Jaume Cabré: “El que hem de fer és marxar com més aviat millor”

La vida és el reflex de la literatura, com a mínim en el seu món. Un home de lletres, de paraules, de contes i de grans novel·les. Novel·les que neixen des d’un món interior on la música i la història convergeixen com a tòpic en la seva obra.

La vida és el reflex de la literatura, com a mínim en el seu món. Un home de lletres, de paraules, de contes i de grans novel·les. Novel·les que neixen des d’un món interior on la música i la història convergeixen com a tòpic en la seva obra. Darrera la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’allarguen ombres com ‘La Teranyina’, ‘Fra Junoy o l’agonia dels sons’, ‘Senyoria’, ‘Les veus del Pamano’ o ‘Jo confesso’. I assajos, guions, teatre… un cúmul de relacions de tota mena amb la literatura que l’han portat a convertir-se en un dels clàssics contemporanis.

“Llegir és una elecció, una tria. És un acte de llibertat”. Jaume Cabré, quan va començar a ser lliure?

La força de llegir amb ganes em va venir tard, cap als disset o divuit anys. Tots els germans som lectors: a casa els pares hi havia molts llibres. No he considerat cap moment determinat en què em posés a llegir, sinó que en certa manera sempre he llegit. Ara bé, llegir amb mala llet, allò de vull buscar alguna cosa o tal altra, en entrar a la universitat.

Hi va haver algun llibre que determinés aquesta entrada en el món literari?

No, però sé que em vaig posar a escriure perquè m’ho passava tan bé llegint, m’ho passava tan bé transportat en el món que els llibres m’oferien només amb paraules, que em sabia greu que les novel·les s’acabessin. Llavors, jo les continuava escrivint, perquè em feia ràbia que s’haguessin acabat. Ho vaig fer amb unes quantes novel·les i, en certa manera, sense adonar-me’n, estava fent un exercici: escrivia de maneres diverses perquè seguia l’estil en el qual s’havia escrit aquella novel·la . Això sobretot era una rebel·lió, una rebel·lió inútil, però que em va fer pensar que escriure era molt divertit, encara que, al mateix temps, molt difícil, perquè jo escrivia amb una empenta que ja estava donada. Posar-te davant de res a escriure és molt diferent, perquè has de donar vida als personatges: els has de fer moure. Si els saps fer moure ja en tens molt. Però després els has de donar raó de ser, i això és molt complex. T’adones que és una feina que vas aprenent tota la vida. Fer narracions és una cosa que ha d’anar creixent en la teva vida.

Fer novel·les requereix, llavors, maduresa de vida?

Hi ha matemàtics que són genials amb vint-i-pocs anys, però després es passen la resta de la vida explicant aquella intuïció. Pot haver-hi poetes encara no amb vint anys que ja fan obres. El novel·lista necessita tenir una experiència de vida per a poder explicar vida, que no sigui una cosa merament teòrica o un petit joc. El que sí que pots veure és que aquella persona de vint-i-cinc anys que ha escrit una novel·la té molt bona fusta, però també ha de tenir clar que  per escriure un món cal comptar amb un suma d’experiències: hi ha coses que només te les pot donar una experiència vital que ja va venint.

La seva relació amb la literatura és tan íntima que ha arribat a dir que la literatura és l’antítesi de la indiferència. Creu que en la societat d’avui dia es llegeix prou?

Es llegeix, però en tenim una visió distorsionada. Hi ha molta gent que llegeix, la societat lectora és molt gran. Ara, quin tant per cent dins de la humanitat? Una persona, només que llegeixi un o dos llibres l’any, del tipus que sigui, ja és un lector. Si tothom llegís un llibre a l’any em sembla que la humanitat canviaria. Sempre caldria que hi hagués més interès per la lectura, perquè la lectura és un acte de generositat en què una persona decideix dedicar una part del seu temps a una oferta d’una persona que no coneix i és, per tant, un acte de generositat del lector en resposta a un acte previ de generositat de l’autor. Immediatament la cosa es reverteix: a partir que al lector la lectura se li fa necessària, està agraït a aquest món que li ve i en què l’escriptor hi ha invertit hores i, per això, en certa manera, és una transmissió de generositats. Es necessita una certa predisposició, sensibilitat i un context que t’ajudi.

Actualment s’està parlant de la superficialitat en la lectura, de la seva trivialització. Ho podem veure en la diada de Sant Jordi?

Això de la diada de Sant Jordi té moltes coses. Principalment, que per Sant Jordi s’han de vendre llibres i per als editors, i fins i tot per als autors, és interessant vendre’ls, però aquesta no és la notícia. La notícia és la vida del lector i la vida de l’escriptor. Les bones anècdotes són les que no apareixen als diaris: el lector que ha fet quilòmetres per fer-se signar un llibre; aquell altre que ha trobat un llibre que feia anys que empaitava… O l’autor que signa el seu primer llibre a un lector desconegut… Això és l’essència de la diada: tothom és al carrer per culpa del llibre. En canvi, tot es resumeix a bestieses com les dels rànquings. Per part dels mitjans, dels periodistes i dels qui en fan cas.

Ens estan allunyant de l’art per distanciar-nos de la realitat?

Des del punt de vista del Ministerio de Educación i del Ministerio de Cultura espanyols segur, però això és una cosa que amb la independència hem de poder encarar bé, esperem. Però  hi ha un tipus de poder al qual l’expressió artística el molesta, el destorba, li és incòmoda si més no. En situació de democràcia, a segons quin tipus de poder, li pot ser incòmoda la cultura. I l’art, perquè l’art és una activitat que fa uns fruits per a la gent, enriqueix les persones perquè fa que mirin la realitat des d’un punt de vista que no es preveia, que és el de l’artista: és la musica, la literatura, la dansa, el teatre… Tot això suposa tenir capacitat d’escoltar coses diferents, d’escoltar a tres veus o quatre, d’escoltar el fons i de mirar no només els primers plans, sinó també el fons de les coses, de les escenes i de la vida. És fer gent més desperta i és clar que, al poder, tot això l’incomoda moltíssim.

Una novel·la que parla del poder i de la justícia és ‘Senyoria’. Hi creu, en la justícia humana, o es posiciona al costat de Rafael Massó?

Al costat de Rafael Massó segur que no, perquè és un cínic. Però la justícia, en la mesura que està lligada al poder, falla. Allò que diuen dels tres poders és fonamental –executiu, legislatiu i judicial–, tothom se n’omple la boca però no funciona. A Espanya es pot veure ara amb el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem, aquests grans tribunals que, teòricament, són de juristes, però en els quals al final hom col·loca la gent per una correlació de poder de qui talla el bacallà al Congrés de Diputats. Per tant, són juristes que van amb una cordeta lligada a una opció política. Del fet que estiguin lligats als partits, en podem dir democràcia de baixíssima qualitat. Aleshores, no funciona, és una contradicció.

A Rafel Massó li va haver d’atribuir l’afició de l’astronomia per poder tirar endavant amb ell, amb Fra Junoy passa el mateix amb la música…

Per raons diferents; en el cas de ‘Senyoria’ m’era molt desagradable treballar amb don Rafel; cada dia, pensava: “Què estàs fent, Rafel? Ets un animal”. M’agradava molt, perquè ell tenia iniciatives i jo les escrivia, però va arribar un moment que em semblava impresentable. Per fer-lo més humà amb mi mateix li vaig donar una afició meva i el vaig fer molt bon astrònom, així el vaig començar a admirar una mica. A Fra Junoy, en canvi, em va costar molt poc fer-lo músic, va ser des d’un inici. Però és cert que fent-lo músic el vaig començar a entendre de debò.

En els seus llibres hi ha algun Jaume Cabré disfressat de personatge?

En tots els meus llibres hi sóc, però no en un personatge, sinó en tots, en mesures diferents. I, sobretot, en l’estil. Jo puc llegir un text meu i sé que és meu, o sé que el lector sabrà que és meu perquè hi ha una marca de sang en l’estil. Allà  hi sóc segur.

Un estil que es nota molt en la combinació de primera i tercera persona en un mateix paràgraf, en els salts temporals i en els canvis de segles. Galceran, l’heroi de la guerra negra al s.XVII, La història que en Roc Pons no coneixia al s.XX, Senyoria al 1779, L’ombra de l’eunuc al s.XX i Les Veus del Pamano al s.XXI. Si pogués escollir una època per viure, amb quina es quedaria?

Podria anar a una vintena d’èpoques diferents i tenir la mateixa curiositat, però una vintena d’èpoques en llocs diferents: a la Xina del s. XII, al Pirineu del s.XI per veure’n el paisatge… No hi ha una època en concret. Ara bé, un caprici seria el de passar un parell de tardes veient treballar Johann Sebastian Bach, veure com improvisa a l’orgue o com està component.

Les seves novel·les revelen un estudi de les èpoques molt minuciós. Hi ha un Jaume Cabré historiador darrera de l’escriptor?

No, tot i que qualsevol novel·la i conte comencen amb ‘Una vegada hi havia’, i significa: ara t’explicaré una cosa que ja ha passat, la sé perquè ja ha passat o algú me l’ha explicada. Sempre es parla d’una cosa que ja ha passat. Diem que escrivim el passat, però un passat que ens inventem. En certa manera fas com fan els historiadors, que és imaginar com són certes coses, però ells es basen en un relat objectiu a partir de dades objectives; l’escriptor treballa el correlat objectiu. Com a novel·lista, em documento sobre el que estic veient i, si me’n vaig, per raons que m’interessen de l’argument, cap una altra època, em documento. Però no és el mateix, jo sobretot he de viure i creure’m l’època perquè el lector pugui creure’s la historia. Per situar-me a ‘Senyoria’ vaig estudiar la Barcelona del s. XVIII, però sobretot vaig llegir llibres de l’època, vaig escoltar molta música de l’època i em vaig situar a l’època des d’un punt de vista superestructural, artístic.

Ha defensat molts cops el teatre llegit.  ‘Pluja seca’ és una obra on es troben comentaris de l’autor que es poden apreciar en la lectura però no en la reproducció de l’obra. És una obra feta a consciència per reivindicar que el teatre sigui llegit?

No; era conscient, quan l’estava escrivint, que a l’hora de reproduir-se es perdien moltes coses del text. Les vaig introduir  perquè em venia de gust de fer-ho. Segurament si hagués estat dramaturg d’ofici hauria arribat un moment en què totes aquestes coses te les treus de sobre i vas per feina, perquè estàs al servei no del text, sinó de la representació.

Quins considera que són els clàssics contemporanis?

Garcia Márquez per a mi és un referent; Proust i també Mercè Rodoreda. Per dir-te uns noms. N’hi ha tants… I comptem que la literatura catalana moderna neix amb Verdaguer, Guimerà i Narcís Oller, els tres grans pilars de poesia, teatre i prosa de la literatura moderna contemporània. Per a mi Verdaguer és absolutament viu avui dia, és llengua a les venes directament. Com també ho és Foix: una vitamina absoluta com a lector.

La poesia és més directa, no et demana explicacions, s’acosta una mica al poder que té la música. Per exemple, Estellés és impressionant, amb aquell aire que semblava que podia arribar a ser groller però que, a la vegada, té una força vital impressionant.

Vostè ha estat professor d’institut i pertany a l’IEC. La llengua catalana està passant per un moment delicat a causa d’institucions foranes. Estem retrocedint per sortir amb més força?

De fet, no sé si estem retrocedint, ja que tot el que vol aplicar el govern del PP de moment s’està frenant, però tenen tanta força i tanta voluntat de desfer que confonen les coses i es pensen que treballar per defensar la llengua catalana és atacar la llengua espanyola. No els pots fer entendre que una cosa no té res a veure amb l’altra i que respectem totes les llengües. Aquí es produeix un desencontre fatal; com que tenen la paella pel mànec, el que hem de fer és marxar com més aviat millor, marxar per cames. Sobretot tenint en compte aquesta intenció tan clara, que ja no amaguen. S’havia fet un experiment, l’Espanya de les autonomies, que ja hem vist que no funciona. En canvi hi ha coses que sí que funcionen, com la immersió lingüística, una gran troballa. Això no ho volen o no ho poden permetre. Existeix una mena de menyspreu, i fins i tot un odi, per la vitalitat de la llengua catalana. Si som un altre país, podrem arribar a tenir amb Espanya unes relacions més naturals, com les que hi tenen altres països que no formen part d’Espanya, com ara Portugal.

Algun cop li han preguntat per què no es tradueix vostè mateix al castellà.

Primer em preguntaven, als anys vuitanta, perquè no escrivia en castellà, que era el més natural. Jo contestava que “és natural, on?, per a qui?”. Llavors has de fer pedagogia. En el 2000 ja s’havien transformat des d’aquest punt de vista. Van passar a preguntar-me el motiu pel qual no em traduïa a mi mateix i havia de respondre que jo no era un escriptor bilingüe;  sé llengües però només escric en una llengua; són molt pocs els escriptors que fan literatura en més d’una llengua. Aznar va resumir la mentalitat espanyola en aquest punt en una entrevista a C33, quan era president d’Espanya: “Jo li diré per què els catalans parlen català: els catalans parlen aquesta llengua perquè la coneixen i els agrada parlar-la.” És curiós, però no se li acut pensar i dir que parlem en català perquè és la nostra llengua; en el fons, el pensament espanyol és aquest: l’espanyol és la llengua dels catalans; el que passa és que també en saben una altra, que és el català; però la parlen per diferenciar-se, per fer-se veure… Evidentment, hi ha de tot a la vinya del Senyor d’Espanya. Fins i tot molta gent que té les idees ben clares. Ara bé: normalment, quan els polítics fan de filòlegs, posa’t a tremolar. Faran servir la llengua com a eina d’enfrontament. Aquí i arreu.

Per últim: es defineix com un lector apassionat i va dir que tots els lectors apassionats eren jueus.

“El jueu és aquella persona que el porten a la cambra de gas però encara corregeix galerades d’un llibre que vol editar”. En aquest sentit sóc molt jueu, tinc molta simpatia amb el món jueu; estic influït per la terrible història que li han fet passar com a poble. Per això m’entristeix l’actitud del govern d’Israel avui; i la hipocresia del món àrab, tot s’ha de dir. Seguint el fil de la teva pregunta: des d’un punt de vista cultural, el poble jueu té una capacitat d’empatia artística i intel·lectual que és impressionant. Steiner diu, en un context que ara no puc reproduir, que ser jueu és tenir la casa plena de llibres i discos… D’aquest tipus de jueus en som molts, al món.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació