David Gálvez: “Crec en el poder de la paraula”

La seva arribada a les lletres catalanes va ser explosiva, amb un enginyós artefacte literari que impactava com poques coses ho havien fet abans tractant-se d’una primera novel·la: Cartes mortes (Males Herbes, 2014). La lectura d’aquella obra inusual va tenir molt ressò entre els crítics i un públic àvid de noves propostes, tan valentes com els editors que ara insisteixen amb una segona obra del mateix autor, Res no és real (Males Herbes, 2015), on uns camps de maduixes poden arribar a assemblar-se molt a l’infern. Gálvez també és un dels antologats dins del volum col·lectiu Punts de fuga (Males Herbes, 2015) on 26 autors catalans actuals fan un conte al voltant dels viatges en el temps. És evident que Gálvez ha vingut per sacsejar el panorama amb propostes fresques, atrevides i anticonvencionals. Per això Jaume C. Pons Alorda es va reunir amb David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) a la llibreria Calders poc abans de la primera presentació oficial a Barcelona de Res no és real, amb Adrià Pujol i Carles Álvarez a LaCentral del Raval, per conversar amb aquest autor andorrà però mundial en quant a ambicions humanes i literàries. Intrigues, atreviments, distòpies, riures, postes de sol i somnis. Aquest és el resultat.

Jaume C. Pons Alorda: Començar en el món de la narrativa amb Cartes mortes i continuar amb Res no és real és una autèntica declaració d’intencions, tant per a tu com per a l’editorial que t’acull. En aquests llibres ets capaç de pulveritzar qualsevol lector, ja que si la primera sembla una salvatjada experimental, aquest segon és entrar dins d’un submón distòpic i atípic amb un caràcter mitològic. O sigui, un llibre aparentment sense trama i un altre que podria ser la seva antítesi. Volies aconseguir dues obres antagòniques?

David Gálvez: No hi ha un afany de demostrar les meves capacitats al darrere d’aquestes dues publicacions. En cap cas jo no volia demostrar res. Res no és real no pretén dir “Sé fer això, però també sé fer això altre”. De fet, pensa que vaig escriure Cartes mortes en castellà. Només per començar, jo ja no tenia al cap la literatura catalana ni pretenia arribar a cap horitzó en concret. I després passa que coincideixen els dos moments, el de quan reescrivia Cartes mortes en castellà i el de quan vaig començar a escriure la primera versió de Res no és real. Per a mi no hi ha un abans ni un després. Tanco els dos projectes al mateix moment.

El que podria semblar una estratègia programada és més una via intuïtiva teva que segueixes a l’hora de crear.

Em fa l’efecte, o almenys aquesta és l’explicació que jo em faig a posteriori, que començo a escriure Res no és real per desofegar-me una mica. El procés d’elaboració de Cartes mortes fou molt feixuc, d’anar fent i refent fins que el text quedava encarcarat o atrofiat. O sigui, el meu objectiu era anar deteriorant el text fins que la lectura que se’n derivés fos una experiència complexa. En canvi, Res no és real està escrit a raig, quasi com una reacció necessària. No hi ha cap mena de vocació de transcendir per la via de l’estil. És una obra relativament fàcil d’escriure on la màxima dificultat és, bàsicament, trobar la veu, el narrador, el to… i ser més o menys coherent durant la resta del llibre, tot i que cap al final ja em deixo anar una mica més.

Mentre et llegia, tenia la sensació que Cartes mortes era una obra molt literària, però en canvi Res no és real em sembla molt cinematogràfica. No puc deixar de pensar en pel·lícules com Matrix dels germans Wachowski o The Village de Shyamalan. Ara bé, és evident que Kafka és una reminiscència que no podem apartar de la nostra lectura.

Personalment, Res no és real em sembla, des del punt de vista de l’escriptor, una obra molt més literària, i això entès a través dels paràmetres clàssics que es basteixen al voltant d’una trama, d’uns personatges més o menys dibuixats o un context. Però clar, què vol dir “literari”? La pregunta és demanar-se què és el que fa “literària” una obra. Per exemple, es podria dir que des del punt de vista de la trama és més literària Res no és real. Ara bé, per qüestions d’estil potser hi haurà gent que pensarà que Cartes mortes ho és més. I això és interessant perquè ens pot ajudar a fer veure que hi ha moltes maneres d’entendre la literatura i d’escriure. Ara bé està clar que Cartes mortes juga amb un seguit de referències literaris i que, en canvi, Res no és real parla d’un món molt concret i tancat. El títol, que ve d’una cançó dels Beatles, és gairebé l’únic element metareferencial que s’escapa del món inclòs dins la novel·la. Aquesta ha estat la meva intenció, en certa manera, que no hi hagi punts de fuga. Els murs hi són, tot i que al títol em permeto aquest joc d’escapada mínim.

De fet tens raó, mai no escapes d’aquest món. I a més això és molt curiós perquè la teva novel·la encaixa dins aquesta darrera tendència de la literatura catalana a parlar d’universos distòpics. Són els casos de novel·listes com Maiol de Gràcia o Dolors Millat que han publicat, a Edicions del Periscopi, les obres La peixera i Terra inhòspita: Barcelona 2048. Amb aquestes obres, i la teva Res no és real, i d’altres, es plantegen una sèrie d’obres alternatives dins la literatura catalana que escapen d’allò més convencional. Creus que l’arribada de Males Herbes ha influït en aquest fet? Creus que alguna cosa està canviant a la literatura catalana?

En primer lloc, et diria que no he llegit cap d’aquestes dues obres que esmentes, i sé que això no vol dir res perquè potser estem parlant d’un estat d’ànim generalitzat. I, en segon lloc, et diria que ja tenia acabada Res no és real l’any 2008. És a dir, sóc absolutament refractari a tot això. Per ignorància, s’entén. Ara bé, el que m’imagino que està passant, a banda del tema editorial, que segur que compta, és que hi ha una sèrie de persones amb una formació comuna com a lectors i com a espectadors. O sigui, que hem llegit llibres i hem vist pel·lícules i hem gaudit de literatura en altres llengües. I tot això conflueix en què facis una mena de producció que s’escapa d’allò que fins ara s’havia considerat que era el “paràmetre català”. Perquè tanmateix, en el fons, no sé si existeix tal cosa. Per tant, tota aquesta preparació i formació ens ha fet arribar a un punt en què comencem a escriure artilugis que altres literatures, com la castellana, havien explorat abans. El que no s’entén és que no s’hagin fet llibres com aquests en català abans. Ara que si t’ho rumies una mica, també podria ser que s’hagi tractat d’una simple qüestió de mercat. Pensa-ho. Si ja tenim un mercat reduït, imagina’t haver de vendre llibres considerats “estranys” per un lector que en català ja li costa d’entrada.

Però clar, després descobreixes casos d’excepció com la teva primera novel·la publicada, com és Cartes mortes, que té una recepció de crítica i de públic esplèndida. Per tant sí que és cert que existeixen una sèrie de persones que flipen i s’emocionen amb aquests tipus d’obra.

Per ser una primera novel·la i venir, com vinc jo, del no-res, ha estat una recepció crítica collonuda. Però pel que fa al públic jo sóc una mica més escèptic. Estem parlant d’un llibre amb un tiratge molt reduït a una editorial molt petita. Segur que hi ha hagut visibilitat, però ja et dic, no sé si realment es pot anomenar “èxit” i si l’ha llegit tanta gent. Em trobo molta gent propera que m’està confessant que l’ha comprat, l’ha intentat llegir i no ha pogut. És una novel·la de risc, i l’escriptor ho sabia i l’editor ho sabia: no entra fàcilment. Si és que es tracta d’una novel·la, que aquesta és l’altra qüestió.

I quins són els autors catalans que t’interessen?

Jo aquí tinc un gran dèficit com a lector. No vinc de la literatura catalana i he llegit molt poc i molt malament. Ara potser m’estic començant a preocupar del que fa la gent que escriu ara. I descobreixo autors que m’estan interessant moltíssim. No només pel fet mateix de la curiositat sinó pel que també estic trobant. Però si hi ha algú que sí que m’ha interessat molt com a lector, aquest és el Monzó dels relats. I sé que no es porta dir-ho i ara figura que s’ha de denostar el mestratge del Monzó perquè “no fa res de nou” i tot el que tu vulguis. Però considero que els relats que fot a partir de finals dels anys setanta encara són autèntiques lliçons, plenament vàlides. Escriu tu un conte de l’altura de mires dels de les primeres col·leccions del Monzó. Amb un llenguatge completament fàcil però que no té res de fàcil, tractat amb cura, amb enginy i amb humor. Per a mi ha sigut un gran referent. I encara ho és.

El que ens ensenya Monzó és que no només tens un autor de gran qualitat que estronca amb el públic lector sinó que també s’obre a múltiples referències culturals i et torna a demostrar que la cultura és molt àmplia. I de fet aquests són valors que des de l’associació i revista Portella es defensen de forma aferrissada. Vosaltres reivindiqueu la multiplicitat, l’expansió i la capacitat d’aglutinar diferents elements.

Nosaltres a més venim d’Andorra, que és un territori especialment petit, especialment tancat per tradició, cosa que al final no és certa ja que es tracta d’una frontera porosa. Però superficialment es pot considerar que es tracta d’una societat molt conservadora. En realitat no sempre és així. Però potser algú que té veu no té un espai on manifestar-se i per això des de Portella el que volem és això, donar una mica d’espai i volem, com a tot arreu, com a qualsevol comunitat amb interessos literaris i artístics, donar veu a persones que vulguin crear i proposar. Doncs parem una mica d’atenció. No sempre som els quatre de sempre, els que escrivim, no hem de ser els mateixos quatre de sempre.

I una cosa important és que Portella és això, una revista, no un portal digital o virtual. Li doneu un valor artesanal i analògic, al producte, un valor clàssic però nou al mateix temps.

Té el valor anecdòtic que si aconsegueixes publicar deu números els puguis posar tots junts a la posella com un retrat de les inquietuds d’una societat. I que després vingui un altre i ho trinxi és una cosa maca, també. Seria fantàstic, de fet. I després que ho trinxés hauria de venir no una Portella sinó deu productes totalment diferents a Portella. Això és el que estaria bé. Però s’ha de començar d’alguna manera. Portella no té cap més valor que aquest: és una manera de donar opcions a gent que ja escrivia o publicava, o no, i deixar-se veure breument. I sobretot provocar als que vénen al darrere.

Portella, doncs, com a gest, i la teva obra està carregada de gestos, des del gest de la futilitat fins als gestos de la follia del propi llenguatge. Fas una literatura conscient del poder immens del gest i de la paraula.

Encara creiem que la paraula és màgica. La paraula té aquest poder total i brutal de transformar. I això encara em continua fascinant. Aquest és el plaer màxim.

O sigui, la paraula encara pot salvar?

La paraula ho condiciona tot. Tant el que no fas com el que fas. Pensa en el cas de Bartleby, que es nega a escriure, però també pensa en el cas contrari, el d’aquest personatge que passa a l’altre extrem i que decideix transcriure-ho tot perquè la seva vida en depèn. Pensem i sentim a través d’un mitjà escrit o oral. La paraula permet reproduir un sentiment d’una banda a una altra. I això és màgia pura. Tenim aquesta capacitat encara, a través de la paraula, de dir la nostra o dir el que no ens sembla bé. No sé què hi ha més potent que això. Penso que és essencial.

I tu confies en aquest llenguatge premodern, abans de la postmodernitat en què no hi ha res estable ni permanent, que alhora és romàntic i sincer i valuós i, tot i això, capaç de criticar aquests sistemes de poder imperants que et fan viure en la fosca i que descrius, subtilment, a Res no és real.

I a més faig servir una forma que pot semblar, paradoxalment, postmoderna. Però crec en la validesa i en el poder de la paraula com a eina de transformació, d’obertura de possibilitats. I això sí que és molt romàntic, suposo. Però la manera no pot ser la de sempre.

Exacte, els teus dos llibres semblen de manufactura experimental però en el fons responen al model canònic de crear preguntes i tenir ganes de resoldre el misteri, i tu vas llegint amb ganes de donar solució a aquest secret. I tu escrius els teus llibres al voltant de respondre el misteri latent de l’obra.

Però jo no estic segur de si vull donar respostes. Puc plantejar la pregunta, en efecte, potser tenir algunes respostes hipotètiques, però no estic segur que la plantegi obertament al lector. Penso que cada lector arriba a les seves conclusions, que tampoc no sé si són respostes. I és que no m’interessa massa aquesta literatura de sermó. De donar-ho tot escrit i pensat. Però sí que és cert que els meus protagonistes plantegen situacions que reverteixen en qüestions formals.

I l’obra que estàs escrivint ara, cap on tira?

Difícil de dir, perquè tinc unes quantes coses engegades. Però et diria que amb la que porto treballant una mica més vull explicar, per primera vegada, una història basada en fets reals. Com a excusa agafo un edifici molt peculiar que hi ha a Andorra i intento investigar una mica com sorgeix aquest edifici, quins personatges el ronden, i aquests personatges em porten a unes idees i a una època i a viatjar fins a Boston, perquè un dels personatges ve d’allà. I a partir d’aquí vaig fent una cosa que encara no sé què serà. I clar, no m’interessa parlar només ni de la casa, ni dels personatges, m’interessa també parlar del paisatge, del llenguatge, d’etimologia… Com sempre. És molt difícil, en mi, fer una obra que vagi en un sentit unívoc i que només parli d’una cosa. A mi m’interessa el que li interessa a tothom: badar. I m’agrada perdre’m. Tenir una certa obsessió en un tema i després no. Doncs el llibre és això. Ho comentava abans amb el Ricard i el Ramon, els meus editors. Bé, en parlem sempre perquè des que ens hem conegut que estic escrivint aquest llibre. Però tampoc no tinc pressa, ni sé on sóc. L’estic bastint d’una manera que no és un document únic sinó que són parts. De manera que no sé mai on sóc. I no acabo de saber on posaré l’èmfasi. Tinc coses molt experimentals dins de la trama que són gairebé exercicis d’estil purs i, d’altra banda, tinc històries que vull explicar sobre la vida d’algú, potser narrades de manera més estàndard. Però cada vegada me n’adono més que em fa mandra explicar les coses de manera ben embastada i detallada.

A tu t’agrada provar, anar més enllà del comú. Inaugurar camins nous.

Sí, però he de mirar d’anar alerta amb on hi ha el límit. Per saber si això és intel·ligible o no. Perquè me n’adono que a Cartes mortes hi ha moments que no són intel·ligibles per al lector. Però potser ara m’estic extremant encara més. I vull entendre quina és la informació mínima, imprescindible i necessària perquè el text tingui un sentit mínim.

Això vol dir que ara penses més en els lectors?

Això té una explicació. Ara he obtingut una resposta que quan escrivia Cartes mortes i Res no és real desconeixia. I aquesta resposta és que alguns lectors m’han dit que no han pogut llegir trossos que jo creia que estaven escrits de forma planera. I penso que, si encara estic anant més i més cap a la direcció de desmembrar i fer mutacions i experimentar, arribarà un punt en què m’estaré passant. O sigui, a mi ara ja no m’interessa ni explicar qui són els personatges. Fotré una fitxa i que cadascú s’espavili. I penso que si això, potser, ho extremo, hi haurà un punt en què perdré aquest mínim grupuscle de lectors. Perquè clar, on està la línia? Jo ara vaig enrere, entén-me, no vaig ja a buscar una cosa més llegible. Vaig cap a una cosa que és més difícil de llegir encara. Però no puc no plantejar-me fins on puc arribar. Un exemple: estic creant fitxes de noms de colors que no es fan servir. Aquest color ics, donem per cas. He de buscar exactament què vol dir, per tant en faig una definició, busco exemples, faig recerca… Això quins collons de sentit té quan ho dono així sense connexió amb res més? No en té. Però hi haurà un moment, un en concret en tot el llibre, en què hi haurà una posta de sol o uns ulls de dona i hi apareixerà aquell color. Però ja no sols m’interessa fer servir aquella paraula en concret dins d’un moment en concret, m’interessa matar-me durant mesos a fer les fitxes dels colors. Ara bé, això comporta una feinada. I si les eliminés, directament, o no hi treballés tant, m’estalviaria mesos de feina i el llibre potser s’entendria més, però no hi vull renunciar si és el que, en el fons, ara mateix més m’interessa. O aquesta bogeria de col·leccionar descripcions literàries de postes de sol. Mira. Crec que hem arribat a un punt en què la nostra societat falla si no som capaços de fixar-nos en les postes de sol. És com si haguéssim perdut alguna part de la cultura pel camí. No parlo de la cosa tova, carrinclona, romanticoide i clixé sinó d’una altra cosa molt poderosa en la que no ens estem fixant. Ara, per exemple, estic rellegint Ovidi, i hi ha un moment en què explica com són els núvols just quan Acteó descobreix Diana nua al bosc. Ho descriu, fa no fa, com que els núvols són colpejats per darrere pel sol ponent. Espectacular. I això coincideix amb el moment del descobriment de Diana nua. I els núvols reflecteixen la seva torbació prèvia a la ira. Hòstia. Això vol dir alguna cosa, no? Aquesta gent mirava el cel de veritat.

Boníssim. I això connecta amb la teva obra, perquè els teus personatges viuen també en l’obsessió. De fet, el protagonista de Res no és real està obsessionat en poder escriure el relat del seu món, i ho fa com si fos un pioner, un presocràtic, com si estigués inaugurant alguna cosa.

Jo no crec que el protagonista inauguri res. Em fa l’efecte que el protagonista s’ho està qüestionant tot. Qüestiona els límits de la comunitat, tant físics com mentals, pel que fa a les normes o les extensions o les lleis imperants del lloc on es troba. I la manera com es qüestiona és a través d’aquest ús transgressor de l’escriure. Perquè fins ara, en el seu món, el paper no servia per això, servia per a cremar o per a comptar dies. Perquè els records es recordaven i tot es mantenia en una espècie de nebulosa de complaença aparent. No crec que ho faci amb vocació de fundar res, sinó com una necessitat d’explicar-se. I aquesta necessitat d’haver d’escriure per explicar-te és el que realment m’interessa. I he escrit pensant com si tot plegat fos real. No em sembla una predicció de futur o un cas de distòpia: al món pot estar passant exactament això ara mateix en qualsevol lloc i nosaltres podríem no saber-ho. I pensa que en el llibre hi ha un miler de situacions paral·leles i se’ns refot per la qüestió que sigui. Volem el que volem veure i ens acontentem amb qualsevol explicació. Per això no sé si és tan distòpica com la gent la llegeix. I no qüestiono la interpretació, perquè qualsevol em val, però tot això no està tan allunyat de la realitat com pensem. Jo volia explicar un sentiment i a l’entorn d’aquest sentiment he bastit un dispositiu fet a mida. I la meva manera d’explicar-lo ha estat a partir d’aquesta cultura o subcultura o aquest lloc o aquesta comunitat o com li vulguis dir. Però l’afany primer no era tant crear-lo com que em servís d’excusa per explicar el que volia dir. He anat trobant la fórmula a poc a poc. No la tenia escrita, no tenia la novel·la completa al cap, jo volia investigar. A la seva trista i pobra manera, aquest paio va anotant les coses que li van passant a mesura que es va enfrontant amb elles. Un dia parla d’eines i no saps a què ve la cosa i un altre dia és al voltant d’un costum, però tot això és la seva excusa per parlar d’un sentiment. I no sap com fer-ho. Perquè no sap explicar aquest horror màxim que és el fet que desaparegui la gent que estimes. Que és el motor del llibre. Això. Parlar en un món on tot és tabú, tot és secret, ningú no sap fer res… I ell mateix no sap com dir, no sap com escriure. El personatge ha de lluitar contra tot això, contra totes les imposicions, i fer-se un petit espai. I aquesta és la lluita del llibre: donar un context mínimament plausible. Tampoc no era la meva vocació que fos del tot creïble. Suposo que per això el volum fa ferum a distòpia [Riu].

I quin va ser el pinyol del llibre, més enllà de voler descansar de la redacció de Cartes mortes?

És un record d’una sensació. De fet, a veure, fa de mal explicar i sembla que estigui simplificant però, en realitat, el llibre neix d’un somni que vaig tenir. Però no un somni que jo vaig somniar complet i d’aquella història en neix aquesta. No. Vaig somniar un malson. Però només recordava la part final i la part final tenia a veure amb el fet que desapareixia una filla meva. Llavors va venir aquest horror, aquesta sensació. Aquest fou l’últim dels somnis tan potents que encara vaig tenir l’oportunitat de poder recordar, perquè ara ja no puc recordar-los. Doncs això, estava a uns hivernacles i la meva filla desapareixia. En aquell moment només en tenia una, la meva filla gran, i la buscàvem. I la meva dona i jo ens tornàvem bojos buscant-la i no la trobàvem. I ja està. No tinc més informació. Però sí que em llevo amb una sensació clara que passava alguna cosa molt forta i molt fosca, com si aquesta desaparició no fos casual. I em desperto, hòstia, amb la sensació que allò havia passat de veritat. Fins al punt que em desperto i veig que estic despert al meu llit i, amb tot, he d’anar a l’habitació de la meva filla per comprovar que realment és al llit. I d’aquí sorgeix tot. D’aquí i d’una pregunta que em perseguia: d’on prové aquesta potència d’un sentiment generat per la ficció? I llavors vaig tenir la intenció de reproduir aquest sentiment a través d’una obra. En aquell moment només anoto les dues línies que em queden al cap: estem a un hivernacle, envoltats de camps de maduixes, i desapareix la nostra filla. I això ho deixo, escrit així, a l’ordinador. Passen anys i jo de tant en tant obro el document, intento recuperar la sensació que em va produir allò somniat i m’hi enfango. Aquesta és la intenció del llibre: reconstruir tot el que em falta fins arribar a allò que tinc, aquest final. I la intuïció que hi ha una cosa molt podrida darrere de tot plegat.

I aquí va començar tot. Fantàstic.

Sí. Un dia que necessito desofegar-me d’una cosa i va, obro el document. Res, són dues ratlles. Engego la història i comença tot.