El retorn dels Bassat: on no arriba la història, hi arriba la literatura

16.12.2016

Vicenç Villatoro s’ha endinsat en la història d’una família jueva europea, la del publicista Lluís Bassat. El retorn dels Bassat (La Magrana) és un petit compendi del segle XX. Després del seu memorable Un home que se’n va, on Villatoro feia gran literatura a partir de la història del seu avi, aquí parteix d’una nissaga formidable, plena de vicissituds i ecos literaris. Els hem reunit tots dos al voltant d’una taula. Aquí teniu la gravació íntegra de la seva conversa que ha enregistrat Ester Roig i la transcripció de les seves intervencions que ha fet Marina Gómez. El dia 20 de desembre a les 19h El retorn dels Bassat es presenta a l’Abacus de Terrassa.

Vicenç Villatoro i Luis Bassat | Ester Roig

Vicenç Villatoro i Luis Bassat | Ester Roig

Villatoro: Entre Un home que se’n va i El retorn dels Bassat hi ha un parentiu formal i un parentiu temàtic. En el parentiu formal, intento construir un gènere en què hi participin l’assaig, la narrativa i el periodisme, i construir una manera de narrar una realitat específica, meva, que és el resultat de tota una vida d’escriure. Per tant, aquests dos llibres formen part d’un mateix gènere que té una certa perspectiva de continuïtat. Però també hi ha un fil temàtic: el principal és el moure’s, el viatjar i el renéixer, molt vinculat a l’anar-se’n. La primera frase de la meva novel·la per a adults Evangeli gris era: “I si marxessis?”. Han passat els anys i aquest “I si marxessis?” és ara un home que se’n va, una família que retorna, una gent que no se’n va ni retorna però que pensa a marxar… I rere això hi ha sempre el tema de tornar a començar i de viure més vides en una vida. També hi ha un altre fil que relliga Un home que se’n va amb El retorn dels Bassat i que tracta de la identitat, del què som: som el producte de la sang, de gent que ha viscut molt lluny. A El retorn dels Bassat hi ha un vincle amb el món de la cultura i sobretot de la literatura. En Lluís té una família extraordinària, a la que li han passat moltes coses però, més enllà de les seves vicissituds, el que la fa més atractiva és que és una família amarada a la literatura, emparentada amb Albert Cohen, Umberto Saba, Giorgio Bassani… I representa un món que no hem viscut, que ja no existeix, però que té una enorme vocació literària.

Bassat: El Vicenç m’ha fet veure aquesta realitat, perquè jo mai havia donat importància a què l’Albert Cohen fos cosí de la meva mare. Recordo perfectament que la mare em va fer llegir de seguida Le livre de ma mère dient-me: “Mira, mira, aquest fill, com estima a la seva mare!”. Jo no sabia que Elias Canetti fos família nostra, de fet ho vaig descobrir amb el Vicenç a Rússia. Jo mateix he anat prenent consciència de la importància d’això, que la té, perquè tots ells han escrit coses molt relacionades amb el seu lloc, amb la seva terra, amb la seva sang i la sang de la seva família i també amb la seva procedència. El fet de ser jueu, per a Cohen, va tenir importància i per a Elias Canetti suposo que també. Pensar que hi ha persones de la meva família que han escrit sobre temes tan propers per a mi, com han estat la procedència, la terra, la immigració, els patiments viatjant per Europa i alguns d’ells acabant a Auschwitz… Per a mi té molta importància i hi estic molt agraït, perquè jo sol no ho hagués descobert.

Villatoro: En l’intent de reconstruir un món, un historiador tindria poques fonts: la memòria és curta i està molt escapçada. L’escriptor té un altre material: la literatura com a testimoni del món. Quan Albert Cohen explica on viu, defineix una casa (la casa dels avis del Cohen i per tant, la casa dels avis del Lluís), el món dels jueus del nord de Bulgària, a tocar del Danubi, un món burgès i sefardita, però sense aquest exotisme oriental… La literatura és un testimoni afegit.

Bassat: M’encanta una frase que utilitzes diverses vegades en el llibre que diu: “On no arriba la història, hi arriba la literatura”.

La centralitat de la llengua i la necessitat de la paraula.

Bassat: La llengua. La llengua materna de mon pare era el castellà. Nascut a Istanbul, de mare turca i pare búlgar, tots dos sefardites, el meu pare va tenir una facilitat enorme per a les llengües: parlava turc, grec, àrab, francès, anglès… Va acabar parlant tretze llengües, però comptava en castellà. Per tant, la llengua ha estat més important que l’origen. Al monument en record als morts d’Auschwitz a Corfú surten els noms de tota la meva família: els Cohen, el meu avi, els Romano, la meva àvia… Però no tinc més records. Després d’acabar el llibre, em vaig recordar que els meus avis s’anaven a banyar a una platja que es deia Palaiokastritsa…

Villatoro: Figura que és, probablement, la platja on arriba Ulisses. Per part del pare, la llengua, el ladino, és més identitària que l’espai: anar de Bulgària a Istanbul, o d’Istanbul a Alep, o d’Alep a Alexandria, no era moure’s, era mantenir-se dintre de l’àmbit. Per a un català, que l’espai d’identitat sigui la llengua és rellevant. Per a un escriptor, parlar del món jueu, que és el poble del Llibre, i dins el món jueu, dels sefardites, que són el poble del Llibre i de la Llengua, la centralitat de les paraules és nuclear. I en bona part el llibre va sobre això: sobre la centralitat de la llengua a la literatura i la necessitat de la paraula. Al cementiri de sefardites a Istanbul, les tombes estan escrites en ladino, no les del XVIII o el XIX, les del 2014! Per tant, la llengua en què t’enterren, la llengua en què t’expliquen, tot i conèixer-la poc, perquè saps més turc i més anglès, té un punt de fascinació: és la llengua dels pares!

Ahir i avui, ser jueu a Catalunya.

Bassat: Quan era nen el meu pare em deia: “Sobretot, a l’escola no parlis sobre política ni sobre religió”. El judaisme a Espanya va ser pràcticament tolerat però amagat fins a pràcticament la democràcia, per tant és lògic que no sabessis gairebé res sobre els jueus. Cap sentiment d’amistat o com a mínim de respecte, no el vam tenir. No era bo parlar que erets jueu: jo no em vaig amagar mai, però tampoc ho anava explicant pel carrer.

Villatoro: És curiós i complementari. Hi ha països on hi ha un fort sentiment antisemita i no hi ha cap jueu i, de la mateixa manera, pot haver-hi filosemitisme sense jueus. Altres relacions entre comunitats es produeixen perquè el roce hace el cariño o hace lo contrario al cariño. Amb el món jueu, la relació no és amb el jueu existent sinó amb el jueu imaginari, amb l’arquetip: l’antisemitisme i el filosemitisme han estat fonamentats en aquest arquetip. A la Guerra de Cuba, un poeta deia que aquella era una guerra entre “soldados caballeros y una turba vil de mercaderes”. Jo crec que hi ha dos arquetips: el soldat heroic i el mercader vital. Quan els catalans hem mirat el món, ens hem situat a la banda dels mercaders i, qui són els presidents mundials dels mercaders? Els jueus. I en el nostre lio amb Espanya, hem triat projectar-nos amb el poble jueu, no tan sols perquè és l’escollit o el que perd, sinó perquè encarna els valors de la modernitat que hem volgut fer nostres. El jueu és vist com algú que valora la intel·ligència, que valora la civilitat, algú més urbà que no pas rural, que valora la paraula, el llibre i la llengua i que vol comprar i vendre. El poble català, quan es mira a ell mateix, es veu d’una manera que pertany al paquet que etiqueta millor que ningú al poble jueu.

Bassat: Tinc un record d’un professor meu d’història extraordinari que explica la decadència espanyola a causa de la marxa dels jueus i diu molt bé: “I no és perquè marxessin els jueus, el que passa és que les seves professions no les va voler ningú durant dos segles”. Ningú volia ser mercader, ni metge, ni astrònom, per por que et prenguessin per jueu. I com la Inquisició va durar molts anys més, la gent escollia la milícia o el clergat, allò que era indiscutiblement no jueu. La decadència és la conseqüència al fet que, durant dos segles, es deixaren de costat les relacions comercials, la investigació, tot allò que pogués fer pensar que aquella persona era un jueu amagat o convers. I és molt cert que el jueu és una persona més urbana perquè mai han tingut terres o perquè sempre han pensat: “Haig de marxar”… I es busquen professions que et puguis emportar. Quan era un nen, el meu pare em deia: “Pensa, Lluís, que tot el que tinguis a la vida t’ho podran prendre. Excepte el que et posis al cap, això no t’ho traurà ningú”. I quan després jo mateix vaig comprar el meu primer pis, va ser una sensació molt curiosa, com de dir: “Ara ja està, ja em quedo”. El 1989 vaig tenir una oferta extraordinària per anar a treballar per sempre més als Estats Units, però finalment m’hi vaig negar: el meu pare ja ha sigut un immigrant, jo no vull ser un emigrant. He nascut aquí i vull morir aquí. Si els meus néts volen ser immigrants, ja s’ho faran. Jo, la meva generació, vull néixer i morir al mateix lloc. I estic molt feliç de ser aquí.

El món es divideix en dos: els que neixen i moren al mateix lloc i els que no.

Bassat: Jo no sé si va néixer algú el 1915, però va emigrar. Dels jueus que jo he conegut a Barcelona, la meva mare era la persona més gran nascuda a la ciutat.

Villatoro: La mare del Lluís és el primer personatge del llibre, per ordre cronològic, que neix i mor al mateix lloc. Em sembla que és Sakajevski (???) que diu que el món es divideix en dos: els que neixen i moren al mateix lloc i els que no. I després hi ha els nòmades, que van voltant. Hi ha un món anterior al Lluís en què tothom està en continu moviment: el món jueu, molt amenaçat exteriorment, és molt endogàmic i acaba els anys cinquanta o seixanta. Hi ha un món jueu que té una pròrroga molt desconeguda a Barcelona, molt burgès, i després aquest món es normalitza: ser jueu perd el dramatisme i la limitació que tenia en l’anterior.

Bassat: Si el meu pare hagués vist aquesta escena, parlant, gravant, deixant clar que sóc jueu, se’n faria creus. Ell tenia al cap que això era una cosa que no es podia explicar.

Al món del Barça, jo no guanyo”.

Bassat: La il·lusió per ser president del Barça la vaig tenir fortíssima, bàsicament perquè creia que ho podia fer millor que els anteriors i que podia utilitzar la meva forma de dirigir i relacionar-me per fer del Barça un club millor del que era. Vaig passar-ho malament però ara em sento alliberat: no hauré de canviar coses fonamentals de la meva vida. Ara que ha passat un temps, sóc feliç anant al Camp Nou, veient com juguen tan bé, tenint un equip extraordinari amb el millor jugador del món… En aquest món jo no guanyo, no sé manegar-me. I en les dues eleccions es va tocar el tema jueu d’una forma molt lletja: se’m va acusar d’amagar el meu segon cognom, que és Coen, un cognom jueu. Des del franquisme, ningú m’acusava d’alguna cosa relacionada amb el món jueu! I jo vaig defensar els valors de la democràcia, de la identitat, del respecte… Coses fonamentals a defensar. Buscaven desacreditar-me, buscar coses brutes, i per això aquest no és el meu món. No em va afavorir massa el ser jueu a les eleccions del Barça.

L’holocaust i la vida marcada pels números tatuats

Villatoro: És una novel·la que no existeix sense l’holocaust, que té com a centre l’holocaust, però en la que l’holocaust no hi surt. El seu guió bàsic seria: hi va haver un jardí, una tempesta el va destruir i hi ha una vida després del jardí que evoca el jardí anterior i protesta contra la tempesta. Hi ha uns jardins anteriors: Corfú, Bulgària, Barcelona… I una doble tempesta: la guerra d’Espanya i l’holocaust. El que intento és que no prengui un pes excessiu, que no esdevingui un llibre sobre això. L’holocaust és la gran ruptura: les històries familiars queden tallades i dramatitzades per l’holocaust, però fins i tot la vida a Barcelona des del trenta-nou fins als cinquanta entrats és una vida marcada pels números tatuats, per la memòria de la mort de parents molt propers.

Bassat: L’àvia de la meva mare, amb l’arribada dels nazis a Trieste, pensà: “Què em faran a mi que tinc 70 anys?” A la gran majoria els van matar a la càmera de gas, amb uns mecanismes inventats per a matar: els nazis van aplicar el seu coneixement alemany de les fàbriques i les indústries amb motiu de matar el màxim nombre de persones amb el mínim esforç possible.

Villatoro: Els Bassat són aquí en part perquè té un pare a l’Alemanya dels anys trenta que diu: “He de marxar d’aquí”. És el punt i final d’un món: de l’Europa a l’any vint a la de l’any cinquanta, una peça central ha deixat de ser-hi.

BASSAAAAT

El mite del retorn. “A Alemanya hi havia dos tipus de jueus: els pessimistes i els optimistes. Els pessimistes ara viuen a Nova York, els optimistes van morir a les càmeres de gas”

Bassat: El títol és molt adient perquè és un retorn a moltes coses. El llibre s’anava a titular Sefarad: anada i tornada. Però, és clar, hi havia molt poca anada. I l’important és la tornada, aquest desig de tornar no tant a Sefarad sinó a un món en el qual t’entens. El meu avi es va enamorar de Barcelona, entre altres coses perquè s’entenia amb tothom. Hi va trobar un clima similar, un menjar que li agradava, i s’enamorà de Catalunya. I el meu pare va estudiar a Alemanya i allà hi tenia el futur assegurat: si no fos per la por al nazisme, que el va fer tornar, seria una víctima més de l’holocaust i jo no seria aquí. Sempre deia una frase fantàstica: “A Alemanya hi havia dos tipus de jueus: els pessimistes i els optimistes. Els pessimistes ara viuen a Nova York, els optimistes van morir a les càmeres de gas”: els que pensaven que no passaria res, que aquí no podia passar res, a ells no els passaria res, els que havien estat membres de l’exèrcit i havien servit a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial.

Villatoro: En el títol d’El retorn dels Bassat hi ha un joc sobre una mena de mite que de vegades, més des del món hispànic que des del jueu, s’ha fet: Espanya era el paradís perdut, hi ha una mena de sionisme cap a Espanya. Però a Toledo no tornen, tornen a Barcelona. Aquest retorn místic té un punt de construït. I la llengua és el que funciona quan tornen: pels parlants del ladino a l’Europa Oriental no és l’espanyol, és el jueu. Fins i tot se sorprenen que hi hagi gent a l’altra banda que, sense ser jueus, parlin jueu: per a ells és la llengua de la seva comunitat, no la llengua del país que van deixar enrere. Aquesta idea, molt hispanòfila, que els sefardites mantenen al cor la idea d’una Espanya idíl·lica, és bonica i no és falsa, però tampoc és el motor de la història i, encara menys, el motor d’aquest retorn.

Bassat: L’idioma dels jueus que van venir a Espanya, clar que es va perdre, va evolucionar. El meu pare parlava un castellà perfecte i va anar deixant el ladino, excepte algunes frases: el fraguar no el va perdre. Avui el ladino està morint, és un idioma mort, encara que es fan esforços a Turquia, a Bulgària, es publiquen diaris amb ladino, llibres, emissores de ràdio… Però és clar, té la competència brutal del castellà, milions de persones contra pocs milers.

L’herència: “Omplim amb aquestes pedres els prestatges dels armaris de les cambres dels fills perquè quan es llevin i sigui fosc, encara que sigui a les parpelles, no es perdin”.

Bassat: No m’ho havia plantejat mai, però a l’hora d’enviar aquest llibre al meu fill, que viu a Washington, he posat la paraula herència a la dedicatòria. Me n’he adonat a posteriori que això que ha fet el Vicenç és una herència fantàstica que puc deixar als meus fills, perquè ells no haguessin investigat sobre el nostre passat o, si ho haguessin fet, no haurien trobat la meitat de la meitat de les coses que hi ha en aquest llibre. Perquè ells no les recorden com jo recordo les coses dels meus pares i els meus avis, i perquè igual no haguessin tingut l’oportunitat de trobar un Vicenç Villatoro que estigués interessat en el tema i que ha tingut la intel·ligència, la voluntat i la força i el temps d’anar a Corfú i investigar, d’anar plegats a Trieste, a Sofia, a Rússia, a Bulgària, a Xumen, a Istambul… Sí que és una herència. I és l’herència més maca que els puc deixar.

Villatoro: Com és un viatge al passat, a molts d’aquests llocs ja no existeix aquest món: acaba sent un recorregut per cementiris. Als cementiris jueus, tothom deixava una pedra sobre la tomba, i en veure totes aquestes pedres deies: són les pedres que ens falten. En un món on fa molt vent, allò que impedeix que el vent se t’endugui són les arrels, que no és el cas, o són les pedres de la memòria que et poses a la butxaca: els teus morts, la teva llengua… En el fons, el llibre acaba així perquè és això: agafar les pedres, perquè ens les estimem i perquè ens fan tocar de peus a terra.