Ferran Palau: “Sóc un stripper de les emocions”

24.04.2012

 

Ferran Palau | Foto de Marta Busquets

 

Ferran Palau ha estat el motor creatiu del grup Anímic que, gràcies a la màgia amagada a àlbums com “Himalaya” o el més recent “Hannah”, ha acabat per erigir-se en una de les màximes referències de l’indie folk facurat dins els nostres límits. Ara Ferran Palau debuta en solitari amb el disc “L’aigua del rierol” (Amniòtic, 2012), esbós de sentiments i emocions del músic de Collbató. Deu talls suggeridors com murmuris a cau d’orella, que dansen entre la senzillesa formal de la seva guitarra acústica i la riquesa d’uns arranjaments superbs produïts per en Jordi Matas, col·laborador habitual dels seus treballs.

Com neix la necessitat de publicar un disc en solitari?

Tenia algunes cançons que no havien entrat en cap disc d’Anímic i volia gravar-les. Vaig compondre’n algunes més per completar el disc.

Què diferencia les cançons de Ferran Palau en solitari, del Ferran Palau d’Anímic?

Potser són cançons més íntimes i personals, la majoria inspirades en la meva família. Per això tenia més lògica firmar-les amb el meu nom.

Sent unes cançons més pròpies, més íntimes, fa més por enfrontar-se als sentiments i  despullar-se davant l’oient?

No. De fet, parlar de sentiments és el que faig sempre. Ja m’he acostumat a deixar-me veure una mica per dins. Sóc un stripper de les emocions.

Uns temes que recorden als primers treballs d’Anímic. Trobaves a faltar aquestes formes més senzilles i acústiques?

El registre d’Anímic és molt ampli, va des del soroll a la calma absoluta: la dinàmica és molt important en la música que fem. El fet d’haver fet aquest disc en solitari té més a veure amb les lletres i la intenció de les cançons, que no en el fet que siguin tan calmades.

D’altra banda, aquests són dos aspectes que sempre has treballat, la senzillesa de les formes, fins i tot els silencis, amb la bellesa dels arranjaments i la riquesa dels detalls. És difícil trobar l’equilibri?

Doncs no. És una cosa que surt sola. Em deixo endur per la música i ella mateixa em suggereix si vol un silenci o un arranjament.

Com ha estat el procés de gravació, perquè d’una banda crec que la base del disc la vas enregistrar en un dia, però el procés d’arranjaments va durar un any, oi?

Sí. Jo vaig vomitar les cançons en un matí, i en Jordi Matas es va anar dedicant a adornar els temes amb molta cura i delicadesa. Coses molt pensades i elaborades. Hi ha detalls que li van portar dies sencers de feina, com la guitarra/harpa de “Com abans”. En Jordi ha definit el so de l’àlbum, des de la posició dels micròfons a les partitures per a vents o cordes, fent que la gravació fos tan bona que pràcticament no fes falta ni mesclar el disc. No hi ha hagut postproducció, perquè fins i tot els volums els controlava posant els micros més a prop o més lluny.

Em fascina i inquieta la fotografia de portada del disc, aquest imatge gairebé fantasmagòrica del cementiri. On està feta?

A Tanworth in Arden, on vivia Nick Drake. Sota l’arbre que surt a la portada hi ha enterrades les cendres de Nick Drake i els seus pares. Segurament, Nick Drake és el músic que més m’ha fascinat. Té alguna cosa que no es pot explicar. És pura màgia, fins al punt que tens la necessitat d’anar a veure on vivia, per on passejava, per intentar desxifrar l’indesxifrable.

Em resulta curiós aquest contrast entre la portada i el títol del disc, ‘L’aigua del rierol’, perquè un riu, un rierol, és sinònim de vida; i sobretot amb el so del disc, que és molt lluminós!

Sí, però és que jo no veig la mort com quelcom fosc. Tot al contrari, me la imagino molt lluminosa. La portada em representa més a mi que no pas el disc. Tots el rius desemboquen al mar i moren, viure és morir contínuament.

I parlant de vida, imagino que la paternitat t’ha fet evolucionar com a persona, “deixar de ser un despreocupat” que cantes. Però t’ha influït d’alguna manera com a creador?

Totes les coses importants en la vida d’una persona, com tenir fills, fan que creixis i et dignifiquis. I si fas música, segurament, per un lloc o un altre, se t’acabarà notant.

Vida, amor, mort… tots tres ben presents, d’una manera o una altra, al disc. Són aquests tres temes el grans motors creatius amb què treballeu els músics i els artistes?

És que si es simplifica, de seguida veus que no hi ha res més que néixer, estimar i morir. El més curiós, però, és que no sabem res d’aquestes tres coses.

Sempre s’ha destacat com un fet singular que Anímic sigui un col·lectiu que treballa des de Collbató, però tu quina importància li dónes a l’entorn en el procés creatiu. Vaja, com t’influeix a l’hora de treballar en la teva música?

No gaire, la veritat. Sempre em pregunten per la naturalesa i tot això, però jo  simplement m’he creat en un poble i segurament això es nota en les meves lletres. Tinc un llenguatge molt primari, potser sóc l’antítesi del Joan Miquel Oliver.

Mesos enrere vau estar treballant amb el músic nord-americà Will Johnson, com va anar l’experiència?

Molt gratificant i enriquidora. És un gran music i millor persona. Va fer que ara amb Anímic toquem de peu!

És un tòpic, però la música és un llenguatge universal?

Absolutament cert. Els music escrivim amb vocació global.

Més enllà del Will Johnson, també heu col·laborat d’una o una altra manera amb gent com El Petit de Cal Eril, la família d’Amniòtic… Què n’obtens de l’intercanvi amb altres músics?

És de les coses mes divertides que  hi ha, i se’n aprèn molt de veure com funcionen altres musics que t’agraden. Compartir en tots el aspectes és millorar com a persona.

I parlant d’Amniòtic, potser m’equivoco, però en diversos moments del disc trobo semblances amb en Pau Vallvé, la seva cadència i manera de fer… Amb quins altres músics de casa nostra et sents identificat?

Espaldamaceta, Joan Pons, Bedroom, Joan Colomo, Miss Carrussel, The Missing Leech, Maria Coma, Esperit, Maria Rodés, Inspira, Isaac Ulam, Nico Roig, Standstill, Les Aus, Orquestra Fireluche, Hat, El Gos Binari, Joan Miquel Oliver, Guillamino, Seward i tots els que em deixo.

La música té la força, aquell poder i capacitat d’alterar l’estat d’ànim de l’oient, però com t’afecten a tu les teves cançons?

Fan que sigui una persona saludable i em mantenen ocupat.

Quina ha estat l’última cançó, i no parlo de les teves pròpies composicions, que t’ha emocionat o t’ha alterat l’estat d’ànim?

Doncs vaig anar a veure el Daniel Johnston i em va emocionar molt quan va cantar “Casper the friendly ghost” o “Walking Cow”.

Què sents quan acabes una cançó?

Doncs que n’he de fer una altra (riu).

Inquiets com sou, quins plans teniu de cara a la resta d’aquest 2012?

Farem alguns concerts amb Anímic, molt especials, i començarem a preparar un nou disc. I a investigar instruments, sintetitzadors i altres trastos…I en solitari tocaré també tot el que pugui.

Això vol dir que “L’aigua del rierol” tindrà continuïtat en el futur?

Segurament. Tinc algunes cançons preparades que ja toco en directe. Vull reunir alguns amiguets i gravar-les.

 

Twitter d’Oriol Rodríguez: @365d365e

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris