Francesc Cabana: “Patirem molt amb la desaparició de l’obra social de les caixes catalanes”

16.07.2012

Francesc Cabana, president de l'Ateneu Barcelonès | Foto: Joan Salicrú/ ACPG.

Francesc Cabana (Barcelona, 1934) és un advocat i historiador de l’economia català. Ha publicat treballs relacionats amb la història bancària, amb l’economia catalana i la burgesia. Va fundar Banca Catalana juntament amb Jordi Pujol, ha estat consultor del Banc Mundial a Guinea Equatorial i el 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva contribució a la divulgació de la tradició industrial i econòmica catalana. Publica la columna Quadern d’economia al diari El Punt Avui cada diumenge. Des de març de 2011 és el president de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la que fins llavors n’era el vicepresident.

Vostè que té perspectiva econòmica del segle XX: creu que ens n’estem adonant de la importància de la desaparició de les caixes d’estalvi catalanes excepte La Caixa?

Les caixes d’estalvi representaven la columna vertebral del sistema financer català, des de fa força anys, perquè de fet, a nivell estrictament bancari, només ens queda el Banc de Sabadell. I amb dos o tres anys ens hem trobat que acabaven reduïdes a una. Aquesta una, La Caixa, és l’entitat financera més gran d’Espanya. Però és clar, el daltabaix és una garrotada immensa per Catalunya. Ens ha fet molt mal, aquesta desaparició de nou caixes d’estalvi, perquè algunes d’elles tenien una importància territorial molt important. Estaven molt arrelades en el seu territori i totes feien una feina positiva. Una altra cosa és que ho fessin poc o molt malament, però aquesta és una altra qüestió.

Quines conseqüències té pel conjunt del país la desaparició d’aquestes caixes?

Les caixes, històricament, han fet un gran servei a Catalunya. Han apropat el sistema financer a la població catalana. No hi ha pràcticament ningú, a Catalunya, que no tingui un compte en una caixa. En segon lloc: han fet una obra important des del punt de vista del crèdit a l’habitatge. Van resoldre en bona part el problema de la immigració dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. I això els hi hem de tenir en compte. I després també, el que passa és que s’han passat, en aquest sentit, en l’última etapa. I finalment han fet molta feina amb la seva Obra Social, que quedarà molt perjudicada per aquesta desaparició.

A qui creu que és atribuïble la desaparició d’aquestes caixes? Qui en té la culpa?

És obvi que en algunes caixes hi ha hagut errors, també hi ha hagut una reforma financera molt poca-solta, i molt poc equitativa, per part del Banc d’Espanya. El seu governador, Miguel Angel Fernández Ordóñez, era un home enemic de les caixes. I en bona part ho era perquè el mercat internacional tampoc les ha entès. Jo crec que entitats socials com eren les caixes tenen un paper. Les caixes destinen bona part dels beneficis a l’obra social i això no ha de ser incompatible amb una visió moderna de l’economia. Només faltaria. Ja hi ha hagut prou cultura de la cobdícia.

Més enllà de les caixes d’estalvi, quines altres coses s’haurà emportat la crisi?

A veure, hem de fer actiu i passiu, perquè aquesta crisi industrial està creant una gran quantitat de petita i mitjana empresa innovadora, creativa i exportada- sobretot- que és el que permet que es mantingui. Ara: com a aspecte negatiu i passiu d’aquesta crisi, és que una gran quantitat de petita i mitjana empresa està passant per moments molt difícils. Empreses que per les raons que sigui no han tingut capacitat exportadora, no han tingut prou capital per tirar endavant amb els seus projectes i que, per tant, es liquidaran o quasi liquidaran, o bé,  reduiran el seu volum de facturació, que de tot hi ha.

Respecte la mentalitat: amb quina mentalitat sortirem d’aquesta crisi?

És evident: en sortirem més emprenedors. En aquest moment, hi ha una gran part d’aquesta petita i mitjana indústria catalana que és absolutament competitiva. Fa vint anys el setanta per cent es venia a l’estat espanyol, el vint per cent aquí i només s’exportava un cinc per cent. Això ha canviat radicalment. Avui l’economia catalana es divideix a tres parts: una primera part es consumeix a Catalunya, una altra es ven a Espanya i una tercera part s’exporta fora. El que passa és que ens estan frenant. El problema de l’economia catalana no és que no ens en puguem sortir, de la crisi, nosaltres mateixos. És que ens estan frenant, des d’Espanya i des del Govern d’Espanya; d’aquí aquesta petició gairebé massiva del pacte fiscal.

Es parla de sortir de la crisi i hi ha altres que parlen de canvi de paradigma. Vostè de quin parer és?

No pot ser que hi hagi aquestes diferències de sous entre un directiu i un treballador. No pot ser que la gent vagi a buscar un benefici ràpid i sense esforç. No pot ser que la societat quasi veneri grans fortunes fetes gràcies a influències, a bona sort o el que sigui… S’ha de tornar a aquells valors una mica tradicionals, que jo havia viscut. En aquests moments està fent una mica de tomb, la cosa, una altra vegada, per bé. Però les escoles de negoci, per exemple, han d’insistir en què l’objectiu de les empreses no és maximitzar el benefici sinó anar a servir la societat, els accionistes i el seu propi personal. Hem de tornar a una economia de valors i a una economia de servei a la col·lectivitat.