Esperança Camps: “Qui doblers toca, ses mans se n’unta”

13.08.2012

Editorial Moll publica “Col·lecció particular”, una obra de 137 pàgines i d’un únic paràgraf que significa l’estrena de la menorquina Esperança Camps en la novel·la breu.

 

Esperança Camps a Ciutadella | Foto de Joan Mascaró M.

 

Després de quatre novel·les individuals publicades, totes premiades, i encara una altra, també premiada, a punt de veure la llum, aquest octubre sota el segell de Bromera, la periodista i escriptora menorquina Esperança Camps (Ciutadella, 1964) acaba d’estrenar-se en el món de la novel·la breu, en la “nouvelle” que en diuen els francesos. Ho ha fet a través de l’editorial Moll (www.editorialmoll.es) i amb Col·lecció particular, un llibre que tot i que ja fa un parell de mesos que es pot adquirir, no va ser fins la setmana passada quan es presentà “oficialment” per primera vegada.

Va ser, precisament, a Ciutadella de Menorca i amb el prolífic i guardonat escriptor també menorquí Pau Faner com a presentador d’excepció, i acompanyat per la igualment periodista Empar Marco, on tingué lloc la primera posada de llarg de Col·lecció particular, que properament es presentarà així mateix a l’Octubre CCC de València (dijous 20 de setembre a les 19.30 hores), amb Amàlia Garrigós i Xavi Sarrià, i a l’Espai Mallorca de Barcelona (dijous 27 de setembre a les 19 hores), amb Marta Bertran Perelló i Jordi Llavina.

Just uns dies abans d’aquella primera cita, acabada d’arribar a Menorca per començar les seves vacances, Esperança Camps ens en va fer cinc cèntims, d’aquesta Col·lecció particular i també d’altres temes paral·lels, com ara sobre la llengua o sobre la situació de Canal 9 i de la Ràdio i Televisió Valenciana, on treballa des de fa 23 anys i on pot veure’s implicada aquest mateix mes d’agost per l’expedient de regulació d’ocupació (ERE), que s’ha anunciat deixarà sense feina a quasi 1.300 dels 1.600 treballadors.

Per cert, que les quatre novel·les individuals publicades per Esperança Camps (www.ecamps.cat) són Enllà de la mar (premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia 2003 i premi de la crítica dels escriptors valencians 2005), Quan la lluna escampa els morts (premi Ciutat d’Alzira 2004), Eclipsi (premi de narrativa Vicent Andrés Estelles 2006 de Burjasot), i El cos deshabitat (premi El lector de l’Odissea 2008). La novel·la que Bromera té previst editar l’octubre és Naufragi a la neu, que, amb el títol de Mirau aquesta dona, va guanyar el premi Ciutat de Xàtiva de narrativa 2011.

 

Esperança Camps fa uns dies al port de Ciutadella, un lloc que l'evoca records d'infantesa, ja que ben aprop, vora la colàrsega, hi vivien els seus avis materns i durant els estius hi passava moltes estones jugant amb els seus cosins. | Foto Joan Mascaró M.

 

P: De “Col·lecció particular” has dit que neix d’una indigestió…

R: Sí, sí, va sortir així, és de ver… Per la meva feina he d’estar tot el dia informada i en contacte permanent amb el que està passant: que si de l’economia, de la crisi, de la pèrdua de valors, de la corrupció, … tot el dia connectada, i també rebent pressions… Era un moment en que em sentia saturada i em va sortir aquesta història…

P: … la de Xavier Morán, el protagonista de la novel·la.

R: La de Xavier Morán, un triomfador oportunista i sense escrúpols, un galerista d’art que era un universitari lluitador antifranquista, idealista i d’aquells que la Policia agafava, de casa bona però esquerranós, i que a poc a poc, per inèrcia i amb l’arribada de la democràcia, es va acomodant… Em fa pensar en entitats com la televisió valenciana, i d’altres, que als inicis molts dels càrrecs es van omplir de gent que venia, justament, de la lluita antifranquista, gent que s’ha canviat la camisa per tal de mantenir-se sempre tocant poder, no tenint-lo directament sinó amb facilitat per accedir-hi i obtenir-ne, per exemple, subvencions i diners més fàcilment, com aquest galerista, que ha guanyat doblers omplint d’obres d’art les parets de les conselleries. No sé…, tot açò em fa molt de fàstic, l’actualitat, la realitat, … i em va sortir aquesta història.

P: I, cap on anam?

R: Realment no ho sé. Obres les pàgines dels diaris i no hi ha notícies que facin mantenir un llumet d’esperança, tot és una “merda”, i crec que el fet d’escriure aquesta novel·la és perquè estava cansada de veure que no anàvem a cap lloc bo, i encara ara res em fa pensar que el futur dels nostres fills serà millor que el que noltros hem tingut.

P: És a dir, que en certa manera s’ha romput un equilibri…

R: Sí, tal vegada hem anat massa enfora, o tal vegada ens han fet creure coses que no eren certes… I és que no sabem ni d’on ens han vingut les bufetades.

P: Tenc la sensació de que en certa manera et sents “estafada” amb el que està passant, com si ara surti a la superfície part de la mentida de fer-nos creure que vivíem en un món idíl·lic i de progrés econòmic que mai acabaria.

R: Bé, idíl·lic no, però que podríem anar sempre a més i a millor ens ho hem cregut molt.

P: I què en feim de tot açò?

R: No ho sé, no ho sé… tan de bó ho sabés… Hi ha gent que té una depressió, jo he escrit una novel·la, a Grècia cremen ministeris, … No ho sé, però crec que algun moviment hauríem de començar a fer, tot i que no sé ni còm ni qui l’hauria de liderar, perquè de líders també n’esteim una mica orfes.

P: Trobes que ens han “anestesiat”?

R: Sí, sí, hem viscut “per damunt de les nostres possibilitats”, ens diuen, … i crec que no tots ho hem fet, sinó que qualcú ens ha enganat més enllà de les nostres possibilitats. Amb tot, es suposa que ha desaparescut aquest esperit crític que hem de tenir i ara ha de tornar, i és més difícil. El fet que hi hagi moltes Comunitats Autònomes i Ajuntaments on sabem que hi ha corruptes, que es forren robant doblers públics, i els tornem a votar és quelcom que no entenc… No ens adonam de que si qualcú s’enduu una comissió per una obra, aquests doblers, surten dels impostos que pagam i qualcú se’ls emporta a casa seva. Si la gent se’n donés compte d’açò, sabent que ho fan, no crec que els tornessin a votar.

P: Encara que moltes vegades sense dir-ho expressament, veig que la Comunitat Valenciana és molt present al llibre.

R: Sí, és clar, és la realitat que visc més aprop, però la història és universal, perquè hi és a València, però també a les Illes Balears, per exemple. De fet, a Ciutadella tenim una dita que diu que “qui doblers toca, ses mans se n’unta”. El tema de la corrupció política fa mal, però també hi ha el tema de l’anestèsia que deies, i que fa que ara, amb la crisi econòmica, serveixi per fer retallades no només de prestacions i drets que teníem guanyats de fa anys (i ara lleven), sinó també per retallar les autonomies i recentralitzar l’Estat. Si arriben a retallar regidors als Ajuntaments, per exemple, serà molt bèstia, i directament és una retallada a la democràcia i a la llibertat, ja que, matemàticament, el repartiment anirà sempre a favor dels partits majoritaris i els minoritaris no tindran veu, quedant molta gent sense representació i fins i tot llengües que no es rallaran. No ens donam compte, però d’aquí a una o dues generacions perdrem moltes de les coses que hem guanyat fins ara.

P: Te preocupa la situació de la llengua?

R: Més que la situació em preocupa el menyspreu dels governants i la manera que tenen d’espolsar-se-la, com si fos una cosa menor i sense importància. La llengua té una tradició impresionant i no se m’ocurriria mai…, no entenc per què les llengües no han de ser iguals unes que les altres i una ha de dominar. Estic perplexa. Tenen tan poca resposta que l’empren com a arma, com amb el tema Maó-Mahón, que l’utilitzen com una cortina de fum per tapar altres coses com la mala gestió que ens està desmantellant l’estat del benestar.

P: Escolta, i just per fer-ne un incís, com duus el que està passant a Canal 9, on treballes com a periodista des dels seus començaments el 1989?

R: Pel que estem lluitant és per uns mitjans públics, en valencià i de qualitat. Quan a València es donin compte de que no tenen televisió pública serà quan veuran que la necessiten. El que fan és una gota més del desmantellament del que és públic, privatitzant-ho i després d’haver-se’n aprofitat abastament.

P: Bé, tornant més directament a Col·lecció particular, una cosa que no acab d’entendre és el títol.

R: Xavier Morán és un galerista d’art, i a banda del que té exposat a la galeria té una col·lecció particular, feta a base de feina i amb objectes que no tenen molt de valor però que simbòlicament ell n’hi dóna molt…

P: Un moment donat un paràgraf únic de 137 pàgines, com té Col·lecció particular, pot ser mal de llegir…, i també d’escriure. Ho has fet d’una manera intencionada?

R: Em vaig donar compte que no hi havia cap punt i apart quan duia un parell o tres de pàgines escrites, i després d’una rellegida vaig pensar que aquesta forma ajudava al “vòmit”. A partir d’aquí vaig intentar agafar una tècnica per tal que el lector pogués llegir sense ofegar-se, però també perquè hi entràs i quedés atrapat dins l’espiral.

P: És nou aquest estil?

R: Bé, per jo sí, encara que en realitat jo no he inventat res mai, desgraciadament… Es va donar la coincidència que quan vaig començar a escriure Col·lecció particular acabava de llegir una novel·la de Thomas Bernhard, que ell sí que en té sense punts i apart i ho fa de manera magistral. I jo, que som una “esponja” a l’hora d’escriure i veient que el tema s’hi prestava (i sabent, també, que seria una novel·la breu i que no serien ni 200 pàgines), ho vaig posar en pràctica. Justament açò sembla que és una de les coses que està cridant més l’atenció dels lectors. De fet, açò de novel·la breu també era una nova dimensió per jo (el que més s’hi atraca és Zero graus, però més que una novel·la breu és un conte llarg) i tenia ganes de fer qualque cosa “nova”.

P: Bé, de fet és la teva primera incursió al món de la novel·la breu i també la teva primera novel·la individual que te publiquen sense que hagi obtingut premi…

R: Sí, és ver… i me la publica l’editorial Moll, que és la primera vegada que m’edita i em fa molta il·lusió.

P: I còm va anar?, perquè te fa especial il·lusió?

R: La vaig enviar a Moll l’estiu passat, just acabada i pensant que era un format que els aniria bé i on, a més a més, essent una editorial molt relacionada amb Ciutadella (la va fundà a Mallorca el menorquí Francesc de Borja Moll en 1934) i on hi publiquen escriptors amics i que admir. No me van contestar fins després de l’estiu i llavors aquest hivern han passat per problemes econòmics que han fet que fins ara no hagi sortit. Per haver confiat amb jo, m’agradaria també que els funcionés, ja que les Illes Balears necessiten una empresa cultural com aquesta, que només per l’obra del Diccionari, o de les rondalles mallorquines, necessita continuar. Es tracta d’una feina ingent que ja no pot fer ningú si no la fan ells.

P: I també, amb Col·lecció particular Moll recupera la col·lecció Biblioteca les Illes d’Or.

R: Per jo és un honor que me pens que encara no meresc, com és figurar al costat de noms com Pau Faner, que allà per l’any 1972 hi publicà el seu primer llibre, Contes menorquins. El text havia quedat finalista del Ciutat de Palma i Francesc de Borja Moll, també de Ciutadella, trobava que era una llàstima que una obra amb tanta qualitat quedàs sense publicar. No només el va publicar sinó que en va escriure el pròleg, que, vist avui i en un moment en que deia que a Menorca no hi havia literatura de ficció, va ser premonitori de tot el que li va passar després a Pau Faner, que va obrir camí en aquest sentit. Només amb aquell llibre, Borja Moll ja va veure el què tenia entre mans, i açò em sembla una passada.

Blog de Joan Mascaró M. Hort d’en Joan

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. No és correcte o no té tradició “Qui doblers toca, les mans se n’unta”, sinó que l’adagi és “Qui oli maneja, les mans se n’unta”. La lògica del segon és que realment l’oli unta i el metall o paper no.

  2. Retroenllaç: Esperança Camps, Guiem Soldevila i el Teatre de Butxaca a Núvol « S'hort d'en Joan

  3. Retroenllaç: La neu que tot ho tapa « S'hort d'en Joan