Flavia Company: “Només pots dir la veritat en present”

28.03.2016

Flavia Company té una gestualitat brusca i àgil, els ulls vius, la mirada amable. Una vegada la van convidar a un club de lectura i una dona de setanta anys va dir-li: “El teu llibre és l’experiència més intensa que he tingut, m’ha fet veure que la meva vida hauria pogut ser del tot diferent. Per això mateix no tornaré a llegir cap llibre teu”.

Flavia Company | © Ester Roig

Flavia Company | © Ester Roig

JB: Per què és tan oriental, la novel·la Haru? Com has arribat a aquesta impregnació de la cultura japonesa?
FC: Més que japonesa és oriental. Haru combina tradicions diferents, respon a la tradició oriental en general. Per una banda hi ha una proposta ideològica d’integració, estic convençuda que la manera de fer que el món sigui pitjor és excloure els altres, els que no són nosaltres. I aquesta és una novel·la de suma. Una de totes les segregacions que hi ha al món és la que separa Occident i Orient,  i Haru és una novel·la oriental escrita per una occidental.

JB: I com pot una occidental escriure una obra oriental?
FC: He meditat molt. Practico ioga i meditació. Hi ha una feina d’investigació però sobretot hi ha una feina de fusió amb l’altre, de ser capaç d’imaginar el que sigui (això és l’escriptura). He escrit a la manera occidental imaginant-me Orient. Estic a l’espera de l’opinió d’unes amigues japoneses. Les persones que han estat en un dojo em diuen que no ho entenen. És la meditació, que et porta a llocs insospitats.

JB: Arribar a alguna cosa amb la meditació no és fàcil. Els passa a la Haru i als seus companys, que quan entren al dojo, que és l’escola de tir amb arc i meditació, no en són capaços.
FC: Jo medito des de sempre. L’escriptura és una forma de meditació, és concentrar-se en un punt sense que cap pensament no intervingui en el flux. Sóc d’una disciplina fèrria i he estudiat música, que també és un forma de meditació. Asseguda en forma de lotus fa menys temps que ho faig.

JB: Meditació i disciplina?
FC: Els occidentals estan espantats per la paraula disciplina. En canvi podem parlar de compromís. El compromís fa molta por, però té menys mala premsa. El compromís és disciplina, perquè cada vegada que et pots desviar el compromís et recorda que t’has marcat un camí cap una altra banda.

JB: A Haru hi apareix l’obsessió per la cal·ligrafia, la vessant més física de l’escriptura.
FC: Volia que els pares de la Haru també tinguessin aquesta voluntat de compromís, per això els vaig fer cal·lígrafs. Per altra banda, jo escric a mà. Sempre porto les mans tacades de tinta. El soroll de la ploma al paper -perquè escric en ploma, òbviament- és important per mi. A més aquest edició és un miracle: els fulls gruixuts, tallats a mà. La Iolanda Batallé de l’editorial em va dir “Què vols? Fes la carta als reis”. I m’ho han portat tot!

JB: Què penses d’aquesta nova editorial, Catedral?
FC: Acaba de sortir. Però el que penso és que la porta la Iolanda Batallé, i ella sap de literatura, és escriptora, coneix tots els pals i és entusiasta. Amb ella al capdavant, Catedral serà una bona editorial amb un perfil propi.

JB: Ets argentina. El fet d’arribar aquí i publicar en català ha estat una decisió.
FC: La mateixa actitud m’ha ajudat a traslladar-me a Orient. Clar que el meu pare és català, tinc família catalana, família espanyola i família argentina.

JB: És diferent la Flavia que escriu en castellà de la que escriu en català?
FC: Cada vegada s’assemblen més. No puc renunciar a cap de les dues llengües, no em surt. Escric en la llengua amb què em surt la primera ratlla de la novel·la. El que puc fer és traduir els llibres que he escrit, però no puc traduir la idea inicial, l’embrió. Hi ha gent que em pregunta per què no escric sempre en castellà, que faria més negoci. Aquest és un argument llefiscós. El meu és un projecte literari des de la primera línia fins a l’última.

Flavia Company | © Ester Roig

Flavia Company | © Ester Roig

JB: Parlem de la relació entre l’alumne i el mestre com el sabater, el Tame. Podem trobar aquests referents, en la nostra vida?
FC: Els podem trobar, però ningú s’imagina que darrere d’una persona que no es fa passar per sàvia hi hagi algú que digui coses importants. Estem habituats a escoltar només els que figuren. Has d’escoltar els mestres que tens a tocar. Abans vivia a l’Eixample, i prop de casa meva hi havia una fustera. Alguns dies anava a veure-la per xerrar amb ella. Era sàvia com el Tame, la seva disciplina havia estat la fusta i l’amor pel que feia. Perquè qualsevol persona que tingui amor pel que fa durant tota la vida és sàvia. Ha meditat, s’ha concentrat, s’ha compromès. I ha volgut fer la seva feina de la millor manera possible. No ha volgut ser famós, no ha volgut ser ric. Haru és un llibre d’amor per la transmissió del coneixement. Estem massa acostumats a tenir, i sí que es té alguna cosa, però no s’és el que es té.

JB: “Ser” és un concepte buit de significat, com el destí que no “és” res més que els camins que  trobes.
FC: És important reconciliar-se amb una mateixa, acceptar qui ets i oblidar aquesta imatge que vols que els altres rebin de tu. Com sé que he arribat a ser? És fàcil. Si pots traçar una línia recta entre els teus pensaments, les teves paraules i els teus actes, llavors ets. Si no, no.

JB: En aquest cas, no sé si “sóc”.
FC: Bé, l’important és anar en aquesta direcció. Potser no hi arribes en tota la vida, però has d’intentar-ho. Coincideixen els teus pensaments amb les teves paraules? No sempre. Doncs fes que coincideixin. Les paraules coincideixen amb els actes? Gens. Doncs fes que coincideixin. Si coincideix pensament, paraula i acte, llavors “ets”. S’assoleix l’harmonia, que és allò que arriba després de la disciplina.

JB: La Haru es troba molts mestres que l’aconsellen.
FC: Sí, perquè escolta i està ben predisposada a trobar-los. Hi havia una vegada una persona que tenia l’ambició de trobar un mestre. Va anar a buscar un savi per preguntar-li si acceptava fer-li de mestre. El savi li va respondre “No, tu has de trobar el teu mestre, no es pot escollir”. I així la persona prossegueix la seva cerca, i sempre que li sembla que ha trobat al mestre al final resulta que no. Vint anys més tard es torna a trobar el primer savi i li diu “És vostè, el meu mestre”. La resposta és “Sí, però m’havies de trobar. Tu volies posseir la saviesa”. Al camí trobem el que busquem, no trobaràs mai un mestre si no el busques. No l’escoltaràs, no el veuràs.

JB: Un dels problemes de la Haru és que es compara.
FC: Té molt d’orgull i sobèrbia, i competeix, competeix. És tossuda i ha d’aprendre molt, però escolta i aquest escoltar la porta a un camí que és el seu, tampoc és que sigui el de tothom. Hi haurà lectors que prefereien ser Fuyuku. No sé si llegiria el llibre, per això. El que sé és que no hi ha judicis en aquesta novel·la. Som el que som i cadascú fa el es treballa. El Fuyuku vol ser ric i es fa ric.

JB: La por és la font de la injustícia.
FC: Totalment, sempre. El que es fa per por es fa pensant en un mateix, i sovint quan pensem en nosaltres mateixos cometem injustícies grans. Amb por fem coses que no justificaríem que fessin els altres. Cal saber que tenim por, que és un instint animal, però que també té a veure amb qüestions humanes estrictes com la imatge, la propietat, la por de l’altre. Tinc por de quedar-me sense res i per això robo això, estalvio allò.

JB: Crec que a Occident som com l’home que buscava el mestre. Per això tanta autoajuda i tanta ioga.
FC: Jo crec que en lloc d’autoajuda ha d’haver-hi literatura. La literatura plasma les inquietuds de cada època. Els llibres responen a la seva època. Per què hem de llegir Haru? Perquè és un llibre que t’estima, et fa companyia i és fàcil de llegir. I m’he hagut d’esforçar perquè sigui fàcil de llegir. He procurat desaparèixer.

JB: Però s’hi detecta una gran passió eròtica per les dones.
FC: Crec que no val. El comentari és tan esbiaixat com quan, en una presentació d’un llibre meu en què apareixien relats eròtics entre dones em van dir: “Aquest és un llibre que defensa l’homosexualitat”. Per aquesta regla de tres, la majoria de llibres defensen l’heterosexualitat. I ningú no ho diu.

JB: Recomana’ns autors i autores orientals.
FC: Et recomano Yuni Chiro Tanizaki i l’escriptora Iromi Kawaka, l’he recomanada moltíssim i sempre ha funcionat.

JB: Explica’ns un conte.
FC: Un home té un fill, i un dia li toca un cavall de regal. Tothom té enveja al poble, però ell diu “Ja es veurà”. El pare dóna el cavall al fill i el fill té un accident, es trenca les dues cames. Tothom diu quina desgràcia, i el pare diu “Ja es veurà”. Aleshores ve la guerra i el fill no hi pot anar perquè té les cames trencades. No saps mai. Comparar amb el passat i amb el futur és un dels nostres grans problemes. El passat perquè ens serveix de justificació “sóc tal per culpa de tal”, i el futur perquè ens serveix de consol. Justificació i consol. Només pots dir la veritat en present.

Etiquetes: