Cynthia d’Aprix Sweeney: “Els adults hem de negociar i establir treves”

29.11.2016

Tot queda en família (Ara Llibres /Maeva en castellà amb el títol De buena familia) és la primera novel·la de Cynthia d’Aprix Sweeney, que després de treballar en màrqueting, de formar la família i desplaçar-se a Los Angeles va decidir que volia escriure un llibre. En té més de cinquanta i la seva experiència es nota. La família que ens presenta està formada per quatre germans pendents d’una herència que els ha de salvar la vida. Tot queda en família té un principi i un final clars, una trama tancada i gustosa de llegir. Són remarcables els episodis de Brooklyn: veiem les parets de color terra i sentim el batec del barri, sabem que la narradora sap de què parla, més o menys com quan veiem Radio Days de Woody Allen.

Cynthia d'Aprix Sweeney | © Ester RoigÉs difícil escapar del rol que la pròpia família ens té assignat. De quina manera ho fan els germans de la teva primera novel·la?
Se n’han sortit molt bé, perquè tots han abandonat la família i cadascú ha fet el seu camí. El problema és que en algun moment de les seves vides els germans han de reunir-se per parlar del futur dels seus pares i aleshores cal trobar la manera de ser una família, encara que sigui per un període de temps curt i determinat. Un dels motius pels quals m’ha interessat aquest tema és que veig amics meus que tenen pares vells i hi ha qüestions importants que han de decidir entre germans. S’han de posar d’acord en qüestions tan senzilles com “la mare pot quedar-se sola a casa?” o en d’altres molt més dures i controvertides, com ara “hem de mantenir el pare amb suport vital? Fins quan?”. En moments així els germans s’han d’asseure junts a taula, i si no han solucionat quin és el seu rol a la família la cosa va molt malament, perquè tots continuen fent el seu paper de sempre i fan revifar baralles enterrades com si fossin criatures de deu anys.

En Walker, la parella d’en Jack, prepara un sopar perquè els germans resolguin el tema de l’herència, “el niu” que el seu pare els va prometre a partir del quarantè aniversari de la filla menor. La família és política a petita escala?
No penso això de manera conscient, però em sembla una bona observació. Quan tractes amb nens pots dir “que tothom segui” o “tu demanaràs perdó i tu també”, però això no funciona amb els adults. Per sortir d’una situació difícil els adults hem de negociar i establir treves, arraconar els sentiments i comportar-nos com persones madures.

Tot queda en família m’ha fet pensar en la crisi de la mitjana edat.
És veritat, una manera d’entendre en quina posició es troben els personatges al llibre és veure de quina manera s’enfronten al fet que la seva vida és tal com és, no el que ells haurien volgut que fos. Tothom s’ha d’enfrontar a això quan s’apropa a la quarantena i la cinquantena: de cop i volta t’adones que les oportunitats de fer un canvi dràstic a la teva vida són cada vegada més escasses. Crec que per això la gent entra en pànic a aquesta edat, perquè acceptar la vida que tens com a definitiva és dur. És dur dir “això és tot, aquesta és la meva feina, aquesta és casa meva, aquesta és la meva família, seré aquí fins que ja no sigui enlloc”.

Els teus personatges haurien votat Hillary Clinton?
En Leo segurament s’hauria emborratxat la nit abans i quan s’hagués llevat ja hauria estat massa tard per anar a votar; però la resta haurien votat la Clinton.

Vas gaudir Les correccions de Jonathan Franzen. Fins a quin punt en Leo de Tot queda en família s’assembla al Chip de Franzen?
Les correccions ha estat una influència clara per a mi. En Chip és irresponsable, però té una mica més de consciència que en Leo: intenta fer diner fàcil però almenys està preocupat per saldar el deute que té amb la seva germana. En Chip no és tan narcisista com en Leo. Per crear en Leo vaig inspirar-me en gent que conec de Nova York.

La Bea és germana d’en Leo i escriptora, i la seva ficció versa sobre en Leo. Podem no escriure sobre els que ens envolten?
Pots escriure sobre la gent que coneixes sense que sigui obvi. El problema de la Bea és que el seu protagonista per excel·lència és clarament en Leo. Hi ha escriptors que escriuen de manera molt autobiogràfica, i tant ells com la gent del seu entorn han d’aprendre a viure amb això. Tot i que estava pensant en persones concretes mentre escrivia, és sorprenent fins a quin punt la gent s’ho empassa tot: només has de canviar-los el gènere o la professió. A l’escola d’escriptura un dels professors va donar-me un bon consell. Em va dir que les persones que utilitzes per fer ficció mai no es reconeixeran a si mateixes; en canvi, persones en qui no has pensat en absolut probablement pensen que els has posat a la teva novel·la.

Jia Tolentino del New Yorker apunta que els pocs personatges no-blancs de Tot queda en família fan el paper d’il·luminar els altres. Hi estàs d’acord?
No hi estic d’acord. Volia reflectir la ciutat de Nova York, i quan pensava en l’aspecte dels personatges em vaig adonar que seria molt estrany que tots fossin blancs, perquè aquesta no és la realitat a Nova York. A més, volia que la persona que pateix l’accident de cotxe fos especialment vulnerable, no només jove, també il·legal, amb una vida més dura que la majoria. És un fet que en les àrees metropolitanes de la ciutat hi ha una pila d’immigrants indocumentats que treballen al sector de la restauració i dels serveis alimentaris. Després hi ha la Simone, que va a classe amb les bessones de la Melody: són dues nenes que provenen d’àrees suburbanes i que estan entusiasmades de ser a Nova York, i qui va a la seva classe? Una noia negra que no té per què ensenyar-los res ni servir-los d’exemple, però que senzillament és més sofisticada que elles perquè viu a la metròpoli i està menys sobreprotegida que elles.

La novel·la inclou una història d’amor sota les runes del World Trade Center. De quina manera la ficció reescriu la història nacional?
En un moment determinat em va semblar important incloure part de les meves experiències a la ciutat, i l’11S va ser una d’elles. Sentia que no podia escriure sobre Nova York sense parlar d’això, però la meva intenció no era escriure la història, només pensava en la gent que vivia al carrer davant del pont de Brooklyn. Em preguntava qui deuria viure en aquell pis de l’entresòl i en un moment donat vaig llegir que era un guàrdia jurat. Se’m va acudir que podia haver treballat a la zona zero. Idealment la ficció és un reflex del món interior de l’autor i de la seva experiència, i la casualitat ha volgut que l’11S formi part de la meva.

Fa un segle que se suposa que la novel·la tradicional ha mort, però novel·les com les de Franzen o la seva ho desmenteixen.
No veig cap evidència de la mort de la novel·la. La gent escriu i publica novel·les, la gent les compra: no noto que la importància de la novel·la com a gènere es desinfli per enlloc. Les històries són històries, i com a tals són universals i eternes, són la nostra via per entendre el món —per això hi ha una Bíblia. Les històries no deixaran mai d’existir, perquè són el nostre únic llegat.

Tot queda en família són crèdits, hipoteques, herències: la qüestió dels diners apareix de mil maneres. Hi ha una cultura del crèdit que reapareix constantment, a la ficció nord-americana?
Només conec la cultura en la qual he viscut, però és cert que abans del 2008 als EUA aquesta cultura del crèdit estava estesa. Una de les conseqüències de la crisi financera del 2008 va ser que va deixar un grup ampli de gent realment [repeteix realment] malferida: avui en dia és molt més difícil aconseguir un crèdit. Ha quedat clar que els bancs estaven utilitzant la gent que no podia permetre’s pagar pel que volien, que van fer diners a costa seva. Si tornem a la referència de la Bíblia, era una qüestió entre prestamistes i deutors. Els banquers no estaven a cap institució religiosa, però estaven en una posició de responsabilitat i van aprofitar-se dels que volien o necessitaven coses i demanaven diners sense saber on s’estaven ficant.

A la premsa catalana hi ha qui va referir-se a Trump com una excepció política, entre altres coses, per l’escassa referència que va fer a l’economia al llarg de tota la seva campanya.
Per a ell era poc convenient referir-s’hi, perquè en els darrers temps l’economia nord-americana ha millorat progressivament. No tenia gran cosa a dir, de manera que va decidir centrar-se en la gent que ha perdut la feina i ha patit pèrdues econòmiques greus. Ha intentat convèncer-los que ell els farà tornar als seus llocs de feina perduts, però que Trump pugui complir això és improbable. Com que l’economia ha anat a més Trump ha optat per aplaudir les teories econòmiques que té la gent corrent, sobretot les que alimenten l’odi i la por racials. És espantós.

Cynthia d'Aprix Sweeney | © Ester Roig

Cynthia d’Aprix Sweeney | © Ester Roig

 Sé que vas treballar en màrqueting per una gran multinacional. La publicitat i el periodisme poden ser creatius com la literatura, però fins a quin punt poden barrejar-se?
Sí, fa un milió d’anys d’això que dius, però sí [riu]. Escrivia per l’àrea de comunicació interna corporativa, però no feia guions d’anuncis. Publicitat, periodisme i literatura intenten persuadir d’alguna manera, però la seva intencionalitat és diferent. Jo no intento vendre res amb el meu llibre, ni pretenc enganyar ningú. El meu objectiu principal no és comercial. Des del punt de vista del procés d’escriptura el que s’assembla és que en tots tres casos has d’escriure amb la veu de personatges que no són com tu.

En una entrevista deies que et va costar crear les veus d’alguns personatges perquè no hi empatitzaves. Quins personatges eren?
La Melody i en Jack. Quan vaig llegir el primer esborrany em vaig adonar que aquests dos germans no eren personatges rodons perquè no me’ls estimava. Havia intentat opinar sobre les seves vides, els estava jutjant. Volia mostrar els seus valors i criticar-los, i això em va portar a una escriptura de mala qualitat. Em va caldre tornar enrere i trobar la manera d’empatitzar amb ells, em vaig plantejar què podria trencar-los el cor i aleshores van convertir-se en personatges millors.

Per escriure ficció cal empatitzar amb els personatges que no t’agraden: no és això el que hauríem de fer a la vida?
Sí! Si empatitzéssim més amb els altres, no només amb les persones que són exactament com nosaltres, si poguéssim empatitzar amb gent que fa opcions de vida que no aprovem o que valoren coses que nosaltres no valorem, tot funcionaria millor. Ara mateix, bona part del problema que té el meu país és que o estàs a un extrem o estàs a l’altre. No parlem els uns amb els altres, no ens escoltem, i això causa el Brexit a Gran Bretanya o l’elecció de Donald Trump als Estats Units. Tots els meus amics britànics diuen que no coneixen ningú que votés a favor del Brexit, i jo no conec ningú que votés a favor de l’actual president Donald Trump. Això és greu.

Parodies una escriptora jove i exitosa que afirma que “la maternitat és més difícil que escriure un llibre”. La Melody ha d’enfrontar-se a altres mares, una de les protagonistes esdevé mare soltera. Parlem-ne.
L’escriptora jove i exitosa demostra fins a quin punt és egocèntrica, quan diu això sobre la maternitat; fa que tot giri al seu voltant, i en aquest cas el que li interessa de la maternitat és com de dur és per a ella. Per altra banda és estrany quan tens un fill i la teva vida canvia, perquè passes a formar part d’un grup de gent, habitualment dones, que també acaben de ser mares. I aparentment totes mostreu suport les unes per les altres, però en realitat és una de les situacions més competitives en les quals m’he trobat mai. Va ser un xoc descobrir que no estàvem totes al mateix vaixell, que havia de buscar el meu grup de gent però que seria difícil i que em portaria temps —mentre això no passa estàs al parc infantil o a les classes per bebès o on sigui amb gent i t’adones que esteu allà plegats només perquè coincideix que heu estat pares a la mateixa zona o barri. I la majoria d’aquesta gent no és gent amb qui hagis de voler fer amistat necessàriament. Com en qualsevol canvi vital, cal adaptar-se i sí, trobar gent amb qui comparteixis valors.

Et resulta fàcil incloure la tecnologia (mòbils d’última generació, missatgeria instantània, connexió a internet a totes hores i en totes situacions) a la teva novel·la? No t’ha resultat molest?
En alguns casos un mòbil d’última generació destrueix tot l’argument: tothom en té un, i has de situar-te a la realitat, de manera que he intentat fer-ho servir de manera divertida però he topat amb problemes tècnics. En Leo desapareix, i mentre el feia desaparèixer em vaig adonar que avui en dia no pots desaparèixer: el mòbil no et pararia de sonar, trucarien a la policia i la policia intentaria esbrinar on és el mòbil. Has d’inventar alguna cosa, has d’assumir i afrontar el repte que plantegen els avenços de les telecomunicacions, perquè no vols que algú llegeixi una història i no se la cregui, i això de vegades passa, quan mires la televisió o una pel·lícula. Cal anticipar-se a la lògica del lector, no vols que la història trontolli per una minúcia lògica. A les novel·les de misteri o thriller això passa, penses: això no lliga. Com si a Scary Movie algú encengués el llum. Qui es passeja per una casa que està a les fosques? Ningú, però no importa perquè és un gènere i tu entens les regles del gènere.

Has començat a escriure passada la quarantena. Això marca els temes dels quals parles, però en quins altres sentits creus que l’edat influeix la teva ficció?
He passat molt més temps llegint que la majoria de novel·listes joves, i també he pensat més sobre l’escriptura. Tinc l’experiència que els anys donen: he aixecat una família, m’he traslladat a punts molt diferents dels EUA, he treballat amb tot tipus de persones, he viscut l’11S a Nova York, he vist la ciutat canviar dràsticament per bé i per mal. He vist la gentrificació amb els seus aspectes negatius i positius, perquè jo vivia a Nova York quan era un lloc molt perillós.Vaig mudar-me allà el 82, i això encara era com viure a finals dels anys setanta, a Nova York. Quan l’alcalde Giuliani va ser escollit la ciutat va començar a ser més segura i va recuperar barris sacsejats per l’epidèmia del crack i de la SIDA. Vaig veure tot això, i tot plegat suma a l’hora d’escriure. Ja estava acostumada a escriure, però és més fàcil escriure per a algú altre perquè ets responsable d’allò que estàs fent i vols cobrar, tens una data límit. Vaig haver de fer callar la veueta crítica constant que per dins em deia “sóc massa vella” o “ningú ho llegirà” o “ningú ho publicarà”. Tenia por que ningú volgués publicar-me. Quan van acceptar-me el manuscrit els editors no em coneixien, perquè visc a Los Angeles, i no sabien la meva edat. Podien saber que ja no era una nena, sabien que tenia fills crescuts, però quan vam coincidir vaig notar que esperaven trobar-se amb algú més jove. Tot i així no els va importar, els interessava el llibre i, de fet, van convertir la meva edat en un recurs de màrqueting.