Com hem de transcriure els termes xinesos?

Posar ordre i donar directrius clares és l’objectiu principal de la Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català, publicat per la DGPL i dirigit per Sara Rovira-Esteva i Helena Casas-Tost, amb qui he parlat sobre aquest llibre.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

Posar ordre i donar directrius clares és l’objectiu principal de la Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català, publicat per la DGPL i dirigit per Sara Rovira-Esteva i Helena Casas-Tost, amb qui he parlat sobre aquest llibre. Les autores van detectar que “no només hi havia problemes en la premsa, sinó que a les biblioteques hi havia noms xinesos mal transcrits”, així com a revistes d’oci, de viatges i de gastronomia, argüeix Rovira-Esteva.

Sara Rovira-Esteva i Helena Casas-Tost | Foto: Griselda Oliver

La publicació a cura de les doctores i professores Sara Rovira-Esteva i Helena Casas-Tost neix en el si del grup de recerca TXICC (Traducció del Xinès al Català/Castellà), la investigadora principal del qual és Sara Rovira-Esteva, doctora en Teoria de la Traducció i membre del departament de Traducció, d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental. L’objectiu principal del grup és promoure la recerca en l’àmbit de la traducció i la interpretació entre el xinès i el català/castellà en la nostra societat i treballar qüestions de lingüística contrastiva.

La realitat sociolingüística de la Xina

La Xina és un país molt gran amb moltes llengües. Es poden classificar en diversos grups, entre els quals hi ha el de les llengües sinítiques, on hi ha el xinès. Dins d’aquest grup hi ha llengües que no són intel·ligibles entre si, però estan englobades dins del paraigua del xinès. Perquè es poguessin entendre, a final del segle XIX i principi del XX el govern va construir una llengua artificial, construïda sobre una variant concreta —l’idiolecte del nord— que funcionava com a llengua franca: això és el que s’anomena llengua estàndard o mandarí. “Aquesta és la llengua que s’estudia arreu de la Xina i aquí, la que vehicula la gran majoria de coses que vénen de la Xina actualment, si bé no sempre ha estat així”, explica Rovira-Esteva.

Des del punt de vista de l’escriptura, tanmateix, totes les variants utilitzen els mateixos caràcters. Durant els anys cinquanta, a la Xina continental es va dur a terme un procés de simplificació dels caràcters, “per pal·liar problemes d’analfabetisme”, aclareix Casas-Tost. Aquesta acció només va afectar el radi d’acció d’aquell govern i, per tant, llocs com Hong Kong, Taiwan o Macau encara utilitzen els caràcters tradicionals per escriure.

Quins mètodes de transcripció existeixen?

“N’hi ha molts”, assegura Casas-Tost, si bé el més utilitzat i acceptat internacionalment és en aquests moments el pinyin, inventat a la Xina continental durant els anys cinquanta. A diferència de la resta de sistemes de transcripció anteriors, que estaven basats en una llengua concreta (per exemple, el Wade-Giles es basa en les regles fonètiques de l’anglès), aquest no. “Per a nosaltres, té l’avantatge que fa servir les lletres de l’alfabet llatí, tot i que no totes es pronuncien de la mateixa manera que en català, però facilita l’aprenentatge”, assegura Rovira-Esteva.

Si bé l’objectiu principal del pinyin era escriure xinès amb un sistema d’escriptura alfabetitzat, tal com va passar amb el vietnamita, hi va haver força oposició a aplicar-ho. “No és un tema que estigui oficialment tancat, però de moment està molt parat en aquest sentit, perquè els caràcters tenen un valor material i simbòlic —són un capital simbòlic i cultural— del qual és molt difícil desprendre’s”, diu Rovira-Esteva. A més a més, “molts termes es pronuncien absolutament igual i són els caràcters que t’ajuden a distingir entre diverses paraules”, de manera que “transportar la diferència de significat només amb una transcripció és difícil, perquè necessites més context per entendre el que es diu”, precisa Casas-Tost.

Sara Rovira-Esteva i Helena Casas-Tost | Foto: Griselda Oliver

Per què, aquesta guia?

Així, doncs, en el si del grup de recerca TXICC (UAB), des de fa un cert temps —uns deu anys, segons m’explica Casas-Tost— veien “la necessitat de posar ordre a aquesta disbauxa d’incorporació del xinès al català i castellà”, aclareix Casas-Tost. D’aquesta manera es va materialitzar aquesta guia, després de treballar-hi durant dos anys. Segons Rovira-Esteva, es tracta d’una “recerca que s’acaba abocant a un producte de transferència a la societat, però que s’origina a la universitat pública”. Per aquest motiu s’ofereix sense ànim de lucre i a l’abast de tothom, perquè és un retorn.

Dins del grup van adonar-se que les institucions lingüístiques tenien una política poc activa d’incorporació de termes xinesos, si bé el Termcat, assessorats per Sara Rovira-Esteva, havia hagut de respondre en algunes ocasions preguntes concretes que els usuaris els havien fet. Tanmateix, “no sempre s’han resolt els dubtes amb un criteri general”. Gràcies al Termcat, “vam aconseguir el contacte de l’IEC, ja que va semblar que seria interessant establir un marc general superior, no només dels termes concrets i especialitzats”, precisa Casas-Tost. L’IEC ja havia publicat uns criteris de transcripció per a altres llengües d’alfabet no llatí, com àrab i rus, així que van arribar “a l’entesa amb ells de fer una cosa similar amb el xinès”.

“Ens va semblar molt pertinent de treballar-hi conjuntament”, aclareix Rovira-Esteva, ja que la institució compta amb una secció de toponímia i onomàstica, “dos capítols que apareixen a la nostra guia”. Segons Casas-Tost, “ha estat molt enriquidor perquè també ens ha donat una visió externa i més de peu de carrer, però també hem pogut contactar amb especialistes, cosa que li dóna un toc de qualitat”.

Finalment, van posar-se en contacte amb la Direcció General de Política Lingüística, a qui va semblar una gran idea publicar un producte com aquest. Això els va servir per fer un pas més enllà, “sobretot en la part de glossaris”, ja que elles havien pensat fer uns annexos en paper però finalment els han transformat en versió digital, cosa que “li dóna un plus”.

Paral·lelament, el grup està actualment treballant també en una versió en castellà del llibre, l’esperit i la idea del qual és la mateixa, però es materialitzen solucions no sempre iguals. A diferència de la versió catalana, que és gratuïta i només existeix en format digital, la castellana serà en format físic i la publicaran amb una editorial de Madrid i tindrà un preu d’uns 12-15€ per llibre. “Per a la versió castellana, hem establert contactes amb la Fundéu”, aclareix Casas-Tost. Els hauria agradat poder establir sinergies amb la RAE, però els contactes que van establir no van acabar de fructificar.

Com es va elaborar?

El primer que va fer el grup va ser reunir-se per deliberar sobre l’estructura i contingut de la guia: van elaborar una classificació dels termes i van dissenyar l’estructura de la guia, és a dir, van plantejar què havia d’incloure, partint d’un buidatge dels termes que més sovint fan servir la premsa i dels mitjans de comunicació en general, així com dels seus manuals d’estil. “Ens vam adonar que hi havia una contradicció entre el que feien i el que deien que havien de seguir”, diu Rovira-Esteva.

“Vèiem de manera constant que feien servir termes xinesos de manera incorrecta. Vam decidir que calia posar una mica d’ordre”, fa Casas-Tost. Cada cert temps el grup feia una reunió per debatre tota la informació que havien anat recopilant en una base de dades i van comprovar quins eren els termes que s’utilitzaven més sovint i causaven més problemes a l’hora de transcriure’ls. Els van classificar en diferents àmbits temàtics per així donar-hi una resposta. “El nostre punt de partida és la nostra realitat”, explica Casas-Tost, per la qual cosa han tingut en compte els termes que més sovint es fan servir: “Si ens moguéssim només en un àmbit concret apareixerien més paraula d’una temàtica que d’una altra. Ho hem agafat en termes generals”, continua.

“Quan vam tenir això més o menys embastat, ens vam posar en contacte amb l’IEC per resoldre dubtes, perquè vèiem que a vegades l’IEC i el Termcat no resolien de la mateixa manera que nosaltres un determinat fenomen”, explica Helena Casas-Tost. D’aquesta manera van intentar buscar un cert consens, és a dir, “que la solució que nosaltres aportéssim estigués avalada per les institucions”: així, en alguns casos van assumir les directrius del Termcat i l’IEC i, en altres, van ser les dues institucions qui van acceptar les seves propostes, cosa que fa que d’aquesta manera sigui “una guia de tots”. “Per a nosaltres no tenia cap sentit fer una proposta i que després no la seguís ningú: volíem acabar amb l’heterogeneïtat de criteris”, afegeix Rovira-Esteva.

Es tracta, doncs, que aquesta guia sigui el punt de referència, “per això és tan important que ens ho hagi publicat la DGPL, perquè d’alguna manera ens avalen”. És, tal com diu Casas-Tost, una guia “de tothom”, consensuada amb les institucions competents, el Termcat i l’IEC. A partir d’ara, les solucions que proposin aquestes entitats haurien de seguir la línia que s’estableix en aquesta guia, i, per tant, qualsevol persona que faci una cerca a l’Optimot trobarà la mateixa solució per als termes que es vagin incorporant. El glossari de la Guia no és exhaustiu, sinó que, tal com el defineix Rovira-Esteva, és “una foto d’aquest moment”. Cal esperar i veure com es va actualitzant i mantenint, a partir del feedback que rebin i de l’ús que la gent en faci.

Sara Rovira-Esteva i Helena Casas-Tost | Foto: Griselda Oliver

A qui pot ser útil i què hi trobarà el lector?

Es tracta d’una guia transversal per a la societat, és a dir, és útil en tots els àmbits en què es puguin fer servir termes xinesos: des d’àmbits especialitzats, fins a àmbits de tipus generals. “En la premsa és evident, perquè notícies de la Xina n’hi ha molt sovint i a molts apartats del diari”, explica Casas-Tost.

En funció del perfil de l’usuari, la guia li pot ser més útil un capítol o un altre. Els primers quatre capítols són útils per a tothom, ja que tracten qüestions lingüístiques de tipus transversal com ortografia i pronunciació del pinyin i hi ha una breu aproximació sobre la llengua xinesa. Després el llibre s’estructura a partir de diversos capítols temàtics: n’hi ha un dedicat als topònims i antropònims —molt útil per als mitjans de comunicació—, un altre a qüestions ortotipogràfiques —clarament útil per a l’àmbit acadèmic—, i altres de referents culturals, on s’hi poden trobar termes que es fan servir al dia a dia. “Tot i que no està pensat perquè es llegeixi de manera lineal, sí que els quatre primers capítols afecten tota la resta, mentre que la resta són més temàtics i hi pots anar buscar coses concretes”, explica Rovira-Esteva.

Pel que fa a l’ús de tons en la transcripció del xinès, si bé no la descarten en absolut, creuen que va en funció de l’usuari i del nivell d’especialització del text. En termes generals, “per a un usuari llec en xinès, no pensem que sigui necessari, perquè és una informació que no li aporta res”, aclareix Casas-Tost. “L’ús dels tons és útil en àmbits lingüístics, on la llengua sigui objecte d’estudi”, afegeix Rovira-Esteva.

Sens dubte, la guia consta també d’un catàleg de noms propis, els que han aparegut més en els últims cinc anys. “En el cas dels noms, l’important és transmetre la idea que tenen un sistema de funcionar diferent del nostre: nosaltres tenim nom i cognom, ells van al revés”, diu Casas-Tost. Ara bé, els termes més tradicional (Tibet, Xina, per exemple) es mantenen: “Els que tenim incorporats a la nostra realitat considerem que no cal canviar-los el nom”, explica Casas-Tost.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació