Donald Margulies: “Donald Trump és un demagog protofeixista”

24.10.2016

Donald Margulies és autor de La treva, que aquesta setmana s’estrena a La Villarroel de la mà de la companyia La Brutal. Núvol ha tingut la sort d’entrevistar el dramaturg americà al seu despatx de la Universitat de Yale, on dóna classes de literatura dramàtica. La treva (Time stands still) aborda un tema molt actual. Ens explica la història d’una fotoperiodista, la Sarah, una dona americana d’uns quaranta-cinc anys que torna a Nova York després d’haver sobreviscut miraculosament a un atemptat terrorista a l’Iraq. L’obra es desenvolupa íntegrament en un loft de Brooklyn, i retrata tot el seu procés post traumàtic, la seva readaptació al món occidental i la impossibilitat de recuperar el seu lloc al món.

Donald Margulies

Donald Margulies

Bernat Puigtobella: Aquesta obra ens parla d’una treva personal. De fet, l’obra s’ha traduït per La treva, que és un títol molt encertat. També apel·la a la nostra immunitat a l’hora de contemplar el dolor de gent que tenim lluny. Vostè va escriure aquesta obra després de la guerra d’Iraq, però ara, amb la metàstasi d’aquest conflicte a Síria, l’obra torna a ser plenament actual.

Donald Margulies: És cert que l’obra torna a estar d’actualitat, però em sembla que els temes que tracta l’obra sempre seran vigents. I s’està representant arreu del mon, des del Japó o Corea fins a Amèrica del Sud. Sempre hi haurà alguna calamitat en alguna banda que donarà a l’obra noves reverberacions. Síria ara mateix és part del clima polític del món, no només des del punt de vista humanitari. Els esforços humanitaris s’han polititzat de tal manera, i el món s’ha polaritzat tant. Quan vaig escriure aquesta obra ens trobàvem en plena guerra de l’Iraq i després va baixar la tensió, l’horror continuava però no amb aquella intensitat diària. Vaig escriure aquesta obra ara fa deu anys en un moment en què cada matí et llevaves amb la notícia a la ràdio d’un atemptat suïcida. Era un fet quotidià. Però sempre hi haurà algun esclat de violència i terror. De fet podries canviar les referències geogràfiques de l’obra i el sentit no canviaria. En algunes edicions del llibre suggereixo al traductor que adapti al final de l’obra el lloc de destí de la Sarah segons quina guerra hi hagi al món. Sempre serà actual, per desgràcia. Sobretot ara que les xarxes socials permeten publicar contínuament imatges de conflictes llunyans, tan aliens a la nostra vida diària.

B.P: És curiós, perquè quan va escriure l’obra, Facebook tot just començava.

D.M: Exacte, i fins i tot la fotografia digital també era una cosa molt recent aleshores. De fet Lynsey Addario, la fotoperiodista de The New York Times, que va ser capturada a Líbia i que de fet em va inspirar el personatge de la Sarah, tot just començava aleshores a servir-se de la fotografia digital i la transmissió d’imatges via satèl·lit. Res a veure amb els temps de Robert Kappa. Vaig parlar hores i hores amb Lynsey Addario per documentar-me. Té un llibre autobiogràfic en el qual explica la seva experiència, It’s What I Do: A Photographer’s Life of Love and War. Un llibre que respon a la pregunta, per què faig això?

B.P: I la Sarah, per què fa el que fa? Què ha canviat en el seu interior? S’ha enamorat? Ve a ser la vídua del Tariq, el seu traductor a l’Iraq, mort en un atemptat, però en canvi es casa amb el seu company de sempre, el James. Sembla que necessita expiar alguna cosa, porta ella sola tot el pes de la nostra culpa col·lectiva… Se sent tan culpable de fotografiar la pobra gent de l’Iraq que mor al seu davant com del simple fet de ser occidental i de pertànyer a un món privilegiat.

D.M: La Sarah malda per respondre a una crida. Se sent cridada a ser la cronista, la missatgera. Ella estima el James, s’estimen molt, però tenen desitjos divergents. Ell vol cuinar i tenir fills. Ella, en canvi, encara no està a punt per deixar córrer la vida de fotoperiodista. Ella se sent més completa anant per aquests mons de Déu, capturant imatges. I ho fa per un sentit de responsabilitat davant d’una gent que no té ningú que expliqui la seva història. La Sarah és noble, però espero que l’obra reflecteixi bé les contradiccions que tots tenim a l’hora de prendre segons quines opcions en la nostra vida. Qualsevol opció.

Clara Segura és Sarah a 'La treva'

Clara Segura és Sarah a ‘La treva’ | © Guillermo A Chaia

B.P: Acabo de llegir una entrevista que Jordi Graupera ha fet a Clare M. Gillis, una corresponsal de guerra americana, a la revista Jot Down d’aquest mes d’octubre. I diu: “L’única certesa en una guerra és que un cop hi has posat els peus, ja no en pots sortir. Hi ha un moment en què travesses una frontera (no només ideològica sinó també personal) i ja no et pots fer enrere”. Gillis parla de les tres D del corresponsal de guerra: drogues, divorci i depressió.

D.M: És cert, hi ha molts corresponsals que han reconegut que pateixen aquesta mena d’addicció. Hi ha l’adrenalina que et proporciona el perill i la imminència de la mort. He parlat llargament amb periodistes que s’han trobat en aquesta situació. Tinc un amic periodista que va treballar molts anys a Israel i sovint li preguntava coses per email per documentar-me. Tinc molts amics periodistes. No és estrany, doncs, que m’interessés per aquest tema. En moltes de les meves obres, sempre hi surten personatges que observen, l’artista que es mira les coses des de fora, com un outsider. La Sarah forma part d’aquesta galeria de personatges.

B.P: Clara Segura és la Sarah a la producció de La Brutal. Una actriu extraordinària. Què li diries sobre el seu personatge si poguessis parlar amb ella un minut?

D.M: Li diria que la Sarah pot ser una persona dura que no fa concessions, però és important que no oblidi l’humor i la tendresa que té malgrat que estigui tan curtida i sigui tan reservada a l’hora de presentar els seus sentiments als altres. Estima el James, vol ser una bona companya. Pot ser sarcàstica, però també és capaç d’estimar, i no és tan dura com pugui semblar. No es deixa endur pel sentimentalisme, però també té un punt de vulnerabilitat. L’actriu que va crear aquest personatge, quan es va estrenar aquesta obra a Los Angeles, és l’Anna Gun, que ara s’ha fet famosa arran de la seva aparició a Breaking Bad.

B.P: Un altre personatge que m’agrada molt és la Mandy, que em sembla molt útil a l’hora de representar una certa Amèrica, inculta i naïf. La seva primera aparició és molt paròdica, però al final de l’obra no ens sembla un personatge tan pla com al principi. Gairebé te l’estimes al final. L’evolució de la Mandy al llarg de l’obra també t’ajuda a entendre la decisió final del James de ser més domèstic.

D.M: La Mandy és un dels meus personatges favorits, entre tots els que he creat. Vaig tenir la sort que l’encarnés Alicia Silverstone i després Christina Ricci, una actriu que ella mateixa en persona és tan optimista i vital i agradable en la seva vida real. Té una generositat d’esperit totalment desproveïda d’astúcia, que era molt consistent amb la Mandy que jo havia imaginat. Em passa sovint que no sé destriar el que sento per aquests personatges del que sento per les actrius que els han representat. T’enamores del personatge i de l’actriu a la vegada. A mi m’agrada sorprendre l’espectador, subvertir les seves expectatives. Així, la Mandy d’entrada és un contrapunt còmic molt útil, que contrasta amb la Sarah, però en canvi és el cor d’aquesta obra. I a mida que avança l’obra, el seu personatge creix als nostres ulls.

B.P: Què vol dir exactament quan diu que la Mandy és el cor d’aquesta obra?

D.M: No vull pas dir que sigui el centre de l’obra però sí que encarna la bondat. Si la Sarah és la ment i l’ànima de l’obra, la Mandy n’és el cor.

Mima Riera és la Mandy a 'La treva' | © Guillermo A Chaia

Mima Riera és la Mandy a ‘La treva’ | © Guillermo A Chaia

B.P: Hi ha un moment metateatral en la seva obra, quan un dels personatges fa referència sarcàsticament a una producció de Broadway que pretén representar el dolor de la guerra i acaba sent molt condescendent. Critica aquell teatre que es limita a representar curiositats antropològiques i diorames de museu sense arribar al fons del dolor que ens inflingeix una guerra. És molt difícil explicar la guerra quan té lloc lluny de casa. Tenia aquests dilemes quan va decidir abordar aquest tema?

D.M: Crec que el que em va permetre abordar aquesta història, que tracta efectivament sobre la guerra, va ser el fet de situar l’acció a Brooklyn. Mai em vaig plantejar de fer sortir Tariq a escena. Tot s’explica des d’un punt de vista occidental. No vaig pretendre en cap moment apropiar-me d’una altra experiència, sinó parlar del meu punt de vista, que és la d’un home que viu a Connecticut. Com a home de teatre, m’interessa el teatre polític, però sempre he volgut evitar l’agit-prop. No m’interessen les obres que tenen la seva única raó de ser en una agenda política. Aquesta mena d’obres tenen una vigència tan curta com la del problema que aborden. Prediquen als que ja s’han convertit. És oferir una catarsi a persones que ja no la necessiten.

B.P: Per què serveix el teatre?

D.M: Doncs per explicar històries, per presentar sobre l’escenari certs comportaments i posar-los sota la llum dels focus. Per il·luminar les relacions humanes de tal manera que els espectadors puguin reconèixer aspectes d’ells mateixos. I en el cas de l’obra que ens ocupa, el propòsit va ser partir d’una cosa tan enorme com l’estat del món i fer-lo aterrar en una conversa entre quatre persones en un loft de Brooklyn. És teatre de cambra, una sèrie de converses… Jo admiro aquells dramaturgs que treballen amb rigor, que es capbussen en personatges que no són portaveus de l’autor sinó que tenen el seu propi punt de vista. Escriure teatre consisteix a posar-te en la pell d’algú que no ets tu.

B.P: Com veu la situació política actual al seu país? Què pensa de tot aquest show de Donald Trump? Representa l’Amèrica contra la qual lluita la Sarah…

D.M: Donald Trump és un demagog protofeixista, gordo i baladrer, que ha estat capaç de captar l’atenció de molta gent i donar una plataforma a tota una sèrie de gent que ens pensàvem que ja havíem escombrat per sempre. Gent que celebra l’existència d’aquest home de vocabulari primitiu que no ens deixa dormir tranquils i que ens té pendents del que diuen a la ràdio cada quart d’hora.

Podeu escoltar l’àudio de la conversa íntegra aquí sota. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Què potser és millor la senyora Clinton?

    Ves per ón que potser entre la “sèrie de gent que ens pensàvem que ja havíem escombrat per sempre” hi ha la munió de morts -alguns encara en vida- que van “participar” (no amb el boliograf a la mà, o la càmera, sinó amb fusell i arma per matar més ràpid) a qualsevol de les guerres que entre uns i altres han organitzat, financiïn a Trump o a Hillary.

    Atentament