Els monuments, els grans desconeguts de la Setmana Santa

Santiago Mercader ens parla del llibre Els monuments de Setmana Santa de la Catedral de Barcelona, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, on recull les seves investigacions doctorals sobre aquestes singulars  creacions artístiques que enriquien les celebracions de Setmana Santa. 

Barbara Marchi: Explica’ns d’entrada què són els monuments, perquè aquí no estem parlant del que normalment entenem amb aquesta paraula.

Santiago Mercader: Els monuments que tracto al llibre, també coneguts com a cases de reserva, són receptacles on, amb una cerimònia solemne, es transporta l’eucaristia el Dijous Sant. No t’espantis, perquè no parlem pas d’un tema avorrit sinó absolutament espectacular i teatral.

Existien des del segle XI i tenien la funció de recordar als fidels de la manera més impactant possible el sepulcre de Crist. El que en principi era una petita urna, després del Concili de Trento es transforma en un conjunt grandiós, ja que es normativitza la celebració litúrgica de Setmana Santa. De fet, era una resposta al Protestantisme i a la iconoclàstia. Davant d’això, l’Església catòlica aposta per aixecar muntatges grandiosos, amb profusió de daurats, amb la voluntat de commoure i emocionar els fidels. Apareixen arquitectures espectaculars, riques en pintures i escultures i amb una simbologia complexa, des d’al·legories dels elements de la Passió —els claus, el martell, la columna, la Verònica— fins a les Virtuts teologals o els també força presents centurions romans. S’arriba a jugar amb perspectiva i bambolines, procurant ser com més teatrals millor.

B.M: Com se t’ha ocorregut, a tu que no ets una persona creient, dedicar-te a un tema tan peculiar i poc conegut?

S.M: Efectivament és curiós i va ser una mica el destí que em va portar on al principi no hauria pensat. Quan vaig començar el meu projecte de tesi, sota la direcció de Joan Ramon Triadó i Sílvia Canalda, sabia que volia dedicar-me a estudiar la catedral de Barcelona, però no tenia gens clar per on començar. D’entrada, em vaig dedicar als retaules barrocs, dels quals vaig fer un complet estat de la qüestió, tant dels que ja s’havien estudiat com dels que no. Aquí entra la casualitat del destí. A la catedral no tot està a la vista, sinó que hi ha molts objectes que queden retirats perquè s’hi atresoren nombroses peces de totes les èpoques. Un dia vaig demanar permís per accedir a la zona del trifori i pujar a la Torre del Seny o de les Hores. Allí hi havia unes peces empolsades en un espai on els obrers, que estaven fent obres, es canviaven de roba. En aquell caos em vaig fixar en les escultures d’uns àngels, guarnides accidentalment amb el casc de feina d’alguns dels operaris, mentre que d’altres funcionaven talment de penja-robes…

B.M: Què tenien de peculiar aquestes peces?

S.M: Em van sobtar les dimensions perquè eren de gairebé dos metres i, per tant, més grans de les que habitualment es col·loquen als retaules de la catedral. Per això vaig començar a investigar, per descobrir-ne l’origen. A través d’un article dels doctors Joan Bosch i Carles Dorico vaig poder saber que aquests autors havien identificat el contracte de l’encàrrec d’obra i de dauradura d’un monument de Setmana Santa de la catedral del 1735, però cap de les peces no s’havien pogut trobar.

B.M: Suposo que aquí fas la gran descoberta.

S.M: Sí, vaig poder relacionar aquest contracte amb els àngels empolsats que et deia. El meu bon amic Carles Espinalt, que és un dels grans especialistes en policromia barroca, em va acompanyar en una de les visites a la catedral i va poder corroborar la meva idea que ens trobàvem davant de peces usades en aquell monument. Resseguint el fil, vàrem esbrinar que les peces eren de Josep Sunyer i Raurell, un dels principals escultors del país. De l’estudi de les actes capitulars de la catedral des de 1735 fins ben bé 1900, vaig poder detallar la col·laboració entre artistes i artesans —manyans, fusters, corders— i participacions curioses, com la del pintor Manel Tremulles, deixeble d’Antoni Viladomat, el 1783, en un projectes per fer uns canelobres. Va ser apassionant fer el seguiment escrupolós del muntatge i desmuntatge del monument any rere any i veure la importància cabdal que se li donava i els diners que s’hi invertien. Aleshores, has de pensar que la catedral no era només un lloc de culte, sinó que era un punt de trobada social. A la seu s’hi feien negocis, cites amoroses, apostes, giraven animals… formava part del dia a dia. I les celebracions de Setmana Santa eren les festes més importants de l’any litúrgic, juntament amb el Corpus Christi i el Nadal.

B.M: Quines són les aportacions més significatives d’aquest estudi?

S.M: En primer lloc, m’he proposat donar a conèixer un fenomen artístic, litúrgic i fins i tot social que va tenir una gran importància i que s’ha oblidat avui per la simplificació del culte després del Concili Vaticà II. Pensa que als diferents monuments de la catedral hi participen artistes tan coneguts com Antoni Viladomat, el principal pintor del segle XVIII català, Josep Oriol Mestres, Agustí Font i Carreres, autor de la façana de la catedral, Enric Sagnier, l’arquitecte favorit de la burgesia en l’època modernista.

A més, estic satisfet d’haver pogut descobrir l’únic exemple documentat que tenim a Barcelona de l’obra de Josep Sunyer i Raurell, que és un dels artistes catalans més valorats de la seva època. Aquesta atribució va permetre que unes obres aleshores mig abandonades es restauressin i ara estiguin mig exposades al museu annex a la catedral, Secció Sant Sever.

En aquest sentit també espero que la publicació d’aquest llibre contribueixi a conscienciar de la necessitat d’invertir recursos a elaborar inventaris dels molts magatzems i amagatalls dins de les esglésies on potser encara es conserven veritables tresors en condicions que sovint no són les adequades. Sense anar més lluny, fa un parell de setmanes em vaig assabentar que a l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona s’ha trobat una mena d’Arca de l’Aliança, atribuïda a Josep Vilaseca, que podia haver funcionat de monument a finals del XIX. De manera que encara hi deu haver molta feina per fer…