Carlos Be: “Vaig marxar de Barcelona perquè al circuit teatral català se’m feia el buit”

13.04.2017

El dramaturg Carlos Be impartirà a la Sala Beckett del 27 d’abril al 25 de maig el taller d’escriptura “Les històries de la nostra gent gran”. Autor de més d’una trentena d’obres teatrals, els seus textos s’han estrenat a Colòmbia, Espanya, Estats Units, Itàlia, Mèxic, Panamà, Txèquia i Veneçuela i s’han traduït a moltes llengües. Entre altres guardons, ha rebut el Premio Caja España de Teatro 2001 (per Noel Road 25: a genius like us), el Premi Born de Teatre 2006 (per Origami) i el Premi Serantes de Teatre 2008 (per La caja Pilcik). Com a membre fundador i director de The Zombie Company, ha estrenat prop d’una dotzena d’obres a Barcelona i Madrid. Hem demanat a aquest jove referent de la dramatúrgia contemporània que ens doni alguna pista sobre el curs que impartirà a la Sala Beckett i sobre la seva manera de fer i entendre el teatre. Pareu atenció a la crítica que fa a la dramatúrgia catalana al final de l’entrevista.

Carlos Be

A la presentació del curs dius: “Tot el que necessitem és una vivència passada, un lloc determinant i ganes d’explicar de manera dramatitzada una història que molt pocs coneguin.” Podries explicar breument en què consisteixen les eines i estratègies de l’escriptura per crear un text teatral a partir d’una vivència passada?

Sóc dels que pensen que tothom té molt a dir, molt per explicar, només calen les ganes i també la generositat de compartir-ho de veritat. L’escriptura, o “les belles lletres”, com m’agrada anomenar-la, és un art que ho permet. I quan hi és l’art? Quan hi ha alguna cosa a més a més de la forma. Si no, passo.

L’assumpció del temps, alhora terrible i meravellosa, posseeix intrínsecament la llavor de la tragèdia i també la de la comèdia. Aquest pes, perquè per a la majoria de la gent es tracta d’un pes, i les emocions que genera es poden transcriure sobre el paper amb una veu pròpia, amb l’estil particular que cadascú té quan escriu i també quan parla. Aquestes eines i estratègies que treballarem al taller permetran als participants traduir les seves emocions en paraules, paraules plenes i sentides per un mateix, que alhora no perdin el contingut per culpa de la forma. També construirem una història que reuneixi molts ingredients per fer-la interessant al lector i a l’espectador.

A les tutories individuals que imparteixo insisteixo molt en desenvolupar aquesta veu personal, en confiar en la intuïció d’un mateix, que sempre és el que fa més por perquè es tracta d’un camí solitari. Jo faig de guia, un “amic de lletres” per entendre’ns, per acompanyar-lo a trobar la forma més adequada a la seva història, que no deixa de ser un camí guiat a l’interior del propi autor.

A la presentació del curs s’especifica que està pensat per a persones a partir de 45 anys. Per què?

És una xifra arbitrària, qualsevol persona que es consideri que ha madurat a la vida, tingui l’edat que tingui, entendrà el que proposa el taller. Jo mateix no tinc encara els 45 anys! Així que animo a tothom que vulgui explicar una experiència per escrit que s’apunti, tingui 25, 45, 65 o fins i tot 85 anys, com n’he arribat a tenir a un dels tallers a Madrid.

T’has basat en alguns textos teatrals per idear aquest curs? Quines obres podrien servir de bibliografia per aquest curs?

No sóc dels que recomana llibres sense conèixer a l’altre, això és una gran equivocació i una presumpció molt lletja. Jo et puc dir que a mi m’agrada molt des de Flaubert a Vila-Matas, Goethe i Martín Gaite, E. M. Forster i L. Durrell, i també molts autors de teatre, és clar, com Stoppard o Cormann que els adoro, però jo em vaig formar sobretot amb prosistes. Jo no vinc del teatre, vaig estudiar Medicina a l’Autònoma i suposo que aquesta diferència proporciona un tarannà singular als meus escrits.

El crític Javier Villán va escriure al diari El Mundo: “Carlos Be, un autor ignorado en el circuito comercial, pero llamado a empresas mayores”. Creus que has estat ignorat dels circuits comercials o més aviat ets tu que t’has volgut desmarcar dels circuits comercials? 

Villán és un gran crític amb molt bon olfacte i alguna cosa haurà olorat en mi que un mateix no es nota. Jo no sóc dels que s’entretenen gaire entre funció i funció conversant amb els crítics, però el que és una realitat és que vaig marxar de Barcelona perquè al circuit teatral català se’m feia el buit. No pertanyia a cap grupuscle, precisament perquè venia de la facultat de Medicina de l’Autònoma. El problema no te’l trobes quan ets un autor mediocre que no suposa cap perill per a la competència, sinó quan, com va olorar Villán, altra gent de la professió també t’olora i prefereixen no “darte cancha” a admetre’t-hi. Així mateix m’ho va dir un professional del teatre amb una àmplia trajectòria nacional, va ser sense pèls a la llengua, em va dir literalment: “Vete a Madrid, aquí no te dan cancha”. Recordo perfectament el lloc, a la terrassa davant el Romea… Mira, ara estic fent el que proposo al taller: partint d’un lloc t’explicaria tota una història que va suposar un abans i un després a la meva vida.

La dramatúrgia catalana, a excepció d’uns pocs casos que m’atreviria a comptar amb una mà, és molt endogàmica. Se sent molt insegura i vol tenir la tanca del galliner ben tancada per evitar que hi entri ningú. El problema és que si no s’és permeable al talent i a les noves veus, amb el temps les gallines ja ni oloren perquè tenen ales, i parlo de la dramatúrgia però això és aplicable a tots els altres àmbits professionals del teatre. A Madrid són més integratius, allà vaig descobrir que el talent no es pot torçar i que creix amb l’adversitat. Tampoc vull dir que Madrid sigui cap panacea. A mi m’han traduït, estrenat i publicat a molts països, i crec que ja vaig per la trentena d’obres, i ni a Catalunya ni a Espanya s’ha estrenat mai una obra meva en un teatre públic. Amb això vull dir que l’enveja i la mediocritat no és només potestat de Catalunya, també d’Espanya, però Madrid et permet volar, i el teatre de veritat no té fronteres, com qualsevol altra art de veritat.

El que em fa més pena de veritat és el vedat que els mateixos professionals del teatre català estan imposant al seu públic. Ara mateix, el teatre català està passant per una molt mala època.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. De ben segur que si fa alguna performance pro-independència, caura alguna engruna en forma de despatx oficial o feina en algún programa d’algun mitjà de comunicació públic (això ha passat en el món de les Arts: Lletres i Cinema, per exemple).

    Atentament

    • I de ben segur que si també fa una performance PRO UNIONISTA també li caurà alguna engruna en forma de despatx oficial o feina en algun programa d’algun mitjà de comunicació públic espanyol, esclar.

        • Certament, els pecats del seu veï no treu les seves culpes. Però sap una cosa?, no és vostè qui ha de pagar favors. Bàsicament el que fa és aplicar una doble vara de mesurar, denunciant els defectes d’uns i ometent els defectes dels altres; això sí, encobert amb una frase feta per dissimular quin és el seu veritable equip.

          • Eulàlia Pagès: Gràcies per la seva resposta. Veig, però, que té alguna dificultat de comprensió respecte el meu comentari. Vaig per parts:

            “Certament, els pecats del seu veï no treu les seves culpes. Però sap una cosa?, no és vostè qui ha de pagar favors”. Si els favors es paguen amb diner públic, també els favors els pago jo (via imposotos).

            “Bàsicament el que fa és aplicar una doble vara de mesurar, denunciant els defectes d’uns i ometent els defectes dels altres”. Vostè sap si no denuncio els “defectes” dels altres? I fixi’s: no són defectes, són pràctiques deshonestes, les faci qui les faci. Si en Carlos Be hagues dit el mateix d’algun altre país, doncs seria igual de criticable [Aquí seria bo recordar l’Albert Boadella i la seva carera després de La Torna].

            “[…] encobert amb una frase feta per dissimular quin és el seu veritable equip”. “Equip”? Què vol dir amb això de quin és el meu “equip”? Per informació complementària, dir-li que no sóc seguidor de cap equip esportiu, i que tampoc no estic afiliat a cap partit o organització política. Cregui’m: no vull dissimular (no tinc res d’amagar, i encara menys de fer-me perdonar la vida).

            Atentament, i bona setmana

  2. El que diu C.B. del teatre val per altres àmbits literaris (narrativa, poesia) i no literaris (cinema, dansa, mass media, etc.). I és cert que a Madrid també passa, però no tant. Aquest país nosra i la nostra bcn capital és un niu de capelletes: o ets amic meu o estàs contra mi. I si no ets amic ni de l’un ni de l’altre, aleshores s’imposa el silenci. Ha passat, passa i passarà mentre no fem neteja, que no sembla que hi hagi ningú que estigui per la feina de fer-la. i així continuarem pels segles dels segles, és a dir, qui vulgui crear… que marxi a fora que, si triomfa, ja el farem tornar a bombo i platerets proclamant als quatre vents que és català i que és dels nostres.

    • Tota la raó, després és queixa’n que només va gent gran. Com volen atreure nous públics, si tant al Nacional, Lliure i teatres del Grup Focus treballen sempre els mateixos com a la Perla 29 de l’Oriol Broggi. A sobre també a sales alternatives com la Beckett, La Seca i la Muntaner igual com a les sales comercials com el Borràs, Coliseum i Victòria. Potser la Flyhard, l’Atrium, el Tarantana i altres sales petites, es pot veure coses més alternatives. Mentre facin taquilla, que els que volen, no canviarà res, és trist però és així. Per molta companyia jove que faci el Lliure, la majoria d’actors que han agafat han sortit en serials de tv3 o han treballat en espectacles de consagrats, mes del mateix. En fi només és la meva opinió i percepció.

  3. Dramatúrgia catalana? Que hi ha una dramatúrgia catalana? Vol dir la que fa veure que s’expressa més o menys en català?

    Endogàmia? Bah! Ara resultarà que Castella-Espanya-Madrid ens donarà lliçons! Però si el que passa a Catalunya és que hi ha un podrimenter mafiós i vulgaritzat en creixement cancerigen inparable. Sí. És el resultat de la castellanització. És el projecte realitzat de Castella-Espanya-Madrid que a aquest… xicot tant l’il-lumina. És ell. Finalment ja em crec que algú així destaqui entre l’enfonsament de Catalunya. Ho han aconseguit. Ja ho crec ja.

    Tranquils. És normal que no s’entengui aquest comentari. Només el poden entendre els no anorreats.