Clàssics i inèdits del Modernisme pictòric

7.04.2016

Ens endinsem en la pintura modernista gràcies a un llibre objecte editat per Enciclopèdia Catalana. Barbara Marchi, que hi ha col·laborat, en parla amb Francesc Fontbona, director del volum.

'Plein air', de Ramon Casas

‘Plein air’, de Ramon Casas

Barbara Marchi: Com neix un projecte editorial sobre un aspecte concret del Modernisme com és la pintura? Podem afirmar que, davant d’un Modernisme conegut internacionalment per l’arquitectura, cal reivindicar l’aportació d’aquesta disciplina?

Francesc Fontbona: Sí que hi ha una tendència a privilegiar el vessant arquitectònic del Modernisme, però en aquest cas ens vam centrar exclusivament en la pintura, més que per una reivindicació, senzillament perquè sol ser l’art més estimada pel públic. Quan demanes pel carrer el nom d’un artista, la resposta serà probablement Picasso i no un escultor o arquitecte.

La pintura aporta uns elements específics a aquest anhel de modernitat que és el Modernisme ?

Certament. Pensem en noms tan contundents com ara Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer i, entre la generació posterior, Joaquim Mir, Isidre Nonell, el jove Picasso, Ramon Pichot. Trobem figures notables al costat d’altres amb obres excel·lents, però de menor empenta i que al llibre es jerarquitzen presentant més o menys peces. Hi ha famosos, però també creadors menys coneguts amb pintures sorprenents.

Efectivament, les més de 400 pàgines d’aquest volum de luxe inclouen veritables sorpreses perquè es dóna espai a figures símbol com Casas i Rusiñol i, alhora, a autors que matisen una imatge monolítica del Modernisme. Al costat de pintures icòniques, se’n presenten de gairebé desconegudes al públic i que sobten per la seva qualitat. Què va guiar la tria?

Són totes peces excel·lents que en algun cas només representen l’etapa concreta en què un autor participa de l’esperit del Modernisme, però ho fa amb grans resultats. Pensem en el Josep M. Sert modernista de l’època en què prepara els frescos de Vic, ben diferent del de la decoració del Waldorf Astoria, com ens explica Pilar Sáez, màxima experta en l’autor. Trobem també Juli Borell, un pintor en altres ocasions acadèmic i fins i tot pompier, però que pinta una escena bohèmia que sembla treta de la Bohème de Puccini: valia la pena incorporar-la perquè ens transporta directament als ambients modernistes. Presentem un dimoni força insòlit de Claudi Hoyos, i tampoc hi falta Lluïsa Vidal, una pintora que assoleix la mateixa qualitat dels seus companys.

El volum dedica espai també als autors més joves definits postmodernistes. Què els diferencia dels trencadors que els havien obert el pas?

El terme postmodernista el vaig posar en marxa jo, però les obres clàssiques del Ràfols, del Cirici o del Bohigas no fan aquesta partició. Ho vaig fer perquè hi havia el plus de l’edat i també perquè a principis del segle XX aquests joves comencen a mirar amb certa distància els autors consagrats que fins feia poca admiraven profundament. Pensem en el Picasso que el 1899 és un escolà de Ramon Casas i en copia els quadres, i ja al 1903 el caricaturitza mig despullat empaitant la glòria. Per això, he assenyalat les dues generacions tot i que Nonell, Mir o Pichot surten dels mateixos ambients i tots ells anaven als 4 Gats i compartien converses i espais amb la generació dels veterans: uns als inicis de la seva carrera, els altres des de la preeminència que venia dels anys de consagració.

Tots aquests creadors tenen un llenguatge expressiu força diferent…

Sí, perquè el Modernisme no és cap estil, sinó una actitud, la de plasmar una pintura molt moderna. És evident que aquest concepte pictòricament es pot declinar de manera molt diferent.

'Entrada al parc del Moulin de la Galette', de Santiago Rusiñol

‘Entrada al parc del Moulin de la Galette’, de Santiago Rusiñol

Podríem dir que el Modernisme pictòric agrupa tendències als quals la història de l’art estrangera ha donat noms diferents?

El que aquí definim com a Modernisme, a fora se l’anomena de moltes maneres. I no parlem només del fet que a França se li diu art nouveau o a Anglaterra modern style. Aquest només és un aspecte del Modernisme. En pintura inclou tendències com el naturalisme, el simbolisme, l’impressionisme, que eren noves i, per això, modernistes per definició, però que en altres països s’etiquetaven amb noms diferents.

Hi ha un entramat complex darrere del Modernisme. Com heu triat els col·laboradors capaços de destriar-lo?

Afortunadament, existeixen investigadors experts. Molts dels més de 70 autors presentats ja compten amb especialistes que els hagin estudiat en el curs d’una investigació doctoral o una altra recerca seriosa. Parlem tant d’estudis molt recents com d’altres ja consolidats, com en el cas de Francesc Gimeno, autor amb un alt grau de novetat però mai socialment integrat als modernistes i sobre el qual escriu el Dr. Jordi À. Carbonell, que se n’ocupa des dels anys vuitanta.

Què el va entusiasmar més d’aquest projecte?

Si algú m’hagués encarregat una gran exposició de pintura catalana, aquesta hauria estat la meva tria, amb la diferència que una exposició així no s’hauria pogut fer sinó de manera molt parcial: posem en diàleg obres que no es presten mai i fins i tot algunes que no s’han localitzat, però de les quals hem pogut recuperar imatges de qualitat. M’ha fet especial il·lusió poder-les posar juntes, i aquest és un dels valors d’aquest volum.

 

La pintura catalana. El Modernisme (Enciclopèdia Catalana, 2016)

Direcció i selecció d’obres: Francesc Fontbona. Textos: Esther Alsina Galofré, Damià Amorós i Albareda, Ester Barón, Juan Carlos Bejarano, Jordi À. Carbonell, Miquel Àngel Codes Luna, Isabel Coll Mirabent, Victòria Durà, Glòria Escala, Isabel Fabregat Marín, Jordi Falgàs, Mariàngels Fondevila, Francesc Fontbona, Irene Gras Valero, Sarah Jammes, Lourdes Jiménez, Laura Karp, Raquel Lacuesta, Josep de C. Laplana, Barbara Marchi, Albert Mercadé, Francesc Miralles, Cristina Mora Tello, Jesús Navarro, Consol Oltra, Vinyet Panyella, José Maria Pardo, Neus Peregrina, Aitor Quiney, Assumpta Rosés, Pilar Sáez Lacave, Lluïsa Sala i Tubert, Teresa-M. Sala, Elvira Sánchez-Gimeno, Anna de Sandoval, Jaume Socias Palau, Eliseu trenc, Eduard Vallès.