Jaume Barberà: “El procés català és il·lusió col·lectiva de canvi”

19.03.2014

Després de l’èxit de S’ha acabat el bròquil, Jaume Barberà publica aquesta setmana el llibre entrevista 9N 2014 (Ediciones B). “La independència per ella mateixa no ens garantirà res del que he dit. Res. Per això vull tornar a posar èmfasi en la necessitat d’entendre-la com una eina, com un instrument a construir.”, diu el director del programa Retrats.

Jaume Barberà

Josep Maria Fonalleras: Jaume, en S’ha acabat el bròquil recordo que parlaves d’una «sortida de l’armari», en el sentit que, més enllà de les publicacions relacionades amb els teus programes de televisió, era la primera vegada que, per dir-ho així, t’exposaves com a referent per a moltes persones. Tu i els teus plantejaments. T’ha incomodat aquest «viatge»? De ser reconegut com a periodista a ser-ho també (i amb més intensitat) per tot allò que deies al llibre?

Jaume Barberà: Sí, m’incomoda, encara que això de «ser referent» és molt relatiu. Però bé, vius molt millor quan ets conegut per «sortir» que no pas per «dir». Però, com ja he explicat moltes vegades, davant d’una situació d’emergència s’ha de prendre partit, cadascú des del seu lloc. I fer-ho amb honestedat, passi el que passi. En el meu cas, no sóc equívoc. Dic on sóc i ho intento argumentar. No és una moda, un posat, una estètica líquida. Ara bé, el fet que jo pensi així o aixà no condiciona el meu treball com a periodista, és a dir, no em fa informar de manera esbiaixada

F.: El periodisme intencional que deies….

J.B.: Sí, això. No faig taquigrafia. Tot el que faig té una «intenció». No ser equívoc té els seus riscos, sobretot si es viu en una societat on hi ha grans dosis de cinisme, de corrupció i oportunisme, de clientelisme, amiguisme i «arribisme». Mira, ara em ve al cap allò que va dir fa uns quants mesos José Sevilla, conseller de la presidència de Bankia: «Bankia ha ayudado a mejorar la imagen de España.» Davant de declaracions com aquesta —i de centenars d’exemples similars— és impossible mantenir-se al marge.

F.: Una de les teves activitats, els últims mesos, i de manera continuada, són les conferències en àmbits molt diferents. A les universitats, però també en centres cívics o convocat per entitats socials. Sempre amb molta gent, segons m’han dit, amb centenars de persones. Com ho afrontes?

J.B.: Et sóc ben sincer, Josep Maria. Malament. Em costa molt decidir-me quan se’m convida. Prou que ho saben els que han passat per aquest tràngol! Al final, si acabo dient que sí, és perquè, majoritàriament, és la societat civil que em fa la proposta, conciutadans que volen complementar el que ja pensen i saben amb altres punts de vista. Com que no sóc un snake oil seller, és a dir, un engalipador, m’impressiona arribar a un acte on, per exemple, hi ha més de 500 persones un divendres a les 8 del vespre per escoltar el que jo els pugui transmetre. Abans de començar et fas moltes preguntes i comences a suar. Mires els ulls de la gent i sempre et sembla que en veus que et miren malament. Comença la por escènica i en algunes ocasions voldries marxar. La mateixa sensació que a vegades tinc quan sento la sintonia d’entrada d’un programa a la tele. Notes com el teu cor batega més ràpid, i et preguntes: «Què faig aquí? No sóc polític, no milito en cap partit polític, no sóc un intel·lectual i tinc moltes contradiccions, pors i dubtes. Què faig aquí?». Però ja no puc fer-me enrere, ja sóc allà; així és que, sense papers ni guió i sense conèixer personalment cap de les persones que hi ha a la sala, els parlo com si parlés a un amic en confiança. Els expresso amb molta sinceritat i, a vegades, amb vehemència, el que sento, i intento fer-los arribar l’anàlisi que faig del moment en què ens trobem. També els demano perdó per si m’equivoco.

F.: Sense guió, dius? I sense variar el contingut en funció de l’audiència…

J.B.: Per descomptat. Sense guió, perquè has d’estar atent a les expectatives que es puguin generar i actuar en consonància amb allò que perceps en aquell moment. I alhora sense embuts, de manera clara i sense subterfugis ni adotzenaments. Participo d’allò que m’expressa la gent que assisteix als actes on vaig. El fet que també els parli de coses personals fa més creïble tot el que pugui afirmar després. No els enganyo. Al contrari. Explico que el 2016 seré acomiadat perquè hauré comès el delicte de complir seixanta-un anys; els explico que tinc un fill al Brasil, víctima de la «movilidad exterior»; els explico que he patit, com tants d’altres, una reducció de sou superior al 20%, etc. Aleshores es produeix una mena de simbiosi, perquè saben que no els parla una persona aliena, de la tele i de Barcelona, freda i distant, sinó algú com ells. Tot és més real, més de tots, ja que no és un posat, sinó la interiorització i l’exposició d’un malestar i d’un ofec que necessita ser explicat per afegir-se a la necessitat, avui majoritària a Catalunya, de canvi. En alguns actes, la xerrada que hauria d’haver durat 90 minuts, amb preguntes incloses, acaba al cap de 240. I no exagero. Em sorprèn que la gent aguanti tant temps en una sala escoltant algú que no els explica pallassades i que, a més, tampoc no els vol, conscientment, entretenir. No són, doncs, xerrades en el sentit estricte que coneixem, és a dir, arribes, parles i te’n vas. Es converteixen en un intercanvi fluid, en la satisfacció d’una necessitat. Una mena de catarsi, si m’ho deixes dir així. Més enllà de qüestions d’ego, els qui viuen de la política sense vocació de servei, sense ser ni voler ser servidors públics, i la seva claca, ja sigui acadèmica, mediàtica i/o intel·lectual, haurien de reflexionar profundament sobre les causes que fan que milers de persones assisteixin a actes com els que t’he descrit. I que consti que hi ha altres persones conegudes que fan el mateix que jo i també omplen. És a dir, haurien de voler entendre per què la majoria hem dit prou, hem dit que s’ha acabat. Haurien de voler entendre que la majoria hem percebut que la seva genuflexió davant el poder financer, és a dir, davant dels amos del casino, que és a qui serveixen amb pulcritud i diligència, ha arribat a corrompre la democràcia, i el que encara és pitjor: ens condemna a viure sense drets ni dignitat.

F.: Ets absolutament contundent, Jaume, és cert, però em puc imaginar un auditori més o menys homogeni. És a dir, de gent que conforma un determinat dibuix, que participa d’una mateixa «lluita», sí, en podríem dir «lluita».

J.B.: Te’n faries creus. Des de fora, et pots pensar que el que acabo de dir només ho veuen i comparteixen els «perroflautes», els «iaioflautes», els antisistema, els seguidors de Forcades-Oliveres, d’Ada Colau, extremistes diversos, o diguem-ho més gros, amb més tòpics: frustrats, depressius, fracassats i un llarg etcètera. Doncs, no! No és així de cap manera. Majoritàriament, les persones que jo veig als actes són de classe mitjana. Gent d’ordre, per entendre’ns, i de més de quaranta anys, en general. Petits i mitjans empresaris, botiguers, professionals diversos, funcionaris, autònoms, assalariats, famílies senceres, jubilats… Cal recordar que el canvi sempre l’impulsen els qui no estan bé i aconsegueixen ser majoria, els empari o no els empari la llei.

F.: És a dir, perceps una espècie de marea que no respon a arquetips.

J.B.: I tant. Tingues-ho per descomptat. A més, el que em sembla molt clar és que, si en lloc d’insultar des de la més absoluta arrogància i prepotència, ja sigui el rei quan parla de quimera; el Rajoy, de deriva; el González, d’impossibles; o la Chacón, de ruptura; si tot aquest personal s’esforcés a voler saber, no dirien tantes estupideses. A voler saber, dic. Escolta-ho bé. No entenen o no volen entendre, cosa que encara són molt pitjor, que el malestar que hi ha en general —i a Catalunya, en particular— sorgeix de les classes populars. És a dir, sorgeix de baix cap a dalt. I, precisament per això, l’estelada avui ja no s’entén sense regeneració democràtica ni justícia social. Gràcies a Déu! Tan difícil és veure que el procés català és il·lusió col·lectiva de canvi?