Jan Grarup, al World Press Photo

El World Press Photo  ha arribat al CCCB. Abans de venir a Barcelona, l’exposició va passar per Viena. Allà Claudia Frontino va entrevistar el fotoperiodista danès Jan Grarup, guanyador de 8 d’aquests premis. Grarup parla del seu premi pel reportatge “I just want to dunk” en la categoria d’històries esportives.

Més de tres milions de visitants cada any. 100 exposicions anuals a diferents ciutats del món. Més de 95.000 fotografies presentades a concurs. Això és el World Press Photo només pel que fa a xifres. 58 anys de fotoperiodisme i una llarga trajectòria de premis i reconeixements a la professió. Ara el World Press Photo  passa per Viena i el fotoperiodista danès Jan Grarup, guanyador de 8 d’aquests premis, reflexiona sobre el fotoperiodisme i la importància d’involucrar-s’hi en tots els aspectes. Grarup parla del seu premi pel reportatge “I just want to dunk” en la categoria d’històries esportives.

La idea era trobar-me amb en Jan Grarup al seu hotel per entrevistar-lo. Arribo 15 minuts abans i tot just el veig sortir. Ens mirem com si ens haguéssim de dir alguna cosa i surto pràcticament corrents darrere seu per aturar-lo. Resulta que m’esperava a les 17h i no a les 16h –tot i que la seva assistent li ho havia recordat via missatge al mòbil. Anem plegats a dinar i fem l’entrevista a un restaurant a prop de la galeria Westlich on s’exposa el World Press Photo. Acompanyats d’en Kim Wendt, col·lega de professió de Grarup, parlem sobre l’exposició i començo a preguntar. Diria que hi té la mà trencada amb això de les entrevistes. No s’amaga de dir què pensa i, tot i que intenta ser políticament correcte en diverses ocasions, acaba per dir-ho tal com raja.

Has treballat a llocs com Darfur, Kosovo i ara recentment a Somàlia. Penses que esdeveniments i premis com el World Press Photo ajuden a mostrar realitats que altres persones no poden (o no volen) veure?

Sí, aquesta és una de les grans característiques que té el World Press Photo. Pot portar històries a una audiència més àmplia que els diaris o les revistes. Si ho penses, durant l’any i en els diferents països, hi ha milions de persones que veuen aquestes fotos. I el més important és que no són només fotografies que algú veu per casualitat, sinó que a l’exhibició del World Press Photo la gent hi va perquè vol, perquè sap què vol veure. És una decisió personal i això ho fa encara més valuós.

Has vingut a Viena per inaugurar l’exposició i mostrar el teu treball durant els darrers anys. Però també imparteixes tallers arreu del món i formes part de diversos projectes, incloses ONGs. Difondre i divulgar personalment també és part de la feina d’un fotoperiodista?

Això és una decisió que prenc jo per posar a disposició de la gent el meu treball. No puc controlar allò que la gent llegeix als diaris o a Internet, tot i que m’agradaria! (Riu). És per això que prefereixo voltar pel món mostrant les meves fotografies i les històries que s’hi amaguen al darrere.

Quan imparteixo els tallers o dono conferències no són només sobre mi, sinó sobre allò que hi ha a les imatges, perquè sé que els assistents hi tenen un interès especial.

Els fas partíceps de la teva feina i les teves fotografies?

Exacte! Hi ha molta gent que segueix la meva feina a través de molts canals, no només in situ, també a través de les xarxes socials i totes les plataformes que estan sorgint actualment. Però havent viatjat a 20 països diferents per impartir conferències i tallers em fa veure que tinc una veu que seria una llàstima no utilitzar per ensenyar aquestes altres realitats al món.

Tornant a la teva feina estrictament de fotoperiodista, series capaç de dir les passes que segueixes quan comences un reportatge? Hi ha un “pas a pas” a seguir?

El primer de tot és tenir un interès personal en la història. Mai començaria un reportage on no hi tingui aquest interès personal. Pot ser qualsevol tema, qualsevol història que en aquell moment em cridi l’atenció i decideixi investigar-hi més fins veure si puc treballar-hi o no. Immediatament la història es converteix en quelcom més, però gairebé sempre comença arran d’una altra de molt petita.

(Grarup assegura tenir una paret amb centenars de retalls de diaris amb temes que l’interessen, per si un dia decideix fer-ne algun).

A banda de tenir un interès personal en les històries, per poder convertir-les en un reportatge i donar-li vida, imagino que necessites molta documentació i contactes arreu.

De la recerca prèvia m’encarrego jo. Sempre intento conèixer les comunitats on treballaré i hi busco persones que siguin part de les històries que vull cobrir. Les contacto abans per tenir els contactes allà quan hi arribi, però tinc molta altra gent al voltant que m’ajuda. Gent que he conegut a través dels anys i companys de professió que m’ajuden quan saben que em moc per la zona. De totes maneres, és molt important tenir tots els sentits posats en allò que estàs fent, no perdre detall de res. Et pot costar la vida. A més a més, si estàs massa capficat en allò que vols fer i no escoltes o veus altres altres coses que passen al teu voltant segurament t’estiguis perdent grans històries.

El reportatge “I just want to dunk” de Somàlia (guanyador al World Press Photo) va sorgir així, d’un comentari d’algú de la zona dient que hi havia dones jugant a bàsquet. Tot per casualitat.

Tenies clar des d’un principi que aquella història podia ser interessant o simplement vas voler provar sort?

Els vaig explicar la meva idea de fotografiar-les, ja que malauradament són l’excepció a Somàlia. I que juguin a bàsquet no vol dir que no corrin perills igualment, tot el contrari. No va ser difícil poder-les convèncer. De fet, van estar discutint més sobre el fet que un home occidental les fotografiés al seu país, sense que això suposés un perill afegit per a elles. Tot i així van entendre molt ràpidament el meu interès en la seva història i quina era la importància del que estaven fent.

Creus que existeix alguna fórmula per fer destacar o sobresortir en comparació amb d’altres? Dit d’una altra manera, saps com fer que una foto tingui èxit?

No, no crec que existeixi cap fórmula, però sens dubte l’honestedat del fotògraf és important. Si ets honest, autèntic i respectuós amb allò que estàs veient, estic segur que la fotografia oferirà una altra visió, molt més propera i atraurà molt més la gent. En canvi, si ho fas perquè toca i no t’hi dediques en cos i ànima, la fotografia no transmet pràcticament res. Involucrar-se personalment significa molt.

És possible involucrar-se massa?

Involucrar-se en un reportatge és indispensable i crec que quan més t’involucres, millor. No crec que existeixi el concepte “massa” quan es tracta d’involucrar-se en un reportatge o una història. Clar que involucrar-se políticament, per exemple, té els seus riscos, però quan es tracta de retratar una història el més a prop possible, o t’involucres o no hi pots aprofundir de cap de les maneres.

Quan treballo amb temes controvertits on la política hi és molt present no intento fer empassar la gent un missatge polític concret o la meva opinió sobre allò que estic veient. Indiscutiblement no puc ser objectiu, perquè estic mostrant una realitat concreta, però intento ser el més honest possible per tal que el públic després construeixi la seva pròpia opinió sobre el conflicte o la realitat que he fotografiat.

Això resumiria el teu leitmotiv de “El fotoperiodisme no ha de contestar preguntes, sinó generar-les”?

Sí, completament. La qüestió és que nosaltres no fem aquesta feina per respondre preguntes, sinó per fer que la gent es plantegi què està passant al món, com podem solucionar-ho o per què està passant. Aquest tipus de preguntes, sempre buscant reflexions pròpies i motivant l’interés.

Moltes de les teves fotografies són en blanc i negre. Ho fas perquè t’agrada estèticament o creus que ajuden potser a focalitzar el missatge que vols transmetre?

La fotografia en blanc i negre ho simplifica, sí. Ho fa més fàcil i ajuda a posar èmfasi en les coses que jo vull, així com evitar que es desviï l’atenció cap a altres elements que jo no vull destacar.

Fa uns anys, estava fent un reportatge a Darfur i vaig fotografiar un grup de dones vestides amb teles de molts colors, maquíssimes, a un camp de refugiats. Aquestes fotografies ja eren boniques només pels colors dels vestits i vaig pensar, ¿com explico jo ara que aquestes dones estan a un camp de refugiats en una situació tan complicada si el primer que veurà la gent són els colors meravellosos dels vestits? Corria el perill de transmetre el missatge equivocat només pel fet de mostrar una imatge colorida.

Les vaig acabar publicant en blanc i negre.

Et plantejo un situació i has de triar: Treballar pel teu compte en els projectes que et vinguin de gust o un encàrrec molt interessant, però seguint unes pautes molt marcades per un mitjà o editor?

No sóc gaire de seguir les normes…per dir-ho políticament correcte! (Grarup riu i deixa veure una mica el “gamberrisme” que el caracteritza). 

Sempre depèn de quina és la història i quin és el tema, però realment no m’agrada gaire que la gent em digui què he de fer, especialment quan es refereix a la meva feina.

No t’agraden els editors, doncs?

En conec de molt bons i amb qui podria treballar molt bé, però tenen unes altres prioritats i jo vull fer les meves històries tan bé com pugui i allargar-les tant com cregui necessari.

He de dir, però, que amb la majoria d’editors que treballo ara ens entenem bé perquè treballem amb el mateix tipus de reportatges o tenim idees molt similars. Però com pots imaginar he tingut desavinences, sent altra vegada políticament correcte, amb alguns editors… Amb les seves conseqüències, és clar, com renunciar a encàrrecs interessants. Però si ho penses i ets conseqüent amb la teva manera de ser, acabes escollint allò que t’agrada. No ens farem rics sent fotoperiodistes!

Si haguessis d’escollir, et definiries més aviat com a periodista perquè expliques històries o fotògraf per com les expliques?

Em definiria com un narrador. En aquest cas, amb la càmera. No m’importa gaire si algú és periodista o fotògraf, m’importa que està explicant una història i que, amb sort, pugui captar l’atenció d’algú amb la feina que fa. Tu fas servir les paraules, jo les imatges, però no hi veig gran diferència.

De totes maneres, et diré que no m’agrada gaire treballar amb periodistes en segons quines situacions, acostumen a ficar-se pel mig de la meva feina. No sé qui punyetes devia inventar la parella “periodista-fotògraf”, però són dues maneres molt diferents de treballar i jo prefereixo fer-ho sol, com a mínim mentre treballo. Després segur que la feina d’un periodista i la meva es complementen i fan la història encara més rica i interessant.

Com afecten o ajuden, personalment, totes les vivències que duus a la motxilla després de 25 anys en aquest ofici?

Aquesta experiència i els anys viscuts com a fotoperiodista em serveixen per educar els meus fills i explicar-los què és la vida, segurament des d’un punt de vista que no tindria si hagués escollit una altra professió. Espero que els meus fills, a través del que jo estic fent ara, creixin mostrant empatia i respecte vers altres persones.

Ara bé, la meva professió no ajuda gens en la vida privada. Pren molt espai i temps fer el que jo faig i no és compatible amb una relació.

(I sí, efectivament ho diu per experiència pròpia i parla de divorcis –en plural)

Fa 25 anys que t’hi dediques, vas començar de molt jove. Fins quan aguanten el cos i la ment?

Suposo que em retiraré el dia que em llevi i vegi que, físicament, ja no puc més. Suposo que arriba un moment en què ja no pots treballar en les condicions en les que treballo ara mateix, però no penso aturar-me abans d’arribar a aquest punt. No vull retirar-me mentre encara pugui aguantar-ho, física i mentalment, tot i que tingui les seves conseqüències.

Més conseqüències mentals que físiques?

Sí.

Involucran-te al màxim en les històries que cobreixes, creus que t’assegures el record d’aquestes en el col·lectiu social?

Això espero. És difícil fer fotografies icòniques, però són les que es recorden al llarg de la història.

Em refereixo més aviat a mantenir la memòria històrica d’un poble o una comunitat on hi has treballat, per exemple ara Somàlia.

Espero que d’aquí deu anys quan la gent miri les fotografies de les dones jugant a bàsquet a Somàlia se sorprengui que allò era l’excepció i era motiu de ser fotografiat. Que la meva feina serveixi per fer reflexionar i recordar coses que han passat en els nostres temps i mereixen un lloc dins del record.

 

Galeria Westlich, carrer Westbahnstraße a Viena. Xerrada de Jan Grarup per donar el tret de sortida al World Press Photo. La sala és plena i tothom és còmplice del treball de Grarup durant els 25 anys de carrera. Fotografies difícils de pair contrarrestades amb el seu tarannà gamberro –tal com havia mostrat unes hores abans- que atrapen tots els assistents a la sala. Aprofita la foscor i la complicitat del moment per fer dues confessions: el seu referent és W. Eugene Smith i que a les zones de conflicte s’hi sent més a gust que a casa.