Graziano Graziani: “Les relacions entre els humans es basen en l’imaginari”

21.02.2017

Tothom té dret a gaudir de la pròpia insignificança. Tothom té dret a no ser estimat, però no necessàriament. Tothom té dret a viure al riu Vilnia, i el riu Vilnia té dret a fluir al voltant de qualsevol. Són lleis de la constitució de la República d’Uzupis, erigida en honor a Frank Zappa al cor de la ciutat vella de Vílnius, a Lituània. La caiguda de la URSS els va deixar orfes i es van inventar una micronació. Segons l’autor i antropòleg romà Graziano Graziani, l’Atles de micronacions (Editorial Males Herbes, 2017), traduït per Lucia Petrelli, és una forma de literatura híbrida entre la recerca, la història i la broma. Graziani volia fer literatura de viatges, però el segle XXI es presta poc a tals romanticismes; escriure sobre nacions inventades al mig del mar o damunt d’estacions petrolíferes li ha permès ser lord Byron per una llarga estona.

Graziano Graziani | Ravenna Notizie

Júlia Bacardit: Quan comença, el fenomen de les micronacions? Al segle XIX?

Graziano Graziani: Les micronacions com a fenomen postsituacionista neix després de la Segona Guerra Mundial, però existeixen històries precedents. Crec que tot plegat té a veure amb l’afebliment de la idea de l’estat nació. Al XVII i XVIII la idea d’estat nació era molt més forta i moderna del que és ara. Les micronacions emergeixen a partir del moment en què els confins geogràfics esdevenen incerts. França i Alemanya fa dos-cents anys que es disputen Alsàcia i Lorena perquè no hi ha cap element geogràfic que separi un país de l‘altre en aquestes regions.

J. B.: La meva epopeia preferida és la de Norton I, emperador dels Estats Units reconegut i estimat per tots els seus veïns, que l’alimentaven mentre vivia i que van acudir apenats al seu enterrament. Quina és la teva preferida?

G. G.: N’hi ha una que m’agrada molt, perquè la trobo absurda i perquè diu molt sobre fins a quin punt l’existència d’un estat forma part de l’imaginari. És la història del principat de Poyais, al segle XIX.  Un aventurer escocès s’inventa un país i convenç tothom que el país inventat existeix. Es crea una expedició per colonitzar el país i al final resulta que el país no existeix. Malgrat l’engany que aquest fals fundador va engegar, els supersticiosos creien que ell, el rei del principat, també havia estat enganyat. No podien concebre que una  persona tan carismàtica fos en realitat un estafador. L’expectativa, el que penses que ha de ser, juga un rol clau en això.

J. B.: Javier Marías és rei de Redonda, i també Yago Fo, fill del Nobel Darío Fo, és un governant d’una micronació física, que apareix als mapes. No n’hi ha prou, amb la imaginació?

G. G.: Quina és la naturalesa d’un estat? Un estat forma part de la nostra quotidianitat:  l’estat italià, Espanya o Catalunya, França. Existeixen. Però què són? No són part de la realitat dels objectes com ho és una taula o una habitació. És un element en l’imaginari d’una comunitat. No vol dir que siguin artificials, sinó que són imaginaris, que formen part de la creença, d’una convenció. Com que aquesta és la naturalesa de l’estat, és molt fàcil que pugui néixer de la literatura. La literatura té a veure amb l’imaginari, i l’estat també. I els escriptors busquen ultrapassar el límit entre la realitat i la imaginació. També hi ha la història de l‘NSK (Neue Slowenische Kunst), artistes que creen un estat a un nivell conceptual. De la imaginació musical o escrita es pot passar a un gest performatiu com fundar una nació o governar un regne com fa Javier Marías —el regne no el va fundar ell, el va heredar, però el manté viu perquè ofereix títols nobiliaris a altres escriptors, és com un joc de societat, l’excusa per crear una comunitat de “nobles”, d’una nobilitat literària.

J. B.: Has estat a totes les micronacions que descrius a l’Atles?

G. G.: Alguns ja no existeixen, són històrics i han acabat. D’altres eren massa llunyans per anar-hi, m’he limitat a visitar les micronacions europees. En el cas d’algunes micronacions ja havia escrit reportatges previs al llibre. A posteriori vaig aplegar tot aquest material per fer el llibre. Alguns textos són reportatges i altres són reconstruccions històriques. En alguns casos vaig entrevistar persones, el rei de l’illa de Tavolara i també Giorgi Rosa, el fundador de la República illa de les  Roses. L’illa-país ja no existeix, però vaig parlar amb ell el 2007 o 2008; ara té noranta i tants anys.

J. B.: Un microestat pot existir a la web, que és un no-lloc, o al cel, que és inabastable (com és el cas de Celestia).

G. G.: Tendim a dividir el món per diferència geogràfica, però la geografia no és sempre el límit dels microestats. Les nacions artístiques, com la de l’NSK, són les que més trenquen amb la idea de territorialitat. Tot i així, moltes geografies s’assemblen: les illes, els barris o les ciutats són llocs petits i fàcils de recórrer: la gent es coneix, cosa que si vius en un estat de 60 milions de persones com ara Itàlia resulta impossible. Això s’acosta molt a les utopies històriques filosòfiques, l‘Utopia de Thomas Moore o La ciutat del Sole de Thomas Campanella: llocs petits i tancats, illes o ciutats.

Graziano Graziani i Júlia Bacardit a la Llibreria Calders| Males Herbes

J. B.: Els fundadors de microestats: de Pirate Bay, que vol saltar-se les lleis de la propietat privada intel·lectual, fins a l’home de negocis que vol obrir una casino exempt d’impostos.

G. G.: Quan escrivia el llibre em va xocar que la fundació de micronacions abracés tot l’arc polític. Hi ha micronacions de dretes i micronacions d’esquerres, micronacions liberals, micronacions socialistes o anarquistes i micronacions monàrquiques. Per què? Perquè, com totes les construccions humanes, l’utopia no té un valor intrínsec, té valor segons com l’utilitzis. Si fas servir un ganivet per tallar pa fas una bona feina, però si l’utilitzes  per matar una persona tindrà un valor negatiu. Estem acostumats a associar el terme utopia amb un valor positiu, però no és sempre així. En aquest sentit el segle XX ha estat emblemàtic, perquè hi ha hagut utopies socials molt fortes com el comunisme, que va desencadenar reaccions específiques que, en contrast amb la idea abstracta que les sostenia, no eren desitjables.

J. B.: Segons algunes de les històries sobre micronacions que expliques, com la de Christiania, sembla  que per viure en una comunitat lliure i sense fronteres el primer que cal fer és aixecar un mur.

G. G.: És la paradoxa de l’estat. Quan vols superar el poder polític qui ha d’agafar les regnes d’aquest poder ets tu. El leninisme no va funcionar precisament perquè pressuposava la presa del poder, i el poder acabava per corrompre la revolució. És una paradoxa, però també és una conseqüència del sistema d’administració: no existeix un poder innocent. Has de crear una separació perquè has de crear una altra identitat, però quan crees la separació crees un límit, en lloc de llibertat crees una barrera. De fet, no m’he quedat amb la idea que els governs de les micronacions siguin progressistes. El filòsof dels noranta Hakîm Bey estudiava les zones temporalment autònomes (TAZ en anglès). La idea de Bey era molt més progressista, deia que no pots  fer un pressupost polític que contrasti l’estat i el govern, però pots fugir de l’estat i el poder si et converteixes en nòmada. Ell ho exemplificava amb les festes rave: ocupar una zona durant una estona i abandnar-la. Després la zona desapareix i te’n crees una a una altra banda. El nomadisme lligat a la revolució digital i al cibernomadisme era una idea molt més progressista que la de les micronacions. El que aconsegueixen els microestats és promoure models nous que posen en crisi els models ja existents, fan veure les contradiccions de l’estat com a institució. Això els fa molt divertits, però també els converteix en una crítica dels estats existents. Si una micronació declara la guerra a una altra micronació sembla una collonada, però si França declara la guerra a Espanya, posem per cas, ens preocuparem. La mateixa acció histèrica té un efecte diferent.  Trump fa una firma sobre un foli i de cop tres-centes persones queden bloquejades dins dels aeroports americans. És un comportament histèric, i quan aquest comportament histèric el té un estat que reconeixem com a veritable, reaccionem.

J. B.: He llegit sobre la República d’Uzupis i sobre Christiania i he tingut ganes d’anar-hi. Després he recordat que la gentrificació sempre comença així. Voldria ser l’única que viatja.

G. G.: Aquesta és la paradoxa del turisme de masses. Existeix un lloc que té una particularitat, la descobreixo i hi vaig per la particularitat. Però si aquesta particularitat es converteix en una història tothom anirà al lloc i el lloc canviarà. Hi haurà més diners i s’hi faran establiments nous, les cases es  convertiran en edificis, les petites trattories en restaurants de luxe. Tot canvia, com ha passat a Barcelona: la d’ara no és com la de fa uns anys, perquè imagino que aquí també hi ha Úbers i airbnb i els preus del lloguer deuen haver pujat fins a nivells astronòmics que obliguen els locals a marxar. Tots tenim el somni romàntic del viatger. Abans l’explorador era una sola persona, normalment fill o filla d’una família rica i noble, que voltava pel sud d’Europa. Això era en temps de Lord Byron. Però vivim en una societat democràtica de masses, i els vols a baix cost possibiliten que algú amb pocs recursos faci almenys un viatge de cap de setmana l’any a una altra ciutat. Sobre aquesta paradoxa del turisme explico sempre una anècdota de Douglas Adams, l’autor de la Guia per autoestopistes galàctics. Adams inclou un capítol a part en què parla dels viatges a través del temps. En el seu univers han inventat aquesta mena de viatges, i quan aquests viatges en el temps comencen a convertir-se en un fenomen de masses es crea una confusió òbvia, perquè la gent del passat acaba fent coses que havia de fer la gent del futur i a la inversa. El relat acaba amb la frase “és inútil anar a veure com serà i què passarà al futur, perquè fan les mateixes coses que fem en present”.

J. B.: Dinamarca, Itàlia, Turquia. Hi ha estats que toleren millor que altres el fenomen de les micronacions autoproclamades dins o a tocar del seu territori.

G. G.: Abans Christiania era més llibertària del que és ara: ara han hagut de pagar per les cases que abans habitaven i prou. A Itàlia pots proclamar una micronació sempre que no posis en dubte a qui has de pagar impostos (riures). Si pagues pots fer el que vols, però no sempre ha estat així. La història de l’illa de la Rosa demostra que quan hi ha hagut temptatives de construir un estat fora de les aigües territorials i el govern d’Itàlia ha fet ús de l’exèrcit i ha esclafat l’illa. A Anglaterra, en canvi, un cas similar al de l’illa de les Roses s’ha deixat que sobrevisqués. Itàlia ha estat més agressiva, en aquest cas.

J. B.: És centralista, Itàlia?

G. G.: A Itàlia hi ha un sentit de l’estat central. Existeixen independentismes italians, tot i que no són tan forts ni tan organitzats com el català. El Vèneto, al nord abans parlaven de secessionisme (ara ja no), i a Sardenya hi ha un sentiment independentista intens. Però en el fons hi ha un sentiment de comunitat nacional, tot i que la cultura i societat italianes no són homogènies. La idea d’Itàlia és que està constituïda per moltes coses diverses –i per moltes cuines diverses, perquè a Itàlia la cuina ho és tot. La comunitat nacional existeix però es reconeix sobretot a nivell local: el Vèneto és el Vèneto i la Toscana és la Toscana, Sicília és Sicília. Itàlia existeix des de fa 250 anys i s’ha construït a partir de nacions petites amb les seves pròpies històries identitàries. El fet que hi hagi tantes ciutats italians amb un centre antic i admirable és conseqüència de fet que totes les ciutats de província abans havien estat capitals d’un regne, fins i tot les que avui ens semblen pobles petits. Firenze, Nàpols, Parma, Bolonya, totes eren capitals d’un regne encara que fos petit, i crec que això està molt present a la cultura italiana.

Graziano Graziani i Júlia Bacardit | Males Herbes

J. B.: Està bé la traducció al català, perquè aquí ens prenem la independència seriosament, ja sigui a favor o en contra.

G. G.: Estic molt content d’aquesta traducció al català, perquè penso que el més interessant d’aquestes històries és quan creen un curtcircuit entre l’imaginari i la realitat. Entre el que jo imagino, un país que no hi és, i una realitat que entra en fricció amb aquesta imaginació. Això és així en l’imaginari de les micronacions i fa riure, però també és veritat en l’esfera dels independentismes més seriosos, perquè existeixen contrastos culturals i personals, sobre com tu et consideres a tu mateix. Si tu crees una literatura catalana i tota una indústria editorial al llarg de cinquanta anys tens un efecte, i si ho fas al llarg de dos-cents anys la cosa esdevé un fet. Com més actues en consonància amb el teu model imaginari més empremta deixes en el temps i més real esdevé el teu model imaginari. La comunitat i la tradició cultural, igual que els estats, no són objectes, són un comportament.

J. B.: El música nigerià Fela Kuti va fundar la república lliure de Kalakuta a casa seva fins que el govern de Nigèria va entrar per la força i va matar la seva mare.

G. G.: Aquesta història demostra que si portes a terme un projecte d’aquest tipus en un context democràtic pots patir-ne les conseqüències, però si fundes una micronació en un context més totalitari el conflicte pot ser definitiu, qüestió de vida o mort.Tots els estats estan fets de dues coses: imaginari amb una delimitació i un comportament; amb la llei passa igual, la llei no obliga. Jo segueixo la llei per dos motius, perquè em convé o perquè m’hi obliguen —m’hi poden obligar amb una multa, fer-me pagar diners; els diners, per cert, estan a la mateixa esfera de l’imaginari. Els diners són una altra abstracció que utilitzem perquè té un efecte concret. L’estat que utilitza més la violència deixa poca llibertat; l’estat que utilitza més l’imaginari deixa més llibertat. Quan les micronacions han d’enfrontar-se a d’altres estats que utilitzen més la violència generen una tensió política fortíssima.

J. B.: Què és més útil: fer una micronació al si d’una democràcia o en un context dictatorial? En el primer cas potser dures més, però l’efecte subversiu també és menor.

G. G.: Depèn de què vulguis provocar. Els microestats sempre generen paradoxes, ho pots fer de manera que contrasti, com en el cas de Fela Kuti, o ho pots fer de manera més divertida i goliàrdica, que també té efecte. També pots optar per la via intermèdia: quan els artistes de l’estat-projecte artístic NSK van anar a Sarajevo a fer un concert en plena guerra amb un passaport inventat al si d’unes fronteres que la guerra havia dissolt momentàniament van fer una cosa molt arriscada i molt  potent des del punt de vista simbòlic. Aquest gest va canviar el curs de la guerra de Iugoslàvia? És evident que no, però en el pla de l’imaginari han canviat alguna cosa, i les relacions entre els humans es basen en l’imaginari.

J. B.: Quin llibre d’antropologia ens recomanes?

G. G.: Els tristos tròpics de Lévi Strauss és un bon clàssic. Després n’hi ha d’altres, com El molí de Hamlet de Giorgio Santillana, que parla del mite de Hamlet a totes les cultures. És un llibre bellíssim.

Podeu adquirir el llibre al portal Libelista fent clic en aquest enllaç