Jaume Barberà (Mollet del Vallès, 1955) és director i presentador del programa d’entrevistes “Singulars” que s’emet al Canal 33. L’espai televisiu vol donar veu a personalitats de tots els àmbits que, amb la seva experiència i coneixements, expliquen el món que ens envolta. L’objectiu de “Singulars” és que el telespectador entengui millor els moments que vivim i que també pugui trobar respostes davant els dubtes i les dificultats del seu dia a dia.
La religiosa Teresa Forcades, el filòsof Emilio Lladó o l’economista Jonathan Tepper són alguns dels “singulars” que ha protagonitzat el programa i que han proporcionat reflexives respostes als seguidors d’una proposta televisiva que triomfa, també, al món 2.0.
Si hi hagués més “singulars” al món podríem haver evitat la crisi?
Sí. Potser no es tracta de singulars, es tracta de persones amb valors. Jo critico molt les pesones que no han fet bé la seva feina, els professionals que no han fet bé la seva feina, i a alguns els anomeno o els poso en un grup que jo anomeno golferia i és la gent que avui és més rica que ahir.
És la gent que va permetre que els bancs es convertíssin en casinos, són els polítics que es van beneficiar d’això. Molta gent que veus a la llotja del Bernabeu i alguns quants a la llotja del Barça… Sí, si hi hagués gent amb més valors possiblement no seríem aquí.
El programa l’ha fet canviar com a persona?
Sí. El programa et canvia però també et canvia un llibre, també et canvia una persona que no coneixes i coneixes, també et canvia descobrir un paisatge que no sabies que existia a prop de casa teva, també et canvia un amor o un desamor o una desgràcia. No som avui els mateixos que ahir, això és cert, i home… tenir el privilegi de compartir una estona llarga amb gent de la vàlua dels que han passat pel programa “Singulars” és extraordinari.
És extraordinari perquè… no ho sé… Imagina’t passar el temps que vam passar amb Emilio Lladó i després la pre i la post entrevista i els correus que ens hem anat intercanviant i les converses telefòniques que hem tingut… Estàs parlant amb el filòsof viu més important d’Espanya! Una persona que quan tu li preguntes: -”¿Profesor qué es la dignidad?” I ell et diu: “– La dignidad es cuando una persona se levanta se mira en el espejo y se ve”. “- ¿I que es la indignidad?” “-Cuando no se ve”.
La Teresa Forcades, Sampedro, Galeano… “– Qué es la utopia, Eduardo?” “- La utopia es caminar… siempre se aleja el horizonte pero la utopia es querer continuar caminando…”.
Són coses que t’han de canviar. Et canvien, és clar que sí, perquè t’ensenyen una altra realitat, perquè et diuen el que no et diuen els mandataris, et diuen el que no et diu la majoria de la premsa i a partir d’aquí tu reps unes influències. I et canvia. A mi, per exemple, m’han fet sortir de l’armari en el sentit d’expressar clarament el que penso. I jo, pel que sé, a molts espectadors del programa “Singulars” des del principi també els ha passat el mateix. Per tant, fantàstic.
Algun dia veurem el “Singulars” a TV3?
No ho sé… Si vols que et digui la veritat, abans de l’estiu em vaig posar una mica tonto amb això perquè considerava que les persones que passen per “Singulars” són úniques i no hi ha tants cartutxos, saps? I cada vegada gastes un cartutxo i vols que aquella persona la vegi el major nombre possible de telespectadors, no?
Mira, els canals tenen audiències residuals. Hi ha una audiència residual a TV3 que moltes vegades és superior a una audiència que pugui tenir un programa en una mitjana del 33. Per tant, vol dir que passar a TV3 significa que tens molta més visibilitat i, per tant, pots arribar a molta gent. Ja et dic, a l’estiu em vaig posar una mica tonto amb això però, si vols que et digui la veritat… m’és igual. Nosaltres fem un programa que és el 100% de televisió pública, que està fet al 100% pels companys d’aquesta casa. Sabem que tot allò públic avui és diana i ens sentim orgullosos de fer un programa que supera o duplica o gairebé triplica, en alguns casos, l’audiència mitjana del 33. Si algun dia passem a TV3, doncs passarem a TV3 però continuarem estimant el 33.
Les xarxes socials del programa estan funcionant molt bé. Quina relació hi té?
Tot ha estat molt ràpid. Potser fa uns 10 mesos que companyes de l’equip que ja no hi són a causa de les retallades, em van començar a pressionar i a dir que no podia ser que els discursos que feia al menjador de TV3 tot dinant no els fes a la xarxa i que m’havia de fer una pàgina de Facebook, que m’havia de d’obrir un compte al Twitter… I ho vaig fer, ho vaig fer i ha estat una bogeria. Intento respondre totes les persones que m’envien missatges a través del Facebook, intento respondre, també, a totes les persones que m’envien missatges a traves del Twitter i que siguin educats i respectuosos i bloquejo als qui jo considero que són persones ideologicament malaltes.
Penso que un ciutadà, que, a més a més, és un contribuent i que paga el meu sou, té tot el dret del món de poder fer-me algunes preguntes i jo he de respondre-les. Evidentment, potser no amb la celeritat que voldria el telespectador perquè tot m’ho faig jo, ningú no em porta el Facebook ni ningú em porta el Twitter, però jo crec que el telespectador té tot el dret del món, perquè em paga el sou, a ser atès per mi. Ja et dic, pot trigar una setmana però finalment serà atès per mi i rebrà una resposta a allò que m’explica i a allò que em demana.
Hi ha gent a través de les xarxes socials que a mi m’ha fet ser molt més sensible encara davant de les conseqüències terribles que provoca la crisi. Hi ha gent que t’explica coses íntimes i personals, desgràcies familiars… i aleshores t’adones fins a quin punt la crisi està fent mal i això m’ajuda. M’ajuda també a fer un programa que busqui, que s’esforci a trobar persones que es posin al costat dels que pateixen. Perquè nosaltres fem un periodisme basat en el meu referent, Kapuscinski, que és el periodisme intencional. Perquè a partir d’ara, si no som intencionals, desapareixerem. El periodisme no és taquigrafia. Si fem de taquígrafs, amb l’agregador de notícies de Google ja en tenim prou. Desapareixerem. El periodisme no s’ha fet per fer taquigrafia, el periodisme s’ha fet per fiscalitzar els poders; el periodisme s’ha fet per estar al costat dels que pateixen, per estar al costat dels més febles. I en una crisi com l’actual, en què pretenen que acceptem de bon grat perdre tot allò que els nostres avis i pares han aconseguit, el periosidme té més funció que mai de denunciar i desemmascarar les persones que no han fet bé la seva feina.
Quin és l’estat de la televisió pública actual?
La televisió publica, com tot allò públic, avui és diana. És diana dels qui van convertir el sistema fincancer en un casino. És diana dels qui es van jugar el nostre futur en una ruleta. És diana d’un capitalisme depredador, és diana d’un mercat que en diuen lliure i no ho és. Som diana. Molestem.
Bé, els ciutadans d’aquest país, de Catalunya, haurem de ser nosaltres els qui decidim si volem que tot es privatitzi i si volem també polítiques neolliberals que són una patologia social perquè s’ha d’estar molt malalt, però molt malalt, per considerar que la desigualtat, com fan els neoliberals, és un valor positiu.
Per tant, el sector públic està amenaçat. Això no vol dir que tot el que s’ha fet en el sector públic sigui acceptable. Això no vol dir que el sector públic no pugui ser més ben gestionat. Això no vol dir que en el sector públic també hi pugui haver més austeritat. No vol dir res d’això. El sector públic pot ser més auster i més ben gestionat però hi ha una ideologia que és el neoliberalisme que destrueix tot allò públic.
I en tenim exemples històrics: la Thatcher a la Gran Bretanya, Pinochet a Xile… El neoliberalisme només beneficia els poderosos i castiga i gairebe esclavitza, en alguns casos, els que menys tenen. Llavors és enemic de tot allò públic.