El Cançoner d’Elvas arriba al FeMAP

12.07.2017

El FeMAP acull un nou concert en què podrem descobrir el Cançoner d’Elvas. Alfred Fernández, amb instruments antics de corda polsada, i la soprano Èlia Casanova ens oferiran una experiència estètica inoblidable el dia 15 de juliol al Pati de la Casa Gran del Miracle de Riner a les 19:00h, i el dia 16 a l’Ermita de Sant Guillem de Llívia a les 18:00h. Al preu de l’entrada està inclosa la visita al Museu Municipal de Llívia. Núvol conversa amb els dos protagonistes.

Èlia Casanova

Aina Vega: El Cançoner d’Elvas és un recull d’obres profanes del segle XVI. Quins secrets s’hi amaguen?

EC: Durant el segle XVI van sovintejar a la Península Ibèrica tant les recopilacions d’obres literàries poètiques  com els reculls d’obres musicals instrumentals i vocals. Els “Cancioneros” eren col·leccions de petites obres musicals de caire profà que rebien un tractament polifònic. Un d’aquests cançoners és precisament el Cancionero d’Elvas, anomenat així per la seva procedència portuguesa i que ens ha deixat un seguit de peces vocals en llengua castellana i portuguesa. La majoria d’aquestes peces anònimes  destil·len una senzillesa i una transparència que encara avui ens commouen.

AV: Com podríem descriure la música instrumental d’Enríquez de Valderrábano i de Francisco el Milanés?

AF: Tot i que els dos autors són contemporanis i grans polifonistes del Renaixement europeu, podríem dir a grans trets que la música d’Enríquez de Valderrábano està basada en textures més pròpies de la música vocal, mentre que la de Francesco da Milano és molt més idiomàtica, més orientada a explorar les possibilitats tímbriques i dinàmiques de l’instrument.

AV: Què podrem escoltar de Juan del Enzina?

EC: De Juan del Enzina podrem escoltar el villancico Quien te traxo el cavallero que, a més de ser la peça més llarga, dóna nom al concert. Aquesta obra es pot considerar una mena de segona part literària de la romança Por unos puertos arriba, escrita pel mateix Juan del Enzina i musicada per Antonio Ribera (Cancionero de Palacio), que també interpretarem.

AV: Què significa per a vosaltres actuar enmig dels Pirineus?

AF: Estem contents de poder fer la música que més ens agrada en entorns tan encisadors com els que podem trobar als Pirineus. La bellesa dels seus paisatges i dels seus pobles és una font d’inspiració que afecta directament  l’ànima de les nostres interpretacions.

AV: Què diríeu que té de singular i original la vostra proposta?

EC: L’originalitat de la nostra proposta es basa en els següents punts: la interpretació de repertoris inèdits de qualitat, una visió intimista, acurada i cristal·lina de tot aquest material i una posada en escena minimalista. En aquest sentit fugim de l’artificialitat “fàcil”. Busquem l’essència de la música i dels textos per tal d’arribar al públic de manera sincera.

AV: Fa molt que col·laboreu junts? Com aconseguiu trobar la sintonia?

AF: Fa tres anys ens vàrem trobar per gravar un àudio promocional i des de llavors hem anat treballant en diversos projectes. La nostra sintonia es produeix de manera natural però també neix d’un treball constant, detallat i acurat dels repertoris que tractem.

AV: Afred, el teu darrer disc com a solista ha estat premiat amb el 10R de Répertoire a part d’obtenir màximes qualificacions en diverses revistes. Sobre què versa? Quina és o són les teves fonts d’inspiració?

AF: Nunca más verán mis ojos és un CD basat en obres originalment escrites per a ser cantades, però interpretades en aquest disc en una sola viola de mà gràcies al treball de transcripció dels intèrprets del segle XVI. En aquest sentit, autors com Luis de Narváez, Miguel de Fuenllana, Esteban Daza o Diego Pisador van incloure en les seves col·leccions obres d’importants polifonistes de la seva època com Mateo Flecha, Francisco Guerrero o Josquin Desprez.

La meva font d’inspiració sempre ha estat la pròpia música i la sonoritat dels meus instruments. A més és important per a mi el moment del dia en el que estudio. Normalment treballo durant les primeres hores del matí, quan a casa encara tothom dorm. El silenci i la tranquil.litat d’aquest moment són per a mi fonamentals per a trobar l’ànima intimista dels repertoris que acostumo a “treballar”.

Alfred Fernández

AV: Els lectors de Núvol volen conèixer El cant del cavaller, grup especialitzat en música renaixentista ibérica. Quin és l’ideari? És difícil trobar documents?

AF: Va ser un projecte que vàrem posar en marxa l’instrumentista de viola de mà Alfonso Marín i jo mateix. L’ideari estètic fou el mateix que practico amb l’Èlia: intimisme i sinceritat interpretativa, donant credibilitat al meravellós repertori del Renaixement Ibèric. Sempre vàrem intentar fugir de l’artificialitat buida.

AV: Èlia, què creus que és el més important que has après del prestigiós tenor Andrew King i, en general, dels altres mestres amb qui has treballat?

EC: Un dels consells que més m’ha ajudat en la meua carrera ha estat intentar mantenir la meua personalitat en l’execució, a més de treballar el detall de forma exhaustiva. Provar tot el que em diuen, quedar-me amb el que em va bé i adaptar-ho al meu estil.

AV: Seguim amb tu Èlia. Tens molta experiència cantant música antiga, però gaudeixes d’una gran versatilitat. Quin altre estil conrees amb més interès?

EC: Em sent molt a gust cantant música tradicional valenciana, i la sent molt a dintre. És un estil de cant en el que es combina la improvisació, la dicció i el treball amb la veu natural, facetes que personalment considere molt importants en la pràctica de la música antiga.

AV: Com animaríeu al públic del FeMAP a venir al vostre concert?

AF: Animem a que la gent de Riner i de Llívia s’apropin als nostres concerts per a gaudir d’una vetllada musical i poètica sincera. Podran escoltar obres on, malgrat la distància temporal en que varen ser escrites, es sentiran reflectides les seves pròpies passions i sentiments.