Jaume Barberà: “Informo per incomformar. Vivim temps d’emergència nacional”

19.03.2013

Jaume Barberà publica aquesta setmana el llibre entrevista S’ha acabat el bròquil (Ediciones B). “Informo per incomformar. Vivim temps d’emergència, d’emergència nacional. Em puc equivocar, però no puc enganyar”, diu el director del programa Singulars en una conversa que manté amb Josep M. Fonalleras.

 

Jaume Barberà

 

Josep Maria Fonalleras: Jaume, parlem de periodisme. Com contemples el panorama actual d’una feina amb una responsabilitat intensa en aquest moment?

Jaume Barberà: No parlaré de periodisme; més aviat opinaré sobre periodisme: un ofici extraordinàriament enriquidor i esgotador. Amb el ben entès que no pretenc donar lliçons a ningú, ni molt menys als meus companys de professió, entre els quals n’hi ha de qui aprenc cada dia, ja sigui a la televisió, a la ràdio o a la premsa escrita.

Si vius el periodisme i tens la sort i el privilegi de dirigir un programa, com és el meu cas, el teu torn són vint-i-quatre hores, set dies a la setmana. No hi ha res que no miris i llegeixis sense pensar què podries fer. Res. I ara, en els moments que vivim, d’emergència, encara menys.

No hi ha monotonia en aquest ofici. Cada programa és un full en blanc. I l’has d’omplir amb tot allò que has treballat, que has llegit, que has estudiat, que has buscat, que has relacionat, que has contrastat. Si fas la feina ben feta, es veurà en pantalla. No ho dubtis: hauràs fet un bon servei als que et miren i a tu mateix.

A vegades, com en qualsevol ofici, pateixes disgustos, contrarietats, desil·lusions: aquell convidat que ja gairebé havies convençut i, finalment, et diu que no. Aquell tema que havies estat treballant durant setmanes i al final t’adones que no era el que et pensaves. La porta que no se t’obre, el telèfon que no respon. Els mitjans que necessites i que no et donen. Les paraules que busques i que no trobes. La pregunta equivocada i la que no t’atreveixes a fer i la que no et surt. El dubte. La por a equivocar-te. La  inseguretat. El convidat que no fa el que ha convingut amb tu que faria…

Amb tot, sí, paga la pena «lluitar per una professió com aquesta», la de periodista, com va dir Albert Camus. Una professió que et permet «viure la història al mateix temps que es fa». Així és que, com diem a Singulars, feta la presentació, comencem.

Parlaves de responsabilitat intensa, oi? Intensa o no intensa: no es pot fer periodisme sense responsabilitat. Mai.

Un dels meus llibres de capçalera és Los cínicos no sirven para este oficio: sobre el buen periodismo, de Ryszard Kapuściński, un referent, per a mi. És d’aquells llibres que has subratllat vint vegades i que ja quasi et saps de memòria, però que sempre t’aporten alguna cosa nova. Una mena de far que saps que sempre és allà.

Quina diferència hi ha entre bon i mal periodisme?, es pregunta Kapuscinski. És ben fàcil d’expressar-ho. Com diu ell, el mal periodisme només descriu; el bon periodisme també ho fa, però no deixa de respondre, de formular, una pregunta imprescindible: «Per què?».

El bon periodisme és intencional. El mal periodisme és pura i simplement taquigrafia: un mal servei a tu mateix i a la societat. És posar una gravadora. El bon periodisme és el que pregunta i es pregunta. Per posar una gravadora no cal ser periodista. I si ets un cínic, tampoc.

En els moments que vivim, o sempre, si vols, quin periodisme hem de fer? Hem de fer taquigrafia, hem de descriure sense preguntar-nos res? O, mira, per no quedar-nos en línies generals, en teories, un cas concret: ens preguntem què hi ha al darrere dels percentatges que has de pagar dels medicaments que cobreix la Seguretat Social?

El barem imposat pel govern espanyol estableix que fins a 18.000 euros d’ingressos anuals, pagaràs el 40% del medicament. De 18.000 euros a 100.000 euros, el 50%; i de 100.000 en endavant, el 60%. Sisplau, observa amb molta atenció aquest barem dels percentatges en funció de la teva renda, mira’l bé: és ideologia pura i dura. És el que busquen els que consideren que la desigualtat és un valor positiu.

I aquí és on ha d’entrar el bon periodisme, el periodisme intencional (Kapuściński). Has de fer veure, has d’explicar, has d’argumentar i raonar amb rigorositat que no hi ha cap relació entre una persona amb ingressos inferiors a 18.000 euros, i a qui cobren el 40% del cost del medicament, amb una altra que en rebi 100.000 i a qui cobren el 50%. I has de preguntar-te per què passa això. Si quan escrius sobre aquest tema no tens intenció de descobrir res, doncs millor que demanis feina al govern que ho decreta, perquè el periodisme és una altra cosa. D’entrada, fer i fer-te preguntes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M’asgradaria que constés que aquest llibre de Jaume Barberà, que promet ser tan interessant, no té res a veure amb la novel·la del mateix títol, és a dir, “S’ha acabat el bròquil”, que em va publicar l’any 1987 Eliseu Climent, a València (Tres i 4)