Christian Scott i el següent pas del Jazz

16.04.2017

Quan Ornette Coleman va treure a la llum el 1959 el seu disc The Shape Of Jazz To Come va trencar amb tot l’establert prèviament. Era un dels pioners d’una nova manera de comunicar. Es va distanciar dels esquemes que s’havien establert de manera omnipresent en el Jazz des de feia una trentena d’anys; va significar un gran avenç per a l’avantguardisme musical i la frescor d’un nou moviment era reconfortant pels músics. Aquell mateix any va sorgir també el famós Kind Of Blue, on Miles Davis va assentar les bases d’una altra nova corrent del Jazz. I, si rebobinem encara més la cinta de la història, ens trobem en temps de la creació del Be-Bop amb Charlie Parker i Dizzy Gillespie, potser el canvi més sonat, criticat, elogiat i trencador de la música moderna. Sense tots aquests canvis innovadors no hi ha dubte que aquesta música hauria mort. Són girs argumentals inevitables, mirall dels successos i els neguits de l’època en què es van produir.

“Els músics d’aquesta generació hem estat capaços de fer una mirada profunda al que mou a la gent emocionalment”

En el present, una nova legió d’artistes han anat construint, des de ja fa anys, un camí que està ara en el seu punt més àlgid. Un nou revolt en la carretera del Jazz ha fet aparèixer una nova corrent que podríem catalogar com a “Groove-Jazz”. Aquest concepte l’hem encunyat simplement per englobar el treball i l’esforç d’una generació de músics amb propostes molt diferents i variades, però que tenen com a principal subjecte a l’oient: deixen de banda les elitistes harmonies clàssiques i reinventen la fusió per actualitzar-la i enfocar-la a l’estímul de l’espectador. Si més no, en molts dels seus treballs podríem distingir trets del Hip-Hop, del Pop i del Rock, però el resultat final va molt més enllà. M’agradaria fer servir el terme “Social Music“, introduït per Miles Davis, el qual, rebutjant l’etiqueta de Jazz, va buscar una altra manera d’anomenar la seva música. Música social perquè aquest és el seu objectiu: fer moure el cos i la ment de la gent.

Aquests artistes formen part de la primera línia de l’escena jazzística internacional; gent com la Experiment de Robert Glasper, el genial i polifacètic Terrace Martin, Kamasi Washington, Thundercat, BadBadNotGood, Ambrose Akinmusire, Derrick Hodge, el melós Braxton Cook, Marcus Strickland, Chris Dave, i el testimoni que hem sentit més de prop: el flamant Christian Scott (aTunde Adjuah), amb qui hem pogut conversar.

Els Christian Scott aTunde Adjuah a l’Auditori de Banyoles.

Els podreu escoltar presencialment als festivals punters d’arreu, com al 48 Voll-Damm Jazz Festival de l’any passat, que ens va portar Robert Glasper Experiment a la sala Barts, on va presentar la seva proposta fresca de Neo-Pop fusió amb hip-hop; hi sobresortia Casey Benjamin cantant amb vocoder i bufant el saxo soprano virtuosament, i el mateix Robert Glasper amb l’exèrcit de sintetitzadors, Rhodes i piano de cua. Presentaven el seu disc ArtScience (Blue Note Records, 2016), amb Mark Colenburg a la bateria, Burniss Traviss al baix i Mike Severson a la guitarra. Una autèntica festa groovera que molts no relacionarien amb el que envolta l’etiqueta de Jazz. Vam poder presenciar també a Terence Blanchard & The E-Collective. Un veterà del gènere que puja al carro del New Wave Jazz. Ens presentava el disc Breathless (Blue Note Records, 2015) que et deixa… Doncs això: sense respiració. Molt de Groove i noves eines com els pedals harmonitzadors, que feia servir amb la trompeta, i diferents sintetitzadors i samples.

Christian Scott és un dels plats forts de l’escena i també va assistir al festival. Va omplir l’auditori del Conservatori Superior del Liceu en aquella ocasió. Sempre hi ha un abans i un després dels seus concerts; van ser tantes les emocions durant i posteriors al concert que teníem clar que no ens el perdríem mai quan tornés per les nostres contrades. L’alegria va ser quan van anunciar la nova gira i una de les dates queia a Catalunya, concretament a Banyoles. Les Joventuts Musicals de Banyoles amb la col·laboració del Taller de Música de Banyoles i l’Ajuntament van aconseguir programar el seu concert a l’auditori de l’Ateneu de Banyoles. Com era d’esperar van fer “sold out“. L’Ateneu potser va quedar petit però va ser un concert acollidor i familiar. Venia per presentar el seu nou disc, que és el primer d’una trilogia que anirà veient la llum durant el 2017. Ruler Rebel (Ropeadope, 2017) sona futurista i real. Com són els motius que mouen Christian Scott a fer les seves creacions. Els seus àlbums evoquen, en les seves paraules, una alliçonadora reavaluació de les realitats polítiques socials del món a través del so: com són l’esclavitud als Estats Units a través del complex industrial de presons, la inseguretat alimentària, la xenofòbia, la immigració, el canvi climàtic, l’orientació sexual, la igualtat de gènere, el feixisme i el retorn de la demagògia. No hi ha gens de broma per mig. La música d’en Christian és Jazz-Protesta. També va tocar temes del seu àlbum predecessor Stretch Music (Ropeadope, 2015), trobant a faltar per això a la flautista Helena Pinderhughes que li donava el toc suau i exquisit a la velada. La jove de 20 anys tenia una bona excusa: es trobava gravant un disc amb la llegenda Herbie Hancock i no hi va poder assistir. Encara que en Lawrence Fields al piano i Rhodes, el bateria i als samples Corey Fonville, el saxo alto Logan Richardson i un baixista rus de nom impronunciable, que s’havia unit al grup feia dos mesos, van fer que no es notés l’absència de la flauta travessera. Samples, pads, pedals d’efectes per a saxo i trompeta… Noves eines per a nous sons. En els directes no només ens dóna lliçons de virtuosisme amb els seus peculiars instruments Adams (trompeta, reverse flugel i sirenette), sinó que es converteix en una teràpia de grup en el qual en Christian Scott t’obre els ulls per lluitar contra les desigualtats d’aquest món. El seu projecte musical és presentat amb una combinació del seu nom amb el de “aTunde Adjuah” per marcar els seus orígens de descendència esclava. Ell ve d’una família important de Nova Orleans: el seu tiet Donald Harrison Jr. és un saxofonista de renom en el món del Jazz; el seu avi, Donald Harrison Sr., era un big chief que va aconseguir unir les tres tribus de natius indi-afroamericans de Nova Orleans i una de les icones culturals d’aquesta ciutat. Per això ha aprofitat aquest llinatge i l’ha espremut al màxim.

Speech de Christian Scott al moment de presentar els músics.

Gràcies al departament de comunicació de les Joventuts Musicals de Banyoles, en concret a l’Anna i la Marta Bosch, vam poder xerrar una estona amb en Christian Scott sobre tots aquests temes i tenir una opinió objectiva, i sobretot crítica, sobre l’escena actual del Jazz i la indústria discogràfica. El trompetista és famós per ser rigorós i contundent amb les seves declaracions, diu el que pensa i ho diu ben alt. Atents a les seves paraules perquè a més d’un us sorprendran.

Després de les proves de so, que van durar dues hores i mitja, vam poder acompanyar a tot l’equip de fenòmens al restaurant on sopaven [Especial menció al crit d’alegria de tota la banda quan es van adonar que al restaurant en qüestió feien croquetes]. Mentre esperaven el menjar impacientment ens vam asseure amb Scott en una taula aïllada del xivarri i vam tenir aquesta conversa:

Pol Gómez: – En primer lloc feliç aniversari! Sabem que ahir feies anys.

Christian Scott: – Sí, gràcies!

PG: – I, per descomptat, gràcies per rebre’ns i deixar-nos xerrar una estona amb tu.

CS: – Absolutament.

PG: – Volem parlar de l’escena Groove-Jazz que és present, sobretot, als Estats Units en aquest moment amb artistes com Terrace Martin, Robert Glasper, Kamasi Washington, Derrick Hodge, Chris Dave, Marcus Strickland, Ambrose Akinmusire, Braxton Cook… Ens podries donar el teu punt de vista de l’escena, tu que en formes part?

CS: – Crec que els artistes d’aquesta generació estan reavaluant la seva relació amb l’oient, i crec que el que esbrinem és que, en aquests contextos en especial, les persones també volen moure els seus cossos, oi? L’oient del Jazz, si això és del que volem parlar, històricament era un oient en moviment; però a finals dels 70 i principis dels 80 això va canviar a causa del canvi en la percepció d’aquesta música, que va passar a tenir una espècie de status de música clàssica i, per descomptat, en aquests tipus de contexts no et sols moure molt quan estàs gaudint. Per tant, crec que els músics d’aquesta generació han estat capaços de fer una mirada profunda al que realment mou a la gent emocionalment; el que realment els agafa, el que els captiva. Crec que una gran part d’això és que, si es pot aprofitar el que els fa moure el cos, llavors reaccionaran a la música de manera diferent. Així que estic feliç de ser part d’una espècie de nova corrent musical. Però sent honest sobre això; jo ho veig molt com una recapitulació de com es feien les coses en el passat, bàsicament estem actualitzant i reajustant els paisatges sonors amb el tipus d’eines que estan disponibles avui en dia com els pads SPDSX, l’ús de “samples” i aquest tipus de coses. Realment és com una fusió “2.0“.

PG: – Creus que aquesta nova era del jazz i aquest tipus de música és adient per arribar a nous públics, referint-nos generalment als oients més joves, més que altres estils de jazz?

CS: – Emh… Sí! Crec que és molt bo tenir l’oportunitat de tocar per gent nova. Jo ho explicaria d’aquesta manera: és obvi que un té els seus amics propers i té les seves converses que són molt profundes i gratificants, però de vegades coneixes a algú i el primer dia pots tenir una conversa que pot ser molt impactant, que pot influir en tu i té la capacitat d’afectar-te emocionalment; afectar la teva manera de reaccionar cap aquesta persona, i d’una manera que és tan gratificant com la conversa que pots tenir amb el teu millor amic. Així que tenir l’oportunitat de fer el que el públic més jove i nou pot fer-me a mi, recíprocament; aquesta és la raó per la qual em llevo cada matí.

PG: – En la teva opinió, què creus que li depara el futur a aquesta escena? Cap a on va?

CS: – És difícil dir on anirà. Sé que canviarà, però és difícil predir exactament on anirem a parar, saps? Hem estat molt afortunats de ser al capdavant del que succeïa en la música durant aquest temps; pots escoltar els nostres àlbums de 2002 a 2006 i després, quatre anys més tard els discs dels altres sonaven com els nostres. Així que hi ha certes bandes com l’Experiment de’n Robert (Robert Glasper Experiment), el nostre grup… Que les seves creacions van passos per davant de la resta; però mai sabem el que hi haurà al tombar la cantonada, oi? També pot ser que just demà surti algú que té una perspectiva completament nova. Així que estic interessat a veure la direcció que prendrà, però no puc dir exactament què serà. Només puc dir que alguna cosa passarà, això és segur.

PG: – Vam fer una mica de recerca i vam trobar això d’entre les teves paraules: “La cultura més explotadora en la indústria de la música és la indústria del Jazz”. Ens pots dir, des del teu punt de vista, com funciona la indústria del Jazz en termes generals?

CS: – Hi ha dues maneres d’enfocar-ho. El primer que cal reconèixer és que el Jazz és sens dubte la música americana més antiga que es va difondre a l’exterior, amb l’aparició del gramòfon… oi? És realment la primera música que es va estendre per tot el món. La indústria de la música té una llarga relació amb la seva explotació; i en la majoria dels enregistraments fonamentals d’aquesta música, que es van fer en la primera part del segle XX, els músics i els professionals de la música no treien benefici d’aquestes gravacions. Tradicionalment, en el moment que tu signaves un contracte discogràfic, renunciaves a la possibilitat de poder fer diners venent música enregistrada. Al signar aquests tipus de contractes això quedava en mans de la discogràfica. Moltes companyies no es preocupen en crear un espai en el qual competeixin amb altres formes de música. S’han adonat que si inverteixen en l’artista quan és jove, a costa d’una quantitat molt petita de diners, quan maduri musicalment i tingui quaranta o cinquanta anys de carrera i s’hagi convertit en una llegenda o un geni, llavors el seu catàleg valdrà molts més diners, sí? Així que, en essència, les companyies discogràfiques del Jazz han passat de ser companyies que apostaven per la música del present, a ser empreses que volen tenir un catàleg de música potent que puguin vendre més endavant.

Christian Scott i Lawrence Fields.

PG: – Ens podries explicar la teva experiència en la indústria del Jazz?

CS: – Realment, al llarg de la meva experiència amb aquesta indústria no m’he trobat amb gaires complicacions… Ja saps, vaig començar a viatjar i anar de gira quan tenia uns tretze anys, amb la banda del meu oncle Donald (Donald Harrison Jr.); vaig tocar amb la banda del Preservation Hall i aquest tipus de gent, i seguint en aquells àmbits, amb el temps vaig acabar tocant amb artistes com en McCoy (Tyner)… Així que vaig tenir l’oportunitat d’aprendre molt des de l’interior, veient de prop el que les llegendes estaven vivint. Tenir en compte tot això m’ha ajudat a l’hora de reaccionar a un acord amb les companyies discogràfiques. El primer acord que vaig signar amb Concord, en la majoria de companyies és una bona oferta, així que no vaig patir tant en aquest context. Però crec que també té molt a veure el fet que estàvem disposats a promoure i crear una marca més gran per a la nostra música, encara que no haguessin fet res per nosaltres. Abans de signar l’acord amb Concord Universal Music teníem el nostre propi segell anomenat Impromp2 Records. Vam treure el que va ser el meu primer disc homònim, i aquest disc va tenir el mateix èxit que els àlbums que havíem tret amb Concord, saps? Així que, en realitat, no necessitem aquestes plataformes. Aquest és un escenari molt diferent d’algú que les necessita perquè encara no ha trobat la capacitat d’explotar-se a si mateix en el mercat. La nostra experiència va ser una mica diferent en aquest aspecte però, ja saps, vam signar amb Concord el 2003, després Rewind That (Concord, 2006) va sortir el 2006 i va ser nominat per a un Grammy; per la qual cosa, òbviament, ens va fer la vida una mica més fàcil perquè llavors el sistema diu que ets bo, oi? Però, saps? Hi ha un flux uniforme en la indústria de la música. De vegades estàs en “el top”, de vegades no. I és important no creure tot el que aquests executius diuen sobre tu. És important no creure tot el que diuen els mitjans sobre tu. I continuar, diguin el que diguin, concentrat en el teu camí i la teva manera de fer i cada vegada fer-ho millor… I anirà fluctuant, oi? Va i ve. Ja saps, com aquesta nit; la música que estem treballant, l’estem desenvolupant. És com tornar a començar… És clar! Puc venir i tocar el programa musical de l’any passat i sonarà perfecte. Però ja no estem a l’any passat, oi? Així que si no duem a terme experiments i proves i seguim creant segur que no sabrem com sonarà el 2020. He tingut una molt bona experiència fins ara, evidentment, hi ha hagut alguns alts i baixos, s’aprèn molt, però, saps… He tingut l’oportunitat de començar el meu propi segell discogràfic, estem iniciant la nova companyia App amb l’aplicació Stretch Músic. Ha anat molt bé, als nens realment els agrada l’aplicació, així que no tinc queixes i estic molt content.

PG: – Aquí, a Espanya, ser un músic professional és difícil, ja que no és una professió molt ben reconeguda i no té ajudes per tirar endavant, i no tenim cap dubte que això és culpa del govern. Creu que a Amèrica la situació per ser un músic professional es podria veure compromesa per les futures accions del nou govern?

CS: – Estàs preguntant si crec que la influència del govern tindrà un mal efecte sobre l’artista?

PG: – Sí, com si el nou govern pogués arribar a empitjorar les condicions dels músics.

CS: – Bé, crec que això és cert sobre tots els governs. Però també penso que en qualsevol moment en què ja estàs basant el teu progrés en fins on serà capaç d’anar i en el que el govern et permet fer, ja l’has cagat. Òbviament, en alguns nivells, els governs tenen sistemes de control, és obvi que pot fer que et sigui difícil difondre la teva música, poden fer que et sigui difícil moure’t i fer aquestes coses, però… saps? Estem vivint en el futur. Som al 2017, podem encendre la càmera aquí i retransmetre un concert en directe i tenir centenars de milers de persones en línia que paguin un dòlar per veure’l. La raó per la qual dic això, no és que els músics no hagin de tenir queixes sobre la seva situació, ni molt menys! Ells han de queixar-se i han d’expressar-se, això és important. Però també és important ser emprenedor i pensar més enllà dels problemes que sorgeixin. Si el govern t’impedeix fer alguna cosa, és probable que hi hagi una altra manera de fer-ho en què no hi hagin pensat, oi? La raó per la qual vam fer la nostra aplicació és perquè el sistema diu: “Oh, “streaming”! Ara tothom vol fer streaming!” La majoria de la gent no sap que amb l’streaming… Si tu has estat reproduint la meva cançó de 150 a 250 vegades, a mi només m’equival a vendre-la deu vegades. Així que dues mil persones poden estar escoltant el meu disc, i jo només guanyar cent dòlars en àlbums. Puc estar queixant-me sobre això i deixar que m’afecti o puc començar a construir la meva pròpia tecnologia i obligar-te a haver d’adquirir-la. Stretch Music va ser l’àlbum número 1 de jazz en 22 països; hem esgotat els discs cinc o sis vegades. O sigui que pots doblegar-te o no doblegar-te, oi? Òbviament això és més fàcil de dir que de fer, però si vols entrar en l’escena i tenir les coses fàcils ja te’n pots anar cap a casa. Perquè tots aquests artistes dels que hem estat parlant, la gent com en Rob (Robert Glasper) o jo i tots aquests músics, són gent que estan disposats a sortir i rebre un revés i perdre-ho tot cada dia per construir alguna cosa, oi? I si tu no tens aquesta mateixa mentalitat, si no estàs disposat a sacrificar aquestes coses, llavors no t’hi fiquis; perquè l’únic que aconseguiràs és que et fereixin els sentiments. Saps el que vull dir? De debò. Però una vegada que entres a l’escena i assumeixes que rebràs alguns cops en contra i que en pots sortir malparat, i t’adones que pots tirar endavant amb això, llavors tot anirà millor.

Donem les gràcies a Christian Scott per l’estona que ens ha dedicat. Ja ho heu vist, aquells que diuen que el jazz és mort estan més que equivocats. El jazz no para de reinventar-se i ningú pot dir que la música de Scott i dels artistes de la seva generació no sigui jazz, encara que totes aquestes etiquetes juguin en contra de l’apreciació de la música en si. Ningú pot discutir que és música autèntica i original, i abans que tot això: avantguardista. Igual que avança i es reinventa la música, ha d’avançar i reinventar-se la ment de l’oient. El futur és aquí, o més ben dit, el futur és en el present: obrim la ment i escoltem el que ens han de dir aquests pioners de la reinvenció. Llarga vida a la música culta. Llarga vida a la música social.