Jaume C. Pons Alorda: “La poesia és desafiament de la tradició”

22.12.2016

Jaume C. Pons Alorda acaba de publicar el poemari Cala foc als ossos (Terrícola), un recull de versos en què el poeta desplega tota la seva força verbal amb la màxima vehemència i eloqüència. La seva passió per la literatura supura per tot arreu. Bernat Puigtobella li ha fet aquesta entrevista. Ester Roig ha editat el vídeo i en Francesc Ginabreda n’ha fet la transcripció.

Per què Cala foc als ossos?

Se veritat és que es títol no me va venir a través de mi directament, sinó que jo pensava molt en aquest poema d’en Blai Bonet que és es “Cant Espiritual”, quan parla dels meus ossos incendiats i fa referència a dos grans mestres que va tenir: en Ramon Llull, que és un mestre de la mística, evidentment, i també en Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que és es referent immediat que Blai Bonet agafa per poder-s’hi emmirallar. I en certa manera, a mi m’agrada considerar que hi ha tota una lírica, a Mallorca, en llengua catalana, amb una sèrie de mestres que s’han de conèixer i s’han de reconèixer, i s’han d’intentar impregnar dins de sa poesia que nosaltres feïm.

Com Imitació del foc

Tots aquests referents (Ramon Llull, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet i es posterior Andreu Vidal) són per a mi absolutament imprescindibles, i que crec que formen part de Cala foc als ossos no només pel que fa al títol, sinó també a la poètica, al fet d’intentar construir es poema com sa construcció d’una cosmogonia i d’un univers. Per tant, m’agrada considerar d’una manera un poquet lírica, un poquet hiperbòlica, però també molt apassionada, que es meu Cala foc als ossos és el que va ser en es seu moment Imitació del foc d’en Bartomeu Rosselló-Pòrcel, com també altres llibres que han tengut aquests mestres.

Intentar anar més enllà de les categories convencionals

Jo crec que sa poesia ha de ser no només es coneixement de sa tradició, sinó es desafiament d’aquesta tradició. I a mi m’agrada entendre sa meva literatura com aquest homenatge implícit però també explícit en es mestres que han vingut abans, però també una manera d’intentar violentar-los, o sigui, intentar anar més enllà de ses categories convencionals i aconseguir una poesia adaptada en es nostre temps, si és que ho podem arribar a aconseguir. Sobretot en aquest segle XXI tan complex.

La violència, una energia no necessàriament negativa

Un dels trets que defineixen la meva poesia, i no me’n vull amagar, és sa violència. A mi m’agrada pensar que hi ha molts tipus de violència: sa violència física real seria jo matant, assassinant, torturant o fins i tot fent mal a una persona; una cosa que mai no duré a terme. Però després també hi ha aquesta violència lingüística, una violència semàntica, que segurament serà una violència higiènica que me permetrà purgar tota una sèrie de pulsions mamíferes, animals, de s’ésser humà, que de qualca manera les puc escriure. Jo crec que aquesta és una violència beneficiosa que ens ajuda a eliminar coses que hauríem de transmetre, si no fos a través de s’escriptura, a través de sa realitat.

Superar les lleis

Quan escric amb aquesta energia, amb aquesta pulsió gairebé bestial en tots es seus aspectes, crec que és positiu, perquè passem una cosa aparentment negativa per una cosa tan senzilla com és fer que aquesta mateixa violència ens permeti superar una cosa, que és sa convenció, que és s’estridència social del que s’ha de fer i del que no s’ha de fer, i ses lleis, perquè ses lleis en es final no deixen de ser completament arbitràries. Què vol dir això? Que una sèrie d’éssers humans s’ajunten i diuen “això està bé i això està malament”. I jo crec que cada temps, cada època i cada era ha de canviar es seus models de comportament. Una cosa que sa nostra societat d’avui en dia s’hauria de replantejar i dir és com ha de viure es segle XXI amb s’ésser humà a dedins, i sobretot es catalans, que estem sotmesos a una violència per part nostra però també a unes altres violències que ens envolten.

Jaume C. Pons Alorda | Ester Roig

La TORSIÓ, en majúscules

Normalment sa gent té sa consideració, sobretot per l’herència de Walt Whitman (autor que he traduït amb molta eufòria), que sóc un autor amb tendència hiperbòlica, a lo grandiós, a lo llarg. Però també he volgut convertir una sèrie de poemes llargs en aforismes, que es diuen “Ejaculacions”, per intentar arribar a sa veritat a través de frases molt concretes i molt sintètiques. Una d’elles parla de sa TORSIÓ com a gènere literari definitiu. Això és una herència exclusiva d’en Josep Palacios, que per jo és un dels escriptors catalans absolutament imprescindibles de sa nostra llengo, i ve del País Valencià, que és un país, un territori, una zona geogràfica on sa violència s’executa de manera constant en tots ets àmbits. Quan tic TORSIÓ, en majúscules, això forma part des llibre com una espècie de codi. Jo crec que tot allò que forma part de sa majúscula és es terme platònic ideal i absolut. Dins s’absolut hi ha moltes categories més petites que arriben a conformar aquesta categoria superior. Per tant, quan faig servir ses majúscules dins Cala foc als ossos ho faig per parlar de conceptes molt extrems que serveixen per definir categories més individuals.

El llibre com a desafiament personal

Sa TORSIÓ, per tant, també és un fet violent, però no de violència, sinó de violentar. Que vol dir de desafiament. I m’agrada pensar que cada llibre meu és un desafiament contra mi mateix, contra sa manera que jo entenc sa literatura de forma definitiva, però també contra sa manera amb la qual sa gent entén sa literatura o entén es fet poètic. Es meus llibres, però també sa poesia que intenta anar avançada a sa seva època i a sa seva representativitat social, ha d’intentar rompre s’horitzó d’expectatives, i a través d’aquest trencament aconseguir fer evolucionar es fet literari. Cala foc als ossos és sa meva modesta participació, sa meva modesta aportació.

Poeta del jo

Crec que sóc es poeta català que més vegades fa servir jo per començar un poema. I no és una cosa voluntària, m’ha sortit de forma intuïtiva. Perquè jo crec que es poeta pot ser messiànic, però no en es sentit d’intentar portar sa col·lectivitat darrere seu, sinó en es sentit d’intentar arribar a s’abstracció col·lectiva a partir des fet individual. Per intentar entendre sa realitat, i és un coneixement que jo puc compartir a partir des meus poemes. Per tant, me costa molt parlar amb un nosaltres, perquè jo sóc jo, i no puc intentar encabir altres persones dins d’aquest jo col·lectiu. En tot cas puc parlar de jo i que després pugui servir perquè ets altres s’hi emmirallin, s’hi connectin o s’hi relacionin. Lo que m’agrada de Cala foc als ossos és que és un llibre que desafia es meu jo de forma constant, en es sentit que sa gent té sa percepció que sóc un poeta molt magmàtic, molt volcànic, molt exagerat, i en efecte són característiques que se me poden aplicar, però en es mateix temps és un jo molt reflexiu, que no converteix tots es poemes en grans odes whitmanianes, sinó que també és en Jaume C. Pons Alorda capaç de fer un aforisme, capaç de fer una sentència, capaç d’intentar capçar i copsar es fet poètic amb una única paraula.

Jaume C. Pons Alorda | Ester Roig

L’oxímoron com a forma de violència

Després d’un procés d’identificar-me a mi mateix, d’autoanalitzar-me i psicoanalitzar-me, me donc compte que dos dels recursos que més faig servir són s’exageració i s’oxímoron Per què, s’oxímoron? Perquè és una altra forma de violència, de desafiar ses categories convencionals del llenguatge; allò que és típic o fins i tot un prejudici. Pensar un pensament és lo més fàcil. Pensar la carn ja és més difícil, és més contradictori. Jo crec que es fet d’intentar ficar aquesta contradicció fa avançar sa literatura cap a una nova interpretació. Per tant, un èxtasi matemàtic i concís. Un èxtasi ficat sota es paràmetres de sa ciència, crec que és més poderós, perquè no estem acostumats a entendre s’èxtasi a partir d’una estructura. A mi es poetes que més m’interessen en relació amb sa lectura i sa interpretació són aquells que, per exemple, són poetes però vénen de sa ciència. Pens en dos exemples molt clars, que són n’Àngel Terrón i en Joan Duran. Si s’oxímoron neix, doncs, és per intentar unir sa ciència i sa poesia un poquet com fan n’Àngel Terrón i en Joan Duran, entre tants altres.

L’elecció de Terrícola

Jo crec que actualment sa gran poesia està en aquelles editorials que s’arrisquen, que no vol dir que siguin editorials petites, però es model actual és que ses editorials petites tenen més marge de maniobra per arriscar-se. I en aquest sentit jo sóc un autor que me consider i m’agrada ser considerat de La Breu, sense cap tipus de por i sense cap tipus de problema. En es mateix temps, m’agrada molt poder formar part d’es catàleg de Terrícola, que és una editorial que m’agrada considerar exquisida, perquè són llibres molt ben editats, una col·lecció d’autors fantàstics i a més a més amb aquest gust per sa feina ben feta, que és una tasca duta a terme no només per n’Esteve Plantada, en Joan Duran i na Berta Diumeró, sinó també per tot aquest col·lectiu que estan al voltant seu com es dissenyadors, ets impressors i tota aquesta pesca. A més a més, Cala foc als ossos és es número 10 de terrícola, cosa que em fa sentir molt orgullós i molt feliç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Quin plaer i quina enveja, gran Lord Alorda! És vostè una bèstia literària d’una potència incommensurable!