Ferran Fages, curiositat, improvisació i reflexió

Amb 50 discos publicats, Ferran Fages és un dels músics catalans més internacionals, un dels més reconeguts en el seu estil. També un dels més desconeguts, malgrat el prestigi de què gaudeix arreu. Acaba d’actuar al prestigiós festival de música contemporània de Huddersfield, al Regne Unit. Tuli Màrquez l’ha entrevistat i BiBi Oye li ha fet les fotos.

“Després de triar cada peça, l’estudiava meticulosament i escollia l’espai on tocar-la. Va visitar coves, pous, pedreres, mines, cims, soterranis, pous, túnels, sitges, cràters, cingles, fàbriques, aiguamolls, illots, prats…”

El silenci dels arbres, Eduard Márquez (2003)

Les cinc de la tarda. Un dimarts de treva després de dies d’inclemència i amb un sol d’hivern al clatell. Carrer Ventalló avall, vorejant els marges de la vila de Gràcia, es troba l’estudi del músic Ferran Fages (Barcelona, 1974). 50 discos i gairebé 20 anys d’activitat musical d’alt risc, fora pistes com dirien els esquiadors. Música contemporània, improvisació, experimentació amb el so al límit, del soroll a la melodia sense cedir un mil·límetre. El Ferran també voreja els marges. Possiblement és un dels músics catalans més internacional, un dels més reconeguts en el seu estil. També un dels més desconeguts, malgrat el prestigi artístic que atresora. Acaba d’actuar al prestigiós festival de música contemporània de Huddersfield, al Regne Unit. El seu currículum, però, també parla de concerts a França, Itàlia, Japó, Irlanda, Holanda, sempre en el marc d’esdeveniments de primer ordre d’aquesta mena de música allunyada de l’esperit comercial.

Un estudi de parets blanques, un moble arraconat ple de discos compactes i llibres, un penja-robes i una cortina. Un desordre controlat s’escampa per la sala. Andròmines musicals i cables, una taula gran al centre i dues més petites a la vora. A una banda, unes finestres orienten els ulls cap el baix Guinardó. Cap a un perfil de cases baixes d’estil impersonal i color ciment, la típica cara bruta de la postguerra i dels plans de desarrollo. La música de Ferran Fages, dura, dolorosa, trista, poètica, sona com inspirada per aquestes vistes de gegant sobre unes vides que corren indiferents als seus peus.

Curiositat pel so

“Un dels records d’infantesa més gloriosos és estar escoltant un disc, un vinil infantil, i anar jugant jo amb el dit. Anar-lo parant. Ja està. És una cosa purament anecdòtica, però jo ho recordo com, ¡ostres!, ¿què es això? I com alguna cosa molt poderosa. Aquesta associació tàctil amb el so, que després, al cap de molts anys, vaig recuperar i desenvolupar”.

Primers passos musicals

“Amb catorze anys volia una guitarra i els meus pares no me la compraven. Me’n vaig fer una jo amb un tros de fusta, quatre cordes. Una cosa que feia més pena que glòria. Però jo tenia ganes de tenir alguna cosa amb unes cordes. Després, suposo que van veure que la meva tossuderia era persistent i amb setze anys vaig tenir una guitarra. A partir d’aquí, vaig tenir professors, vaig arribar a anar a escoles de música… però sóc bastant autodidacta, en aquell moment, molt, i sóc d’aquesta generació que cada setmana anaves a buscar discos quan tenies la setmanada, anaves al carrer Tallers, a remenar, i tornaves a casa, escoltaves coses i de seguida tornaves a la guitarra i feies… ¿com es fa això i què és això?”.

Primeres experiències

“El primer canvi, el puc dir gairebé amb dia i hora. Va ser l’any 95. Vaig assistir a un concert a la fundació Miró, en un cicle que es deia “Les nits de Música”, i el grup que tocava es deien AMM (1965-2000; grup britànic referent i pioner de la improvisació musical). Són tres sigles que ningú sap què volen dir… Per a mi va ser una cosa molt impactant veure tres tipus, un bateria, un guitarrista i un pianista, i tots tres estaven fent una massa sonora de soroll per dir-ho d’una manera molt simplista, amb tres instruments que em va deixar molt impressionat. Em va costar molt trobar o ubicar qui eren i què feien aquelles persones. Però quan ho vaig veure, em vaig dir: això és el que m’interessa”.

L’escena barcelonina

“El fet d’assistir com a públic a concerts de música minoritària al final acabes una mica coneixent a tothom. I l’any 98 es va crear el col·lectiu IBA, inicialment impulsat per Agustí Fernández i Joan Saura i Liba Villavecchia. El fet de que cada dilluns hi haguessin concerts també va ajudar que es creés una mini-escena. I la persona amb qui fàcilment vaig contactar i em va obrir les portes va ser en Joan Saura, a qui li dec moltes coses. Parlem d’una escena que, per no dir de músics experimentals o improvisada, diria que és de músics inconformistes. En el sentit de voler buscar des de llenguatges diferents: uns més des del jazz o el free jazz, altres potser des del rock, altres més des de l’experimentació amb tecnologia”

Rec-Play

“Anar a gravar a un estudi, ho he fet poc a la meva vida. La primera vegada va ser l’any 2003. Hem d’entendre que en aquella època hi havia unes coses fantàstiques que es deien DAT’s, que després van passar a ser Minidisc (En Ferran parla de dispositius que permeten gravar amb una alta qualitat de manera directa). Ho gravaves al local o al lloc del concert o a casa teva. Venint de l’experiència del fer-t’ho tu mateix. Anar a un estudi i gravar per pistes és una cosa que l’he experimentat bastant poc. Tinc molt bona relació amb un tècnic professional de televisió, l’anglès Simon Reynell, que té un estudi portàtil. Amb ell hem fet moltes gravacions”.

Una taula, un micròfon, un altaveu, un compressor

La retroalimentació és la mare de l’electrònica. Treballant amb un micròfon, un altaveu i un compressor, en Ferran és capaç de fer música, cuidant el feed-back o l’acoblament del so. El xiscle que produeix pot anar-lo modulant fins a treure’n una melodia o un accent sonor que el permeti compondre. Cuidant la nota, l’accent i podent-ho controlar, treballant-ho des d’una òptica molt lenta i reflexiva.

Projecció i evolució

“Sóc molt actiu perquè estic tocant amb un nucli dur de músics, tocant i també organitzant coses. Són Ruth Barberán i Alfredo Costa Monteiro. Gravem, toquem, viatgem… Partint de la curiositat, em considero un multi-instrumentista… Quan començo a fer coses en l’escena de la improvisació, començo amb la guitarra, però ho deixo després per tocar amb dispositius electrònics i amb el tocadiscos acústic. A mitjans de l’any 2000 sí que puc dir que estic com en tres fronts: guitarra, dispositius electrònics i giradiscos acústic, i fregant objectes. A partir de l’any 2002 començo a interessar-me per la composició i el primer que faig és amb la guitarra, que és el meu instrument de tota la vida”.

Composició i improvisació

“Tinc més pes en la improvisació: dels 50 discos que tinc, 40 són d’improvisació i 10 seran de coses compostes. Però ara mateix veig que la meva inquietud va més cap el terreny compositiu. M’estic replantejant com un final d’etapa. Porto anys improvisant, sé com fer-ho. Necessito un nou repte, podria estar deu anys fent el mateix tipus de disc. Però crec que tinc idees musicals que necessiten ser pensades i elaborades des de la reflexió i la composició”.

Reflexió

“No quedar-me assegut pensant, sinó pensant, escrivint, tocant, escoltant, criticant, i anar fent aquest procés que diríem que és cíclic. És buscar el teu propi llenguatge i aprendre’l amb les teves eines. I escoltant el que fan els demés per copiar-les i apropiar-te-les d’una manera constructiva per aprendre… El disc cinquanta-u el vull començar de zero i buscar direccions noves. Sempre he intentat no repetir-me i ser exigent”.

El disc 52 (música ficció):

“Seria una peça que fossin diversos discos, i cada disc fos l’enregistrament d’un dels intèrprets que apareix en aquesta composició. Faig una composició per deu músics, enregistro la composició per deu músics i després publico o edito cada solo per separat”.

Tres esbossos musicals:

Primer Gir (2008) La música sona introspectiva, com tocada des de dins. La guitarra acústica li dóna un component blues abstracte. La intenció és fer-la sonar gairebé com un instrument de vent. Les notes volen i es cristal·litzen i, en aquest cas, els dits fan de pulmons.

Llavi Vell (2010) Apareix la paraula drone en la conversa. Es refereix a aquest so sostingut i harmoniós que és la base de la música minimalista. El tema és un homenatge a la música del videoartista i fotògraf americà Phil Niblock. Segons Fages, s’inspira en la sèrie de pel·lícules que Niblock va rodar arreu del món en 16 mm i que després va musicar amb drones de collita pròpia.

Lullaby for Lali (2010) Segons l’autor, una de les seves composicions més comercials, pròxima a la vesant del post rock, un estil musical dramàtic i sumptuós i amb un alt component reflexiu. La recerca de la bellesa per l’extrema sensibilitat.