Hilari de Cara: «Sobren poetes»

7.10.2012

L’Editorial Moll acaba de publicar Nunc (2012), el poemari amb què Hilari de Cara ha guanyat el Premi Bernat Vidal i Tomàs 2012. Es tracta d’un poemari suggeridor que, tal com ell mateix diu, és la plasmació escrita de la «percepció de l’absència, de la mancança i del buit». El 2012 ha estat un any especialment prolífic per a l’escriptor mallorquí, tant pel que fa a la creació literària com al reconeixement a la seua tasca. Així doncs, amb la novel·la Cada família, un porc (Lleonard Muntaner, 2012) ha guanyat el Premi de Narrativa Pare Colom i amb el poemari Via Bàltica (Denes, 2012), el Premi de Poesia Carles Salvador. Carla González Collantes l’ha entrevistat per a Núvol.

 

Hilari de Cara

D’on naix Nunc?

De la percepció de l’absència, de la mancança i del buit. I, en certa mesura, tot i que no exclusivament, d’un any i mig difícil a la meva vida.

És un poemari en què utilitzes un llenguatge molt més senzill que en d’altres anteriors, com ara Absalom (El Gall Editor, 2006). Es tracta d’un viratge conscient en la teua trajectòria poètica? O és, tal com han apuntat algunes veus, un retorn als orígens?

Potser les dues coses alhora. Tot i que mai tornes a un lloc amb els mateixos ulls, ni tampoc els llocs són realment els mateixos quan els tornes a visitar. Ni els llocs, ni les sensacions, ni l’amor, ni les percepcions, ni els discursos que en fan referència. Ni la forma dels texts, ni la veu, ni el to. Si la forma és diferent a la d’Absalom, per exemple, i més propera als dos primers llibres de poemes (L’espai del senglar i Quaderns d’Es Llombards) és perquè responen a fets o mancances similars o diferents. Els temes troben la seva forma quasi de manera autònoma, per dir-ho així.  Aquesta afirmació, com també el tòpic que diu que en ficció els personatges acaben creixent tot sols, al marge de la voluntat de l’autor, s’ha de prendre amb un gra de sal. Aquestes consideracions no són certes, òbviament, però en última instància donen compte del procés de creació literària.

Enguany ha estat un any molt prolífic. A més del Premi Bernat Vidal i Tomàs amb Nunc, has guanyat el Premi de Narrativa Pare Colom amb Cada família, un porc i el Premi de Poesia Carles Salvador amb Via Bàltica

Sí, sobretot perquè ara tenc molt més temps per escriure i també per posar ordre a coses escrites fa temps, per reescriure-les. No m’agrada publicar tan sovint, però mai no havia escrit tant com ara.

Tot i que la teua obra ja fa temps que és reconeguda, què ha representat per a tu guanyar tots aquests premis? Així, de cop, en un sol any…

Una satisfacció, com sempre, tot i que els premis que més em satisfan són els premis de la crítica a obres publicades. A banda d’això, en literatura, com a la vida, hi ha anys nefasts i n’hi de bons. Aquest ha estat un bon any i n’estic content.

Cada família, un porc (Lleonard Muntaner, 2012) arriba després de Un llac en flames (Quaderns Crema, 2009), amb què vas rebre crítiques excel·lents. En les teues novel·les, què hi ha de l’Hilari de Cara poeta?

Més del que jo voldria, possiblement perquè no m’entusiasma la prosa poètica. Però els lectors em diuen que la poesia és molt present en les meves novel·les. Al principi trobava que era com si em diguessin que el meu punt fort era la poesia, i no la ficció. Però amb el temps crec que he entès el que volen dir els meus lectors. I m’agrada. La prosa també té un ritme poètic (amb meandres o concís, suggeridor o explícit…). Perquè la prosa sigui bona, forçadament també ha de tenir ritme.

I el proper llibre, quin serà? Un nou poemari? Una nova novel·la?

Tenc dos poemaris quasi acabats i inèdits. Això tancarà la meva dedicació a la poesia durant un parell d’anys. Ara em dedic a acabar una altra novel·la i un nou recull de relats.

Recentment has estat a Riga, on has participat en un festival de poesia. Ens en pots fer cinc cèntims de l’experiència?

Fantàstica! M’han llegit en letó en diverses ocasions i, tot i que no entenc el letó, podia percebre-hi la música i un sentit nou. El juliol passat em van convidar a viure una experiència similar a Eslovàquia. En aquella ocasió els poemes estaven traduïts a diferents llengües (letó, anglès, eslovac, italià, rus, irlandès…), però la sensació que vaig experimentar va ser similar. És estrany sentir-te a través d’altres veus. Per mi, que he estat menys traduït que altres escriptors, va significar un goig insòlit.

D’altra banda, i ho dic sense falsa modèstia, ha estat una experiència gratificant poder posar la llengua catalana a l’abast d’altres cultures i lectors, així com poder copsar l’interès que tothom mostrava per la cultura, la història i la realitat actualíssima dels Països Catalans.

Com a lector, que és el que més t’interessa de la poesia que es publica actualment? I de la literatura en general? Què hi trobes a faltar?

M’interessen alguns poetes de llengua catalana en la seva maduresa poètica, com ara López Bofill, Forcano, Alzamora, Bernat Nadal, Vidal Ferrando, Pomar i tres o quatre més. També n’hi ha de joves que m’atrauen: Odile Arqué o Lucia Pietrelli, entre d’altres. Tot i que a alguns dels joves els falta una mica de repòs. I certament un bull o dos. No és el mateix fer crits que escriure, tal com va fer Allen Ginsberg, «Howl».

D’altra banda, a parer meu, sobren poetes. N’hi ha que són autèntics impostors i escaladors, mafiosos a la cerca de premis i antologies, compradors de crítics i jurats agraïts, oportunistes relativament hàbils a l’hora d’escriure receptes alla maniera di…, que diuen els italians. A més a més, crec que per ventura es publica massa. Tot això també és aplicable a la literatura en general.