Isidre Grau: “Totes les identitats són híbrides”

27.03.2017

Acaba de veure la llum La ciutat dels solitaris (Gregal, 2017), el darrer treball de l’escriptor Isidre Grau. Es presentarà el proper 28 de març a les 19h a la Llibreria Claret de Barcelona, i comptarà amb la presència de l’autor, de Carme Arenas i de Jordi Albertí, i el proper 4 d’abril a les 19h a la Biblioteca Central de Cerdanyola, amb Jaume Aulet, Jordi Albertí i l’autor.

Isidre Grau | © Ester Roig

La novel·la se centra en la recerca de la memòria i en l’exploració de la identitat, alhora que narra la història dels Perera, una nissaga relacionada amb l’arquitectura i els negocis immobiliaris, una història unida indefectiblement a la de la Vil·la Caterina, la torre situada al barri d’Horta, construïda als anys trenta i escenari dels moments més feliços i també més amargs de la família. La torre va ser enderrocada coincidint amb l’auge de la construcció que va viure la Barcelona preolímpica i en el seu lloc s’hi alçà un edifici d’apartaments individuals confortables. En un d’aquests apartaments, s’instal·la el jove Pere Perera amb el propòsit de recuperar els records, esborrats en un accident de trànsit. I el narrador aprofita aquesta estança per retratar la crisi personal d’en Pere i, de pas, la que pateix la nostra societat, una crisi econòmica i també de valors i de manca d’ideals. Habitem una ciutat més plural, ens diu l’autor a través dels personatges, però també més aïlladora. Hem volgut conversar amb l’autor sobre la construcció de la novel·la i la reflexió que propicia La ciutat dels solitaris.

La casa dels Perera

El primer que ens crida l’atenció és que un dels personatges de la novel·la, de fet el principal de la primera part, és l’escriptor Maurici Perera, el protagonista d’Els amants volàtils (Proa, 2011). Grau aclareix que reprèn el personatge d’en Maurici perquè en realitat “volia continuar treballant amb l’edifici d’apartaments LaNau92, on està instal·lat en Maurici i on conviuen tants solitaris”. Efectivament en Maurici, divorciat i pare de tres fills, és un solitari que necessita aïllar-se per trobar la inspiració. En retornar d’un retir voluntari a Formentera, rep la notícia corprenedora de la mort del germà i de la cunyada i l’estat greu del nebot a causa d’un accident de cotxe. Aquest és el detonant que fa que l’escriptor busqui en la memòria els records d’infantesa, indagui en la relació amb el germà mort i en els motius que van portar els germans a emprendre camins separats. Isidre Grau ens diu que no combrega amb l’esnobisme de fill de papà del personatge ni amb les seves actituds tèbies, que hi manté una distància crítica, però que “em serveix per fer-li dir coses que també m’afecten, com ara una visió desconcertada de l’actualitat”.

L’espai físic on els fets s’esdevenen és de vital importància en aquesta història. L’autor ens explica que “l’evolució de la nissaga dels Perera està lligada a l’aixecament d’una torre racionalista el 1932 en plena Horta rural, la seva transformació en una híbrida Vil·la Caterina després de la guerra i el seu enderroc el 1990, amb la transformació olímpica, quan queda substituïda pels quinze apartaments individuals de LaNau92. Uns canvis radicals que responen a la nova configuració d’Horta-Vall d’Hebron, quan l’urbanisme ho ha envaït tot i res no és el que era”.

Vull destacar el desconcert”

Volem saber si “la ciutat dels solitaris” és Barcelona o tan sols és una metàfora de qualsevol ciutat que hagi crescut desmesuradament en poc temps. “No crec que Barcelona tingui l’exclusiva del creixement que genera sensacions de soledat. Molts la consideren la ciutat de les grans oportunitats i n’admiren els progressos materials, la imatge cosmopolita. Jo no en nego els mèrits, però en aquest cas vull destacar el desconcert, els desajustos provocats per una marxa endavant que no s’ha fet precisament pensant en les persones”, ens assegura Grau.

El territori pel qual es mou en Maurici Perera és el de la nostàlgia: del passat, dels avis, dels pares, de la infantesa… Del seu discurs es desprèn la idea que qualsevol temps passat fou millor. L’autor, però, no comparteix la mirada melangiosa d’en Maurici. “Estic en contra de les enyorances del que teníem i ja no tenim. Mai no he volgut tornar a res d’abans. Sento l’experiència viscuda com un patrimoni personal al qual no renuncio. Si la novel·la suggereix nostàlgia és perquè parlo de personatges que viuen desorientats, en plena crisi personal, i exploren els seus referents.”

En canvi, en Pere Perera, el nebot amnèsic que s’instal·la a l’edifici d’apartaments LaNau92 per tal de retrobar la memòria, adopta l’actitud d’un investigador. Una pista el portarà a una de nova i rere cada pista obtinguda hi trobarem uns secundaris de luxe. “És que els secundaris són la clau per donar relleu als protagonistes —explicita Grau—. Algú en crisi com Pere Perera, que acaba de sortir d’un coma, necessita moltes rèpliques que li aportin vida. És a través de la galeria de secundaris que trobarà els aclariments que busca: el xofer de la família, el porter que ho sap tot d’abans, l’historiador ben documentat, el pintor del quadre enigmàtic… Els secundaris no han d’aparèixer com un recurs mecànic sinó amb prou color i vivacitat perquè compleixin la seva funció dins de la història.”

Som barreja d’idealismes i oportunismes”

A més de secundaris de luxe, rere cada pista que investiga en Pere Perera també hi trobarem apuntats temes de gran interès, com ara els efectes secundaris de la hipocresia, de l’ambició o de la manca d’escrúpols, les herències materials i immaterials, com afecten l’èxit i el fracàs, el procés d’invisibilitat de les persones… El gran tema de la novel·la, però, és el de la identitat, que en el cas dels Perera es teixeix entre l’ideal i l’adequació a les circumstàncies. De fet, com en la gran majoria de les persones.

Isidre Grau diu que, en aquesta novel·la, qüestiona la sacralització de qualsevol identitat: “És clar que és important reconèixer-se personalment i col·lectivament, però totes les identitats són híbrides, impures. Avui dia, qui pot presumir d’una sola procedència? Els Perera, que van viure del prestigi d’un avi arquitecte, descobriran que l’home tenia peus de fang. No s’hi val, a construir-se sobre un passat que potser no és el que sembla. El que compta és assumir el present, si pot ser amb uns objectius de futur clars. Sobre l’afany d’identitat, apunto a la condició mestissa de la realitat. Tots procedim de barreges i contradiccions que hem d’incorporar amb naturalitat. Destacant que som barreja d’idealismes i oportunismes tan sols vull relativitzar la transcendència que sovint donem a coses que potser no en tenen tanta. Es tracta de rebaixar la tragèdia, fugir dels maximalismes. Tenir consciència del que som i tirar endavant.”

La vila de la premsa a Horta, un dels escenaris de la novel·la

El temps ho escombra tot”

En una de les converses entre l’oncle Maurici i el nebot Pere, el primer assegura que “el temps ho escombra tot. Per què hem de ser privilegiades les persones? Si tot plegat som la cosa més efímera que hi ha sobre la capa de la terra. Qui no se’n vulgui adonar és que és un enze”. El tractament del temps és una altra de les virtuts destacables d’una novel·la que en té moltes, de virtuts. D’una banda, hi ha una visió realista: “Amb el temps tot acaba fet miques”, però també hi podem apreciar efectes terapèutics i reveladors. A la tercera i última part de la novel·la, un cop en Pere ha recuperat la memòria, necessita prendre distància, no tan sols física sinó també temporal, per assumir qui és i cap a on va. Mentrestant, en Maurici busca la manera de recuperar el temps perdut, de gestionar bé el que ja no vol que si li escapi de les mans.

“Pel que fa al temps literari —ens diu l’autor—, a mi sempre m’agrada que les històries es moguin amunt i avall del calendari. El present depèn en bona part de com s’ha viscut el passat; fins i tot de com l’han viscut els que ens han precedit, tal com es demostra en aquesta novel·la. Volia parlar dels mites familiars i per això m’havia de remuntar a tres generacions més enrere, quan un bala perduda del Priorat arriba a la ciutat dels prodigis de finals del XIX. Que cent vint anys després s’hagi convertit en la ciutat dels solitaris, fa pensar, oi?”

Fer cas de la intuïció

Titular no és gens fàcil. Suposa mirar de resumir de forma brevíssima què ens explica la novel·la. És clar que, a vegades, primer sorgeix un títol i a partir d’aquí es desenvolupa la història. Tenim curiositat per saber com ha anat en aquest cas i ben aviat sortim del dubte. “La novel·la ja va néixer amb aquest títol. Més endavant, en vaig dubtar perquè el tema s’eixamplava per altres latituds, com l’univers de la Costa Brava, però em vaig reafirmar amb la primera intenció, ja que respon al que volia comunicar: la contradicció entre les grans aglomeracions urbanes i els aïllaments que comporten. Ara bé, la decisió final sempre té un punt d’aventura i ens de hem fiar de la nostra intuïció”, ens diu Isidre Grau. No només per titular cal fer cas de la intuïció, també és imprescindible per fer literatura personal, per aventurar-se per terrenys desconeguts que s’allunyin dels estereotips i, sobretot, cal “per donar corda a la pròpia vena creativa.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Clara i didàctica l’entrevista de l’escriptora Mercè Bagueria a l’escriptor Isidre Grau comentant la darrera obra de l’escriptor: La ciutat dels solitaris. La Mercè coneix, l’autor, la seva obra i un dels espais importants, de “vital importància” de la novel·la: vil·la Caterina, la casa del Perera a Horta.
    Una entrevista amb encerts intervencions de l’escriptor que ajuden, tot plegat, a entrar de ple a la lectura de la Ciutat dels solitaris. Us animo a gaudir d’un títol, La ciutat dels solitaris i un autor del tot suggestiu.

  2. Sóc català, i me’m sento. Sense hibridismes ni complexos. Casa meva està documentada el 987. Si el 99% dels meus compatriotes són “ciutadans de Catalunya”, reclamo el dret de ser només català.

  3. Reconec q el nostre és un país de marca, de pas, d’al.luvió. Ho demostra q un fill de Castrojeriz -Burgos- sigui professor de català i s’interessi per les masies d’Horta.