Els carrers salvatges d’Àlex Gombau

18.04.2017

Àlex Gombau és traductor de fa més de 15 anys i ara acaba de publicar la seva primera novel·la. Carrers Salvatges (Angle Editorial) és una novel·la coral ambientada al Nova York dels anys 70 i fa una radiografia del naixement d’una cultura de masses. A través de les passions i vivències dels diferents personatges, Gombau dibuixa un Bronx que està gestant una subcultura com el hip-hop, que travessarà fronteres i esdevindrà un fenomen de masses a nivell mundial.

Àlex Gombau | © Carla Andradas

Carla Andradas: A qui va adreçat aquest llibre?

Àlex Gombau: A mi m’agradaria que ho pogués llegir qualsevol persona amb un mínim d’interès per les coses. Des del pare o l’àvia que es pregunten com és possible que el seu fill escolti aquesta música, o que el seu fill o filla es mogui d’aquesta manera tan rara quan balla.

Com se’t va ocórrer escriure sobre el hip-hop?

De ben jovenet ja m’agradaven aquestes coses i trobo que no ha perdut gens de vigència. Encara és molt actual tot això. Vaig pensar que seria una bona idea fer-ne una novel·la, i com? Doncs començant des dels orígens.

 Potser no se n’ha parlat massa dels inicis, hi ha bastant desconeixement…

Crec que hi ha molta gent que passa, perquè no li interessa, o simplement desconeix tot això, l’entorn que envoltava tota aquesta moguda. Sembla que de vegades, quan ens arriba, només ens quedem amb la imatge, “oh, que xulo això del graffiti, anem a pintar parets!” o “anem a imitar aquest ball!” Trobava que faltava una explicació d’on surt tot això, aleshores has de parlar de l’ambient. D’un ambient molt concret i d’un lloc molt concret perquè tampoc era un barri que es generalitzés a qualsevol altra part dels Estats Units, totes tenen les seves peculiaritats, sempre hi ha una part de la societat oblidada, bàsicament afroamericans i, més tard, llatins. Però els afroamericans als Estats Units sempre tenen un barri on els posen i els obliden, que no molestin gaire. I vaig pensar que estaria molt bé explicar això: com aquest entorn determina com és aquesta cultura.

Aleshores, creus que és cabdal conèixer-ne els orígens…

Ara mateix estic pensant en el gansterap, és un tipus de música hip-hop on rapegen i són molt agressius i parlen de temes molt polèmics i conflictius, de masclisme, de culte a la violència, homofòbia… Jo tampoc em sento identificat en moltes coses que es diuen, però si tu entens l’entorn d’on ha sortit allò, pots comprendre d’on han sortit aquestes coses. Que tu estiguis d’acord amb allò és un altre tema, però com a mínim, entenc perquè estan dient allò “he pelat a tres polis, trafico amb això i amb allò, em follo a la teva germana i sóc el puto amo del barri”. És molt dur dir això, i fa posar els pèls de punta a molta gent, però el que ho diu també té les seves circumstàncies. I em fa molta gràcia que després, aquests clixés es repeteixin en segons quines cançons que no tenen res a veure amb aquell ambient. Això sí que em fa mal, i no ho entenc.

Com definiries la ideologia d’aquest fenomen que estava emergint?

Pau, unitat i amor, m’imagino. De fet és el que deien ells, l’Afrika Bambaataa i tots aquests. Que es deixessin de matar, perquè al cap i a la fi compartien un mateix barri i intentar no fer-se mal els uns als altres i divertir-se tot el que poguessin perquè ho necessitaven. Quan ens ho mirem des de fora no pensem en tota la problemàtica que té una societat com és l’americana, que és molt dura. És capitalisme pur i dur: la gent no té cobertura social, els sectors més desprotegits de la societat tenen molt mal accés a l’educació, hi ha alts percentatges –fins i tot avui dia– d’abandonament d’estudis, gent que ni estudia ni treballa. Es dediquen al tràfic de drogues perquè és el que els permet accedir a un nivell de vida similar al de la resta de la societat, és força comprensible. I com hi poden accedir? Intentant no matar-se entre ells, trobant complicitats… i com trobar les complicitats? Mitjançant l’amor.

Àlex Gombau ha publicat ‘Carrers salvatges’ (Angle Editorial. Foto de Carla Andradas

Creus que la desesperació i la pobresa fan que, no que la moralitat baixi, però sí que sigui entesa d’una manera diferent?

Sí, totalment. La societat arriba a tal grau de degeneració i desesperació que la gent no troba sortides. Pensa que hi havia famílies –als anys 60-70­– que potser eren sis germans i germanes d’una mateixa família i potser avui dia només un dels germans ha arribat viu. Els altres han mort per moltes coses, tirotejos, de sida… Aleshores, una mare que veia altres famílies com la seva que van perdent els seus fills, és lògic que pensi això de munteu-vos-ho com pugueu, porteu diners a casa i sortiu-vos-en d’aquest atzucac on som. Jo vaig treure aquesta frase d’una família d’un llibre que tinc que va fer un fotògraf afroamericà que es diu Gordon Parks, és músic, fotògraf, cineasta… Als anys 30 ell va anar a Harlem i va fer un reportatge i va veure la misèria que hi havia al barri. Va passar pàgina, i al cap de seixanta anys la revista Time li va demanar que hi tornés per fer un reportatge sobre el mateix per després comparar-lo. Va veure que 30 anys després, la situació encara havia empitjorat més i es va impactar molt amb això.

Com és que aquesta subcultura, sense voler-ho i sense saber-ne, esdevé cultura de masses a nivell mundial?

Crec que tothom s’hi pot sentir identificat, amb allò que pensen i defensen. És una cultura molt espontània, de barri. Pel que fa a la música, són gent que no tenen recursos per anar a una discogràfica i proposar un treball, aleshores s’ho han de cuinar tot ells. I com que tot surt d’ells mateixos és més autèntic, no ha de passar per sedassos de discogràfiques. En el món del graffiti, independentment de si està bé o si està malament, són ells que es volen expressar i que agafen esprais i s’apoderen d’ells. “Això és meu i mira el que faig, i si t’agrada, bé, i si no t’agrada, encara millor”. En el terreny del ball, el b-boying o break dance, tres quarts del mateix. Eren gent que en un punt arribat de la festa, si el discjòquei els posava un fragment que els emocionava feien els seus balls amb els seus moviments espectaculars, i veien que això agradava als seus col·legues o a les noies que eren allà, i això encara els incitava més a fer-se veure. Tot és molt autèntic, és un donar i rebre. Això imagino que són coses que poden agradar a tothom. La prova és que vagis on vagis, a qualsevol ciutat del món et trobis els b-boys i les b-girls, allà en una vorera, o en un parc; es posen a ballar amb aquesta música i de seguida es fan els amos del lloc, s’apoderen de l’espai. És pura autenticitat, és lògic que triomfi. I hem de pensar que aquest moviment neix els anys 70 i estem al 2017 i està tan fort o més que mai, no acaba de morir mai.

Com ha estat el pas de traductor a creador?

Potser és una evolució natural. Per les teves mans passen moltes obres, i arriba un moment que suposo que estàs prou madur com per intentar-ho tu mateix.

Com a traductor que ets, has pensat com quedaria la novel·la traduïda a una altra llengua?

Potser alguna vegada, en algun punt concret sí, però la veritat és que no vaig contemplar-ho gaire. Per exemple, em pregunto, si algun dia es tradueix al castellà, que és la llengua que tenim més a prop, no sé com quedarà el llibre. A Carrers salvatges intento reproduir com parlen els porto-riquenys, les seves expressions, frases fetes, acudits, argot. Com que la novel·la està escrita en anglès funciona molt bé a nivell d’spanglish. Perquè ells parlaven molt així, això també ha evolucionat molt i és molt curiós, perquè en aquella època o eren fills de la primera fornada d’immigrants o eren gent que acabava d’arribar a la ciutat de Nova York, i es feia servir molt el castellà. En canvi, avui dia, als porto-riquenys que viuen a Nova York els costa molt parlar en castellà i t’ho diuen, han de traduir-ho de l’anglès. A la novel·la hi ha molt de joc, de canviar del registre català al castellà, jugant com que el català és l’anglès, però també faig servir paraules pures d’spanglish.