Francesc-Marc Àlvaro ha estat, des de fa anys, un sagaç obrservador de l’entorn convergent i de la família Pujol-Ferrusola. A Ara sí que toca! (Pòrtic 2014) ha actualitzat i ampliat el volum que ja va publicar amb el mateix títol l’any 2003 a Edicions 62. Avui Núvol publica el cinquè capítol d’aquest llibre, titulat ‘El millor equip de la seva vida’ i dedicat a la família Pujol Ferrusola. Parlem amb l’autor de la sessió d’ahir a la comissió Pujol i de la recepció del seu llibre.
Bernat Puigtobella: El teu retrat de la família Pujol, escrit el 2003, és plenament vigent, però hi ha alguna cosa nova, com ara la deixa de l’avi, que ara sembla ser el centre de tot. Què en penses de l’herència de l’avi Florenci Pujol? És realment rellevant o és el McGuffin de tota aquesta història?
Francesc-Marc Álvaro: És rellevant en la mesura que fa esclatar el pedestal del Pujol. A partir d’aquí tots hem tingut i tenim dubtes sobre l’origen exacte d’aquests diners, però la comissió no ho pot aclarir, per una qüestió tècnica: els que compareixen poden al·legar que el fet d’estar imputats els permet d’acollir-se a la possibilitat de no parlar. Em sap greu que els nostres representants no han fet prou bé la seva feina i han convertit una comissió que havia de ser una recerca de la veritat en una tertúlia de cafè.
B.P: Al teu llibre sostens que el president Pujol deixa fer als seus fills, especialment al primogènit Jordi, perquè té mala consciència per no haver-se pogut dedicar a la família en el passat, quan els nois eren petits. Els fils reclamen el dret a fer diners pel seu compte, i com més millor. En aquesta argumentació troben una aliada formidable en la mare, la Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i toleri les activitats dels fills. Jordi Pujol Ferrusola ha dit que els cognoms ajuden i no ajuden. Si dius Pujol no passa res. Si dius el segon cognom ja és una altra cosa… Creus que el paper de la mare s’ha magnificat?
FMA: La mare és un contrapès de la figura paterna i és una protectora del món privat dels fills, per bé i per mal. Durant uns anys va tenir un paper no menor en el partit en alguns àmbits. No parlem d’un personatge lateral sinó d’una figura amb un fort ascendent, que encara manté en aquests moments.
B.P: Marta Ferrusola ha dit que la interrogació a què ha estat sotmesa avui al Parlament era una vergonya per a Catalunya. És ben segur que és una vergonya per a la família. Aquesta identificació entre família i país és prou reveladora…
FMA: La visió que Marta Ferrusola té de Catalunya ha quedat enganxada a l’any 80. Ferrusola pateix d’una manca de comprensió de la realitat present, la mateixa manca que ha portat la família a interpretar erròniament que la polseguera que aixecaria la confessió del pare seria passatgera. La família Pujol-Ferrusola ja no pot entendre la societat ni la Catalunya d’avui. Ni el canvi de mentalitat ni el canvi generacional ni les exigències d’una nova manera de fer política.
B.P: Impressionant Jordi Pujol Júnior, que ha abassegat els parlamentaris a força de dades i informacions. Sembla que ha après la tàctica del pare, que ha consistit sempre a dominar l’adversari amb el monòleg. Toni Sala ha observat a El cas Pujol que “l’idioma de Pujol es basava en el silenci de l’interlocutor”. Que hagi portat el disc amb la gravació de La Camarga és tot un gest en aquest sentit.
FMA: Ens ha sorprès a tots perquè ahir a la tarda tothom donava per fet que no parlaria i va optar per una tècnica, que ha consistit en l’explicació detallada. Un recurs molt semblant al que va desplegar Francisco Pizarro quan, arran de les apagades de les elèctriques, va comparèixer al parlament i va demostrar que controlava tan bé la matèria de què parlava que va deixar fora de joc els diputats. Aquest efecte s’ha donat ara al Parlament de Catalunya i ho dic amb pena. És un flac favor a la cambra i als nostres representants democràtics. Pujol Ferrusola ha guanyat el pols i ha tombat uns diputats que en les seves intervencions barrejaven preguntes de categoria distinta, alternant dades amb judicis de valor. En canvi, Jordi Pujol Ferrusola ha sabut jugar al contraatac, aportant com a documentació un disc amb la gravació de La camarga, presentant els diputats com no experts, o citant alguna informació ben treballada de casos de la mateixa cambra. Si Jordi Pujol Júnior ha sortit ben parat de l’espectacle, el pare i la mare, en canvi, no n’han sortit gens bé. La intervenció de Jordi Pujol Ferrusola complica la vida a Artur Mas i obligarà a Convergència a repensar la seva actitud davant la família Pujol. O se salva la família o se salva el partit.
BP: Potser la frase més cínica de la seva compareixença ha estat quan ha dit: “Jo no tinc cap dret a rebentar el llegat del meu pare”.
FMA: L’estratègia de la seva compareixença ha consistit a subratllar el tipus de personatge que és però negant-ne el caràcter criminal. Jordi Pujol Ferrusola s’ha presentat com un dinamitzador econòmic, que és una manera de definir-se com un home que fa negocis que poden ser irregulars, sí, però amb tanta desimboltura que ho ha convertit en un actiu, donant a entendre que la seva virtut ha estat connectar gent. Hauria pogut sortir de la comissió com un culpable, però ha construït un relat en què el presumpte pillo acaba apareixent com un triomfador i un home capaç d’exposar-se al risc. Risc és justament la paraula que més ha fet servir. Des del punt de vista de l’storytelling, ha estat una lliçó que ha descol·locat els parlamentaris. Ha basat la seva intervenció en una ofensiva sense caure l’empipada, controlant molt bé el to.
BP: Ara sí que toca! va tenir un fort impacte quan es va publicar l’any 2003. A la presentació del llibre David Madí va confessar públicament que els convergents el van viure com una violació. Quina recepció ha tingut la nova versió que has publicat ara més de deu anys després?
FMA: La recepció ha estat bona. Aquesta nova edició ampliada ha permès de subratllar que la majoria d’informació de la primera edició continuaba sent vigent, no desmentida sinó engrandida pel temps. És un accident de la realitat sobre el text. El temps ha fet més gran el llibre.
BP: Ara sí que toca està escrit amb una certa voluntat literaria, amb la mateixa voluntat d’estil amb què vas escriure després Els assassins de Franco.
FMA: Sí, però la diferencia és que si Els assassins de Franco es pot considerar un assaig, Ara sí que toca! és, en canvi, un reportatge crònica, una obra de periodisme en el sentit anglosaxó clàssic. Aquí no hi ha les meves idees, sinó que hi exposo uns fets amb la máxima fidelitat, vol ser el retrat d’una època i uns personatges. Fins i tot els capítols que hi he afegit en aquesta nova edició están escrits amb voluntat narrativa, sense deixar anar les meves opinions.
B.P: Per quan, doncs, una novel·la de Francesc Marc-Álvaro?
La novel·la espero que arribi quan sigui prou gran per no ser considerat un escriptor jove ni prou gran per ser considerat un escriptor tardà. Si la nosta cultura literària no tingués tants prejudicis, aquest llibre, en lloc de trobar-se al taulell de política al costat dels assaigs sobre el procés, estaria entre els llibres de no-ficció narrativa. És un reportatge escrit perquè es pugui llegir com una novel·la, sabent que tots els personatges que hi surten estan inscrits al registre civil.