Erika Irusta: “Vivim desnonades del nostre propi cos”

15.12.2016

Surto de la redacció amb Diari d’un cos (Catedral, 2016) a la motxilla. Quatre-centes vint-i-cinc pàgines m’acompanyen fins a un hotel cèntric, on a les deu em trobaré amb l’Erika Irusta. Arribo un pèl massa d’hora, deuen ser els nervis. Sóc un cos preparat per la meva primera entrevista? Deuen ser periodistes tota aquesta gentada que s’acumula davant la porta d’entrada? Afortunadament, resulten no ser-ho, però resulta també que són els principals causants del xivarri que de sobte m’envolta. Així serà impossible… Una pèl-roja, que resulta ser l’Erika l’esperava rossa, com apareix a la coberta del seu llibre!m’ofereix fer l’entrevista a la seva habitació. Finalment, segurament per qüestions d’imatge, l’hotel ens ofereix una petita sala. I de sobte tot es torna fàcil. L’Erika és una noia jove, d’idees clares i amb un discurs tan sòlid com potent. I propera. I també molt càlida. Tant, que em sento com si parlés amb la germana gran que ja mai tindré.

erika_irusta_72 copia

Erika Irsuta | Fotografia: Maria Artiaga

Marina Gómez: Què és Diari d’un cos?

Erika Irusta: Cal tenir en compte que, com a autora, em fixo en aspectes que la resta de ben segur que trobarà diferents. Per a mi, Diari d’un cos és, com la volta al món de Verne, un viatge condensat dins el cos d’una dona, la volta al món en un total de vuitanta-dos dies en els quals el meu cos relata tot allò que estic vivint mitjançant el llenguatge dels meus cicles menstruals, dels meus canvis hormonals, dels meus daltabaixos.

M.G: Es tracta, doncs, d’un escrit molt personal. A qui s’adreça?

E.I: El llibre està dedicat als animals vulnerables i, per la manera en què m’expresso, està enfocat o potser dirigit als animals menstruants. Tot i això, crec que té un punt fort i és que no es tracta pas d’un viatge excloent. Diari d’un cos apunta com és viure en un cos amb determinats canvis hormonals, l’experiència dels éssers menstruants, siguem dones o no, i és també l’experiència d’altres animals humans cíclics.

M.G: Creus que és també un llibre dirigit als homes?

E.I: Els homes també són cíclics i crec que el llibre abraça tot això. Com he dit, és un camí d’animals vulnerables valents, que ajuda a entendre com ens habitem i com ens vivim. Jo he decidit escriure’l en femení universal per l’experiència menstruant i per una qüestió reivindicativa, però es dirigeix a tots aquells que tinguin la valentia d’anar més enllà i connectar amb l’animal cíclic que també són.

M.G: Al teu portal expliques que ets pedagoga menstrual. Existia aquest concepte abans que tu en fessis ús?

E.I: La pedagogia menstrual no existeix com a tal. Bé, existeix perquè jo l’he inventada, però no és un terme encunyat (Riu). No existeix universitat, facultat ni especialització de grau en cicle menstrual: em vaig especialitzar en aquest tema estudiant, investigant i, sobretot, realitzant un munt de tallers amb dones, aprenent molt d’elles i molt de mi mateixa. Com a pedagoga, em dedico a crear espais educatius en els quals, mitjançant un mètode i unes eines pròpies de la professió, puguem aprendre i qüestionar l’aventura en què habitem, conèixer el nostre cicle hormonal i ser capaces de viure el nostre cos. Davant la inexistència d’un terme des de l’educació o la cultura, vaig crear la pedagogia menstrual per acotar tota la tasca que faig i ser capaç de respondre a la pregunta: “I tu, a què et dediques?”.

M.G: Fins ara, la teva feina exigia una dona activa i conscienciada. Penses que aquest llibre pot apropar un tema tabú a aquesta altra dona que encara està construint el seu procés o que no ha decidit donar aquesta passa endavant?

E.I: És clar, no és el mateix que fa quatre anys i, sens dubte, em sembla molt valenta l’aposta de l’editorial (Catedral) de voler posar sobre la taula un tema que d’una altra manera no hagués arribat a moltes cases. Sempre he tractat de fer molta difusió, però existeix també l’esforç de convertir-se en alumna. L’estratègia que jo plantejo no és la de: “t’explicaré una gran teoria”, sinó la de: “t’ensenyaré el meu cos i, en fer-ho, ens farem de mirall”.

M.G: Com has desenvolupat l’estudi del teu propi cos?

E.I: El cert és que l’estudi del meu cos ha passat per moltíssimes fases. El que desencadenà tota la feina que he fet fins ara va ser el fet de qüestionar-me amb l’Alex, el meu marit, el temps que les dones som fèrtils: “Per què prenc pastilles cada dia si el que sempre és fèrtil ets tu?”. Tot seguit, em vaig comprar la copa menstrual i vaig iniciar una relació completament diferent amb el meu cos: endinsar tota la manassa, conèixer-me, veure la menstruació més enllà del que apareix en un tampó… Després vaig voler quedar-me embarassada i vaig patir una pèrdua. D’ençà d’això, començà una de les meves grans frustracions, l’obsessiu intent de quedar-me embarassada de nou. En aquells temps, treballava amb una sòcia llevadora que em va dir: “Si el que tota l’estona tens és la regla, doncs noia, estudia això!”

Vaig començar a investigar i recordo trobar el llibre Luna Roja de Miranda Gray; amb el temps, ha estat important transcendir-lo, però va ser un punt important en l’inici de l’estudi del meu cos. Les coses molt físiques i reproductives han anat deixant pas al com sento el meu cos, quin tipus de música m’agrada i, una de les coses més meravelloses, els diferents llibres que llegeixo en les diverses fases del meu cicle. Més tard, compartint amb dones i sobretot aprenent d’elles i amb elles, em vaig adonar que existien certs patrons i que, més enllà d’arquetípiques i fins esotèriques explicacions, m’interessava realitzar una investigació científica. Ha estat un treball lent i de fusió que no acaba: cada dia és un nou descobriment.

M.G: A una autora se li pregunten les seves principals influències. En l’àmbit de la menstruació, és necessari aprendre d’algú o preguntes i respostes sorgeixen d’una mateixa?

E.I: La meva passió per la menstruació no sorgeix tant del procés fisiològic, que és increïble, sinó de la meva vocació com a pedagoga i crítica cultural. M’apassiona posar-la sobre allò simbòlic i cultural, parlar de què és menstruar en aquesta societat. La menstruació és una qüestió política: som l’únic cos sobre el qual existeixen lleis de regulació. El nostre cicle hormonal s’utilitza com a clau de pas. Per això, és necessari un treball col·lectiu i dels agents socials per iniciar un diàleg i generar una cultura de la cura, una cultura menstrual. No és res que hagis de fer tu sola, és una cosa que s’ha de fer tant a escala particular com global.

erika_irusta_85

Erika Irsuta | Fotografia: Maria Artiaga

M.G: La menstruació és un fet que, en tant que biològic, no acostumem a qüestionar: tot es dóna per sabut, o per no sabut, però ningú sol pensar més enllà. S’està començant a desestereotipar i trencar aquest tabú en la nostra societat?

E.I: Més que trencar, crec que estem començant a ser conscients que la menstruació és un tabú. La tenim com quelcom “superat”, però quan utilitzes aquesta paraula vol dir que no hi ha res superat. No ens trobem tan lluny d’aquelles històries d’àvies que avui ens fan riure ni d’aquelles cultures en les quals la menstruació apareix com el gran tabú: hi ha noies que no van a l’escola perquè no tenen articles d’higiene menstrual. I aquesta és una realitat que el Primer Món ha de conèixer i treballar des d’una perspectiva allunyada del colonialisme i del prototip de dona moderna: “Pobreta, nosaltres ho tenim superat”. I no. En l’àmbit del simbòlic, la menstruació no és res que hàgim superat ni que hàgim de superar: hem de posar-la sobre la taula i crec que estem en aquest punt de posar-la i, sobretot, evidenciar-la.

M.G: Creus que Internet és un dels factors que ha ajudat a fer més visibles les reivindicacions de les dones pel que fa al seu cos i, concretament, la menstruació?

E.I: Recordo el cas d’Instagram. El que és meravellós no és que la plataforma censurés la fotografia de l’artista paquistanesa, sinó que va deixar en evidència com funcionem, què és matèria censurable en la nostra societat. I el que realment suposà un canvi va ser la vindicació de tantes persones menstruants donant suport a la causa. Ja existeix un moviment reivindicatiu, no és una cosa que es quedi a casa… Ja hi ha aquella cosa de dir: Coño, és veritat, és un tabú!

M.G: És possible un canvi en l’àmbit institucional o, ara per ara, tan sols passa pels espais alternatius?

E.I: Em fa por que això es doni en l’àmbit institucional. És com la pràctica feminista: quan la institució se l’apropia, et trobes amb un feminisme que “Ai, Déu meu!”. La meva utopia –jo cavalco sempre cap a la utopia, és una necessitat que ho fem– té a veure amb la pràctica del que és menut i el que és corporal. Per a aquest canvi, vull cossos. Vivim deshabitades, desnonades del nostre propi cos. I em provoca por i rebuig una cosa teòrica i institucionalitzada perquè ens trobarem de nou, i perdona’m l’expressió, parlant de la mateixa merda i desenterrant recursos humans fins a les nostres calces. Crec que serà un treball que requerirà molt temps, allò de “caminàvem lents perquè anàvem lluny”. Per a aquest moment, per al canvi, espero que hàgim transformat la institució neoliberal en què vivim per una cultura de la cura. Aleshores sí que seria brutal, però és clar, estic parlant d’una cosa que jo ja no veuré.

M.G: Parlant de consum i de productes, aquests dies hi ha hagut una verkami que ha tingut molt d’èxit: la de “Cocoro”, unes calcetes absorbents presentades com una alternativa d’higiene menstrual. Coneixes la iniciativa?

E.I: Sí i, de fet, vaig tenir la sort que m’enviessin el prototip fa unes setmanes i el vaig poder provar. És necessari posar les diferents opcions sobre la taula, que existeixin possibilitats per viure la menstruació amb productes més enllà dels habituals, que són nocius per al cos i un horror per al planeta. Com a societat de consum, acabem connectant amb el nostre cos a través de productes i, el fet que existeixin alternatives i que estiguin generades per i per a les dones, és sempre una qüestió a celebrar.

M.G: També hi ha hagut una polèmica recent pel que fa a la píndola anticonceptiva. Un estudi explicava que la fabricació d’anticonceptius masculins ha estat anul·lada per les seves conseqüències sobre la salut de l’home… conseqüències que també provoca en la dona. Què en penses?

E.I: Fa un temps vaig llegir un article molt interessant que parlava sobre l’origen colonialista i sexista de la píndola anticonceptiva. La píndola la va inventar una dona amb l’objectiu de gestionar la seva pròpia maternitat i la proposta de base era espectacular, però fins ara tan sols ha interessat la part de la fertilitat i l’anticoncepció. La qüestió del cos és un tema que avui podem replantejar: els homes no van acceptar la píndola perquè qui l’accepta és l’alteritat, els cossos de segona. I el cos de la dona sempre s’ha expressat cosificat i ha estat entès com a continent de reproducció… Però el fet de reproduir-se no és el que determina un “home de veritat”. M’agrada molt que aquesta polèmica, amagada fins ara, es posi sobre la taula i que el nostre cicle es comenci a entendre més enllà de la reproducció.

M.G: Et defineixes com una escriptora cuntwriting… Què vol dir?

E.I: Cuntwriting vol dir, literalment, “conyescriptura”, un altre terme encunyat per mi mateixa. En anglès tot sona millor, més modern i consolidat, tot i que potser un anglès s’escandalitzaria en sentir-lo (Riu). Escriure sempre ha estat considerada una pràctica masculina: seguim prenent expressions i paraules alienes que ens amaguen i allunyen de la nostra veritat. Quan vaig començar a escriure, vaig sentir la imperiosa necessitat d’anomenar-me d’acord amb mi mateixa… La conyescriptura fa referència al procés orgànic d’escriptura del nostre cos cíclic, un llenguatge no reconegut per la RAE. Jo escric amb el meu cos i des del meu cos i no a pesar ni per sobre d’ell: Diari d’un cos és l’últim fruit del meu treball com a conyescriptora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Queden moltes coses per aclarir……., quin és la llengua pròpia de l’ escriptora, és a dir, de la cony-escriptora??
    Confón amb el tema de la píndola masculina i femenina, no s’enten gsirebé res,….un descobriment no és un disseny o una fabricació.
    i més coses, moltes més…..