Ignasi Mascaró: “La qüestió de llengua-dialecte fàcilment es polititza”

Després de 38 anys “dins l’empresa”, com diu ell mateix, 32 d’aquests a l’IES Josep M. Quadrado de Ciutadella, Ignasi Mascaró Pons (Ciutadella, 1951) acaba de jubilar-se del món de la docència com a professor de llatí, grec i cultura clàssica, tècnicament el passat 31 d’agost. Llicenciat en Llengües Romàniques per la Universitat de Barcelona, Mascaró va començar fent classes de català l’any 1979 al que ara és l’IES Joan Ramis i Ramis de Maó. Allà hi va fer 4 anys i, després d’aprovar oposicions de llatí, llavors va treballar 2 anys a l’institut femení Sant Vicenç Ferrer de València capital.

Posteriorment va arribar al Quadrado per ensenyar llatí i, des de fa 15 anys, també grec, combinant les dues assignatures. Ara que gaudeix de la seua jubilació, ens hem trobat amb Ignasi Mascaró per conversar-hi una estona, primer a partir de la seua faceta com a docent i després també de lingüística, que és igualment una altra de les seues grans passions.

Després de 38 anys de docència us ha arribat la jubilació. Què hi veis, si mirau endarrere?

Diverses coses, però sobretot que ho he disfrutat molt: m’ha agradat fer classes. Els companys sempre m’han considerat un privilegiat i no van del tot errats, perquè açò de fer llatí i grec a Batxillerat, amb al·lots una mica més madurs, és exigent però no és tan dur en altres aspectes. Ho he disfrutat molt i, un poc enigmàticament, ho he viscut amb passió fins al darrer dia i no he tingut temps que la feina se’m fes feixuga. He posat passió per la feina, passió per les llengües i també passió per conèixer el món, que és, de fet, del que tracta l’educació: entendre el món i l’entorn, passat i present, en el meu cas més el passat. A la vegada, em satisfà que aquesta passió per les llengües hagi deixat qualcú impactat, a la vista que alguns dels meus alumnes ho han estudiat i hi tenc relació.

Trobau que ho enyorareu?

(Riu) Ara, els primers temps, és una mica incòmode haver de respondre a la pregunta de “i ara, què faràs?”. Un amic meu diu que seré com un colomet perdut, però no ho crec, perquè tenc l’avantatge que sempre he tingut moltes més vides i no he posat tots els ous dins un paner. Des de fa anys estic en coses de lingüística, més de caire acadèmic, o també amb la música, com amb Jazz Obert. Vull dir que estaré entretingut, però a un altre ritme. Si ho enyoraré? A l’aula no ho crec, però sí a la sala de professors, per exemple, però sobretot enyoraré estar en contacte amb la llengua dels joves, que és una cosa que sempre he observat i de la qual he après molt: com s’expressen, com viuen la llengua… cosa que no m’escandalitza, en contra d’algun discurs apocalíptic, perquè les llengües fan el que sempre han fet: canviar. Açò no vol dir que no hagin de millorar molt la seua expressió, sobretot oral. Els al·lots de Ciutadella són particularment incapaços de fer un discurs, fluid, seguidet, cosa que no sol passar amb joves més urbans.

Què diríeu que heu après en aquest sentit?

Bé, he de dir que el matí també faig tertúlia amb gent d’edat i que també aprenc. Sempre he estat observador. Les orelles no tenen pipelles, no ho puc evitar i ho agaf al vol. Aprenc una expressió, paraules, una manera de dir… Normalment ens fixam en paraules aïllades i solem dir allò que “feia estona que no l’havia sentida”, però la llengua és molt més que açò, és composició de paraules (sintaxi).

Després hi tornarem un poquet més, però abans us demanaria si per fer de professor, o mestre, s’hi ha de néixer o un s’hi fa: també ho dic en el sentit de si és o no una feina vocacional, aquesta.

Majoritàriament no, jo no n’he conegut gaire, de gent vocacional. Tot i que conec grans professors. Al meu institut mateix hi ha uns quants professors excel·lents, de primeríssima divisió. El que crec és que el sistema, tal com està muntat a Espanya, fa que dedicar-te a l’educació és per a gent que ha acabat una carrera, perquè és quan s’acaba i es planteja la pregunta de “i ara què faig?” que diu que serà funcionari. Açò de cap manera vol dir que no siguin bons professors, però sí que a primer de carrera potser no ho pensaven i que són decisions de darrera hora i una mica per exclusió. I açò com jo mateix, que va ser una sortida natural i que m’ha agradat molt, com podria haver triat altres camins. En el meu cas, des del punt de vista acadèmic, m’he quedat amb ganes d’haver viscut a l’estranger, i vull dir a molts de països i no a un concret, perquè m’he trobat amb moltes bandes que m’he dit que aquí hi viuria. Una dita llatina deia que “la pàtria és allà on te trobes a gust”, però jo n’hi vaig afegir una altra: “La pàtria és allà on finalment tornes”, una mica com Ulisses (riu). Però no ho he fet, tot i que ho he somiat despert, que és com tenim els grans somnis.

Està desprestigiat el paper del professor, avui en dia?

No ho estat mai, de prestigiat, a Espanya no. Un professor és de les classes mitjanes per sobreviure amb una certa dignitat. I menys ho està ara, de prestigiat, en una civilització que només té un fill o dos (la mitjana és 1,3) i els tenim dins una vitrina, amb el perill (només alguns hi cauen) de veure els professors com a enemics, quan en realitat molts no saben la immensa fe i dedicació que hi posen. Açò és el que he viscut jo amb els companys. Particularment, mai he tingut la fe que tenen molts de companys, sí passió però no fe, i és per açò que deia que és un enigma que hagi fet feina apassionadament i hagi estat feliç fent classe. Però açò té molt a veure amb el caràcter i jo tenc aquesta sort. Fe i dedicació amb una mica de patiment és el que he vist més al meu entorn, però tenc un altíssima opinió dels meus col·legues i m’he sentit sempre molt ben tractat.

És canviable açò que deis?

Ho és, no sé com però ho és. Que observin altres països, que peregrinin a països on la professió sí que té consideració social i prestigi.

I la lingüística, que és una de les vostres especialitats, està desprestigiada? Quan ho deman així també pens que és un tema que un moment donat tots ens atrevim a opinar i que massa sovint es torna visceral.

La lingüística és una ciencia que estudia la diversitat de les llengües del món, que observa quins són els límits de la diversitat, què tenen en comú, com a dotació genètica exclusiva dels humans. Dins la lingüística hi ha molts àmbits, fins i tot una lingüística popular on la gent opina si les llengües són dures o dolces, si és un dialecte o no,… La gent, els humans, tendim a opinar sobre quasi tot, també d’economia, per exemple, i tothom en té la recepta. Però crec que no està desprestigiada com a tal, perquè connecta amb el món modern i amb coses molt actuals. De fet, és la meua passió. A vegades, pensava que explicava llatí i grec com a excusa per explicar lingüística en general: ampliar horitzons lingüístics i que els alumnes perdessin la por a les llengües ha estat un dels meus motors.

Esteis llicenciat en Llengües Romàniques i heu fet llatí i grec, però quantes llengües parlau?

Bé, vam, una cosa són les llengües que conec instrumentalment i amb les quals puc tenir una conversa i llegir (com anglès, alemany, francès, italià, català, castellà, llatí o grec) i una altra, aquelles que puc llegir amb menys o més dificultat, o de les quals tenc coneixements gramaticals més o manco profunds (rus, àrab, turc, swahili…), que és el que permet conèixer la diversitat gramatical de les llengües. En realitat, és el que han fet històricament els lingüistes: observar llengües. A ca meua, el que sempre tenc a mà són diccionaris i atles, i tenc una col·lecció de gramàtica com un qui fa crucigrames, i m’hi pos només per tenir una idea de com funciona aquell idioma. Podria dir que sempre tenc una llengua en marxa, i des de fa un temps és el suec, que és una de les llengües més belles de sentir, però açò és molt personal.

Són iguals totes les llengües? Vull dir si tenen una rel comuna.

D’ençà de Chomsky tenim la idea que totes les llengües deuen tenir més en comú del que superficialment som capaços de veure, altrament no s’explica quin tipus de dotació genètica ha de tenir un menorquí amb els setze llinatges menorquins respecte a un altre criat a la Xina que parlarà xinès, per dir un idioma gramaticalment molt allunyat del nostre. Chomsky diu que si un ‘alien’ vingués a la Terra li semblaria que les 6.500 llengües que hi ha al món són dialectes d’una mateixa llengua. Altra cosa és que des del punt de vista cultural estimem la diversitat, sigui poca o molta, i d’aquí la passió que molts posam en temes d’identitat, nació… una cosa no nega l’altra. Açò és com la relació entre físics i biòlegs: els físics unifiquen lleis de la natura i els biòlegs estimen la diversitat, i una cosa no nega l’altra. La relació entre llengua i cultura és molt complexa. Vist globalment, cultures diverses en el món parlen la mateixa llengua. Els idiomes reflecteixen l’entorn i la cultura, però no més enllà del vocabulari. No hi ha cap correlació cultural en què una llengua tengui indicatiu i subjuntiu, vull dir que el que entenem per gramàtica no té relació amb la cultura: és el vocabulari que té relació amb la cultura.

Del llatí se sol dir que és una llengua morta, supòs que perquè avui en dia ningú la parla com a tal, però de ver és l’origen de moltes, com ara el castellà, l’italià, el romanès o el català mateix. Se la pot considerar morta, a una llengua així?

No. D’una banda, el llatí és la mare directa d’un grup de llengües que deim romàniques i ho és indirectament de totes les llengües cultivades del món, amb molt poques excepcions, una d’elles, a Europa, és l’islandès, que va crear el seu propi vocabulari científic. D’altra banda, el llatí no és una llengua morta, uns li dirien llengua adormida (sleeping language) i altres, llengua congelada o momificada, que és aquesta llengua que durant segles (fins al XVIII) va fer de lingua franca, llengua escrita i molt secundàriament parlada de circulació internacional. Actualment, en l’ensenyament del llatí hi ha un corrent de fer reviure aquesta llengua adormida com a llengua viva. És una metodologia que pretén ensenyar el llatí en situacions quotidianes com si la llengua fos viva. Crec que un plantejament així té un problema, que és que ha d’actualitzar el seu vocabulari: una llengua amb una sintaxi de fa 2.000 anys i un vocabulari del segle XXI. A jo em sembla un divertiment refinat, però jo no ho he emprat, tractant-se d’una llengua complexa que s’ensenya dos anyets. Quants anys fan falta per poder escriure en llatí? Sense anar més enfora, si Ramis i Ramis sabia esciure llatí al segle XVIII és perquè n’havia estudiat molt durant vuit anys.

Perquè és important avui en dia estudiar llatí o grec?

Per a un occidental, el llatí i el grec és pur patrimoni no material, perquè està en la nostra tradició més profunda, tant des del punt de vista lingüístic com cultural com secundàriament ideològic, perquè reivindica humanitat. Aquesta darera paraula va néixer en singular i com allò que ens fa sentir persones civilitzades, en el sentit que li va donar Ciceró. Segles després, humanitats, en plural, era un pla d’estudis, i segons les èpoques serà un pla d’estudis per a l’elit que ha de comandar o per transmetre valors de veritat i llibertat. Dins la història grecoromana, cada època ha triat aquella part que l’interessava, uns el militarisme d’Esparta, uns altres l’excel·lència artística de Grècia, uns altres l’imperialisme, i encara altres la filosofia de la felicitat. És el que més s’assembla a la Bíblia, en què tothom troba aquell trosset que li dóna la raó. Sobre les humanitats hi ha una retòrica que a vegades és insuportable i que se sol vendre com a salvadora del món (“Menos móviles y más latín”). El llatí i el grec me semblen molt importants, però alerta a exagerar-ne els beneficis en detriment, per exemple, d’una bona formació científica. A jo mateix sempre m’ha agradat llegir llibres de divulgació de física, i una cosa no me lleva l’altra.

Quan podem dir que una llengua és una llengua i no un dialecte?

Açò no és una qüestió científica, és una qüestió acadèmica. No és possible quantificar, donar un valor numèric, a veure en quin gran dues persones s’entenen. Les llengües escandinaves (suec, noruec i danès) s’entenen entre elles en un altíssim grau, però són tres països, tres banderes, tres seleccions de futbol… A altres àrees del món serien dialectes d’una mateixa llengua. Definitivament, el tema llengua-dialecte és una qüestió de consens acadèmic però no científic, i fàcilment es polititza. Quan va acabar la guerra de Bòsnia, serbis i bosnis van decidir que parlaven llengües diferents, en dues parles que hi deu haver la diferència que hi ha entre mallorquí i menorquí, però com que s’havien barallat…

Enteneu que hi hagi una certa polèmica, i que encara no hi hagi consens lingüísticament parlant (si és que n’hi ha d’haver…), entre el que és menorquí i el que és català?

Comparativament i globalment vist, la diversitat interna del català és de les més petites que hi ha a Europa (amb l’italià o l’alemany, per exemple). Altra cosa és que ens sentim molt orgullosos d’aquesta diversitat, que mos lliga al territori, als nostres pares i avis, aquella paraula antiga,… Però el declivi dels dialectes és un clam universal. Que els dialectes desapareguin tothom se’n queixa, siguin holandesos o xinesos, perquè va lligat a emocions molt profundes, però és un fenomen de civilització, un fenomen urbà, i del qual no té la culpa ningú, i no és responsabilitat de l’escola. El govern de Baviera, el land més nacionalista d’Alemanya, fa grans esforços i iniciatives per defensar el bavarès, però no a l’escola, en què només s’estudia alemany estàndard. I consti que jo també lament el declivi dels dialectes i que he donat molta guerra als meus alumnes en aquest sentit, però és un fenomen global, si volem tenir una visió global de les coses.

Però Menorca, per exemple, té moltes paraules endèmiques i exclusives, no? O no són tantes?

Bé, açò està molt estudiat i, naturalment, sí que en tenim d’exclusives, però tenim molts més paral·lelismes lèxics del que la gent li pot semblar: una paraula que tenim aquí i que també la diuen a Eivissa, a València o a l’Empordà, per exemple. I ara, perquè dimonis resulta que al joc del truc el jugam aquí més com el juguen a València i no com a Mallorca? El que fa plorera, i molta enveja, és veure com 23 Academias de la Lengua es reuneixen i són capaces d’editar materials conjuntament, uns materials, per cert, que són excel·lents i que seguesc amb molt d’interès. Açò, en una llengua de 400 milions de parlants, l’espanyol, que ja sabem que sobreviurà al mil·lenni i que té un gran futur. I aquí som 10 milions i mal avinguts, i amb guerres innecessàries i, evidentment, amb un futur molt més incert. En el cas de l’espanyol, a més a més, perquè l’espanyol d’Espanya representa un 11%, es tracta d’una llengua en què s’ha canviat el centre: abans, les gramàtiques d’espanyol deien que “esto es así, aunque en Venezuela —o México o un altre país— también se dice así”, mentre que ara diuen que “esto es así, aunque en España también se dice así”.

Serveixen per entendre’ns les llengües?

Sí, i tant. Record un professor meu, un dia que va entrar a classe i que abans de dir res va escriure a la pissarra: “Les paraules són per entendre’ns, no per entendre-les” (Carles Riba). Les llengües també serveixen per pensar. De fet, al llarg de les nostres vides, passam més estones pensant (entès també com una forma de parlar amb noltros mateixos) que no xerrant, no sé si tothom.

Entrevista apareguda al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella en la seua edició del divendres 16 de setembre de 2016