Eugeni Perea: “Cal que ens enamorem de la vida permanentment”

8.02.2015

Eugeni Perea Simón (Riudoms, 1953), és doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona; professor d’Història Moderna i Contemporània a la UNED i cap de l’Arxiu General de la Diputació de Tarragona.

Eugeni Perea Simón

Eugeni Perea Simón

Ha escrit i publicat diversos llibres sobre temàtica diversa —història, onomàstica, geografia literària—, entre els quals destaquem els de prosa dietarista: Gastronomia divina (Destino, 1994), Les Mallorquines (Destino, 1997), Els pòlders de la memòria (Arola, 2008), Sefa Ferré, l’expressió permanent (Viena, 2012) i Quadern d’interseccions (Viena, 2014). En el camp de la història subratllem les obres següents: El comportament religiós a Catalunya al segle XIX a la diòcesi de Tarragona, El Compliment Pasqual (1993), Església i societat a l’arxidiòcesi de Tarragona durant el segle XVIII, Un estudi a través de les visites pastorals (2000) i, en col·laboració, Les visites pastorals dels orígens medievals a l’època contemporània (2003). En el camp de l’onomàstica, a més d’una llarga llista d’articles publicats en revistes especialitzades, ha editat els següents reculls: Toponímia del terme i de la vila de Riudoms (1979), La Morera de Montsant i el seu terme municipal: Toponímia (1984), La geografia i la història de Mont-ral a través de la seva onomàstica (1994) i Onomàstica de Riudoms (2006).

Ha obtingut diversos guardons: II Premi Nacional de Poesia Jove, 1973; finalista del Premi Carles Riba, 1978; Premi Josep Iglésies, d’investigació onomàstica, 1978; Premi Pedrol Rius, d’investigació històrica, 1992; Premi Mossèn Josep Sanabre, d’investigació històrica, 1998; Premi de Biografies, Autobiografies, Memòries i Dietaris Rovira Virgili, 2007, i Premi International de Literatura Antonio Machado, 2012.

En les teves recerques, un món que t’apassiona és el dels noms de lloc, has estudiat les toponímies de la Morera de Montsant, Mont-ral i Riudoms, el llegat del traspassat Ramon Amigó Anglès (2011) encara és ben viu; com valores l’aportació d’aquest homenot del Sud en el camp de l’onomàstica, som prou conscients de la gran tasca que va portar a terme?

L’estudi de l’onomàstica és apassionant, per la informació que ens proporciona sobre llengua, història, antropologia i cultura. Alguns noms són com jaciments arqueològics que esperen ser investigats per recuperar la llum. Ramon Amigó va ser pioner en aquesta ciència, en va promoure l’estudi i, a més, creà escola. Avui en dia, la del Camp de Tarragona és l’escola d’investigadors més activa de Catalunya, amb un territori inventariat gairebé al cent per cent.

En la història de l’Església has confeccionat una àmplia bibliografia sobre la diòcesi de Tarragona, en el moment actual els estudiants se senten atrets per les nostres arrels cristianes?

No crec que els joves s’interessin per aquest camp, la qual cosa no vol dir que no tinguin necessitat d’espiritualitat i de coneixement, que sovint cerquen de manera eclèctica i desestructurada. Per això ignoren el món del cristianisme, un fet que els priva d’entendre veritablement l’art, la història i la cultura europees. Recordo que l’historiador i monjo de Poblet, Agustí Altisent, recomanava l’apropament a l’Església, si no per fe, almenys per cultura, sense la qual no podem entendre el món! Tinc la sensació que la cultura d’avui és superficial, epidèrmica. A aquesta realitat, no hi deuen ser aliens No deuen ser alienes a aquesta realitat ni la política ni els plans d’estudi i, menys encara, els mitjans de comunicació, que sovint cerquen consum abundant i baix en calories intel·lectuals.

La teva tesi doctoral versà sobre les visites pastorals, els bisbes han vetllat al llarg dels segles per la preservació del patrimoni artístic i documental: la societat és conscient que l’Església fou més eficient que l’administració estatal en segles pretèrits?

La societat, agafada de manera global, no crec que sàpiga res de patrimoni documental ni dels seus interessos, valors o conservació. Una altra cosa són les institucions, administracions i entitats, que de fet s’esforcen en la construcció d’arxius dignes que després la gent desaprofita. En això també hi deuen tenir a veure els plans de formació i d’educació, que no estimulen l’estudi i la investigació. Quina inversió fem en I+D? I qui pot dedicar-se a la investigació i viure’n? Llavors, cal preguntar-se: com podem crear estructures d’Estat si no reforcem els fonaments? I aleshores, com ens podem projectar, sense l’energia del coneixement?

També t’has dedicat a la creació literària, la base històrica et serveix o intentes fugir-ne?

Per mi, la literatura no és d’enlloc. Si és bona, només pot ser universal, si no, el seu espai és la paperera… ara bé, sí que té arrels i s’emmarca en realitats de vida geogràfica i cronologia determinada. Aleshores, són les forces i estratègies de la política dominant les que fan que una cosa destaqui o no, sovint no pas per la seva qualitat, sinó per qüestions alienes, per interessos comercials, quotes territorials o modes imposades. Això és inqüestionable. No té el mateix reconeixement i ressò una cosa feta a Tortosa, posem el cas, que una altra que es fa a Barcelona. I, ja que he citat Tortosa, quina atenció s’ha prestat a Gerard Vergés, tot i ser un dels nostres poetes més fins? Podria posar exemples de molts altres pobles i ciutats que no siguin Barcelona!

La història de la literatura també ha centrat la teva atenció, es coneix prou en l’àmbit de les comarques de Tarragona, especialment? O els referents sempre són de les terres de Girona o Barcelona?

La literatura pot beure de la història, alimentar-se’n, i això permet construir trames i relats de gran interès imaginatiu —Yourcenar i Eco, posem per cas, són exemple de fusió literària i històrica. Ara bé, jo no acostumo a fer-ne ús: la meva obra literària és, sobretot, memorialista: prendre el pols a la realitat viscuda, personal i col·lectiva, i transformar-la en motiu de reflexió i bellesa. Aquesta literatura penso que serveix per fer-nos adonar de la singularitat i riquesa del món quotidià. El tràfec de la quotidianitat sovint ens en colga la bellesa. Ens cal enamorar-nos. Cal que ens enamorem de la vida permanentment, i des del gest o l’acció quotidiana! Com Christo, quan colga o embolcalla el paisatge urbà i aleshores ens adonem de la seva existència.

Des de la seva creació, ets un actiu col·laborador del Centre d’Estudis de Riudoms (CERAP), quin paper tenen aquestes entitats en el món de la cultura local, tenen prou reconeixement i suport?

Els centres d’estudis han estat i són fonamentals en l’articulació del coneixement i la cultura del país, des de la plataforma municipal. El localisme és un guant per a abastar l’univers, escriu Yeats. I és del tot cert. Els centres d’estudis esdevenen únics per aprofundir en qualsevol tema i fer-lo entenedor. I quan faig referència al món local no estic parlant d’àmbits geogràfics de campanar, sinó d’àrees d’influència, d’espais compartits, comuns… Parlar de la Mancomunitat des de Barcelona, per exemple, és fàcil; però, i des dels pobles, quina penetració va tenir en el territori? Tot això és important i, ja que la universitat ho negligeix, els centres d’estudis han de treballar en aquest front. D’altra banda, els centres d’estudis són elements de cohesió social i cultural, d’integració i de creació d’identitat. El primer suport d’aquests espais hauria de venir del mateix lloc on s’ubiquen i, sobretot, de les institucions acadèmiques i polítiques del país.

Catalunya és un país on abunden els llibres de memòries i dietaris personals, la necessitat que té l’individu d’escriure les seves vivències és prou coneguda i divulgada?

És curiós, però en els països amb més llarga tradició democràtica i cultural, els dietaris i les memòries estan fortament arrelats. Penso en Anglaterra i recordo els papers de Samuel Pepys, del segle XVII, força útils per a obtenir coneixement de la societat londinenca de l’època. El món anglosaxó és ric en aquest tipus de literatura, com l’alemany. Catalunya no n’ha quedat al marge: cal pensar en el diaris de Miquel Parets, del segle XVII; els del baró de Maldà, del XVIII i XIX… fins en els de Josep Pla, Marià Manent, Francesc Prats, Pi de Cabanyes, Àlex Susanna… També penso en un treball que vaig fer sobre la Guerra Civil Espanyola, en base a dietaris i memòries en l’àmbit de l’arxidiòcesis de Tarragona i la sorpresa que em produí el nombre d’obres, inèdites o publicades, tan elevat que vaig trobar. Són documents de gran valor, pel realisme i frescor amb què cadascú retrata l’àmbit privat o pensa el món en què viu. Però cal diferenciar sempre molt bé entre dietari —anotacions del dia a dia— i memòria —textos fets a posteriori—, per tant, susceptibles de manipular.

Eugeni Perea Simón

Eugeni Perea Simón

Amb l’Albert Manent Segimon t’hi unia una forta amistat, la seva branca materna provenia de l’Aleixar i era un ferm militant de les comarques del Sud, com el recordes a nou mesos de la seva pèrdua?

Albert Manent fou un personatge polièdric, d’una humanitat i humanisme extraordinaris. Vaig tenir el privilegi de tractar-lo durant més de quaranta anys i el seu exemple moral el valoro moltíssim. Ell, i Ramon Amigó, em van introduir en el món de l’onomàstica, la ciència base per a iniciar qualsevol treball històric o geogràfic d’abast. La bibliografia de Catalunya, sense aquestes persones i l’escola que van promoure, no tindria ni el gruix ni la qualitat que ara té.

Quins projectes literaris tens de futur?

Darrerament, m’he dedicat a l’estudi del paisatge a través de la literatura i el món de les arts. D’aquests treballs n’han sorgit diversos articles, llibres i conferències. Ara mateix estic enllestint la cartografia literària del Priorat, que situa tots i cadascun dels pobles d’aquesta comarca en el mapa de la literatura de Catalunya. El paisatge reflecteix els interessos i gustos de la societat, i només per això ja cal estudiar-lo.