Isabel Coixet: “M’interessa molt la història subterrània”

26.02.2017

Isabel Coixet és directora de cinema, guionista, escriptora, articulista. Ha dirigit 16 pel·lícules, algunes de les quals ja mereixen un espai en la història del cinema del nostre país, com ara La vida secreta de las palabras, Mi vida sin mí, Elegy, Aprendiendo a conducir, Nadie quiere la noche… Si tot va bé, a la tardor d’aquest any podrem veure la seva darrera pel·lícula, La librería, inspirada en la novel·la del mateix nom de Penelope Fitzgerald.

Isabel Coixet | Foto: Pere Virgili

Isabel Coixet | Foto: Pere Virgili

Montse Barderi: Hi ha una definició que has fet servir de tu mateixa moltes vegades, que em sembla molt afortunada, que és la de “contadora d’històries que val la pena explicar”.

Isabel Coixet: (Riu). Això és tan aleatori perquè jo decideixo quines són aquestes històries que val la pena explicar! Justament, quan vaig llegir La librería, de la qual acabo de fer una pel·lícula, em va semblar tant la història de la meva vida…! Potser per a molta gent és una història en la qual no passa res. És una dona que té un somni petit, posar una llibreria. Un somni modest, però el seu petit somni molesta a alguns, que faran el que puguin per trencar-li. A mi això em sembla una paràbola de moltes coses! Del món, de la societat, de les petites coses que distorsionen un ordre establert i com això molesta i molesta molt, i tot plegat a mi em sembla que això ens pot fer pensar… També hi haurà gent que dirà de mi: “Aquesta on va, no?”. Una pel·lícula que passa en un poble perdut, en una llibreria que parla d’autors, a banda de Nabokov, que no tenen gaire rellevància però una s’obsessiona amb les històries i arribes a dir: “És que ha de ser això i ja està”.

Sí, és impressionant que vulgui fer una llibreria en una casa abandonada durant força anys i just quan ella vol fer alguna cosa surt tothom amb altres idees… És un exemple perfecte de la mesquinesa humana. Però jo crec que és una heroïna molt interessant.

Sí, molt més que altres com ara els narcotraficants. Ara hi ha com una moda, a banda de Narcos conec més gent que està fent obres de narcotraficants. A mi, les pel·lícules sobre Pablo Escobar i els narcos no m’interessen gens. Al final què estem glorificant? Tot i que em va agradar moltíssim El Padrino em sembla que sempre hi ha aquesta ambivalència per la fascinació per la màfia, en un sistema pràcticament feudal.

Això connectaria amb el que diu Marie-France Hirigoyen, que agafem psicòpates funcionals i els posem com a paradigma d’èxit social i model a seguir? Glorifiquem personatges que ens haurien de fer vergonya.

Exacte, i això passa cada vegada més.

A mi em fascina molt més la teva Florence.

A mi també, molt més que Pablo Escobar.

Tornant a la teva definició: què creus que ha de tenir una història perquè valgui la pena ser explicada?

A mi m’interessa molt la història subterrània, m’agraden les històries en què a la superfície sembla que no passi res però que estan passant moltíssimes coses, que tenen a veure amb qui som, amb qui voldríem ser, amb l’esperança de ser millors, amb una superació lligada al desclassament, d’arribar a ser el millor que puguem ser, però sense glorificar l’esport ni l’esforç físic i condemnar els que no s’esforcen. Com quan es parla de coses tan quotidianes com el pes, sembla que les persones que no corresponem al cànon que s’ha d’estar prim ja s’ha d’associar que no t’hi esforces prou, que ets dèbil i totes aquestes coses…

Jo entenc molt bé això del pes i no sentir-se dins del cànon. Quan he estat en un acte públic amb una celebritat que li feien fotografies només tenia ganes d’abraçar-li la cama o posar-me darrere seu com vas fer tu a la catifa vermella amb Juliette Binoche.

Bona idea, això és el que has de fer! Fer el mico, però potser et passarà com a mi, que hi ha gent que pensarà que no estàs bé del cap. Però és que jo ja porto moltes catifes vermelles i m’avorreixo…

Clar, i tu t’entretens.

Sí, si no trec el nen interior a l’exterior no sé què faria (riu). Si no faig això sempre tinc cara de Bambi, de cérvol, amb les potes estirades, just abans de morir. Són aquestes convencions que tampoc pots entrar en una batalla i les has de fer.

Tornant a les històries, com trobes les històries que t’agraden explicar?

D’alguna manera les històries et vénen, les trobes, són associacions de coses molt diferents: algú que et trobes pel carrer, un colom mort, una persona cridant mentre parla per telèfon, una mare amb un nen aturada a un semàfor, el semàfor es posa verd i ella no se n’adona perquè està pensant en una altra cosa i el nen la mira i tu veus que aquí està passant alguna cosa, que està a punt de deixar el nen a l’escola però que està molt perduda… I d’alguna manera entre el colom, la persona cridant i la mare hi ha alguna cosa que et fa un clic al cap i ho lligues tot.

Pots mirar encara el món o ja no pots ser l’observadora?

Això que em reconeguin és molt relatiu, potser a Barcelona, a Madrid, a algun altre lloc… i la gent mai pensa que sóc jo, i si em reconeixen jo dic: “M’hi assemblo però no sóc ella”. A més la gent té idees absurdes, com ara que si estàs al Mercadona ja no ets tu.

I parteixes d’un tema? Per exemple amb Aprendiendo a conducir vas partir del tema de refer-se a partir del divorci… Tens el tema i a partir d’aquí muntes la història?

En aquest cas és un guió que em van proposar, però segurament el fet que jo estigués passant per una separació en aquell moment i no sabés conduir em va tocar molt i per això em va agradar especialment, tot i que van passar molts anys des que el vaig llegir fins que finalment es va fer. Qualsevol projecte en què la protagonista és una dona d’una certa edat, es triga molts més anys que una adolescent o una dona de 30. Bé, 30 ja comencen a ser grans, als 28 màxim.

Un dels temes que apareixen en els teus films són les relacions complexes, ambigües, no estàndards que planteges, relacions d’amistat que també són amor, que hi ha una certa passió que no es poden posar en una categoria clara. Aquest tipus d’espais de relacions entre fronteres t’interessen?

Molt, és que no m’interessen els estàndards, els de la gran història d’amor, perquè les coses en la vida no em semblen tan estàndards, hi ha un estat gasós entre l’amistat, l’amor, les relacions que evolucionen… Per exemple, la dona que arriba a un lloc que no és seu, però dins del seu cap tot allò encara li pertany. I ha de caure del pedestal i veure qui té davant i deixar-se ajudar. Les relacions que es transformen i que ja no saps ben bé en quin estat estan en aquell moment i ja has oblidat d’on venien: les relacions canviants i amb fronteres molt indeterminades, m’agraden molt. M’agrada molt al meu cinema i m’agraden molt a la vida, també.

Potser és alguna cosa que s’aprèn amb l’edat perquè de més joves les categories són més clares.

Sí, amb el temps veus que les relacions no són tan concretes, ni tan quadriculades, que les coses s’escapen i quan més intentem classificar-les, estancar-les, tenir-les en un calaixet, més se t’escapen. Però també és veritat que aquestes coses m’han interessat sempre, el fet de no explicar una història “d’amor” sinó alguna cosa que comença sent una passió, després passa a ser una altra cosa, i com es transforma…

Has fet coses amb un valor indiscutible que crec que no han tingut la resposta que es mereixien. Això no cal que ho contestis, és una declaració meva.

Avui parlava amb una amiga i em deia justament això, em deia que ella, si fos jo, estaria molt més orgullosa i també molt més enfadada. Però jo he de posar l’accent en una altra cosa, perquè, si no, no pots viure. Per a mi el més important és que he pogut fer les coses que volia fer. No ho sé, si hagués estat un home, hauria fet pel·lícules en català o castellà, qui sap… El que he fet jo fa que et mirin una mica com una mena d’alien. Què s’ha de fer?

Fer com la Florence i tenir la llibreria…

Sí, és el que jo he mirat de fer. Evidentment que tinc moments però cal tirar endavant.

Torno a fer una declaració i no és una pregunta. Viatge a Sils Maria, que tenia molta mediocritat, amb el tema pesat de l’actriu que es fa gran i ho porta malament i la teva fantàstica Ningú no vol la nit, no hi havia dret que unes crítiques fossin tan bones i les altres tan injustes.

Bé, si, potser a molta gent li va semblar malament la idea de l’home absent que era precisament la qüestió que a mi m’interessava. Procuro no entrar-hi perquè, si no, no faria altra cosa, i últimament ho aconsegueixo bastant… Clar que sí estreno La librería i passa el mateix, m’enfonsaré uns mesos, però de nou me’n sortiré. Però entenc la teva sensació d’injustícia perquè jo també la vaig tenir.

Penelope Fitzerald | The Telegraph

Què ha significat per a tu treballar amb Juliette Binoche?

La Juliette és una col·laboradora molt interessant. És una dona molt intel·ligent, molt sensible, amb una força física i mental molt gran, amb una energia increïble, i sobretot és algú que sempre et va pressionant en el bon sentit de fer més bé les coses, i està molt bé que et desafiïn així. Jo anava al plató cada dia amb una consciència molt gran del que estava fent i ella em va ajudar molt en això.

Vaig llegir fa poc un article teu, preciós, de què era per a tu Europa i enumeraves les coses que t’agradaven. A la llista hi havia “els ulls negres de Binoche” i vaig pensar que era un homenatge preciós i em vaig preguntar si a ella li vas enviar l’article…

No, no li vaig enviar…

Diu Kundera que sempre vivim sota la mirada d’algú, del públic, d’uns quants, d’aquella persona especial. Sota quina mirada vius?

D’això no en sóc conscient. Em trobo en la Florence, en determinats personatges de novel·les i pel·lícules, d’alguns artistes que admiro però no d’una manera gaire concreta. Tampoc em trobo en els ulls del públic. No ho sé.

I tu en general, ets una persona que quan acaba l’obra se sent satisfeta?

És una cosa congènita, jo sempre em sento insatisfeta. Si faig arròs negre i queda bé em quedo satisfeta. En coses molt concretes em quedo satisfeta i en general és insatisfacció. En determinats moments sí que estic satisfeta.

Corren malentesos i idees preconcebudes sobre tu, com ara que ets de l’alta burgesia catalana i que així qualsevol fa pel·lícules, tot i que és fals perquè ets d’una família obrera.

Hi ha molts prejudicis sobre mi, i són una perllongació de coses de l’escola, que he viscut sempre. La majoria de cineastes vénen de casa bona, però jo no. Em sembla bé que les meves pel·lícules no agradin a tothom, però que alguns diguin que com puc parlar jo de la gent venint de l’alta burgesia, fa riure. No pots estar tota l’estona justificant-te, i arriba un moment que t’avorreixes i dius: “Si volen pensar això, que ho pensin”. També hi ha la idea general que si sortim a la tele tenim una vida de privilegi que els altres no tenen… Però ho aguanto estoicament.

En canvi jo penso que a l’hora del pati llegies i potser tenies dificultats com jo per saltar el poltre a la classe de gimnàstica.

Sí, el poltre i el plinton, impossible. Aquestes són les coses que realment ens marquen. Sabia que no ho podria fer mai i em suspenien a gimnàstica.

Quina relació tens amb Barcelona i per què no fas cap pel·lícula on surti Barcelona?

M’agrada molt Barcelona, sóc molt conscient de la meva ciutat, me l’he caminada tota, però em costa molt precisament per la meva proximitat que hi tinc, no acabo de trobar una història que digui: “Mira és aquesta i s’ha de fer aquí”.

Et volia fer un test de personalitat basat en La librería. Et llegeixo frases subratllades del llibre.

“La Florence era de natural solitària.”

Jo també. Jo sola estic molt bé.

“Ella mateixa s’acusa de ser vanitosa, d’autoenganyar-se, de fer interpretacions errònies.”

Si, és una cosa molt femenina. I em passa sempre, i de seguida em flagel·lo.

“Els éssers humans es divideixen en exterminadors i exterminats”?

Sí, no t’imagines que hi ha exterminadors i aquesta és la tragèdia i el seu error.

“Florence pensava que havia trobat el seu lloc o que el podria trobar algun cop.”

No ho sé… crec que tinc tendència a buscar-lo i a no veure que de vegades l’he trobat, però sempre és més fàcil que ho sigui quan ja n’has marxat.

“La seva debilitat per les coses boniques, l’havia traït”. I a tu?

Sí, m’ha traït totalment (riu). La traducció posa les coses boniques però crec que en anglès no era pretty things sinó una altra paraula. Ella estava convençuda que estava destinada, d’alguna manera, a superar la vida més normal i quotidiana. I aquestes petites ganes de transcendència, la traeixen. Aquestes ganes d’anar més enllà.

Montse Barderi entrevista Isabel Coixet

“El caràcter és la suma de les bones i les males intencions”?

Al final, les conseqüències d’una conducta o bé són bones o bé dolentes. El que passa és que entre les bones i dolentes hi pot haver moltes reaccions diferents i segurament el que per a mi és bo per als altres és tot el contrari. Ara s’escollirà un president que per a molta gent és un paio collonut i per a mi és l’escòria de la terra.

Però creus en l’ètica, no de manera messiànica, sinó com a orientadora.

Crec en la coherència, que no hi hagi alienació entre el que dius, penses i sents… Crec que això seria l’ideal, però per això, evidentment, la gent ha d’estar formada per saber el que sent realment, el que realment pensa, i d’alguna manera el que diu ja en seria una conseqüència. I això si penses en Trump ho veus claríssimament, de la manera que fa servir les paraules, la seva conducta, el que diu que farà, les decisions que pren; tot és d’una incoherència total dins del mal.

“Entendre les coses fa que la ment es torni gandula”.

A mi m’agrada molt aquesta frase, moltíssim. La subscric? No ho sé… sí, segurament.

“El que més admiro de l’ésser humà és el coratge”. I tu, què és el que més admires?

Jo també admiro molt el coratge. I si hi he d’afegir alguna cosa més —crec que també va relacionat amb el coratge—, admiro la gent que és veritablement lliure. Aquesta llibertat fins a l’últim extrem em sembla admirable, no m’agradaria ser lliure fins aquest punt però ho admiro.

També diu que per a ella la valentia era una determinació per sobreviure…

Nosaltres comencem aquesta història amb un personatge que ha viscut molts anys de dol després de la mort del seu marit, sense destacar, sense fer res, només caminant: jo sento que necessita fer alguna cosa per no morir-se de fàstic. En aquest sentit sí que hi ha una determinació de sobreviure. I en el gest de la llibreria hi ha l’afany de transcendència.

A La librería trobem una definició preciosa de què és un llibre. Què és un llibre o una pel·lícula per a tu?

Jo hi poso una definició que no està a l’obra, que diu que un llibre és com una casa, i que quan estem llegint un llibre estem habitant una casa i que nosaltres habitem el llibre i el llibre ens habita a nosaltres… La pel·lícula que he fet no és una adaptació literal.

“Té molt talent per classificar i això és una cosa que no es pot ensenyar”. Aquesta frase és boníssima i em va fer riure molt, Florence sempre troba coses bones a la gent fins i tot quan costa tant!

Sí, sempre troba coses bones a la gent! I és molt difícil fer una pel·lícula sobre bones persones, ningú ho fa!

Si el guió i l’adaptació és teva, estic segura que, després d’haver llegit el llibre, t’hi has inspirat però que has fet una obra nova. Ha estat la teva base de treball.

Bé, suposo que els amants incondicionals de Penelope Fitzgerald no estaran d’acord amb el que he fet, però la vida és així! Hi ha personatges que he canviat. No t’ho puc explicar, l’has de veure!

Quan podrem veure-la?

M’imagino que cap al setembre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris