Eva Baltasar: “La democràcia és incompatible amb la tecnocràcia”

Aquest 2016 ha estat l’any de la consagració de la poeta Eva Baltasar (Barcelona, 1978). Ha guanyat tres premis, entre els quals destaca el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, que enguany s’ha tornat a convocar (atenció poetes, bases aquí, termini 15 de març de 2018). Edicions 62 li ha publicat el poemari premiat, Animals d’hivern.

Bernat Puigtobella: ‘Animals d’hivern’ és un recull polit i alhora d’una duresa que em recorda la finesa dels diamants. També pel seu hermetisme. Un hermetisme que no es deu tant al lèxic (del tot natural) sinó pels salts (i abismes) mentals amb què construeixes aquests poemes sense argument.

Eva Baltasar: Gràcies. És del tot natural que de la lectura del poemari se’n desprengui aquesta sensació de caos, aquests salts que dius, aquesta dispersió, de vegades contradictòria, cert caprici, sorpresa, ambigüitat. Tanmateix cada paraula, cada vers, sorgeix d’una mateixa ment. Això és el que dóna consistència a l’obra. L’estabilitat que requereix cada poema per conviure dins d’un mateix llibre amb tots els altres poemes. La solidesa del poeta malgrat els abismes, que no són res més que un espai vital de consol i de descans.

B.P: És un poemari que té molt de programàtic. Hi desplegues una certa poètica, en què associes l’art de la poesia i el modus vivendi del poeta en uns termes que l’acosten a l’insecte. “Nosaltres treballem amb el nostre afany d’insecte”, escrius al poema ‘Colorado’. Parles de la vida subterrània d’uns animals que es repleguen, d’èlitres que s’hi deixen la pell, parles d’erugues digerint la seva pròpia carn, d’éssers que tenen “un cos impermeable i fonaments en algun sot que vàrem excavar quan érem nens…”. El poeta és doncs un animal d’hivern?

E.B: La poeta que va escriure tot això era sens dubte un animal d’hivern. Però també una poeta inconstant. L’hivern és el regne del subterrani. Un bon lloc per a pensar, per a gestar. Però el cicle de la vida arrossega el pensament cap a l’esfera de l’acció. L’acció refereix a l’àmbit públic, a la llum, al sol. La poesia neda entre aquestes dues grans referències. El poeta és un animal d’hivern frisant per despullar-se i alçar el vol com només fan els animals lleugers que esgoten la seva vida en un sol estiu.

Pere Gimferrer diu que la tasca de la poesia és veure en la llum el trànsit de la llum. Tu escrius al poema ‘Capacitat’: “Romandre en el trànsit. Aquesta és la tasca del poeta”. Capturar l’efímer en el que és permanent?

E.B: Potser només deixar-nos impactar per allò efímer. I extreure de cada sotragada la mica de revelació imprescindible per a seguir tolerant la permanència.

B.P: Entens o vius la poesia com un replegament, però la poesia també és un gest d’acostament a l’altre, que pot ser fins i tot polític. Quin lloc li correspon a la poesia en l’espai compartit de la polis, en l’àmbit necessàriament polític de tota interacció humana?

E.B: Deia en Raimon Panikkar que la democràcia és incompatible amb la tecnocràcia. En aquest sentit, i només a tall d’exemple, la poesia pot ser un escut contra la tecnocràcia perquè és radicalment contrària a la dominació de l’opinió pública en què està basada aquesta forma de poder. La poesia se’t clava al cos i la seva incorporació fa que estigui present fins i tot en les comptades ocasions en què exercim el nostre jo polític amb llibertat. Ara bé, seria incapaç d’encasellar la poesia en cap lloc i menys encara dins de la polis.

B.P:  ‘Animals d’hivern’ està compost per dos blocs ben diferenciats. El primer, el que dóna títol al recull, aplega poemes molt cenyits, i cisellats. Els versos d’aquests poemes sembla que hagin de tallar l’aire, de tan afuats.

E.B: Com el vent d’un matí glaçat i clar d’hivern, oi?

B.P: La segona part, titulada Canòdrom, és un recull diferent formalment, amb poemes riu, de vers més deixatat. Els temes no s’allunyen gaire dels de la primera part, però són molt més descordats en la forma. Són poemes que despleguen arguments, sense acabar de tenir tampoc un argument. Hi ha en tot el volum una resistència a entregar el poema a un relat, a convertir-lo en una història.

E.B: En cada poema m’hi entrego jo. Múltiples històries inacabades. Em resisteixo a entendre la meva vida com un relat. M’entristeix. Prefereixo pensar-la com un castell de focs i gaudir només dels esclats més bells. Els poemes són tan sols unes quantes espurnes, aquelles que alenteixen la nit caient més lentament. No els cal més.

B.P:B.P: Aquest 2016 ha estat un any de consagració per a tu. Després de guanyar el premi Sant Cugat de poesia amb ‘Animals d’hivern’, has obtingut també Premi Mallorca de Creació Literària per l’obra ‘Invertida’ i Premi Ibn Jafadja de Poesia, dels Ciutat d’Alzira, per l’obra ‘Neutre’. I paradoxalment, al poema ‘Termodinàmica’ escrius: “Escriure no havia estat / mai tant un desencert / com ara”. Per què?

E.B: S’ha de ser ximple per escriure des d’un estat de pau. I tanmateix ‘Termodinàmica’ és això, el que sorgeix d’una mateixa des d’un estat de dubte tan grandiós, tan incommensurable, que s’acaba confonent amb un estat de pau. I en lloc de deixar-me estar, escric, i cerco les paraules amb la desesperació de l’alcohòlic a qui han sabotejat tots els amagatalls. Un gran desencert, no trobes?