Un català, nomenat director executiu del PEN internacional. Qui és?

El PEN Català és una plataforma creada l’any 1922 –just després que C.A. Dawson Scott fundés a Londres el PEN Internacional– per a la protecció internacional de la literatura i dels escriptors i escriptores dels territoris de parla catalana. Entre els objectius d’aquesta institució hi ha fonamentalment la defensa de la llibertat d’expressió i la lluita per l’alliberament dels escriptors perseguits. Carles Torner, forma part de la junta del PEN català i ha estat nomenat director executiu del PEN internacional durant el darrer congrés celebrat al Kirguizistan. Torner ens explica com funciona aquesta organització i quines són les seves inquietuds.

Ha estat l’encarregat de conduir, des de Londres, l’organització de l’últim congrés internacional del PEN, que s’ha celebrat al Kirguizistan. Quina valoració ens en pot fer?

Quan el PEN decidí fa un any respondre a la invitació dels escriptors del Kirguizistan i de l’Àsia Central i celebrar el congrés a Bixkek, érem molt conscients del repte. Dels països de l’Àsia Central, Kirguizistan és el més lliure, el que més ha evolucionat cap a la democràcia i els drets civils gràcies a l’anomenada revolució de les tulipes. Tanmateix, és un país on el PEN fa temps que fa campanya per un escriptor empresonat, Azimjon Askarov, i on les limitacions dels drets lingüístics de la minoria uzbeka són greus, tal com hem mostrat en l’informe que van rebre tots els participants al congrés.

I els han rebut bé?

La societat civil ha acollit amb entusiasme els més de dos-cents escriptors d’una vuitantena de països que hi hem anat i la nostra presència hi ha fet evolucionar la situació. Al cap de dos dies de congrés el president del país ens demanava de reunir-nos. Vam poder intercedir davant d’ell per Azkarov i ens facilità una llarga reunió amb la fiscal general del país. Seguim el cas molt de prop.

Però no és l’únic…

Per la seva proximitat, la persecució de les llibertats a la Xina i a Rússia han estat molt presents al congrés. La cerimònia del cloenda va ser una celebració de la cultura uigur, organitzada pel PEN d’escriptors uigurs a l’exili, pocs dies després que un dels seus intel·lectuals més coneguts internacionalment, Ilham Tohti, hi fos condemnat a presó perpètua.

No sembla fàcil.

Des del punt de vista organitzatiu, el congrés era un repte difícil. Per tal de poder ser crítics amb les autoritats del país que ens acollia ens calia una total independència. I organitzar un congrés internacional sense suport econòmic de les institucions de govern locals és temerari.

I com se’n van sortir?

Quan vaig arribar a Londres per entomar l’organització vaig haver de fer una crida a les federacions del PEN perquè recolzessin el congrés. La resposta generosa d’una dotzena de centres i de les agències de desenvolupament internacionals de Suècia i Finlàndia ens han permès tirar endavant.

Amb bons resultats?

Personalment, en faig una valoració molt positiva: m’he trobat un equip de treball a Londres, compost d’una vintena de persones, que és magnífic, i hem reeixit a fer un congrés que significa un salt endavant per al PEN. Enmig de tot plegat, pocs dies abans de reunir-nos a Bixkek, em van confirmar com a director executiu del PEN de manera permanent.

Com evoluciona el paper del PEN en l’actual context mundial?

El PEN, amb les seves cent cinquanta-dues federacions arreu del món, és una organització veritablement internacional: els últims congressos han estat a Islàndia, Corea del Sud, Sèrbia, Japó, Colòmbia, Senegal… Durant el congrés de Bixkek, han entrat al board dues delegades, de Sudàfrica i Portugal. El president és canadenc, el secretari internacional japonès, el tresorer finlandès i ara el director executiu és català. Els reptes per al PEN també són grans a Occident: fa un any vam aprovar una declaració de llibertat digital contra la vigilància a internet que duen a terme governs com els dels Estats Units i Gran Bretanya, i fem campanyes actives per interpel·lar aquests governs.

Però aquest últim Congrés s’ha fet a l’Àsia, en una exrepública soviètica…

Amb el congrés hem tingut una presència forta a les repúbliques exsoviètiques de l’Àsia Central. Cada dia la sessió era presidida per una cadira buida amb el retrat d’un escriptor empresonat. Azimjon Askarov i Ilham Tohti van presidir-nos, i també Vladimir Koslov.

Koslov…?

El seu cas mostra com la nostra feina fa evolucionar les situacions. El PEN fa campanya des de fa temps per aquest periodista i militant dels drets humans, Vladimir Koslov, empresonat al Kazakhstan després d’haver informat a nivell internacional sobre la matança amb què el govern reprimí una manifestació de miners. El PEN ha presentat repetidament el seu cas a Nacions Unides. Pel fet que es feia el congrés a Bixkek, el centre Kazak ens va convidar i hi vam poder reunir-nos amb les autoritats del país i del sistema penitenciari.

I amb ell?

Vaig poder abraçar Vladimir Koslov a la presó d’Almaty el passat vint-i-set de setembre. Per a ell la visita va ser motiu de molta esperança, perquè la mirada internacional sobre el seu cas el protegeix i perquè nosaltres estem decidits a pressionar les autoritats fins aconseguir que sigui lliure.

En l’àmbit de la llibertat d’expressió, quins són els focus d’inquietud del PEN en aquest moment? Vivim avenços o retrocessos?

No em veig amb cor de dir si avancem o retrocedim, perquè tenim entorn de nou-cents casos d’escriptors empresonats, perseguits o assassinats arreu del món, i cadascun d’ells tot sol justifica l’existència de la nostra organització.

Per exemple?

Agafem dos exemples extrems de l’actualitat: la impunitat en l’assassinat de periodistes i la nova persecució a la llibertat d’expressió de gais, lesbianes i transsexuals. I la impunitat dels assassinats d’escriptors i periodistes en països com Mèxic i Honduras fa feredat. Vam produir fa un any un informe sobre la impunitat dels assassinats de periodistes a Honduras, que ha tingut molt d’impacte: vam presentar-lo a la Cort Interamericana de Drets Humans, he posat en peu un programa de protecció i de formació en drets humans per a escriptors hondurenys i ha estat el ferment per crear un nou centre PEN a Honduras, que hem acollit com a nova federació del PEN al congrés de Bixkek.

I en el cas de l’homofòbia?

A Nigèria, a Kènia, a l’Iran, a Rússia i en tots els països de la seva òrbita, s’han aprovat lleis que malmeten els drets dels homosexuals d’una manera que atenta directament contra la llibertat d’expressió. La llei mateixa que es debat en aquests moments al parlament del Kirguizistan, que és una còpia de la llei russa, parla d’evitar la propaganda de les “relacions sexuals no tradicionals”. Davant d’això, el grup de juristes del PEN ha preparat una resolució que hem aprovat al congrés de Bixkek com a guia de treball, hi hem fet una taula rodona amb escriptors homosexuals i transsexuals que pateixen persecució per tal de definir una estratègia per al PEN, ens hi hem reunit amb els dirigents de la comunitat LGTB del Kirguizistan, que participaran activament en el nostre treball d’intervenció a l’ONU, i hem aconseguit finançament de l’Agència de Desenvolupament Internacional de Finlàndia per a tot plegat.

Quin és el paper internacional del PEN Català en aquests moments (després de la declaració de Girona, etc.)?

El PEN català té un paper molt actiu a nivell internacional. D’ençà del congrés internacional de Barcelona del 1992, hem presidit el Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN. Fruit d’aquest treball es va aprovar primer la Declaració Universal de Drets Lingüístics el 1996, quan jo el presidia, i aquests darrers sis anys, sota la presidència de Josep Maria Terricabras, s’ha aprovat la Declaració de Girona que ofereix un full de ruta molt clar tant per al treball educatiu en llengües pròpies que fan molts centres africans com per al lobby a les Nacions Unides.

Però Terricabras ha deixat el càrrec…

A Bixkek, Terricabras va ser acomiadat de la presidència amb una veritable ovació, que reconeixia el valor del seu treball i el bon humor que sempre encomana a les assemblees, i ell hi va respondre obrint al PEN les portes del Parlament Europeu.

Per substituir en Terricabras, l’assemblea va elegir de nou una candidata del PEN català, Simona Skrabec.

Excel·lent notícia…

Sí… Tots tres, i amb Carme Arenas i Raffaella Salierno, delegades catalanes al congrés, no podíem deixar de comentar el contrast entre la realitat política d’aquells dies al nostre país (el president acabava de signar el decret que convocava la consulta i el govern de Madrid s’hi abraonava) i el ple reconeixement que Catalunya té al PEN internacional des dels temps de Pompeu Fabra, Marià Manent i Carles Riba.

I quin ha estat i serà el seu paper?

El meu paper és donar continuïtat a aquesta presència catalana al PEN, ara dirigint-ne el secretariat internacional.

El PEN català representa tanmateix escriptors de tot el domini lingüístic. Es va tractar, al congrés, dels atacs als drets lingüístics a Mallorca o al País Valencià?

L’assemblea va aprovar per unanimitat una resolució condemnant aquests atacs, molt crítica amb la llei Wert i reclamant al govern espanyol respectar i protegir la riquesa lingüística de l’Estat.

La qüestió de la traducció és una altra de les banderes del PEN.

Estem preparant una declaració major sobre la traducció que s’aprovarà al congrés de l’any vinent, al Quebec.

En quin punt s’ha situat el debat sobre aquest tema?

El PEN sempre se situa en la frontissa entre traducció i drets lingüístics. Simona Skrabec està coordinant ara mateix un projecte de recerca que ens ha encarregat la UNESCO sobre les relacions de la indústria editorial amb les llengües anomenades minoritàries a Nigèria, Kènia, Haití i Sèrbia.

Sembla que en l’entorn del Congrés s’han produït encontres fructífers entre escriptors russos i ucraïnesos? Com veus el paper dels escriptors com ha descodificadors de conflictes, o edificadors de consensos culturals?

El cas d’alguns escriptors russos és exemplar. Ludmila Ulitkskaya, vicepresidenta del PEN rus, ja va anar a Kiev abans que Putin annexionés Crimea, per manifestar als escriptors i a la societat civil ucraïnesa que no estaven enfrontats sinó units contra la violència i la propaganda del règim de Putin. Aquest diàleg públic entre escriptors russos i ucraïnesos l’hem anat repetint en els darrers mesos a la reunió d’escriptors per la pau de Bled, Eslovènia, en unes jornades del PEN polonès a Varsòvia i en una sessió internacional acollida pel PEN suec a Estocolm, que redactà un manifest important contra la propaganda i la violència. Com diuen els escriptors del PEN rus, que pateixen directament la pèrdua de llibertats que genera, “la propaganda és el col·lapse del llenguatge.” Al congrés hem repetit aquest diàleg públic entre l’assagista i periodista russa Masha Gessen, molt coneguda per la seva biografia crítica de Putin, i el novel·lista ucraïnès Andrei Kurkov.

I el Carles Torner escriptor?… Sabem d’una novel·la ambiciosa que busca sortida, hi ha novetats?

Estava en plena reescriptura de la novel·la quan vaig rebre la trucada del PEN Internacional per venir a Londres… em temo que el canvi de clima ho allargarà una mica.

I pel que fa a la poesia?        

La poesia es va fent. El que em fa content darrerament són les traduccions: l’any passat van sortir en eslovè i aquí a Gran Bretanya a l’antologia Six Catalan Poets, enguany a les dues antologies de poesia catalana que han aparegut a Mèxic, la recentíssima d’Eduardo Moga i la que Jordi Virallonga ha estat presentant aquest mes de setembre per terres mexicanes. I avui mateix he rebut les de la revista sueca Lyrikvännen , amb un monogràfic dedicat a la poesia catalana que s’ha presentat fa ben poc a la fira del llibre de Göteborg, i on m’han traduït un poema encara inèdit en català.