Jaume Pérez Montaner: “Hi ha poemes d’Estellés que han alçat a la gent”

8.12.2012

Jaume Pérez Montaner ha publicat diversos estudis sobre Estellés.

Enguany fa 88 anys del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés. També en fa 20 de la seua mort. Arreu del territori, s’han tornat a convocar múltiples actes per recordar i enaltir la figura d’un dels màxims exponents de la literatura catalana de tots els temps. Per parlar d’Estellés, vam posar-nos en contacte amb una de les persones que més ha escrit sobre la seua obra i amb el qual ha compartit molts episodis de la seua vida. Jaume Pérez Montaner (L’Alfàs del Pi, 1938) ens ha atès encantat, i això que es troba en un moment de dedicació plena a diferents treballs que veuran la llum molt aviat. Entre aquests projectes, hi ha una conferència sobre Joan Fuster a Sheffield, un nou treball sobre Estellés i un extens estudi sobre l’escriptor suecà Josep Palàcios que es publicarà a la revista L’Aiguadolç (Institut d’Estudis Comarcals de La Marina Alta), que comptarà amb col·laboracions d’Isabel Robles, Francesc Pérez Moragon, Antoni Martí Monterde, Jaume Pons i Alorda, Joan Todó, Salvador Company, Francesc Bononat, Pau Vadell i Antoni Furió entre altres, i que vindrà a augmentar el renovat interès en la figura de Palàcios que fa poc es va iniciar a través del número 15 de la revista mallorquina PèlCapell.

Pérez Montaner és membre del Patronat de la Fundació Vicent Andrés Estellés, ha publicat diversos estudis sobre el versador de Burjassot, entre els quals hi ha Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (escrit amb Vicent Salvador, 1981) o El “Mural” com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés (2009), i ha mostrat sempre un gran interés per la poesia estellesiana. Les seues paraules esdevenen cabdals, doncs, per entendre una miqueta més l’obra d’Estellés.

Quin va ser el primer contacte que vas tindre amb Vicent Andrés Estellés? Quan i com el vas conèixer? Com era Estellés en la distància curta?

Curiosament, vaig conèixer l’obra d’Estellés cap a finals dels anys seixanta gràcies a una antologia bilingüe titulada Poesia catalana contemporània publicada a Sao Paulo. Hi vaig trobar un poema que em va impactar moltíssim: “Dama d’anit”, que és una peça que pertany a un dels seus primers llibres, La nit. Posteriorment, eixe poema el vam traduir un famós poeta nord-americà i jo, i es va publicar a la revista The Paris Review. Llavors jo vivia als Estats Units i, en un dels viatges d’estiu, a les primeries dels setanta, vaig anar a conéixer l’Estellés a la redacció del diari Las Provincias, on ell treballava com a periodista. La impressió que em va causar és la d’una persona temorosa perquè estava treballant en un lloc que considerava no massa amigable. Era l’època de la dictadura feixista de Franco i ell pensava que calia extremar les precaucions, potser fins i tot de manera una mica exagerada. Després de la traducció d’aquell poema, en van vindre més, fins al punt que el poeta William Stafford es va entusiasmar i li va escriure una carta que me la va donar a mi per fer-li-la arribar. En aquella carta, Stafford assenyalava que li cridava molt l’atenció el fet que les coses de què parlava Estellés des del País Valencià esdevenien de plena actualitat també al seu petit poble de Kansas. Era un enteniment perfecte gràcies a eixe llenguatge tan col·loquial amb el qual es pot entendre la gran majoria de la gent, siga de la cultura que siga. De fet, l’experiència que he tingut jo llegint poesia d’Estellés en altres països ha sigut increïble: hi ha poemes que han alçat a la gent, com el famós poema del pimentó torrat. Sembla mentida perquè és un poema que es construeix a partir de productes i costums ben típics d’ací però la gent d’arreu ho entén a la perfecció.

 

Pérez Montaner és membre del Patronal de la Fundació Vicent Andrés Estellés.

 

Quan me’n vaig tornar per viure ací, Vicent Salvador i jo vam escriure un llibre d’aproximació a la poesia de Vicent Andrés Estellés. Per tirar-lo endavant, vam parlar molt amb ell, el vam portar a molts llocs a presentar la seua obra, vam passar moltes vetllades junts. Estellés era una persona molt divertida, d’aquelles que la poesia els surt no només a l’hora d’escriure, sinó que ben sovint creava imatges parlant. Quan li preguntàvem sobre algun poeta, es quedava pensant i deia: “Li suen les mans”… o “Un pastor protestant”… Llavors, tu comprenies que, a través d’aquestes intuïcions, gairebé descrivia alguna de les principals característiques personals o literàries del personatge en qüestió. La seua poesia respon, en part, a la manera com parlava, a la manera com es parlava. De fet, es podria dir que la poesia d’Estellés és bàsicament conversacional; és a dir, una poesia que procura usar el llenguatge més habitual, el de la gent del carrer. Això és precisament el que va cridar l’atenció de William Stafford i altres poetes nord-americans que van començar a llegir-lo, i que van dir que eixe era el tipus de poesia que els interessava. A aquests poetes nord-americans jo també els vaig passar poemes d’un poeta que a mi m’agrada molt, Salvador Espriu. I van dir-me que no, que la dicció excessivament messiànica de Salvador Espriu ja estava passada de moda per als seus gustos. El que els agradava era com escrivia Estellés. De fet, és cert que, a partir de principis del segle XX, una bona part de la poesia anglesa i nord-americana es caracteritza també per eixe to col·loquial i conversacional.

És eixe llenguatge col·loquial allò que l’ha portat a convertir-se en poeta de referència per a tants altres versadors i ha assolit eixa vitalitat popular?

Pense que Estellés diu les coses clares i les diu bé. És cert que jo puc dir les coses més o menys clares, però si no tinc gràcia, no és el mateix. Estellés té una gran cultura, poètica sobretot, i la sap conjugar amb el llenguatge del carrer. D’altra banda, Estellés escriu moltíssim. I en eixa obra tan abundant hi ha coses que poden agradar més o menys, però difícilment hi trobes poemes dolents. Els seus són poemes molt dignes, en els quals sempre hi ha aquella guspira que pot justificar tot un poema. Estellés sap inserir-se en una tradició trencant eixa tradició. La trenca per aportar unes noves maneres de concebre la poesia, que no inventa ell però que crea a partir de la construcció del que hi havia abans. Això s’exemplifica clarament recorrent als seus inicis en poesia castellana, on es deixa dur pel corrent garcilasista de la poesia espanyola de la primera part dels anys quaranta, però prompte trenca amb això, se’n passa a la seua llengua i, fins i tot, al primer llibre de les èglogues parodia de manera creadora l’ègloga clàssica de Virgili i, especialment, la del poeta espanyol Garcilaso, al qual els poetes oficialistes de postguerra a Espanya havien pres com a referent.

Què obsessionava Estellés?

Com en tota persona que escriu, el “jo” del poeta està present, com també el “nosaltres” quan es fa referència a les preocupacions socials. Parlant del “jo”, estàs parlant de la possibilitat o impossibilitat de transcendència, allò que en el fons preocupa: la mort, la finitud. Eixa idea de transcendència porta també a la idea de Déu, que en Estellés comença d’una manera clara però crec que va desapareixent progressivament. Un Déu que, en principi, apareix en majúscula, després és un déu que va convertint-se en minúscula, i després ja es tracta de déus, en plural. Com a antítesi de la mort –o potser com l’altra cara-, Estellés parla de sexe, de vida. La seua poesia és una poesia feroçment sexual. Fuster va dir que el sexe ve a ser en Estellés una mena de catàstrofe, una cosa que sobrevé de sobte i que comporta lògicament elements destructius però també positius. Aquestes temàtiques universals són les que caracteritzen l’obra d’Estellés, a les quals cal sumar la visió dels pobles del País Valencià. Cada vegada més, augmentava la seua actitud patriòtica, política i social, clarament i progressivament antifranquista, antidictatorial, anticapitalista. Era una persona molt social. Durant l’època de la Transició i anys posteriors, si partits d’esquerra o extrema esquerra el sol·licitaven, ell hi anava i participava als actes públics. Jo vaig estar amb ell en molts actes organitzats pel Partit Comunista o per Vanguardia Obrera i altres col·lectius republicans i esquerrans.

En deien “La Santíssima Trinitat”. Quina era la relació d’Estellés amb Fuster i Sanchis Guarner?

Doncs la primera vegada que vaig sentir a parlar d’Estellés fou mitjançant Joan Fuster. Jo coneixia Fuster des de molt jove, tenia llavors 19 anys. Quan parlàvem de poesia, Fuster ens contava que hi havia un poeta al País Valencià que era molt bo. En parlàvem a les reunions que convocava a València on hi acudíem gent com Josep Iborra, Vicent Ventura o jo mateix. Fuster tenia molt present l’obra d’Estellés. La prova és la introducció que escriu l’any 1972 quan es publica el primer volum de l’obra completa d’Estellés, Recomane tenebres. Tot allò que diu Fuster en eixa introducció ha servit posteriorment a altres estudiosos que s’han aproximat a l’obra del de Burjassot. Després, quan Vicent Salvador i jo vam escriure Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, Fuster em va dir que havíem fet molt bé en remarcar les idees bàsiques de l’univers poètic estellesià i en tindre una actitud positiva sobre la seua obra. Fuster va afegir que qui vulguera veure aspectes negatius si és que els hi podia trobar, ja tindria temps en anys posteriors, però que en eixos moments calia destacar tot allò positiu que la seua poesia aportava a la nostra literatura. Amb Guarner, la relació d’Estellés era igualment amigable. No debades, Sanchis Guarner va publicar a l’editorial L’Estel, amb pròleg inclós, un dels llibres més importants d’Estellés. Es tracta de la primera edició de Llibre de meravelles. Això vol dir que Sanchis Guarner tenia en gran estima la poesia d’Estellés.

Els poemes de fam i mort, els més foscos d’Estellés…

Estan entre els millor poemes d’Estellés. Responen a les seues vivències, a l’època de la posteguerra, la postguerra més dura, la dels anys quaranta i cinquanta on la fam es veia i es vivia. Com també la mort. En la seua poesia estan els morts de la Guerra Civil, els afusellaments durant la guerra que va viure de xiquet, la mort d’éssers volguts i familiars, entre els quals hi ha la seua primera xiqueta, que va morir als tres mesos d’edat. Això el va marcar moltíssim. Cal pensar que parlar de la mort en aquella època era comú tant dins com fora de les fronteres de l’Estat espanyol. Pesava el corrent de l’existencialisme literari: Jean Paul Sartre, Albert Camus… En part, l’existencialisme es pot considerar com un pensar la vida des de la mort, des de l’existència necessàriament limitada. Un límit que marca la nostra essència. Pense que això té en algun moment molta influència en autors com Estellés, Fuster, Iborra, Palàcios…

És el millor poeta del segle XX?

Això sempre és difícil de dir. Per mi, és un dels millors poetes de la literatura catalana del segle XX. Com Estellés, m’agraden molt Joan Maragall, o Joan Salvat-Papasseit; i des d’una perspectiva diferent Carles Riba, Joan Brossa, J. V. Foix, Gabriel Ferrater…

Amb quins poemes et quedes?

Difícil… M’agraden molt les Horacianes, el primer llibre de les èglogues, Llibre de meravelles i L’Hotel París. Amb tot, trobe que Mural del País Valencià també conté poemes molt bons. I no puc deixar de citar Coral romput, publicat dins La clau que obri tots els panys, un llibre rodó.

Estellés sembla omnipresent…

Ha calat en molts poetes en graus diferents i de maneres diferents. La influència es manifesta no seguint al peu de la lletra allò que el poeta mestre ha expressat, sinó sobretot reaccionant a eixa poesia. I cal reaccionar perquè si no eixa poesia ens tapa, ens impedeix continuar perquè és difícil de superar. Llavors, cal buscar altres camins. Com diria Harold Bloom, cal mal llegir, llegir equivocadament la seua poesia, malinterpretar-la… per tal d’anar més enllà. A la fi, el poeta mal llegit es retrobarà en els poemes d’eixe que ha sabut llegir-lo malament però de manera brillant i creadora. És una manera de matar el pare. Matar-lo, sí; però si és un gran poeta després renaix, i renaix en els poemes de qui l’ha matat.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha proclamat l’Any Estellés. D’altra banda, les Trobades per la Llengua 2013 d’Escola Valenciana estaran dedicades al poeta de Burjassot…

Bé… l’AVL és una superestructura creada i potenciada per un personatge nefast com Zaplana, amb la intenció de dividir a la gent. Aquest és el seu pecat original, molt difícil d’oblidar, com és lògic. Vull creure més aviat en les forces i els moviments que naixen des de la base, des del poble.

Amb tot, em sembla molt encertat que hagen proclamat l’Any Estellés –ja ho haurien d’haver fet abans!- tot i que els actes lúdics proposats (recitals, lectures, concerts, sopars…) ja vénen fent-se des de fa tres anys durant el mes de setembre. L’edició anterior de la Festa Estellés es va celebrar a una cinquantena de llocs diferents i enguany això està consolidant-se. Jo he estat a la magnífica cita de Burjassot, on s’ha iniciat el procés de la Ruta Vicent Andrés Estellés, amb la col·locació de quatre panells, que en el futur augmentaran fins a dotze. Es va fer un recital de poemes propis i d’Estellés, i es va arrodonir l’acte amb un sopar de germanor i el concert del cantautor Pau Alabajos. La festa de Burjassot coincidia amb la d’altres llocs, com la del barri de Benimaclet. Llàstima no haver pogut acudir-hi.

Pel que fa a la tasca de l’AVL en aquest sentit, crec que tenen planejat difondre una publicació d’articles i treballs que versen sobre l’obra d’Estellés. És positiva la posada en marxa d’aquesta iniciativa, ja que com més s’escriga sobre Estellés, més serà coneguda a nivell popular  i a tots els nivells la figura del poeta.

La celebració de la Festa Estellés va ser idea de l’escriptor Josep Lozano. Gran encert.

I tant. Lozano va veure que a Escòcia hi ha un poeta del segle XVIII, Robert Burns, que és considerat el poeta nacional d’Escòcia. Ja fa temps que allà se celebren anualment els sopars en homenatge a aquest versador. Lozano, encertadament, va pensar que aquest model servia per fer el mateix ací amb la nostra figura més destacada en el camp de la poesia que és Vicent Andrés Estellés. Sens dubte, la idea està quallant.

Twitter d’Hèctor Serra: @llenyataire

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La manera de narrar d’aquest poeta valencià era, segons Joan Fuster, ‘subjectiva i dislocada’. El to que utilitzava era propi d’una confidència íntima, agombolada per un ritme poètic sempre latent. Estellés era un home apassionat que va narrar, a través de la poesia, l’horror de la guerra, la mort concreta de la infantesa i la joventut, la fam, la degradació col·lectiva de tot un poble, les persecucions, la ràbia, la impotència, l’alienació, la incomunicació, l’erotisme… Els seus versos són també un crit d’esperança i lluita, perquè el poeta sovint assumeix un sentiment cívic col·lectiu.