Dory Sontheimer destapa la vuitena caixa

14.05.2017

Dory Sontheimer va néixer a Barcelona l’any 1946. És llicenciada en farmàcia i òptica per la Universitat de Barcelona. Podem dir que va arribar al terreny de la literatura d’una manera atzarosa: fa uns anys, va trobar a l’altell de casa els seus pares una sèrie de caixes que li revelaven els seus orígens. D’aquesta troballa en va sortir el primer llibre: Les set caixes (Angle Editorial) on, refà el seu arbre genealògic i explica de quina manera es van viure les atrocitats del nazisme. Ara acaba de publicar La vuitena caixa (Capital Books) on dona veu als infants de la seva família.

Dory Sontheimer | Foto Carla Andradas

Dory Sontheimer | Foto Carla Andradas

Com va ser la descoberta de tots aquests documents?

Les set caixes va ser un llibre format a través dels documents que vaig trobar quan va morir la meva mare l’any 2002 a l’altell de la meva habitació, on jo vivia de soltera. Jo, havent nascut a Barcelona, vaig ser educada en un col·legi de monges alemanyes perquè els meus pares eren alemanys. A casa es parlava indistintament el castellà i l’alemany. A la família érem molt pocs i quan ho preguntava em deien que molts havien mort a la guerra. Als 18 anys, sí que em van dir que els orígens de la nostra família eren jueus, però la veritat és que jo no li vaig donar cap valor a aquesta afirmació. Només vaig pensar que sort que no érem nazis, i vaig continuar amb la meva vida. Vaig estudiar la carrera de farmàcia, després, vaig exercir com a farmacèutica, com a empresària…  El meu pare va morir l’any 1984 i la meva mare va tenir una caiguda física i sobretot psíquica molt important que a mi em costava d’entendre perquè era una dona molt forta. Va estar deu anys en estat de coma i en aquests deu anys vaig pensar que alguna cosa molt forta els devia haver passat a les seves vides perquè, de tant en tant, quan no tenia ús de raó, amb alemany, exclamava: “ara vindrà la Gestapo i ens vindran a buscar”. L’any 2002, quan vaig fer tota aquesta troballa, per a mi, realment, va ser un xoc saber el que havia passat amb la nostra família.

Li va ser fàcil prendre la decisió de publicar tot el passat de la seva família? 

Vaig tenir molts dubtes de si tancar les caixes o obrir-les. Evidentment, ho vaig explicar als meus fills i al meu marit i tots em van animar a fer el que jo cregués convenient. Em van regalar un curs d’escriptura i a partir d’aquí van començar les ganes d’escriure, mostrant, amb documents, tot el que va passar a l’Europa del segle XX, que va ser un drama. Quan vaig acabar Les set caixes i vaig descobrir que més de quaranta persones de la família havien sigut exterminades, no mortes a la guerra, vaig pensar molt en els nens. Tenia ganes de saber què és el que havia passat amb els nens de la família durant l’època del nazisme. I de la meva família, per part de l’àvia paterna, que era de Praga, hi havia cinc nens que tenien entre quatre i deu anys quan Hitler va entrar a Praga. Aquesta vuitena caixa és la història d’aquests cinc nens.

Quina va ser la seva motivació per treure a la llum un passat tan dur?

El que jo volia era fer un homenatge a la meva família, i no només a ella, sinó als milers de famílies que havien estat torturades per aquesta bestialitat. I a més, mostrar la facilitat que té qualsevol societat –en aquest cas l’alemanya, que era considerada la més culta– de caure en una intoxicació mental que arriba fins a matar un milió i mig de nanos d’una forma legal. Perquè el primer que van fer va ser canviar tota la jurisdicció. Per tant, a l’hora d’embarcar-m’hi m’ho vaig pensar molt, i vaig pensar que amb els documents que jo tenia i amb l’exemple de la meva família, no estava parlant d’aquella xifra abstracta de la qual sempre es parla de sis milions de jueus sacrificats a l’holocaust, sinó de persones que tenen cara, cor, emocions, penes, alegries, tristeses… Evidentment, per a mi va ser una catarsi. Va ser com una alliberació poder treure tot aquest sentiment de dolor que em va quedar dins. Aquest va ser precisament el motiu d’escriure, no vaig pensar mai en l’èxit que podia tenir el llibre, sinó que va ser un llibre fet per a la família. També per poder mostrar la societat del segle XX i, el perill que tenim que això, en qualsevol moment torni a passar, qualsevol pot ser la víctima.

A La vuitena caixa vostè explica que adoptarà vàries veus perquè cadascú és diferent. Com ha estat aquest procés? 

D’aquests nens, quatre eren nens, i una era una nena. De la nena en conec els fills i en vam parlar molt, de la seva mare. I realment s’assemblava molt a la meva mare, tenien moltes coses en comú, qüestió de caràcter. Em vaig posar tant a la pell d’ella que de vegades, quan escrivia, pensava que jo era la Catherine. Clar, he vist a través dels fills les fotografies de casa d’ells, la similitud entre les famílies. Això m’ha fet posar dins la seva pell per complet. M’aixecava amb la Catherine i me n’anava a dormir i era la Catherine. Dels quatre nens, n’he conegut a un, l’únic supervivent de l’holocaust que tenim a la família. Em va contar la seva història, no només el que va viure en aquests anys, sinó el que l’holocaust va representar per ell. Posar-li la meva veu em semblava trair la seva, vaig mantenir la seva veu perquè era la veu del missioner. Amb els altres tres, ho he fet en tercera persona perquè sé la història a través dels familiars directes, però no els he conegut tant com en el primer cas. Dintre de tot aquest joc, a més, hi ha la nina, que és el fil conductor de la novel·la i per això potser em vaig apropar tant a la veu de la Catherine i ho vaig fer en primera persona.

A la coberta del llibre hi ha la fotografia d’una nina de porcellana. Aquesta nina tindrà un paper destacat ja que farà de fil conductor. Com va arribar a les seves mans?

Quan vaig acabar de llegir Les set caixes sí que vaig tenir clares dues coses: una, que havia d’intentar recuperar els de la família que estiguessin pel món; i dos, havia d’intentar recuperar allò nostre, no des del punt de vista econòmic, sinó saber el que feien, on vivien. El meu avi tenia una fàbrica de porcellanes a Barcelona, que era una filial d’una fàbrica que estava a Nuremberg. Abans, jo, ni coneixia on estava aquesta fàbrica. Resulta que és a l’Eixample, al Consell de Cent, 159. Se’n conserva tota l’estructura, ara, dins, hi ha petits negocis amb un aire molt retro i molt bohemi. Vaig pensar que havia d’anar a conèixer la fàbrica. Jo ja saba que hi fabricaven nines. Un amic nostre és un gran col·leccionista de nines de porcellana. Suposo que és el destí: entre les quatre-centes nines que hi ha, em vaig fixar en una i, aquesta una, aquest amic nostre, em va dir que era jueva. I jo li vaig dir que com podia ser que una nina fos jueva. I em va contestar que li mirés el clatell, hi havia l’estrella de David. Després, quan la vaig fotografiar, em vaig anar fixant que a més de l’estrella de David hi portava dues inicials: una K, el meu pare es deia Kurt, i una R, la meva mare es deia Rose. Ara, aquesta nina està a casa meva, va ser portada a Praga per la meva tia, la germana del meu pare, és el fil conductor entre la història dels cinc nens.

Dory Sontheimer | Foto Carla Andradas

Quin ha estat el recorregut d’aquesta nina?

La meva tia vivia amb el meu pare a Barcelona, i quan va veure els anys 1934-1935 l’Espanya nostra, que era una Espanya difícil, va tenir molt clar que si s’aixecaven els militars no es volia quedar a Espanya. L’any 1935-1936 va decidir que volia anar a Praga i va portar aquesta nina de regal a la primera nena, la Catherine. Des de Praga va marxar a Tel Aviv, on s’hi va quedar a viure. Aquí hi va esclatar la Guerra Civil Espanyola i aquesta nina ja es va quedar a Praga en mans de la família. Quan Hitler va entrar a Praga l’any 1939, aquesta nina va passar de mans entre els cosins. Realment, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, va acabar en un antiquari de Londres. Suposo que a Londres no hi havia tants col·leccionistes de nines de porcellana i, el destí va voler que tornés a l’Empordà. Realment, és una espectadora muda de tot el que va succeir a l’Europa del segle XX.

Com és que s’ha interessat especialment en els infants?

A mi, la història dels nens durant l’època del nazisme és algo que em frapa molt perquè vaig investigar quants nens hi havia a l’Europa nazi. L’estadística de l’any 1942 és que de 1.600.000 nanos, en van exterminar 1.500.000, només 100.000 van entrar a la ruleta de la sort per a veure si els tocava el número de la vida.

Els nens de quina manera van viure el nazisme?

Quan penses en nens, i penses en el que van viure, el drama, encara el trobes més fort. Però els nens, amb la seva innocència són més capaços de superar el drama mentre el viuen. Perquè no en són tan conscients fins que arriben a adults. Ara bé, quan arriben a l’adolescència i se’ls comencen a obrir els ulls és terrible. El que passa és que aquests nanos, a mesura que les prohibicions s’anaven muntant dintre d’aquest règim totalitari, veien que molts dels aliments que ells volien no els podien menjar i no entenien el perquè. Tampoc entenien per què no podien anar al col·legi i per què altres nanos que abans eren els seus amics aleshores els insultaven. A mesura que les normes antisemites s’anaven imposant dins el règim nacional socialista, aquests nanos anaven sentint el menyspreu i que els volien marginar. Fills de famílies que eren integrades a la cultura europea, a l’adolescència, els va créixer el seu sentit de la identitat. Quan van ser deportats a guetos, encara que la seva família no fos gaire practicant, com que de sobte els prohibien les seves pràctiques religioses tradicionals, va causar un efecte com un bumerang, que els tornava en contra. Això és el que va passar en aquests nanos, de petits la innocència no els deixava veure certes coses, però quan es van fer més grans, en l’adolescència, molts d’ells van sentir el sentit d’identitat.

Amb quines dificultats s’ha trobat a l’hora d’escriure Les vuit caixes?

Una de les dificultats ha estat saber qui era qui. Dins de totes les carpetes que jo tenia de la família, per exemple, de la família de Praga eren set germanes. Les germanes, quan es casaven al centre d’Europa perdien el cognom i adoptaven el cognom del marit. Això em va dificultar molt a l’hora de fer l’arbre genealògic, poder determinar les dones de la família.

Quan vostè envia les cartes als seus familiars per fer-los saber aquesta notícia, quina va ser la seva reacció? 

Alguns d’ells sabien que hi havia família a Barcelona, però la generació que va patir la guerra van mirar cap al futur. Jo penso que no els va quedar altre remei que pensar en ells, perquè havien de començar de zero i amb una càrrega sentimental a l’esquena molt forta. Jo m’imagino que molts d’ells, igual que els meus pares, l’únic sistema que tenien per viure va ser, realment, enterrar el passat. La majoria d’ells el van enterrar. Però per a nosaltres que ja som nets o descendents, ha estat molt bonic de retrobar-nos. Si alguna cosa és bonica és el retrobament amb la família. És una forma de demostrar al món que hem estat capaços de vèncer el nazisme. Què pensaria Hitler si ara ens veiés? Es moriria (riu).

Creu que les generacions posteriors són les úniques capaces d’acabar de cloure un capítol o de guarir les ferides que hi ha hagut en la primera? 

Jo crec que sí. Perquè tu no les has patit directament, però sí que tens necessitat de saber el que ha passat amb la teva família. Els que ho van patir, no podien, tenien massa càrrega. A Alemanya mateix, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, part de la societat –el 80%– havia sigut simpatitzant del règim nacional socialista de Hitler. Aquesta gent quan va veure els horrors que s’havien comès tampoc no volien tornar a parlar d’aquest tema. No en volia parlar ni la víctima ni l’opressor, però les generacions posteriors, molts d’ells, tenim necessitat de saber el que va passar. Tens necessitat de tancar aquest cercle, de saber que va passar això, la rancúnia no condueix a res, però el record de la memòria històrica és molt important. A més, crec que és molt important per a les generacions joves, poder explicar el que va passar perquè no es tornin a cometre els mateixos errors.

Quan es va retrobar amb la seva família, va veure en ells que havien perdonat els crims del nazisme?

El sentiment del perdó és molt individual, però en general, tots nosaltres pel que hem parlat, jo creuria que sí. No pots viure tot el dia amb el sentiment de culpabilitat, és un sentiment que et fa mal a tu mateix. Una cosa és perdonar i l’altra és oblidar. Jo no ho puc oblidar. Penso que perdonar és necessari per a tu mateix.