Jair Domínguez: “Avui dia farien falta mil Pepe Rubianes”

Entrevista a Jair Dominguez, l'home que va disparar el Rei d'Espanya

No és una sola persona. És un conjunt d’individus concentrats en un cos, que no deixen de desplegar contínuament talent, paraulotes i veritats com catedrals. Jair Domínguez (Barcelona, 1980) és com una navalla multiusos, que tant serveixen per sobreviure a la jungla, en cas d’extraviar-se, com per tallar fuet. Explosiu i incendiari, és de la mena de personatges que cremen boscos sencers. Però, a la vegada, és d’aquells piròmans necessaris, que hem de cuidar, i absolutament indispensables en una societat lliure i democràticament higiènica. Trobareu l’actual col·laborador del programa Està Passant aquest dissabte 2 de desembre al Mercat de Nadal del Llibre, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, on ens regalarà una mica d’antiajuda.  

Jair Domínguez és, també, guionista, escriptor, director, productor, actor, presentador, productor, locutor de ràdio i periodista. I ara més que mai, cantant i guitarrista de Caritat Humana, una formació alt-empordanesa de rock, hilarant i sense pèls a la llengua, que acaben de debutar amb el seu primer àlbum, amb el mateix títol i editat per Halley Records.

Ens trobem al centre de Figueres. Sona la melodia celestial d’un flautista de carrer, que ens serveix de banda sonora de la cita. Parlem de límits de l’humor, de la independència, de la cocaïna, del Fary i, sobretot, de música. La tarda no perdona. Plou foc. El canvi climàtic s’està emprenyant. I per tenir-lo content, demanem unes cerveses.

(Advertència: Jair Domínguez diu el que pensa).

“Algú ha de provocar, dir bestieses”.

Agus Izquierdo: Acabeu de perdre la virginitat com a grup amb els Caritat Humana, i ho heu fet amb el cd homònim llançat fa uns dies. A què ve el nom de Caritat Humana?

Jair Domínguez: Doncs és una bona pregunta. L’origen del concepte Caritat Humana ve de Joan Gaspar, un personatge que detesto profundament però ho va dir com demanant als mitjans que no li fotessin massa canya, que és trist sent president del Barça, que hauria de ser l’home més exposat del món. Demanava pietat per “caritat humana”. Llavors vaig pensar que, si no és humana, llavors com collons ha de ser la caritat.

AI: És un concepte filosòfic gasparià.

JD: Exacte. A més a Joan Gaspar, que és un tio molt creient, me l’imaginava en un quadre baixant a Crist de la creu. Que per què el grup es diu així? Perquè és un nom com un altre. Dono importància zero als noms dels grups perquè els que més m’agraden tenen noms absolutament horribles. Seria trist tenir un grup on el nom fos el millor. Pink Floyd és una merda de nom i la banda és increïble. Radiohead, que és una de les meves bandes preferides, agafa el nom d’una altra cançó d’un altre grup i els hi és igual. El nostre nom surt fent birres, i punt.

AI: Vau debutar amb la cançó: “Heroi de la Luftwaffe”, com és que la vau descartar del cd?

JD: Vam trigar molt a llançar el disc. Teníem 35 cançons i vam haver de triar-ne 10 perquè no volíem atabalar massa amb un disc molt llarg. Es va quedar fora. ‘Heroi de la Luftwaffe’ és una de les meves cançons favorites i probablement la primera que vaig fer per Caritat Humana. Llavors encara estava amb Poder Roig. Vaig escriure aquest tema, fa potser deu anys.

Creo cançons contínuament. És una cosa que sempre he fet, i si tens una guitarra a mà, pràcticament fas cançons cada dia, o com a mínim idees, i ara amb els ordinadors les graves i les recuperes. I aquesta va ser la primera que vaig tocar al grup quan vam quedar i el vam muntar. Els hi vaig dir “jo faig cançons com aquestes”. M’agrada molt, l’anirem tocant en directe i no descartem incloure-la en algun disc més endavant.

AI: Ser heroi de la Luftwaffe ha de ser complicat…

 JD: El tema dels herois de la guerra sempre m’ha apassionat. Ets heroi pel teu bàndol i enemic per l’altre. Entraríem en aquestes farses tipus “la història sempre l’escriuen els vencedors” o  totes aquestes merdes. Però la imatge d’un paio que es converteix en un heroi per carregar-se les forces aliades em sembla apassionant. Quan hi ha una guerra tu ja saps el pa que s’hi dóna. I el nen de la cançó encara no sap distingir el bé i el mal i li interessa el nazisme. No el podem culpar per no estar informat. Hi ha molta gent avui en dia que no està informada, com els nostres polítics, i per això els culpem. Però a un nen de set anys que vol ser nazi no li pots retreure res, se l’ha d’educar i ensenyar que no està bé voler ser heroi de la Luftwaffe, per tot el que comporta.

Clar, ell agafa les coses positives. Vol ser un heroi per creuar el cel amb la seva estimada. També podria ser un conductor de Pegasus o My Little Pony, però agafa la Luftwaffe, que és el que té més a mà.

AI: El títol del single que vau treure per presentar l’àlbum podria ser perfectament l’eslògan d’una campanya d’Albert Rivera… No, ara parlant seriosament, li vas encarregar a ell que t’escrivís la lletra de “M’agrada lo blanc”?

JD: No, però el tenia molt present quan l’escrivia perquè va ser l’època que es filtraven aquelles fotos i vídeos trucats d’en Rivera amb la cara plena de farlopa. Clar, tot això ve d’algun lloc, no és gratuït. Quan la gent diu que Rajoy és mig subnormal és perquè té tota la pinta de ser-ho. No tinc els resultats del seu psicotècnic, però és un tio curt de gambals perquè ha comès els seus errors. I em fascinava pensant: d’on ve la fama de cocaïnòman de Rivera? Estic d’acord amb la presumpció d’innocència però “cuando el río suena”… Sabem que a aquest tio li agraden les substàncies, com li agraden a tothom. L’únic problema que té la cocaïna és que és molt cara. D’acord que també et destrueix el cervell, però això ja és a llarg termini.

El fet que Rivera sigui un presumpte farlopero… Jo m’he mogut per ambients de la faràndula on això és el pa de cada dia. Albert Rivera vol estar despert 24 hores al dia, doncs necessita vitamina C. Li exigeix l’ofici. Si és per això que consumeix, felicitats. Si és per finalitats lúdiques, doncs també perquè té dret a divertir-se. Ara bé, és perillós que persones malaltes i espitades controlin el país. Això ja em fa més por.

AI: Jair, com cantes a la cançó: “no hem de patir per res mentre hi hagi cervesa”?

JD: Crec en aquesta màxima astral. Hi ha dos moments claus en la història de la humanitat. El primer, quan l’home deixa de ser caçador recol·lector per passar a ser ramader. El moment quan deixa de ser nòmada per establir-se. Aquest és un punt d’inflexió: deixem de ser desgraciats per començar el que seria el naixement dels pobles i les ciutats.

L’altre punt clau és el moment que l’home decideix seure a la taula amb una altra persona amb una cervesa. És anar més enllà del xaman a la foguera: on explica faules, on hi ha un principi d’autoritat. En canvi, quan tu fas la cervesa amb un amic, la relació és justa, igualitària, d’igual a igual, de tu a tu. La filosofia neix aquí, fent cerveses: Sartre, Nietzsche, tota aquesta gent, fins i tot Hume que era molt sec. Aquests tios havien d’anar al bar a parlar de les seves merdes i esbargir-se. Crec que si tens un company, una cervesa i una taula, en aquell moment no has de patir per res.  Clar, si tu tens temps de baixar al bar a fer una cervesa també vol dir que no estan bombardejant la teva ciutat. Això està bé.

AI: Mentre escoltava aquesta cançó a Youtube vaig veure relacionat el vídeo “La Mandanga”, del Fary. Creus que és un caprici de la providència i la fortuna? 

JD: És un dels meus vídeos preferits. Què puc dir del Fary? L’últim paio, juntament amb Manolo Escobar, que t’imagines fent apologia de les drogues. Són gent de fer-se un “Sol y Sombra” als matins. Es parla de la rauxa espanyola, d’Hernán Cortés i El Cid que la gent admira però en realitat s’identifiquen més amb el Fary, amb Manolo Escobar o amb Bertín Osborne. Matxos, que no suporten estar per sota d’una dona. Rancis i antics. 

Si preguntes avui a un nen espanyol de quinze anys qui vol ser de gran et dirà que Sergio Ramos. El Fary o Escobar eren gent que et podia agradar o no, però  que venia de la cultura, que escoltaven música i que et podien tocar qualsevol tipus d’instrument. Ha baixat molt el nivell. Si vols ser Cristiano Ronaldo, és qüestió de posar-se catxes al gimnàs i ser milionari.

AI: Tenim un Fary català?

JD: No el trobaràs perquè són dues nacions completament diferents. No trobaries un equivalent, en música per descomptat que no. Però una persona així amb els valors catalans, és difícil. A més a qui tenim molta mala llet amb els nostres ídols. Potser Serrat, però tampoc encaixa. Per excessos de la nit potser sí que ho seria, però per la resta no.

AI: Les lletres dels temes tenen un caràcter molt polític, amb una simbologia social i actual clara, i amb referències constants. Va sortir de forma natural o vau decidir compondre cançons iròniques i satíriques sobre la realitat?

JD: Intento parlar sempre de coses poc quotidianes, més universals: política, sexe, cervesa, religió. No m’interessa per res el costumisme.

“Els angelsos tenen John Best i nosaltres Oleguer Presas”.

AI: No t’agraden els Manel, doncs.

JD: No (riu), no sóc gens de Manel. Escric de coses que afectin en global. No busco que la gent digui “aquest està parlant de mi”, sinó temes que facin reflexionar a nivell més general. Si et centres més una persona, en un ofici, és més difícil englobar. Després, que apareguin components polítics, és inevitable.

Ja se sap què s’ha de fer avui en dia per gravar un disc que agradi a tothom. Rumba amable, parlant de la Lola que surt a veure Gràcia i ja tens la lletra de la cançó. Nosaltres buscàvem tot el contrari, anar a contracorrent; amb guitarres elèctriques, bateries de tota la vida. Jo que he anat tota la vida en contra, que m’he educat tota la vida en el rock dels setanta, seria trair-me a mi mateix. A Caritat Humana fem tots els que ens agrada. No suporto quan diuen “és que venim d’ambients molt diferents, jo vinc del jazz i l’altre de no sé on i toquem rumba”. Si a tu t’agrada tocar rumbeta catalana doncs perfecte, perquè hi ha d’haver gent tocant rumba fins a l’extenuació i em sembla genial. Però que els grups nous no vulguin vendre que tota la vida volen fer això perquè estan tirant de moda. Jo amb setze anys ja volia tocar com Nirvana o Guns’n’Roses perquè era el que es portava. Si jo hagués dit que volia tocar rumba en aquella època, m’haurien dit “què fas gilipolles?”. Són les modes. Eugeni d’Ors diu: el que no és tradició és plagi. Els Amics de les Arts van començar a tocar el seu estil, que llavors era únic. S’ajunten i comencen a fer temes en català. Els Manel beuen de fonts clàssiques i folklòriques, escolten Pau Riba i es mouen en cercles intel·lectuals. El problema és el que sorgeix després d’ells, que em sona a còpia de còpia. Recordo que parlant amb el cantant d’Oques Grasses, li vaig comentar: “jo amb quinze anys volia tocar grunge i cantar en anglès, però ara toqueu guitarres espanyoles i ho feu en català. Em va contestar: “perquè és més fàcil”.(Riu) Em va desarmar. Pensava que faria una dissertació sobre les arrels i no. Ho vaig trobar molt honest, com el grup. Ara bé, setanta-cinc mil bandes que surten com Oques Grasses per apuntar-se al carro, doncs els haig de qüestionar. M’hi obliguen. Nosaltres fem el contrari, però som fidels amb el que ens agrada, que és fer rock’n’roll de dinosaures.

AI: A la cançó “La furgoneta de l’Oleguer” parleu de terrorisme islàmic i de la CUP, oi?

JD: A l’Oleguer Presas el vaig conèixer a La Bisbal en un míting de la CUP, fa molts anys, quan encara eren les beceroles del que són ara. I jo no els coneixia gaire però vaig al·lucinar en veure que es posaven la mà al cor cantant Els Segadors. Em va començar a interessar aleshores. L’Oleguer  va arribar amb una Volkswagen destruïda i vaig pensar: “aquest tio hauria de venir amb un Ferrari amb tot el que cobra i no ho fa, com mola”. Sempre m’ha perseguit la imatge d’Oleguer Preses carregant explosius a la furgo, destruint el sistema ell sol, com el final de El club de la lucha. Ara parlem de Piqué, però Oleguer va ser el primigeni i el més extrem, perquè era molt antisistema, llavors. Quan ningú anava amb barba i arracada ell ho feia. Els anglesos tenen John Best i nosaltres, Oleguer Presas.

Vincular-lo al terrorisme islàmic no és una al·lusió directa, perquè són dues formes de terrorisme que no tenen absolutament res a veure, però ho vam fer per fer-ho “over the top”. La cançó va de terrorisme, per això comença amb un paio cridant: “Allahu Akbar”. Serveix per col·locar-te en situació. Això ho vaig aprendre a la universitat i fent guions. La primera frase et situa en un marc. I que millor que aquesta per iniciar la cançó.

AI: Has decidit dedicar-te gairebé completament al grup. Era el rock’n’roll una assignatura pendent per tu?

JD: Sempre he reservat una parcel·la a la vida per la música, no em suposava cap pèrdua. És cert que he fet el camí invers. He començat pel periodisme i acabo amb la música. En Carabén, en Balmes o en Guillem Gisbert han començat tocant, però acabaran sent grans escriptors i comunicadors. Un altre exemple, no suporto el Bruce Springsteen músic però reconec que el que escriu és fascinant. En Marky Ramone no sembla un intel·lectual però després llegeixes la seva biografia i penses que escriu de meravella. Crec que per fer periodisme, l’últim que has de fer és estudiar periodisme.

Avui llegia el cas d’una noia que treia un 9,7 a la selectivitat i volia ser periodista. És molt interessant i té tot el dret, per descomptat, però em xoca que una persona que s’acosti a un deu pugui ser bon periodista. La carrera de periodisme no s’estudia, es fa. Els quillos i els ionquis de la classe eren els que escrivien millor. I els putos amos que treien les millors notes no en sabien, d’escriure. Jo ho he fet al revés. No sé, el que vull és explicar coses i arribar al màxim de gent possible. No és la meva assignatura pendent, perquè sempre he fet música, però sí que em sento més lliure ara.

AI: La teva trajectòria és bestial, heterogènia i eclèctica. Has fet de tot. Et veus d’aquí a uns anys amb el mateix ritme frenètic?

JD: Penses en el futur, perquè els autònoms hem d’anar mirant per la feina i planificant més. Però si no estic mort, tampoc deixaré aquest ritme. Si hi ha un mantra a la meva vida, aquest és el d’anant fent coses, no parar. Acabes cremat en determinats moments, a la televisió sobretot. Però es pot fer tot, si ho gestiones bé.

“Sóc partidari de cremar edificis institucionals”.

AI: Deia Nietzsche sobre si mateix que no era un home, sinó dinamita. No pots negar que, mediàticament parlant, ets nitroglicerina. Em refereixo sobretot a la polèmica que vas tenir per aquella piulada de la Roja, o per aquell enrenou en relació a disparar a la foto del rei, l’any 2012. Et consideres una persona provocadora?

JD: En els estàndards actuals no hi ha dubte. Sempre acabo “pringant” perquè faig el que ningú vol fer. Falta gent així, que provoqui. Tampoc estic orgullós del que passés tot allò, sobretot per la Mai Balaguer. Si pogués tornar enrere, no ho hauria fet. Em sap greu per les altres persones, no per mi, perquè me la sua el què diguin sobre la meva persona. També és cert que algú ha de provocar, dir bestieses. Quan va passar allò del rei va sortir l’Homs dient que no s’han de traspassar les línies vermelles. I vaig pensar: “doncs a tu t’acaben de condemnar per posar unes urnes”. Després també va sortir en Duran i Lleida dient que érem un programa de friquis. Doncs més friqui em sembles tu quan et veig tocant la bateria enfarlopat.

Se’ns pixen a la boca cada dia, un defrauda i l’altre roba. Ara, disparar remolatxa a un dibuix del rei d’Espanya és creuar les línies vermelles. Estem en la societat del políticament incorrecte, on fer un tweet de Carrero Blanco és sinònim de presó. El pitjor és que els mitjans estan comprats i la gent ens ho hem cregut. Les figures que eren trencadores, com Leo Bassi o Pepe Rubianes ja no existeixen. Fan falta mil Pepe Rubianes perquè un país sigui intel·lectualment sa. Tant de bo jo fos un 10% de com era el Pepe. Hem de donar més veu a gent amb opinió sana: Albert Pla, Quimi Portet, Adrià Puntí. D’acord, l’Adrià Puntí potser està massa boig. Aquests saben de què parlen. Els esportistes i els tertulians, en canvi, no.

AI: Molta gent no oblidarà mai quan vas fer callar a Miguel Àngel Rodríguez en aquell programa de 13TV.

JD: Va ser una intervenció molt dura. Jo no volia parlar al programa perquè no era la meva intenció donar tanta moguda a un tweet absurd. Sincerament, no pensava que aquell precisament aixequés tanta polseguera. A Rodríguez vaig estar a punt de dir-li: “Usted es un borracho loco que conduce”. Un tio que ha estat de portaveu al govern. Vivim en un país així. Encara.

AI: Et vas definir, aquell dia, com a esquerrà bastant radical. Opines que tots els independentistes ho són, als ulls dels unionistes?

JD: El meu posicionament és el de tenir seny, però ens han fet ballar molt. Jo he anat a totes les manifestacions des del 2009. I al final penses: cap a on anem? És normal que molts independentistes acabin farts, seguint el compàs dels polítics i barallant-nos amb federalistes. Acabes fart de política, d’Espanya o dels catalans. I al final penses que un independentista de veritat, de cor, és un separatista. El que vol és estar separat de l’estat espanyol. Volem ser independents perquè no volem tenir res a veure amb l’Espanya de La Roja, del “yo soy español” o de Rafa Nadal. Històricament parlant, els espanyols són celtes i els catalans som fenicis: tenim molt poc a veure. Hi ha un xoc entre cultures i civilitzacions. Volem una separació clara. Això no vol dir que odiem els espanyols. Ara bé, que per aquí enmig hi hagi diners, o constitucions, és un altre problema. Quan parlo d’això amb els meus amics madrilenys ho entenen perfectament. El separatisme, d’alguna manera, és més espiritual.  Jo sóc amo de mi mateix, tenir les nostres idees i que no ens fotin en un sac que no toca. Crec, abans que res, en la independència de l’individu, que és la més important.

AI: I creus que ens deixaran votar?

JD: Referèndum i ultimàtum em semblen nocions molt iguals. És un ultimàtum de Puigdemont i companyia cap a Espanya. Però també és un ultimàtum de nosaltres cap a Puigdemont i companyia. Comencem a tenir pressa. L’ésser humà és imprevisible. No tinc ni puta idea del que passarà. Que jo m’aixecaré del sofà i votaré a favor, això segur. Però no et puc contestar, ni fer cap anàlisi. Estic absolutament perdut.

AI: Hauràs de calar foc al tribunal, en qualsevol cas.

JD: Literal, amb còctels molotov. No m’agrada la violència contra les persones però sóc partidari de cremar edificis institucionals. I tant. Un tio amb còctel molotov, que digui: “si us plau, surtin d’aquí perquè vull cremar-ho tot”.

Caritat Humana són: Jair Domínguez, Robert Molina, Dani Ferrer, Raül-Marc Portell i Àngel Arias.

.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació