Jana Matei: «Barcelona no pot aclucar els ulls a la cultura romanesa»

Nascuda a Gogoşari el 1947, Jana Balacciu Matei és una filòloga, traductora i editora romanesa que ostenta l’honor d’haver rebut la Creu de Sant Jordi el 2003 per la seua tasca de promoció de la literatura catalana a Romania.

Havent-se encarregat ja de la publicació d’una trentena d’obres catalanes, l’Editorial Meronia de Bucarest edita ara una Antologie Poeticā de Maria-Mercè Marçal, presentada a casa nostra durant les darreres Jornades Marçalianes. La traducció de la bruixa barcelonina significa només un pas més en un llarg camí empedrat d’intercanvis i amistat entre Jana Matei i la cultura d’este “petit país llatí”, com es referí a casa nostra un altre romanès, el poeta Nicolae Iorga, el 1929.

Traduïxes Marçal al romanès, però abans d’ella has traduït autors com Ramon Llull, Jaume Cabré, Mercè Rodoreda, Carme Riera, Pere Calders, Carles Duarte, Maria Barbal o Montserrat Abelló. Capitaneges, de fet, Editura Meronia, que compta amb una col·lecció dedicada en exclusiva a la literatura en llengua catalana. ¿D’on surt, esta col·lecció, i a què es deu la iniciativa d’engegar-la?  

Va sortir d’una suma de tota mena de pecats capitals, especialment orgull i avarícia. En el meu cas, als començaments dels anys 90, l’orgull de ser més rica que els meus conciutadans, perquè podia llegir i gaudir d’una literatura, sòlida, amb grans valors, de la qual poquíssima gent del meu país, Romania, tenia una certa idea. I, avara, volia fer-la també nostra. Vaig pensar que l’estratègia més adient per aconseguir aquest objectiu era llançar una ofensiva que tingués continuïtat: iniciar una col·lecció, capaç de despertar l’interès i la curiositat de la gent i d’aconseguir, de mica en mica, lectors fidels. També en el cas de l’editorial Meronia –disposada a organitzar i sistematitzar l’ofensiva–, es tractava d’avarícia i orgull, però d’un tipus especial: avaluar els guanys no pels diners obtinguts, sinó pels nous valors publicats. I és clar, les complicitats catalanes: és el cas del primer lector de català a Bucarest, Xavier Montoliu, arribat el 1992, precisament amb el pecat sota el braç de treballar per difondre la cultura del seu país; des de la seva col·laboració en la traducció de la primera Rodoreda, Piaţa dimantului (La plaça del diamant), hem pogut continuar treballant plegats. Però, evidentment, necessitàvem diners i no ens en sobraven gens, sort que la Institució de les Lletres Catalanes, i després Institut Ramon Llull van estar disposats a recolzar-nos; ara sí que ho teníem tot lligat i ben lligat i podíem començar una invasió lenta, subtil (un-dos títols cada any), com diria Pere Calders.

La confluència de tants interessos personals i institucionals ha donat els seus fruits, i des de la creació de la col·lecció Biblioteca de Cultură Catalană l’any 1994 s’han pogut publicar més d’una trentena de títols, de tots els gèneres i èpoques. Podem presumir que les traduccions han estat fetes directament del català, amb coneixedors de la llengua catalana, formats primer al lectorat de català de la Universitat de Bucarest i que posteriorment han esdevingut traductors de la seva literatura, amb la mateixa il·lusió i passió però també competència i orgull amb què Meronia va acollir la col·lecció.

Vist amb perspectiva, he de confessar-te que em sento molt agraïda; aleshores no podia –no podíem– ni remotament pensar que arribaríem a posar a l’abast del públic romanès (per primer cop) un repertori literari –se’n podria dir realment una col·lecció canònica– de textos catalans, la veritat. No només nosaltres ens en podem sentir ben satisfets, sinó que els mateixos escriptors catalans se’n senten formar part; però la millor notícia és, evidentment, el retorn que rebem dels lectors romanesos i, bastant freqüentment, de la crítica, i ara més recentment també d’estudiosos que estan començant a interessar-se per les traduccions com a material d’investigació sigui literari, lingüístic o bé cultural.

Com van anar, les coses? Com han anat anant, i com van? 

Les coses van anar canviant a poc a poc. És cert que al començament els nostres llibres més aviat passaven desapercebuts, a causa també de tants anys d’aïllament cultural d’Occident. Un cop caiguda la dictadura de Ceauşescu, l’any 1989, la gent va poder tenir accés a tota mena de  “fruits prohibits” fins aleshores, però nosaltres no ens hem cansat de fer les coses bé i de promoure la nostra col·lecció. Una promoció pensada amb molta cura, dirigida cap a un públic lector amb un bagatge literari prou consolidat. Perquè no hem d’oblidar que Romania no és Alemanya, i la seva població és numèricament molt més petita, molt més pobra i no tenim una fira com la de Frankfurt per poder arribar a vendre desenes de milers d’exemplars d’un llibre. Pot passar, a vegades, que una tasca de traducció com la que fan editorials petites –com la nostra–  o allunyades dels circuits de poder internacionals –com ho és la capital romanesa–, pugui quedar sota l’ombra dels valors entesos en barems de globalització i prou; i això sí que seria verament un gran pecat. D’altra banda, la nostra col·lecció (anomenada Biblioteca de Cultura, no només de literatura Catalana), ha estat pensada com a mirall cap al móncatalà, per mitjà de les seves “empremtes” escrites, per això, estem interessats, en primer lloc, que els nostre llibres arribin als lectors disposats a “escoltar” atentament el que diuen els autors.

Per a això ens ha estat cabdal la complicitat dels autors catalans, que han anat acollint el projecte editorial, i han confiat en Meronia per ser publicats per primer cop a Romania. El meu agraïment és per a ells i per la literatura que escriuen, però també per la seva curiositat intel·lectual, gràcies a la qual hem pogut convidar-los a venir a Bucarest; i gràcies també a la complicitat de les institucions locals, efectuar-hi la presentació dels seus llibres, entrevistar-se amb la premsa, participar en jornades de cultura catalana i, en definitiva, trobar-se amb els lectors. Va més enllà de la satisfacció de veure la traducció publicada, el fet que l’autor català es trobi amb el lector romanès; poder participar i haver mediat en aquestes trobades, tête-à-tête, deu ser, segurament, el “pitjor” dels meus pecats! O en el cas d’autors com Ramon Llull o Mercè Rodoreda, rebre els inputs d’alguns especialistes romanesos, en filosofia medieval i ortodòxia, o crítica literària contemporània, que podien conèixer l’autor, però que finalment han pogut llegir-lo en llengua romanesa. Això no té cap preu.

Amb quins projectes encareu el futur?

Projectes? Enriquir la col·lecció amb nous autors, amb nous títols d’autors ja traduïts (per exemple de Rodoreda o de Ramon Llull), amb llibres d’assaig i d’història. En aquest sentit, i relacionat amb el nom de la col·lecció, i a tall d’exemple, vam publicar el llibre Jesús. Un perfil biogràfic, d’Armand Puig, que va tenir un ressò especial tant en l’àmbit religiós com en l’àmbit laic. Una prova és que el llibre –publicat l’any 2006– encara és objecte de recensions.

Encara que les llengües d’ambdós països siguen molt properes (amb vora dos mil registres de lèxic comú entre català i romanès) els contactes entre Romania i els Països Catalans no són nombrosos, o si més no són bastant desconeguts. ¿Com es veu –si és que es veu– la literatura i la cultura catalana, des de Romania? I a l’inrevés: ¿com creus que es veu la literatura i la cultura romanesa, des dels Països Catalans? 

Per als que han arribat a veure-la, com a cultura amb personalitat pròpia dins el pluralisme cultural europeu, molt innovadora. I certament, cada cop més s’amplia el coneixement que se’n té; i més enllà i tot de la literatura: l’arquitectura o l’art del segle XX (bastant conegudes abans, però com “espanyoles”, avui la “catalanitat” ja és un terme molt clar), dels paisatges turístics, de l’esport (la majoria dels romanesos són fans del Barça), i més darrerament, també de la societat i de la política més actual, amb la proposta de la consulta per al dret a decidir.

Com es veu la cultura romanesa des d’allà, crec que ho hauries de preguntar més aviat a un català. Però és cert que quan viatjo a Catalunya, el desconeixement d’escriptors i artistes és percebut com un potencial per donar-los a conèixer i traduir-los. Vista l’experiència de l’editorial Meronia, encoratjo als editors catalans a fer una aposta per la nostra literatura. No en quedaran decebuts, t’ho ben asseguro. No crec pas que Barcelona, com a capital editorial que és, pugui aclucar els ulls al fet que a les dues grans fires del llibre que té més properes, a Madrid, i a París, la literatura i la cultura romaneses hagin estat les convidades d’honor, respectivament el 2011 i, ara a París, el 2013. La nostra literatura, tan coneguda a França per uns determinats motius, està essent també molt traduïda – amb un impuls semblant al que tingué la literatura catalana arran de la Fira de Frankfurt, entre els lectors de llengua castellana. A pesar de la crítica situació econòmica internacional, la traducció de la nostra literatura pot ser una aposta per aconseguir nous lectors en català, és clar.

Ara l’editorial Meronia publica esta última obra, una antologia de Maria Mercè Marçal. Tot autor té un univers propi, però el de Maria Mercè Marçal és potser un cas especialment flagrant. Si submergir-s’hi ja demana cert esforç al lector nadiu, és fàcil pensar que per al lector a qui l’obra arriba traduïda l’esforç esdevé encara més gran; no per una qüestió de referents, només, sinó també per temes lèxics i mètrics. ¿Com s’afronta esta qüestió, com a traductora? 

Els temes lèxics i mètrics són – han estat – un problema (dificilíssims) per a la traductora. El lector no ho sap i no s’adona de qüestions de fidelitat, ni de traïdoria. El problema no és tan de conservar el sentit del text traduït (no hi ha un sol sentit, especialment en la poesia, cada lector –fins i tot el lector nadiu– fa la seva lectura) sinó l’imaginari de l’autor, per mitjà del mateix lèxic, la música del text –un component importantíssim de la poesia. En aquest camp sempre s’hi perd alguna cosa. Et donaré un exemple. Fa poc vaig veure una pel·lícula (După dealuri / Más allá de las colinas, recentment estrenada a Barcelona) de Cristian Mungiu, un conegut director romanès – que va guanyar la Palma d’Or fa 4 anys. Per casualitat, la vaig veure a la biblioteca francesa de Bucarest, per això la versió original en romanès era subtitulada en francès. Els personatges parlen en un dialecte específic, especialment pel que fa a la fonètica, i això reforça molt el sentit. Els escoltava i mirava la traducció francesa, que deia el que deien els personatges, però no com ho deien i em semblaven gairebé mutilats. Per uns moments em va envair el pànic i una pregunta em va foradar el cervell: passa el mateix amb les traduccions? Finalment vaig poder tranquil·litzar-me adonant-me que per a la literatura les paraules no són acompanyants de les imatges, sinó la seva matèria primera, que amb els seus components fonètics, semàntics, gramaticals ofereixen un ric un material de construcció no només per a obres originals, sinó també per a la traducció.

Ara bé, pel que fa concretament a com s’arriba a projectar aquesta antologia, he de demanar-te que retrocedim en el temps, just quan vaig llegir per primer cop una poesia de Marçal –era un dels poemes de Raó del cos– i vaig tenir la sensació que no era una poesia, sinó la poesia mateixa, i que ningú no ho havia dit mai abans així. Semblava que parlés per a mi, d’aquí la necessitat urgent de llegir-ne molt més. I vaig continuar de llegir a l’inrevés, des de les seves últimes creacions cap a les primeres, des del moment de l’encontre amb la mort fins al «tèrbol atzur de ser tres voltes rebel». A mesura que la coneixia tenia la sensació creixent que teníem «les mans de la mateixa mida», les seves per grosses, per encabir tot allò que es humà convertint en or tot el que toqués i les meves per menudes, però capaces d’assumir una tasca difícil: fer contraban de la seva llum. Contraban perquè, encara que tingués l’acord de les autoritats (i he de fer aquí un parèntesi per donar les gràcies a la Fina Birulés i a l’Heura Marçal per la confiança dipositada en mi, i a la Fina Llorca per fer-me costat amb el seu pròleg, per al qual li dono les gràcies, i també pel disseny de la coberta), em deia que aquesta llum no era transitable, però, d’altra banda, «les cuques de llum al pit» no em donaven pau.

Per poder mostrar aquest univers propi, que esmentaves, calia primer de tot, triar alguns poemes i perjudicar-ne d’altres i, malgrat que hagi tingut molt bons consellers – a més de Fina Llorca, també Amadeu Vidal i Bonafont – la decisió final pesava sobre les meves espatlles. D’aleshores ençà jo sola havia de mestrejar, com diu la poeta, «la marea que duia el creixent de la lluna arrapat al seu ham»… Jo havia de fer de freu portador «d’ampolles amb els seus missatges» , de tal manera que els lectors romanesos tinguin una idea dels de les seves «cartografies del desig», de molts registres de la seva poesia i que gaudeixin de la seva bellesa.

La tria era particularment important ja que gran temes de la poesia marçaliana com el feminisme o l’amor lèsbic falten en la literatura romanesa. I això en primer lloc com una reacció al feminisme fals i artificial del temps del comunisme.

Com et deia, va venir després la lluita amb els imperatius semàntics, sintàctics, pragmàtics; en el fons, amb les paraules perquè mitjançant aquestes ho tenim tot: el significat, la rima, el ritme. No faré aquí una exposició sobre les diverses maneres de treballar. Et diré només que mai les diferències entre les nostres llengües no em van semblar tan grans. Mai les paraules romaneses no em van semblar tan llargues per les necessitats de ritme, mai no havia pensat que la meva llengua tingués tantes llacunes lexicals, mai la flexió casual sintètica del nom (en comparació amb l’analítica del català) no em va posar tants entrebancs a les característiques de la sextines. Mai abans no havia sentit una necessitat tan imperiosa de dissecar el text interpretant cada imatge, cada expressió o cadascun dels mots, mai no havia hagut de pagar tant car la fidelitat cap a la virtuositat de la poeta. Per tal que la seva poesia pugui encantar i incitar a la reflexió, vaig haver d’actuar, no poques vegades, amb la fredor d’un cirurgià.

¿Com es situa l’obra marçaliana enmig de tots estos catalans clàssics i contemporanis que has traduït fins ara?

Com una estella d’una lluentor especial, única, dins de la mateixa galàxia, com – tinc la sensació – se situa en tot l’espai literari català: una simbiosi única entre força i fragilitat, rebel·lió i tendresa, bogeria i lucidesa, sensorial i conceptual, concret i transcendència, voluptat i dolor, etc., i tot això amb una gran diversitat d’estructures mètriques i rítmiques. De veritat una poeta d’estirp romeva. El record de la transposició de «la passió segons» encara em crema.

En Maria Mercè Marçal juguen un rol important elements de l’imaginari catòlic, però també del pagà, amb un joc de referències a elements com la natura o la bruixeria molt present. ¿Es digerix bé, este món simbòlic, en un context de tradició ortodoxa? ¿Hi ha realment una distància, en este sentit, o és més aviat anecdòtica i fruit del desconeixement  cultural? 

Jo sé ben bé que cap traducció no és perfecta, no pot arribar a refer la complexitat de l’original. Però sense les inevitables traïcions, com podien arribar als lectors romanesos la divisa de la Maria-Mercè Marçal, les seves cançons de paper fi, la dansa de l’heura, els desvaris de la lluna, tota la seva sal oberta, el seu joc a fons, sense aval i sense gatge, el seu bes sense port?

Potser l’element més allunyat de la „experiència personal” dels romanesos, no transmès per la tradició pròpia, és el símbol de la dona-bruixa. Perquè dins la història dels romanesos no es troba la cacera de bruixes específica a l’Europa Occidental, l’església ortodoxa va ser molt més tolerant. Però els lectors de poesia són persones d’una sòlida cultura. Un gran poeta romanès, Nichita Stănescu, deia: „Curăţă câmpul, ca să aibă loc să aterizeze îngerii”: neteja el camp perquè hi puguin aterrar els àngels! Canviant les coses que s’han de canviar, diria que els romanesos que seran lectors de Maria-Mercè Marçal ja tenen el camp net, per poder-hi aterrar les bruixes.

La poesia de Maria Mercè Marçal és també un crit de resistència en un context polític feixista i xovinista on s’imposen també els valors patriarcals i homòfobs. Mentre als Països Catalans la situació respon a la dictadura franquista, els seus contemporanis a Romania patixen un règim igual d’autoritari i criminal, encara que maquillat amb simbologia d’esquerres. ¿Els tres dons tan reiteradament parafrasejats –dona, classe baixa, nació oprimida– són presents també en la literatura romanesa de l’època? ¿Com es reflectix esta resistència literària en un context de dictadura ceausesquiana? ¿Podem parlar d’una “Maria Mercè Marçal romanesa”? 

El règim comunista acceptava només la poesia escrita des de la perspectiva „classe baixa” situada en el passat „burgès”. I això als anys ’50 i a la primera meitat dels anys ’60 del segle passat, quan la poesia, la literatura en general era utilitzada com a instrument d’adoctrinament ideològic. Pel que feia a la «dona» i a la «nació», la poesia havia de glorificar el règim que els regalava la societat més lliure i més justa. Ja ets pots imaginar que el resultat eren uns versos dolents d’autors mediocres o fins i tot valuosos que d’altra manera no haurien pogut publicar. Cap a la segona meitat de la dècada dels ’70 – temps d’una certa llibertat de creació artística – aquests temes van ser simplement abandonats, per ser represos amb més força durant els últims anys del dictador Ceauşescu pels poetes servils. Els poetes veritables van trobar diverses fórmules subversives per expressar la revolta contra la tirania. No podem parlar d’una “Maria Marçal romanesa”. O bé podem:  la tenim ara.

Vinguen els rems
que só d’ estirp romeva!
J. V. Foix

T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.
Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l’amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall
a la marea viva que em nega a l’endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.

Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.

Sã vinã vâslele, cãci sunt
din neam pelerin!
J. V. Foix

Te iubesc, da. Fiindcă trupul mi-o cere.
Fiindc-ai venit din valul ce-n clocot se pierde.
Fiindcă foşnet de codru casa, fără stinghere
lacăte, chei, ţi-o îmbracă-n delir de verde.

Fiindcă vreau. Fiindcă mă soarbe-a smintelii boare.
Fiindcă, secerată, iubirea-n patul meu spic a dat.
Fiindcă port în mine de scorpion răsuflare
ce sarea din mare scoate şi golful îl lasă brăzdat.

Fiindcă sunt prea fragilă să înalţ stăvilar
mareei vii ce-mi refuză al prevestirii tain.
Fiindcă sunt prea tare să mă îndoaie-un destin
dat mie, ne’ntrebată, de neizbândă-n dar.

Fiindcă apa adâncă nu vrea mers cuminte, lin
şi-afirmă cu tărie că sunt din neam pelerin.