Ileana Belfiore: “No hi ha cap llengua que sigui millor que una altra”

Ileana Belfiore (Tarqüínia [un poble italià d’origen etrusc que surt al Mecanoscrit del segon origen], 1977) és la flamant distingida a la incorporació a la comunitat lingüística catalana amb el premi Pompeu Fabra. Montse Barderi l'entrevista a Núvol.

Montse Barderi

Montse Barderi

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

Ileana Belfiore va arribar a Catalunya el 2007. Va començar a estudiar català i ha assolit el màster en correcció i assessorament lingüístic. Actualment participa en el programa Voluntariat per la llengua com a voluntària, i anteriorment hi havia participat com a aprenenta. Ileana Belfiore (Tarqüínia [un poble italià d’origen etrusc que surt al Mecanoscrit del segon origen], 1977) és la flamant distingida a la incorporació a la comunitat lingüística catalana amb el premi Pompeu Fabra. Montse Barderi l’entrevista. 

Quina formació prèvia tenies?
Sóc enginyera superior de telecomunicacions i acostumo a treballar en projectes d’àmbit informàtic. De totes maneres, tot i la meva formació tècnica, sempre he sigut tant de números com de lletres: m’agrada molt escriure, per exemple —contes, articles d’opinió, ressenyes, etc. — i des de fa alguns anys ho faig gairebé sempre en català.

El català és una llengua difícil?
Depèn… Per a un japonès potser sí; però, entre els que tenim com a idioma matern una llengua romànica, crec que el català no hauria de ser considerat més difícil que altres llengües del mateix grup. De fet, m’agradaria que tots els italians que viuen aquí deixessin de pensar que el castellà és més fàcil, i que aprenguessin també el català. Potser és veritat que la gramàtica castellana té més regles clares i menys excepcions, però la fonètica i el lèxic de l’italià són molt més semblants al català que al castellà.

Vas arribar sense ni saber un mot de català?
Sabia que el català existia i estava interessada a aprendre’l, però en aquell moment no sabia dir gaire cosa més que hola, bon dia, bona tarda, i el travallengua aquell dels setze jutges d’un jutjat, que em feia molta gràcia… Però tenia claríssim que calia posar-hi remei al més aviat possible i, per això, al febrer del 2008 em vaig apuntar per primer cop a un curs bàsic de català a Sant Quirze del Vallès (CNL de Sabadell). Al juny del 2009 vaig acabar el nivell elemental (A2); l’any següent ja tenia el nivell C i, el 2011, el D.

Quin ambient vas trobar al CNL de Sabadell?
En general, un ambient molt enriquidor, perquè als cursos bàsics acostumen a apuntar-s’hi sobretot els estrangers; així, a més de començar a aprendre català, també vaig tenir l’oportunitat de conèixer persones d’altres països i  també una mica les seves cultures, les seves tradicions, i fins i tot vaig poder tastar els seus plats típics!
El curs per a la suficiència (nivell C), en canvi, el vaig fer a Sant Cugat del Vallès. En aquest cas, hi havia més gent d’aquí que de fora; la majoria de les persones ho necessitaven per temes de feina; jo ho feia per gust i vaig aprendre moltes coses. Per cert, va ser en aquella època que vaig començar a escriure els meus primers contes en català…

També vas col·laborar al programa Voluntariat per la llengua. Què en treus, de tot plegat?
Bé, quan era aprenenta, era una oportunitat gairebé única de poder practicar el català sense complicacions. De fet, com que molta gent d’aquí acostuma a passar al castellà per parlar amb els estrangers  —encara que aquests se’ls hi adrecin en català—, per a un nouvingut és bastant difícil practicar el català al carrer o a la feina. De totes maneres, com que jo sóc molt tossuda, no vaig deixar mai d’intentar-ho.  A més,  gràcies a la Núria —que en aquella època era la meva parella lingüística i ara és amiga meva—, vaig poder millorar molt la comprensió oral —ella parla rapidíssimament! — i també la fluïdesa.
En general, la meva experiència com a aprenenta amb el programa Voluntariat per la llengua va ser tan bona que, un cop vaig tenir prou nivell per poder passar a l’altra banda, vaig decidir «tornar-los el favor». Així que, ara que sóc jo que faig de voluntària, intento ajudar altres persones a perdre la por o la vergonya de parlar en català. Fins ara he tingut dues parelles,  la Gela —una mexicana que s’esforça cada dia més per parlar català a la feina— i la María Jesús —una aragonesa que es va traslladar aquí amb la família i té molt interès per al català, sobretot pel que fa a la gramàtica, tant, que al maig es presentarà a l’examen per al nivell C—: totes dues han sigut experiències molt positives, almenys per a mi, i espero que per a elles també. De fet, crec que el fet que el català no sigui la meva llengua materna, que jo l’hagi après com ara estan fent elles, el fet que jo hagi passat abans pel mateix camí, és un valor afegit, perquè veuen que tothom que vulgui se’n pot sortir. I, per a mi, veure que se’n surten és una gran satisfacció.

El nivell D ja són paraules majors, hi ha dialectologia, història de la llengua, és un nivell molt avançat que als catalans mateixos ens costa d’obtenir. I el màster de correcció? És l’equivalent al K?
Pràcticament, sí. Com que el nivell K ja no existeix, ara aquesta mena de formació s’imparteix mitjançant els màsters en correcció i assessorament lingüístic, on es tracten encara més a fons tots aquestes temes que deies i molts altres també.
De totes maneres, el fet de cursar el màster va ser bastant circumstancial per a mi. Al maig del 2011 em vaig quedar a l’atur: sabia que no tenia gaire temps per estudiar per al nivell D, però vaig decidir intentar-ho igualment, i el vaig aconseguir. El màster va ser una conseqüència bastant natural de l’entusiasme que m’havia encomanat el fet d’haver aprovat l’examen, i també una manera entretinguda d’aprofitar el temps lliure forçós que em deixava l’atur.

Què opines de la llengua catalana, què té que t’hagi atret tant?
Mira, jo, aquesta llengua, me l’estimo moltíssim, però no crec que tingui res d’especial que la faci més o menys atractiva a l’hora d’aprendre-la. El que té el català, aquí, és que és la llengua pròpia del territori; és aquí on es parla; i, per tant, és aquí on s’ha d’aprendre. Dit d’una altra manera, jo vaig aprendre català perquè vaig venir a viure aquí; però si me n’hagués anat a viure a Noruega, suposo que ara estaríem fent una entrevista en noruec, o potser allà ni caldria fer-la… 😉

I de les persones catalanes i el territori?
Tot i que molt sovint, des de fora, es digui el contrari, jo crec que els catalans són gent molt oberta, almenys en el sentit que li dono jo a aquesta paraula. Per a mi, que una persona sigui oberta no vol dir necessàriament que sigui molt xerraire o que vulgui sempre sortir de gresca. Jo m’estimo molt més les persones amb qui puc parlar sobre qualsevol tema  perquè no tenen prejudicis: aquestes, per a mi, són les persones realment obertes, i els catalans acostumen a ser-ho, per sort.
I pel que fa al territori, què vols que et digui? Catalunya té una varietat impressionant, indrets molt bonics, tant de mar com de muntanya; per tant, crec que qui encara no ho hagi fet, s’hi hauria d’apropar per comprovar-ho en primera persona.

Alguns estudiosos  diuen que si el català no és una llengua necessària per treballar i estudiar, està condemnada. La trobes necessària per viure a Catalunya o opcional?
No crec que estigui condemnada a desaparèixer. De totes maneres, desafortunadament, necessària no ho és. I això crec que és més aviat un problema d’autoestima d’alguns catalans. Haurien de tenir clar que no hi ha cap llengua que sigui millor que una altra, ni cap llengua que s’hagi de parlar o deixar de parlar, per educació. Són ells que han d’intentar fer-la més necessària, tal com passaria amb qualsevol altra llengua en qualsevol altre país del món.

Com veus el procés que s’està vivint a Catalunya al voltant de la Independència?
Jo hi estic a favor, tot i que encara no sé si deixarien votar els estrangers. Bé, tenint en compte com estan anant les coses, espero que, si més no, deixin votar els catalans… De tota manera, et confesso que aquest procés em preocupa una mica des del punt de vista lingüístic, perquè em fa por que, per alguns interessos polítics, es faci curt amb la llengua. Des del meu punt de vista, l’única llengua que té sentit que sigui oficial a Catalunya és el català. Això no treu que es continuï respectant el castellà —així com totes les altres llengües del món—, però trobo que no hi ha cap motiu per afavorir-ne una en concret que no sigui la pròpia del territori. Espero que ningú no tingui por de frares ni grameneres…

Vídeo de l’acte de lliurament del premi Pompeu Fabra a Ileana Belfiore

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació