Jair Domínguez: “Crec que a Madrid m’estimen més a mi que al Rei”

Jair Domínguez té aparença nerviosa. Duu uns mitjons estampats amb dibuixos de patates fregides mida miniatura. Acaba de publicar la tercera novel·la, Perímetre (Catedral), que m’ha recordat l’estil net de Vulcano, obra d’un tal Max Besora publicat per La Breu Edicions. Domínguez diu que avui no té ganes d’explicar acudits, això ja ho ha fet amb Chikilikuatre i amb Buenafuente.

Júlia Bacardit: Per què escrius una novel·la existencial sobre l’apocalipsi?

Jair Domínguez: Estem abocats a l’apocalipsi. Només cal treure el cap al carrer i veure-ho. I a més d’això hi ha totes les sèries i els telenotícies —els telenotícies ja els podem considerar sèries de ficció. Hi ha pel·lis de zombis i cataclismes, fins i tot les pel·lícules de nens són de cataclismes i de retorn a l’edat de pedra. L’època que ens ha tocat viure és la de mentalitzar-nos que el món s’acaba. Ho tenim al subconscient, els conflictes i les guerres mai no s’havien fet tan palesos com ara amb les xarxes socials. L’apocalipsi és el tema de moda i els escriptors no podem escapar al tema de moda.

JB: Quina poètica emana d’aquesta visió apocalíptica?

JD: Hi havia diferents maneres d’encarar-ho. Es pot fer a l’estil Hollywood, grandiloqüent i amb onades de cinc-cents metres. Però com que la raça humana ha anat perdent qualitat crec que la fi del món també serà una mica cutre i desolada, sense grans explosions. Serà una cosa de desgast del planeta, que ens ho ha donat tot però s’acaba. Perímetre passa en un desert perquè no hi ha res més, la gent s’ha anat esvaint. I això s’ha d’explicar amb frases molt concises, tornar al nucli de l’escriptura, subjecte predicat i deixar-nos d’artificis.

JB: L’enginyer protagonista ha de salvar el món del Perímetre però al final està pendent d’assumptes menys importants i no ho fa. Com ens passa a la vida.

JD: El protagonista es basa en la disciplina i quan el treus d’allà va una mica perdut. Quan l’enfrontes a sentiments normals com l’amor o l’afecte es despista, perquè ell té una missió clara. Quan ha de quedar-se amb una noia que l’estima de veritat o desactivar el Perímtre s’oblida de tot, i el que deixa de fer és més important que la seva tasca final.

JB: Aquesta “noia que se l’estima de veritat”, l’Aurora, és una nena. Molt políticament incorrecte.

JD: Sí, tot i que crec que això és el menys políticament incorrecte que passa a Perímetre. Hi ha morts, tot i que no tan gratuïtes com en altres coses que he escrit. Molta gent s’espanta més per la relació entre un home de quaranta i una nena de tretze que no amb tios que fan explotar el cap d’altres a trets. Vaig escriure molt, sobre l’Aurora, però he hagut de descartar moltes línies, perquè no és la història que vull explicar.

JB: A l’entrevista que va fer-te Francesc Orteu parels d’un nihilisme optimista. Potser el que s’acaba és la postmodernitat literària i el nihilisme optimista és l’única recepta.

JD: Hi estic d’acord. “Nihilisme optimista” m’agrada perquè quan retrato que el món s’acaba ho faig des de l’esperança. I una manera de fer-ho és despullar-ho tot. Sempre he intentat la mort de la postmodernitat i m’he considerat un primitivista. M’agrada tornar a les arrels. Si el cataclisme al qual estem abocats és el principi d’una cosa serà tornar a l’edat de pedra. Tothom sap que la solució a aquesta societat capitalista és tornar a tenir horts a casa. No horts urbans sinó horts de veritat, i xais i gallines.

JB: El teu enginyer-pistoler protagonista té un hort i viu tranquil, en un moment de la seva vida.

JD: És el que ell vol. Ell va aconseguir ser feliç després d’una gran desgràcia, va tenir un hortet. Va ser feliç fins que li va passar una altra desgràcia. Són cicles. Sempre hi haurà assassinats, gent dolenta, és una història explicada mil vegades. El Bé i el Mal. Per molt que la postmodernitat sembla que ens distregui al final sempre acabem amb les mateixes. Escric sobre la vida, la mort i altres coses més importants.

JB: Aplaudeixo la descripció de les olors que fas quan el protagonista està amb ella, en un oasi. Ets lector de poesia?

JD: Sí. No sé escriure poesia, però m’agada llegir-ne. En la prosa ha d’haver-hi poesia. Als guions no en posem massa, però n’hi ha d’haver. I sí, m’interessen molt les olors perquè són primàries. Així com no m’agrada descriure els espais, crec que les olors defineixen molt un lloc i situen més el lector que la descripció d’un color o d’una distància.A més vaig llegir que a mesura que ens acostem a la mort perdem l’olfacte, deixem d’olorar el món.

JB: D’on surt el tema asiàtic? Hi ha la figura del sensei, del haiku, de l’aforisme.

JD: Crec que això ve del bombardeig de sèries japoneses que hem patit els de la generació dels vuitanta. No és res conscient però ha quedat impregnat.

JB: Vols dir Bola de drac?

JD: Sí, exacte. Bola de drac, Ranma, Doctor Slump. Totes aquestes coses han deixat un gran pòsit en nosaltres. Aquestes referències, al llibre, no hi pinten res. Però són ineludibles. El cos em demanava que aquest tio tingués un sensei, no podia tenir un professor de religió. Havia de ser una cosa molt passada de voltes per fer possible aquesta cosa tan rara de la disciplina. És una filosofia molt zen, hi ha parts de l’Art de la guerra. I també llegeix la Bíblia, el tio.

 JB: A la frase promocional del llibre es diu que Perímetre és El petit príncep de Saint Exupéry explicat per Tarantino. El vas llegir, de petit?

JD: Sí, com tothom. És un llibre molt complicat i meravellós perquè quan ets petit és una cosa i quan ets gran n’és una altra. De petit no em va agradar tant, de gran vaig dir-me: “Caram!” La diferència és que la meva novel·la no té moralines més enllà dels temes arquetípics. No hi ha moral ni ho intento, perquè no m’agrada gens.

 JB: Si vols fer mala literatura només has de fer servir una moralina.

JD: (Riu) Efectivament. Però sí que com a referència, un cop portava mig llibre escrit, vaig pensar que el meu Enginyer és una mica com El príncep perdut al mig del desert. El príncep que no va morir sinó que està perdut buscant alguna cosa. M’agrada pensar que és una mena de spin off del petit príncep, però sense moralines.

JB: Jo he interpretat certa moralina a la teva novel·la: tanta violència i tanta venjança a la Tarantino al final se li gira en contra.

JD: Tarantino s’ha convertit en una paròdia de si mateix. A Reservoir Dogs notaves la violència, hi havia un moribund que s’estava allà tota l’estona, i a Pulp Fiction també, tot i que ell sempre ha tingut aquest punt còmic. A Django està molt passat de voltes. Crec que tanta mort, si no t’ofereix res a canvi, és contraproduent i fa riure. A Perímetre hi ha escenes que són un desfàs absolut perquè hi ha molts morts. Sovint quan expliques coses horribles de manera molt gràfica no aconsegueixes l’efecte desitjat. El lector pot imaginar una cosa horrorosa només amb una frase. Si expliques com desmembren un tio al llarg de tota una pàgina, que ho he fet, s’ho acaben prenent com una cosa mèdica i l’impacte no és el mateix que escriure: “Li van esberlar el cap”, en què cadascú s’imagina una cosa diferent. Em va semblar bé que al fnal tota la violència emprada se li girés en contra.

JB: Del Chikiliquatre (riures de Jair Domínguez) a Segui vora el foc i d’aquesta a Perímetre, que crec que és menys gore que la segona novel·la. Hi ha hagut una evolució conscient?

JD: Sí, clar, hi ha d’haver evolució. El meu objectiu és depurar la narració. A Segui vora el foc passaven moltíssimes coses, és un llibre que té 300 pàgines que podria tenir-ne 600. L’anterior novel·la, Hawaii Meteor, també és molt comprimida. A Perímetre he fet el contrari, és un lloc on no pot passar res, és un tio que persegueix un altre tio al mig del desert. És una història que s’ha explicat milers de vegades, per tant la podem fragmentar. El lector ja sap de què va la història i com s’acabarà. Es tracta d’arribar a l’extrem en què el lector ja sigui capaç de treure totes les conclusions, que si li falten trenta pàgines ja pugui escriure-les ell.

JB: No t’agraden els finals sorpresa?

JD: Com a lector no m’acaben de fer el pes. Hi ha finals sorpresa meravellosos, però m’estimo més un final de pel·li de David Lynch, d’aquestes en què a mig llargmetratge encara no sé on està anant a parar. Les pel·lis rodones no les torno a veure; en canvi, mai em canso de les de Lynch.

JB: Quina és la teva preferida, de Lynch?

JD: Estic entre Carretera perdida i Blue Velvet, que és la seva obra mestra. Em va encantar la sèrie Twin Peaks, per altra banda. M’agrada com més boig i fragmentat està, el Lynch de Carretera perdida o de Mulholand Drive, que és meravellosa.

 JB: Què estàs llegint?

JD: He acabat un llibre que es diu Més o menys jo del Miquel Duran, un llibre fantàstic. I què més estic llegint? Ah sí, un llibre de Stephen King que es diu Mentre escric, són memòries seves de quan va començar a escriure en una furgoneta, somni americà i aquestes coses. És curiós perquè no combrego gaire amb la seva manera d’escriure però diu moltes coses certes, i això m’agrada molt en els escriptors. També m’estic llegint una biografia del David Foster Wallace que es diu Totes les històries d’amor són històries de fantasmes. És una història trista i terrible. Crec que per ser autor és absolutament necessari haver llegit molt. Abans de ser un autor has d’haver estat un gran lector. Clar que Albert Serra diu que ell no veu cinema, i en canvi fa grans pel·lícules. És un director de cinema valorat perquè qui ha vist les seves pel·lícules ha vist molt cinema. I segur que ell també és un gran cinèfil, per més que digui que no.

JB: La idea de Perímetre surt d’unes vacances que vas fer a un desert. Tinc la dèria que l’art i la literatura sorgeixen de la vivència d’un espai buit.

JD: Totalment. Sovint he d’escriure en un ambient complicat, amb dos nens petits corrent per casa a totes hores. Això vol dir que havia d’escriure a les tres de la matinada quan tothom dormia. La feina de l’escriptor és la més solitària que hi ha, tu no pots escriure amb ningú més a l’habitació, has d’estar tancat. I el gran moment de tancar-se és estar al mig de la muntanya. En una caseta que té la família de la meva dona, em van dir: “Aquí escriuràs molt bé”. I efectivament va ser així. La solitud és necessària. I a un pintor li deu passar el mateix.

JB: Penso en Chirico.

JD: Tinc un quadre de Chirico a l’habitació i me’l mirava molt. Aquests espais buits són una influència claríssima. És un referent tan clar que si hagués pogut fer que Chirico fes la portada de Perímetre segur que li hauria demanat a ell. Ningú ha plasmat la solitud existencial com Chirico.

JB: La polèmica del Bestiari, el programa de televisió al qual vas assisitir i disparar la cara del rei amb pistoles de plàstic. Com va anar?

JD: Com vam arribar a aquest punt? Volíem parlar de la violència sense sentit, sempre acabem parlant d’aquest tema perquè escric molt sobre això. I vam disparar contra unsdibuixos. De fet no vam ni disparar perquè les pistoles no funcionaven, pe`ro vam llençar pintura i la cosa es va magnificar amb una portada de diari i van rodar caps, que és el que passa sempre. Bé, si passés ara no passaria el que va passar.

 JB: La Televisió de Catalunya es va disculpar davant del rei.

JD: No ho entendré mai. No sóc expert en protocol i no sóc el director de TV3, però jo no hauria demanat mai perdó per res ni hauria fet dimitir ningú. La pobra directora, la Mai, va haver de dimitir. Van apartar la Bibiana Ballbè de les pantalles una temporada i a mi no m’han trucat mai més, cosa que per altra banda m’importa un pitu. Però clar, la Mai s’hi guanyava la vida. Si ara passés no seria igual. Aleshores hi havia comentaris de la gent que ens titllaven de terroristes i escrivien “Fuera!” als xats, però des d’aleshores la casa reial ha perdut credibilitat. Crec que a Madrid m’estimen més a mi que al rei. Bé, exagero, però sí.

JB: Guionistes, periodistes, gent de televisió. Tots volen escriure novel·les en algun moment o altre.

JD: No és gens glamurós, ser guionista. No tens tanta llibertat per escriure un guió, i estàs molt acotat per les possibilitats econòmiques de producció. Sempre que he escrit un guió he estat constrenyit per les condicions econòmiques. Escric Perímetre i no penso que s’hagi de convertir en guió, és un llibre i punt. Si fas un guió, sigui per un spot, campanya o gag, penses: “Això s’ha de gravar a l’exterior” o “No puc posar un Ferrari perquè val mil euros llogar-lo per gravar”. A mi m’agrada escriure, sóc escriptor perquè estic malalt i no puc estar sense. I no m’hi he de guanyar la vida, amb això, en principi. Perquè vivim a Catalunya i el mercat és reduït. Hem d’escriure amb totes les pretensions del món, perquè escriure sense pretensions és una bogeria. Però escriure en català té unes limitacions de mercat que un altre idioma no tindria.

 JB: Som mals competidors, els catalans?

JD: En certs àmbits com el comerç, la literatura i el periodisme, sí, molt. Per què no pensem en grup? Per què si tenim una botiga de sabates ens preocupa que al costat obri una altra sabateria? És una tonteria, no et farà cap mal, l’altra botiga. La gent ho sabrà, vindrà i us repartireu la clientela. Amb els llibres igual, hi ha enveges per la parcel·la del tipus: “Sóc el que escriu novel·la històrica en català, i que no em toqui”.

JB: Per acabar, recomana’ns algun contista.

JD: Gianni Rodari.Va escriure Contes per jugar i Contes per telèfon. Un dels seus contes és la història d’un ric que decideix construir-se el llit més gran del món. Vol dormir molt còmode i es fa fer un llit enorme, tan gran que hi viu gent dintre. Un dia es perd i topa amb un policia que li pregunta: “Què hi fa vostè, aquí?”. El ric li diu que és el seu llit però el policia no el creu i el tanca a la presó. Al seu propi llit!