure correctament, a exposar amb claredat, a narrar. Ara, de fet, estic en un altre projecte que, contràriament a les meves novel·les anteriors, no és una obra de ficció, sinó una biografia i, ara mateix, per a la seva elaboració, estic tornant a recuperar la feina més pròpiament periodística que, amb la ficció, havia abandonat.

I, per acabar, com vas decidir fer el salt definitiu (i que tant havies desitjat realitzar) a la narrativa, a l’escriptura de ficció?

Hi ha molts periodistes que decideixen convertir en llibre el seu treball de reporterisme, per exemple; en el meu cas, però, no volia fer al salt al món del llibre amb un treball periodístic, el que jo desitjava era fer el salt a la narrativa, és a dir, a la ficció. A l’inici, escriure un llibre de narrativa em resultava una idea impossible, un repte extremadament complicat, em pensava que, arribat al segon capítol, ja no sabria què escriure. La primera novel·la que vaig escriure no es va editar, de fet ara quan la torno a llegir crec que és horrible, però em va permetre començar amb la narrativa i, sobretot, em va demostrar que podia escriure i acabar un llibre. El hombre que pudo ser libre és la segona novel·la que vaig escriure i la primera que es va publicar; és un llibre que va tenir com a punt de partida els personatges: com també en aquest cas, jo tenia molt clar quins tipus de personatges volia crear, quin era el tipus de persona sobre el qual volia escriure.