Francesc Josep Vélez o la lògica dels panys

Francesc Josep Vélez (Barcelona 1961) és llicenciat en Filosofia, disciplina que l’ha acompanyat tota la vida tant en l’exercici de la docència com en el de la creació poètica. Autor d’una obra extensa, tant de poesia com de narrativa, Vélez acaba de publicar un nou recull de contes, La lògica dels panys, presenta aquest dijous 28 de novembre a les 19.00 h. a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya. Pol Bolíbar li ha fet aquesta entrevista.

“Però jo no creia gens ni mica, jo només preguntava”, aquesta cita de Franz Kafka que prologa el llibre ja ens fa intuir que es tracta d’una obra plena de preguntes. I a mesura que avancem notem l’exigència dels relats, el caràcter interrogant de les diferents narracions… de quina manera involucres el lector en la teva obra?

En termes poètics la pregunta m’interessa més que en termes de prosa. Les respostes no les dóna el poeta, les respostes les donen els metges, els militars i els diputats de les corts, que tots saben moltes coses… I en literatura jo crec que en moltes ocasions la resposta la dóna la prosa llarga, la novel·la. Encara que no d’una manera necessària, el conte i el poema pregunten, el lector se sent interrogat: “respecte del significat d’aquesta pregunta, com em col·loco jo?”. La poètica del segle XX està plena de preguntes sense resposta.

L’Ignasi Roviró et va escriure, a propòsit de La lògica dels panys: “l’aspiració del filòsof és saber fer-se preguntes. Adequades. Precises. Pertinents. Probablement és tot el que pot fer. Al preguntar-se com són les coses, ja parla. Esdevé aleshores poeta, perquè només ho pot fer atenent a la forma del llenguatge. Si parla atenent al llenguatge, jugant amb les formes d’aquest, filosofia i poesia es troben”. El caràcter filosòfic de la teva poesia és innegable, en el sentit d’una necessitat epistemològica.

La poesia és un cert assaig de coneixement. Un assaig relacionat sobretot amb l’autor i amb l’objecte creat. Torno al que et deia abans: la novel·la és la gran teoria del coneixement. Però en la novel·la sovint l’enigma del coneixement queda resolt, el misteri respost. En la poesia no. El procés de la creació poètica és un especial procés de coneixement. I per tant t’interrogues tant sobre tu, com sobre la naturalesa de l’objecte poètic que estàs creant, com sobre el propi sentit del gest creador.

Cito un poema de La llum de l’escultor: “l’art de crear creant-se, l’art de ser mà, martell, i criatura, de saber ser l’escultor i l’escultura, l’art de fer-se brollar del marbre, nua”.

Això és del poema “L’escultora, l’escultura”, una artista que està fent la seva obra però al mateix temps evidentment s’està construint a si mateixa. L’home és l’única criatura que crea coses i es crea a si mateix. I en el poema estàs intentant comprendre una sèrie de coses però, a més, estàs intentant comprendre’t a tu mateix en tant que creador d’aquesta sèrie de coses.

T’han definit com un “home ocupat en escatir allò que no preocupa els homes i que no obstant això els determina”. El llibre que ens ocupa és ple de personatges quotidianíssims determinats per un ordre preestablert, el fatalisme que es fa present en tot procés de perpetuació del Mal, “un senyal l’origen del qual es perd en la naixença del temps”… D’on prové aquest interès per estudiar la genealogia del Mal?

Els contes que finalment s’apleguen en aquest volum es poden cosir al voltant del tema del Mal, una qüestió que sempre m’ha interessat molt i que, des del punt de vista de la filosofia, és d’una actualitat esfereïdora: en aquests últims anys alguns dels filòsofs bandera del moment (R. Safranski,  T. Eagleton, R. J. Bernstein…) han publicat estudis sobre el mal. Es tracta d’un mal, tu ho has dit, sovint quotidià, domèstic, psicològic, personal, inexplicable, però sempre incòmode, feridor… Un Mal petit, no monumental… no hi apareixen Hitlers, no és la propera guerra mundial, no és la fi del món.

No és aquell Mal del que parla Primo Levi, l’ofensa nazi que és una font inexhaurible de Mal: “destrossa el cos i l’ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia”…

El Mal del que parlo té relació amb aquest Mal, toca les llavors que empenyen als homes a fer determinades coses (o a patir-les) que no estan bé, que generen uns desajustos amb l’entorn humà i natural, un malestar. El nen del “Conte amb infant”, mig abandonat, sota un comportament dels pares que té alguna cosa anòmala que pot tenir a veure amb el mal, ja s’està situant, respecte la seva pròpia experiència vital infantil, d’una manera esbiaixada, desorientada. Al conte “La lògica dels panys” que dóna nom al recull veiem una dona que no se sent segura i que per això converteix el seu domicili en “una fortificació”: la por està relacionada amb el Mal com a causa i com a efecte.

Dins d’aquesta cadena, dins del determinisme del Mal, a vegades queden velades les raons últimes, el relat deixa els resultats del diagnòstic a les mans del lector, a la seva imaginació.

La casuística que ens ha portat al moment present sovint queda a l’ombra. No diria que sigui deliberat. La forma del conte planteja, en alguns moments, una certa lògica de l’escena: hem arribat aquí, què ha passat abans? A la prosa llarga es poden explicar les coses, al conte l’escena queda emmarcada, el lector pot no tenir els fonaments que expliquin el perquè d’una situació que es va a narrar.

“Caxtla, la ciutat” i “El torturador” són els dos contes més fantàstics i al·legòrics. 

En Jordi Julià parlava de “realisme fantàstic” a propòsit del meu Cant de la devastació. Tots els contes poden tenir elements més o menys surrealistes, onírics. Però concretament aquests dos relats són al·legòrics, simbòlics, enigmàtics, són viatges a alguns llocs que es troben enllà del mirall. No obstant “El torturador” està ple de vida real, una narració extrema en la qual els humans es pleguen a una autoritat tirànica, feixista, horrible… però el problema és que s’hi pleguen, s’hi avenen, i ningú sap per què ni com.

És allò que Nietzsche deia del paper de l’obediència: “cadascú de nosaltres posseeix en sí la necessitat innata d’obeir. L’instint gregari de l’obediència és el que s’hereta més fàcilment i el que prospera a costa de l’art de manar”.         

La feblesa ens empeny cap a uns comportaments que no són sans, ni positius, podríem dir. Em fa l’efecte que ens costa molt aprendre a ser lliures i aprendre a viure com a éssers lliures. Aquest instint gregari, aquesta feblesa humana, té a veure amb les pors: la por al Mal, la por que produeix el Mal… A Il portiere di notte, la víctima és més ella quan té el torturador allà, la víctima necessita el torturador, ser reconeguda com a víctima. En la filosofia del dret de Hegel es plantegen aquestes qüestions: el delinqüent és veritablement delinqüent quan és detingut i empresonat, aleshores és reconegut en el seu peculiar ser social, llavors és quan és delinqüent i quan l’Estat és l’Estat… Tot això  descansa, en definitiva,  damunt d’una lògica que en psicologia és bastant tenebrosa, perillosa, malaltissa.

A “La innocència de les bèsties” assistim a la destrucció nocturna d’una escola per part d’uns estudiants. 

El títol fa referència a les bèsties del zoològic de l’escola que són sacrificades pel grup d’estudiants, però les bèsties òbviament també són ells. Pel que fa al tema del Mal toca una qüestió essencial: la innocència del mal. Aquesta innocència amb què la gent, sobretot la gent jove, molt inconscientment, fa determinades coses, crec que és una de les cares més inquietants del Mal.

És natural que el lector extregui, mitjançant l’empatia inevitable que es produeix en tota recepció, una crítica a una educació basada en la prohibició, la por, la repetició, la lògica de la culpa… un ambient educatiu que descrius com a irrespirable, ofegós. Des del teu bagatge com a professor, com què creus que hauria de ser una bona educació? 

L’educació que es planteja a La lògica dels panys no és cap al·lucinació, durant molt de temps a les escoles de tot el món han passat coses al·lucinants, opressores… L’educació ha de ser, i és evidentment, una cosa molt més oberta, participativa, democràtica. El que passa, em fa l’efecte, és que avui en dia aquest ja no és el problema. El que avui necessitem és que la gent, els ciutadans, els homes i les dones, ens impliquem molt més  des d’un punt de vista crític. Estem en una situació (crisi econòmica, crisi ideològica,  enfonsament i destrucció programades de l’estat del benestar, drama mundial de la immigració, el càncer de la corrupció, etc.) on la gent acabem empassant-nos-ho tot, acabem vivint aparcats en la cultura de la mentida. L’educació hauria de situar els homes en un ordre crític i racional que ens permetés afrontar la complexitat de les diferents situacions amb eines i recursos útils i potents.

 

Al final, els teus versos i contes em sembla que es converteixen, sense que se’ns faci evident, en una crítica, una proposta ètica que exerceix un cert sentit de mestratge. 

Jo crec que un escriu des d’una certa inadaptació a la seva realitat personal i a la realitat social i històrica. Sobre El cant de la devastació va sortir un article que deia, més o menys: “hi ha moments en què no se sap si l’autor està denunciant o no està denunciant la devastació”. Sí home sí, clar que l’està denunciant!, indiscutiblement darrere de la  producció estètica hi ha una reflexió ètica, política, i moral. El conte “El torturador” és i ha de ser esfereïdor, i la dona que viu absolutament obsedida per la seguretat en “La lògica dels panys” penso que ha de ser com un indicador d’allò en què no ens hem de convertir, em fa pensar “que no t’hi trobis pas mai així…”.

Al llarg de la teva obra hi ha una permanent tensió entre passat i present. Beus en el mite, per exemple, d’una manera constant (hi apareixen Minos, Ícar, Tirèsies, Delfos, i un llarg etcètera). A la vegada es fa notable una certa consciència de pèrdua, decadència i alienació respecte la tradició europea i els valors de la civilització occidental. Aquesta connexió que estableixes amb la tradició és una resposta a aquesta pèrdua generalitzada del llegat cultural?   

Aquesta connexió té a veure amb la meva formació primera, que és la filosofia, i té a veure amb la impossibilitat de prescindir de la tradició, especialment la tradició més antiga, greco-romana-hebrea, en un sentit positiu. Allà naixem, allà comencem i, d’alguna manera, hem de romandre-hi fidels. Amb els anys t’adones de la vinculació amb la tradició, que ets hereu d’una tradició, i que tots estem escrivint el mateix llibre i escrivint la mateixa història. Aquella metàfora: “La història de la humanitat és Déu que ens està pensant, és el malson de déu”… Jo penso que com que de Déu no n’hi deu haver, oi?, seria més aviat “La humanitat, la història de la humanitat, s’està escrivint a si mateixa”. Aquest impuls primer, en l’ordre literari, ve d’aquesta tradició. És a dir, som fills, o potser cosins germans (petits, incapaços i desorientats), d’aquells homes que s’anomenaven Homer, Hesíode, Pàrmènides, Sòfocles, Plató, Aristòtil, Marc Aureli, Sant Agustí… No és una qüestió d’alta cultura, de sofisticació, sinó d’assumir allò amb el que hem estat nodrits a través dels segles. També pot ser, com tu dius, que davant la situació en què estem, el retorn a la solidesa inicial sigui un mecanisme de seguretat, un trobar el fonament. Igual que el Mal, una de les idees que més em preocupa és que això que anomenem Europa està en profunda crisi: El lament d’Europa o el Cant de la devastació són textos que posen de manifest que estem molt desorientats. Allò que deia George Steiner: l’Europa dels anys seixanta, setanta, vuitanta, era una Europa productora d’idees (ja sabem que algunes idees eren bones i d’altres monstruoses). Europa ara mateix està en una crisi absoluta. No vull dir només que no hi ha referents, que les grans ideologies estan en crisi… això ja fa temps que ho sabem. Sartre i Camus fa molts anys que són morts i enterrats. Vull dir que estem del tot desorientats: l’economia i la política al servei del capitalisme més ferotge (més o menys maquillat) ho han acabat prostituint tot, tot ha esdevingut mercaderia, simulacre, targeta de crèdit, euro, i no sabem de cap manera, per exemple, quina mena de relació ha de mantenir Europa amb el món, Europa amb els seus propis ciutadans, Europa amb els seus veïns…

La reutilització de les fonts tradicionals que dus a terme dóna un to hermenèutic a tota la teva obra. No es tracta, em fa l’efecte, d’una hermenèutica merament reproductora, sinó que és el poema que dota d’un nou sentit, vivifica les fonts literàries, les personalitza. De quina manera has fet teves, t’has vinculat, has eixamplat, aquestes fonts literàries?    

Els clàssics, els mites per exemple, donen una plataforma, un replà, a partir del qual tu et tornes a replantejar el problema: un replantejament que potser no té res a veure amb el problema quan es va engendrar. Donen el punt de partença per fer una certa recreació i anar una mica més enllà. És allò d’Ezra Pound quan diu “make it new”: agafa allò que és vell, tothom sabrà d’on véns, treballa-ho, i fes-ho nou. Ho has de fer nou però el fonament te’l dóna la tradició, perquè tant tu com el llenguatge, com el motllo, sou tradició.

Des de les primeres obres publicades els teus poemes han anat guanyant economia verbal i intel·ligibilitat. Com ha estat aquest procés? 

Ha estat un procés natural, no gaire deliberat. Jo començo (Cants d’Esblada, La mirada de Tirèsies, El Cant de la Devastació) escrivint poema llarg, probablement per influència de les lectures fetes durant uns anys. Aquesta mena de poema narratiu, amb una certa densitat èpica, té a veure amb una voluntat explicativa, narrativa, epistemològica. És un gènere importantíssim per la poètica del segle XX, hauríem de  parlar dels Cants d’Ezra Pound, dels Quatre Quartets d’Eliot, de La Terra Eixorca… A partir de La llum de l’escultor els meus poemes es concentren, són més breus, s’essencialitzen d’una manera natural, potser per la creença que comencen a sobrar paraules, que no hem de caure en l’ebrietat del llenguatge, en l’abundància…

Molts dels teus poemes resulten metapoètics, reflexions sobre l’acte de creació des del poema mateix. A La llum de l’escultor compares l’ofici de cisellar amb l’ofici poètic: “Amb la ploma i amb l’escarpa | s’ ha trobat al capvespre per al duel, | una gruixuda esgrima | no entre les mans | sinó contra la pedra, contra el full”. En la teva poètica sempre has defugit l’entusiasme i la inspiració en pro de la reflexió, el treball sobre la paraula i el conreu de la intuïció.

Sí. El treball sobre la paraula i la reflexió segur, perquè no ho sé fer d’una altra manera, és un filtre de les lectures i la dedicació professional a la filosofia. Em preocupa més, positivament, el tema de la intuïció, que no se sap mai ben bé en què consisteix. És un concepte delicat: evidentment que no és l’entusiasme, la possessió, però sí que n’hi ha una càrrega. Això de la intuïció es té o no es té, brolla o no brolla, i si ho fa, aleshores es treballa. Jo sempre dic que els somnis, l’activitat onírica i les dinàmiques inconscients de tota mena, no es poden controlar, però sí, gairebé gosaria dir, modular, educar, orientar… si cada dia veus cinema de terror al final somies amb escenes de terror. És a dir, l’activitat inconscient –i la intuïció s’hi troba vinculada- no se la controla però se l’alimenta; s’alimenta la intuïció amb la lectura, la reflexió, la meditació, les experiències vitals, la contemplació de l’art, la creació i percepció de la pintura i l’escultura, la vivència de l’infinit univers de la música… La llum brilla, hi ha un component enigmàtic, guspires, sortilegis, oracles, els poemes poden començar no se sap ben bé com… però la taula s’ha de gastar. D’aquí ve la meva obsessió amb els presocràtics, Heràclit i Parmènides…
Recordo un vers de L’essència de la pols: “la bellesa pura | d’aquelles dues torres que s’esfondren”.

Aleshores, repescant Adorno, sí que es pot escriure poesia després d’Auschwitz i de l’11s i de qualsevol catàstrofe.

Sí, el que passa és que és la bellesa de l’horror. Adorno es posaria nerviós, però el cas de les torres és paradigmàtic: és d’una bellesa trepidant, la ficció no superarà mai la realitat. D’això se’n pot parlar i es pot continuar fent poesia, però evidentment té un caràcter de denúncia: és a dir, ens ho hauríem d’haver estalviat això, la bellesa pura d’aquelles dues torres que s’esfondren ens l’hauríem de fer mirar. Si no recordo malament és Ernst Jünger qui explica com pujaven als terrats de París, amb una copa de cava, a veure com els nazis deixaven caure bombes arreu. És amb aquesta punta de bellesa a la frontera de l’experiència humana que cal anar amb molt de compte… amb compte perquè tot acaba fregant el feixisme, i el feixisme és l’alfa i l’omega de moltes de les formes del mal, i allò que sempre ha de ser i haurà de ser combatut. El criteri del sublim de l’estètica kantiana (les brutals tempestes que impressionen l’ull humà, les neus, i els vents i el foc cremant els arbres…) en el nostre món són els dos avions enfonsant les torres bessones, el símbol de Nova York i de l’imperi nord-americà, un símbol d’un món occidental que potser ja no existeix…

A El lament d’Europa escrius: “La lluita és sempre una, | i és per la llibertat, | per la desobediència sempiterna | a l’ordre del tirà | (sempre el mateix tirà que pren les formes | que la moda i el temps diversifiquen)”. Sempre has donat molta importància a la llibertat en majúscules. Quines formes pren avui dia aquest ordre tirà?

Moltes. Els mitjans de comunicació, la tirania econòmica com a cara infame de la globalització (que vol dir que uns quants es fan multimilionaris), la crisi que sabem que ha estat una estafa… Al segon capítol del manifest comunista Marx diu més o menys: ¿com surt la burgesia de les crisis? Acomiadant els treballadors, sobreintensificant el treball, pagant sous de misèria… és a dir, establint les bases per una propera crisi més greu, deixant-nos més vulnerables, desprotegits. És exactament el que està passant gairebé dos segles després. A més tot plegat no té gaire resposta per part de la societat, potser pendent d’altres coses, d’altres menges subministrades pels jerarques del sistema.

Una vegada em vas escriure “Barcelona havia estat sempre la capital de la llibertat”. Quina fou aquesta Barcelona?   

 Barcelona està, potser com tot, en una crisi absoluta. Va haver-hi una Barcelona culturalment molt més viva i activa i oberta que l’actual… per exemple, la dels Comediants, dels Joglars, de la Fura dels Baus (parlem de fa deu, vint, trenta anys)… aquesta ciutat ha desaparegut, o està dormida. Barcelona ha de ser una fàbrica d’idees i d’iniciatives per a Catalunya, per a l’Estat espanyol i per a la Mediterrània. Barcelona ha de ser una ciutat lliure, un espai d’obertura a tot i a tothom, creativa, i no només un supermercat per a turistes com és ara. No podem ser només un fragment de trencadís de Gaudí comprat per una parella de japonesos. Quan els noucentistes parlaven de la Catalunya ciutat, em fa l’efecte que es referien a aquella Catalunya que aprenia molt de Barcelona, que n’era l’avantguarda, i que ningú s’enfadi pel que dic, era la Catalunya que ha de beure de l’obertura cosmopolita, progressista, valenta, radical defensora dels drets de les persones, artística, ciutadana, laica, avançada, liberal, polimorfa, plurilingüe, tolerant… i crec que més aviat ha passat el contrari. Cal saber veure qui i què et col·loca en el món i què no, cal saber-ho veure i explicar-ho. Barcelona ha perdut joc, i ara mateix en mans de la política conservadora encara s’encongeix més. Barcelona ha de ser una polis dels ciutadans i per als ciutadans, tremendament vital, vehicle de la civilitat que a Europa ha de cavalcar per la xarxa de Milà, Londres, Berlín, Amsterdam, Bilbao, Glasgow, Dublín, Madrid, Edimburg, Viena… les ciutats creen ciutadans, i els ciutadans ho són si són lliures i s’expressen en llibertat…

En un moment en que la independència monopolitza el debat polític i es fa difícil de contradir un pensament únic has criticat la mediocritat d’un nacionalisme essencialista, alienador, maniqueista, excloent… des de la posició filosòfica del nominalisme. 

Bé, em fa l’efecte que no es tracta de parlar de cap posició filosòfica crítica cap al nacionalisme. Ara bé, cal entendre que les paraules sovint només són noms. Darrere de determinades paraules no hi ha cap mena de realitat. M’agrada que facis ús a la teva pregunta de l’expressió pensament únic, entre d’altres coses perquè és l’enemic del que deia de la ciutat oberta i plural fa un moment. La humanitat és un nom bonic per parlar del concepte de la totalitat dels éssers humans, però els éssers humans són tots concrets, individuals, singulars, particulars, i irrepetibles. No som un ramat d’ovelles, i és intolerable que hi hagi qui pretengui tractar així la ciutadania. El nacionalisme al que et refereixes diu que la nació és l’essencial, la nació com a objecte de devoció, i que està en perill: jo crec que el que està en perill, per exemple, és la vida de la gent gran que va a l’hospital de la Vall d’Hebron, que visito molt sovint des de fa molts anys, que fa cues i cues durant hores i potser no té ni una cadira on seure. I, òbviament, la causa del problema no són els treballadors de la sanitat pública, que fan el que poden i més per pal·liar les injustes retallades de l’anomenada crisi. La justícia, la democràcia, la llibertat, la igualtat, és en el món real dels homes i les dones que entren en joc, els homes i les dones en són els protagonistes, i per sobre d’ells no hi hauria d’haver res. Els idealismes (l’ombra de Plató és llarguíssima!) han sacralitzat les paraules. Hi ha noms, termes, paraules, nocions, conceptes, fins i tot idees, que parlen d’una realitat, i n’hi ha (moltíssims) que no. És la lògica complexa i perillosa del llenguatge, de la gramàtica, del món filtrat a través de les paraules, sense les quals no seríem res, però que massa sovint són només gàbies on les persones (i les diferències que ens defineixen) s’ofeguen. Cada persona, cada home i dona, és un poema, és un creador i una creació, única i sagrada, i és ella qui té drets, i deures, i voluntat, i el que la seva llibertat responsable cregui oportú. El món de les idees de Plató no existeix. De fet, força sovint, l’actualitat et porta a pensar que gairebé ens en sobren d’idees, de grans idees, d’etiquetes grans com làpides, com també sobren déus, i pàtries, i himnes, i fronteres, i banderes… i policies, policies de totes menes, i bales de goma, i desnonaments. Com deia Hanna Arendt. “No l’Home, sinó els homes habiten aquest planeta. La pluralitat és la llei de la Terra.”

Nota Bibliogràfica: Francesc Josep Vélez ha publicat els poemaris Cants d’Esblada (IV Premi Maria Mercè Marçal, 2002); La mirada de Tirèsies (XIII Premi Les Talúries, 2003); Cant de la devastació (Premi Sant Celoni de Poesia, 2005); La llum de l’escultor (2006); El lament d’Europa (2008); i L’essència de la pols (Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2011). En el camp de la narrativa breu és autor dels contes L’escorpí (2005) i L’ànima de les basses (Premi Vent de Port 2006). Recentment ha viatjat a Finlàndia per llegir els seus poemes en el marc de la Societat Finlàndia-Espanya de Lappeenranta.